La Primera República, proclamada un 11 de febrer de 1873, inaugurava sobre Espanya l’eco de la Revolució Francesa amb 84 anys d’endarreriment. Però el tro de 1789 difícilment podia colpir el seu objectiu mantenint-se en les velles fórmules rebregades de les fracassades revolucions republicanes del segle XIX europeu.
La revolució democràtica si volia triomfar ho havia de fer assentant-se en una clara i segura base de classe. Això no només ho van copsar les generacions militants posteriors a la caiguda de la Primera República —com el brillant Joaquim Maurín [1]— sinó que els mateixos protagonistes d’aquesta se’n van adonar ben ràpidament.
Des de Pi i Margall amb el seu llibre La República de 1873. Apuntes para escribir su historia (1874) —la millor obra sobre tàctica i estratègia revolucionària de l’Espanya del XIX— fins al Valentí Almirall republicà i jacobí. Pi en el seu llibre s’adonava, a posteriori dels fets, de la pròpia feblesa com a president de la República en no haver actuat amb puny de ferro contra l’extrema dreta, l’única manera de fer-ho era donant les armes als treballadors urbans i als camperols, cosa que convertiria la lluita contra l’extrema dreta en una lluita revolucionària que molt probablement consagraria la reforma agrària, l’ocupació de les fàbriques i la liquidació fulminant de la burgesia i la noblesa. Almirall, pel seu cantó, com a líder intel·lectual del jacobinisme català —tot i que menys radical que el francès— en aquest període històric que va de la revolució de setembre de 1868 a la proclamació de la República s’havia vist obligat a entrar en contacte amb el moviment obrer i les seves lluites socials a la ciutat de Barcelona. En el moment clau, Almirall, qui s’avançava així a les conclusions a posteriori de Pi, s’adonava que el reformisme democràtic republicà, per a triomfar, només ho podia fer esclafant sense contemplacions els enemics de la República i acceptant el paper de les classes obreres i camperoles.
L’exemple immediat de la tragèdia de la Comuna de París explicava gràficament en què es basava la República conservadora de Thiers, per la qual sospiraven Salmerón i Castelar. Almirall, qui no combregava ni amb el comunisme ni amb la “república roja”, es veia empès un radicalisme major al de la seva classe social quan escrivia:
“La república es la revolución, el cambio, y por consiguiente, dentro del sistema republicano, lo más conservador es lo más revolucionario, el cambio completo. Una república que no llegue a las últimas consecuencias, una república que no cambie todo, absolutamente todo lo cambiable; una república que pretenda vivir con leyes de monarquía, cual la de M. Thiers, y que vea solo medios de solidarse en la destrucción, no es, ni ha sido jamás una república viable, sino una república que lleva en su seno el germen de muerte. La república verdaderamente conservadora, la que lleva en su seno el germen de vida, es aquella que hace nacer instituciones verdaderamente republicanas; aquella que sabe verificar la revolución, el cambio completo.”
(“La República conservadora”, El Estado Catalán, 28-5-1873)
La manca d’energia revolucionària duia a que la República sostingués una guerra imperialista a Cuba per a defensar els negocis esclavòcrates de la burgesia, a que l’Exèrcit professional col·laborés de forma vergonyant amb l’extrema dreta armada carlina i que es reprimís amb una duresa el moviment obrer que brillava contra l’esclavocràcia, el carlisme i els colpistes monàrquics de tots els colors —tant conservadors com progressistes.
El cantonalisme de l’estiu de 1873 va ser la temptativa salvadora del moviment obrer, i dels sectors més revolucionaris del republicanisme, per a salvar la República del fracàs directriu en què l’havia submergida la burgesia democràtica. Però, com va observar molt agudament Maurín, es tractà d’un esforç heroic però condemnat al fracàs pel seu caràcter fragmentat i descoordinat.
La derrota de la Primera República amb el cop d’Estat de Pavia el 3 de gener de 1874 —de nou els que van oferir resistència armada van ser els treballadors milicians de Barcelona i els cantonalistes de Cartagena, mentre la burgesia republicana tremolava de por al Congrés davant les baionetes del general— també constitueix una interessant lliçó del que ocorre després d’una cataclísmica derrota col·lectiva. La deserció més covarda, el quintacolumnisme més brut i el col·laboracionisme servil, es van estendre per tot el moviment republicà —amb la única i gloriosa excepció de Pi i Margall. Era evident que el moviment obrer trobaria nous rengles i estratègies davant de l’espectacle vergonyant que segueix a la derrota de la Primera República.
El propi exemple d’Almirall és ben significatiu en abdicar del seu republicanisme i del seu minso reformisme social anterior, per a col·laborar amb sectors de la burgesia catalana involucrats amb el règim —directament en el cas dels Güell i López i el sector polític del conservadorisme català que finançaven. Un gir social-xovinista del qual Almirall es penediria patèticament al final de la seva vida quan en escriure el pròleg per a l’edició en castellà de Lo catalanisme, el 1902, reconegués que l’interclassisme patrioter sols havia servit per a atorgar l’hegemonia del catalanisme als sectors més brutalment conservadors i als enemics mortals de 1873. “Han absorbit gairebé tot el carlisme de Catalunya” —advertia Almirall, però no tot el conservadorisme català lluïa la típica boina roja carlina encara que pregués pel mateix credo amb paraules més meloses.
Per últim, és interessant observar que, malgrat tot, la burgesia democràtica recuperà el seu vigor republicà. Anecdòticament, fins Estanislau Figueras —famós per la seva boutade claudicant en abandonar la presidència de la República— recobrà el seu coratge l’11 de febrer de 1884: “Mentre governi Cànoves, els republicans aprofitarem tots els aniversaris que vinguin presentant-se, tals com els de Torrijos, Riego, Mariana Pineda, etc., per a fer una manifestació per l’estil de la de l’Onze de Febrer.” [3] Un esperit de lluita que també prendria forma l’11 de febrer de 1930 en la persona d’Azaña quan aquest es mostrava més combatiu, i menys folklòric, que molts republicans oficials: “Los tímidos, los espectadores benévolos, no los queremos; que pierdan su rancia doncellez y vengan con nosotros, o se vayan para siempre con el enemigo (…) los que entremos en este combate debemos ir poseídos del magnífico, envidiable e incontrastable fanatismo de la idea.” [4]
Però aquest coratge retrobat difícilment podia tenir una resolució airosa sense prendre consciència de les causes de la derrota de 1873 i, en el segle XX, sense l’exemple concret de la Revolució Russa, és a dir, la República conquerida sota el jou de l’enclusa camperola i el martell obrer, que amb els seus cops imposava el seu programa a les classes mitjanes: Pau, Pa i Terra.
Notes
[1] https://vientosur.info/la-primera-republica/
[2] https://bvpb.mcu.es/ca/consulta/registro.do?id=449720
[3] Gabriel, Pere: “Los días de la República. El 11 de febrero”, Ayer, 51, 2003, pp. 39-66.
[4] Manuel Azaña: “Llamada al combate”, Al·locució en el banquet d’Acción Republicana de l’11 de febrer de 1930.
