En aquestes línies s’examina de manera succinta la posició de Joan Comorera Soler respecte del dret a l’autodeterminació de les nacions, amb relació a la qüestió nacional catalana [1]. Amb aquest propòsit, es presenta una aproximació biogràfica que busca contextualitzar el pensament del dirigent comunista, tot presentant les seves posicions polítiques a partir de la reproducció textual d’algunes de les seves afirmacions i reflexions plasmades a diferents articles seus [2].
Apunt biogràfic: un compromís militant permanent entre exilis
El PSUC va ser l’organització comunista catalana més influent i de més llarg recorregut de la història de Catalunya. Jugant un paper destacat durant el període republicà de la Guerra Civil, prenent un gran lideratge de la resistència antifranquista i un lloc central als primers anys de la segona restauració borbònica, va congelar la seva activitat orgànica el 1997, després de patir nombroses escissions i divisions internes.
El seu líder fundacional va ser Joan Comorera Soler (1894-1958) [3], qui va exercir de secretari general del partit des de la seva fundació el 1936 fins al 1949, quan va ser suspès de les seves funcions i expulsat de l’organització. Malgrat que va seguir la seva activitat política en nom del partit, juntament amb els camarades que li eren afins, el seu lideratge va ser posat en dubte a conseqüència de les dissensions polítiques i orgàniques amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE). Aquestes van ocasionar la fractura interna del PSUC, així com en l’acusació de “titista” (fent referència al líder iugoslau, Josip Broz “Tito”) i de “nacionalista petitburgès”, arran de les seves posicions respecte de la qüestió nacional i de la seva voluntat de preservar la independència orgànica dels comunistes catalans.
Comorera va viure a l’exili en diverses ocasions i durant llargs períodes, dels quals destaca la seva estada a Buenos Aires (1919-1930), on va desenvolupar la seva activitat periodística a la direcció de la revista La Nación Catalana, així com la seva militància política al Partit Socialista d’Argentina. Després es va exiliar a l’Uruguai fugint del cop militar (1930-1931), per després tornar a Catalunya el 1931 fins al final de la guerra el 1939. Un cop vençuda la guerra pel bàndol franquista, Comorera s’exiliarà a la Unió Soviètica (1939-1940), on serà reconeguda la Secció Catalana de la Internacional Comunista –separada de l’espanyola– , per després traslladar-se a Mèxic (1940-1945), on sostindrà la direcció del PSUC a l’exili. Culminada la II Guerra Mundial (1945-1951), el líder comunista es traslladarà a Tolosa per reorganitzar el partit des d’Europa, fins que finalment decidirà tornar a Catalunya el 1951, per tal de reorganitzar el partit a l’interior, fruit de la crisi interna anteriorment esmentada. Al cap de pocs mesos, al mateix any, Comorera serà arrestat i empresonat, morint pres de malaltia el 7 de maig de 1958.
Com veiem, no podem entendre l’activitat intel·lectual i política de Comorera sense tenir en compte la naturalesa dels seus exilis. Tot i això, durant el breu període en què va viure permanentment a la seva pàtria, la seva activitat va ser igualment intensa. Quan va tornar del seu llarg exili argentí es va incorporar a les files de la Unió Socialista de Catalunya (USC), escindida uns anys abans del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), assumint-ne el lideratge organitzatiu. Va ser també diputat del Parlament de Catalunya, ocupant la Conselleria d’Agricultura i Economia del Govern de la Generalitat de Catalunya presidit pel republicà Lluís Companys Jové. Va ser arrestat per la policia espanyola, juntament amb la resta dels membres del govern català, arran dels fets d’octubre de 1934, quan es va proclamar l’Estat Català.
Després de l’amnistia concedida, el dirigent comunista va tornar a ser elegit diputat, aquesta vegada com a candidat de la USC pel Front d’Esquerres, ocupant de nou la cartera d’Agricultura i Economia sota la presidència de Companys. Des del govern català, Comorera tindrà un paper actiu en la neutralització de la primera insurrecció franquista del 19 de juliol del 1936, l’activació de la indústria de guerra i l’organització de l’Exèrcit Popular a Catalunya al llarg de la Guerra Civil. El 23 de juliol de 1936, després d’uns curts i intensos anys de gestació, es va constituir finalment el PSUC, adherit a la Tercera Internacional Comunista (IC), fruit de la unió entre la USC, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Proletari Català i la Federació Catalana del PSOE.
Com és palès en la seva biografia, la qüestió nacional catalana va marcar decisivament la seva trajectòria política: vegeu els fets d’octubre del 1934, la seva participació en les institucions catalanes, la seva defensa de la independència del PSUC com a secció catalana de la IC, etc. I malgrat que Comorera no ens va poder llegar una obra sistemàtica, sí que existeix el testimoni de diversos assaigs i conferències publicades en diferents mitjans de premsa, on quedaran reflectides les seves contribucions sobre els moviments d’alliberament nacional i, més específicament, sobre la realitat nacional catalana.
La denúncia de l’imperialisme espanyol i la defensa dels drets nacionals catalans
Comorera presenta una posició fidel a les tesis leninistes sobre la qüestió nacional i el dret a l’autodeterminació. Això queda reflectit a l’informe presentat el 8 de setembre de 1940 als militants del PSUC, des de Mèxic, titulat “Contra la guerra imperialista i per l’alliberació social i nacional de Catalunya” (1977[1940]), on afirma que “La solució de la qüestió nacional de Catalunya no pot ésser considerada aïlladament del profund procés històric que va desenvolupant-se en els nostres dies i en el món sencer” (p. 49), identificant així el conflicte nacional com a “part integrant de la revolució proletària internacional” (p. 50). També impugnarà el biaix espanyolista dels qui han ignorat el problema nacional, fins al punt d’afirmar que “En el curs de la nostra guerra les incomprensions i exabruptes del Partit Socialista Obrer Espanyol i dels seus líders en funció de govern, Largo Caballero, Prieto i Negrín, de cara a Catalunya i a les institucions autonòmiques nostres, foren un dels factors principals que contribuïren a la derrota de Catalunya i de la República” (p. 50), és a dir, a la derrota republicana davant de la rebel·lió feixista de Franco.
Pel que fa a l’anàlisi del fet nacional català, Comorera no dubtarà a l’hora d’acusar Espanya d’exercir l’imperialisme contra Catalunya, reafirmant el caràcter nacional català amb aquestes paraules:
Som una comunitat que s’ha desenvolupat al llarg dels segles, malgrat l’opressió imperialista. Som una comunitat estable, per quan hem vençut els esforços centenaris d’assimilació violenta fets pels imperialistes. Som una comunitat de llenguatge propi, de territori comú i unit, de vida econòmica bé caracteritzada, de formació psicològica forjada pels segles d’opressió i per l’anhel inexhaurible de llibertat. Som una comunitat amb manifestacions culturals pròpies, en la llengua la nostra quan ha estat possible –uns quants anys en més de 200 anys que s’han escolat des del decret de Nova Planta– i en la llengua estrangera imposada.
(Comorera, 1977[1940], p. 56)
En contraposició, tal com es reflecteix en el text de la conferència als militants del PCE, titulat “El problema de les nacionalitats a Espanya” (1977[1942]), Comorera es qüestiona: “Espanya, és una nació?” (p. 64); a la qual cosa respon: “Espanya no és un territori comú. I si bé és possible afirmar que és una comunitat estable, històricament formada, hi ha quatre idiomes, quatre economies, quatre psicologies manifestades en quatre comunitats de cultura. Espanya és, avui, un Estat imperialista multinacional” (p. 70). Així, seguint el marc d’anàlisi leninista, Comorera considerarà la progressivitat del moviment nacional de Catalunya. Encara que a diferència d’Andreu Nin, qui havia considerat que el moviment nacional català era “eminentment democràtic i progressiu” (1979[1932]), p. 27) [4], mentre que “l’altre, el basc, és, per contra, eminentment regressiu” (Ibid.), Comorera afirmarà que “Tot moviment nacional i colonial d’alliberació és progressiu, revolucionari, perquè fereix d’una manera directa i a fons l’imperialisme, i en afeblir-lo contribueix poderosament a crear les condicions per a la revolució proletària” (1977[1940], p. 72).
Això portarà Comorera a subscriure a tots els seus escrits la tesi leninista sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya, com a dret a separar-se i formar un Estat independent. Malgrat això, també recordarà que “El dret a la separació no suposa l’obligació de separar-se” (p. 82), sinó el fet de poder decidir sobiranament integrar-se a un estat en plena igualtat nacional, ja que “una nació no acceptarà mai ser absorbida per una altra nació, però pot acceptar marxar amb ella fraternalment, si està segura de conservar la seva personalitat, de desenvolupar-se i viure tal com ella sigui, d’ésser igual en drets i en deures” (p. 82). En conseqüència, el líder del PSUC afirmarà que “la Unió Soviètica ha resolt de manera definitiva i satisfactòria els problemes nacionals. Els ha resolt perquè a la Unió Soviètica el poder pertany a la classe obrera” (1977[1940], p. 60) i, per això, “només la República Popular d’Espanya dirigida per la classe obrera permetrà a Catalunya el ple i lliure exercici del seu dret a l’autodeterminació” (Ibid.).
Perquè, com afirmarà a la conferència titulada “Els enemics de la unitat combatent dels catalans” (1977[1943]): “És evident que ultra les necessitats comunes de lluita contra l’enemic comú, els pobles hispànics han de marxar units fraternalment, car la llei històrica present no els porta a la separació, sinó a la federació” (p. 107). En aquest sentit, la República Popular d’Espanya com a solució política al problema nacional hauria d’assumir, tal com s’ha exposat, tant el reconeixement al dret a l’autodeterminació com l’organització federativa de l’Estat. Comorera, doncs, defensarà en els seus últims escrits de 1952, a la secció dedicada a la qüestió nacional de la revista Treball del PSUC, les seves posicions més madurades sobre la matèria, proposant la constitució de la “Federació Democràtica de Repúbliques Hispàniques” (per exemple: 1977[1952], p. 142), com a “via lliure per a reconstruir la vida nacional catalana, la convivència fraternal dels pobles peninsulars” (p. 146).
Nota final: Joan Comorera des del nostre present
Seria una pràctica presentista tractar de trasplantar les paraules de Joan Comorera des del context actual, ja que ignoraríem el fet que les seves posicions polítiques anaven lligades al seu propi moment històric, tal com hem vist que afirmava explícitament. Tanmateix, un observador actual no es quedarà satisfet admetent que era, simplement, partidari del federalisme. En aquell moment va defensar, sens dubte, la via federativa, i no pas la independència nacional, al·legant especialment la necessitat del front comú contra el feixisme, tant abans com després de la guerra. És igualment cert, però, que les seves anàlisis poc tenen a veure amb la posició hegemònica al si del federalisme vigent, tenint en compte la descripció de Comorera sobre el caràcter imperialista d’Espanya i de la necessitat de l’alliberament nacional català, com una condició annexa de la revolució socialista.
Si actualment Comorera continuaria sostenint o no la seva posició federalista, com hem dit, no ho podem afirmar amb total certesa. Tanmateix, resulta evident que la seva defensa rotunda del dret a l’autodeterminació de la nació catalana és la que avui sosté l’esquerra sobiranista i independentista. Així doncs, tractant-se Comorera d’un dels dirigents comunistes catalans que van abordar la qüestió nacional catalana de manera més clarificada, penso que la seva obra no només ha de ser estudiada i reproduïda, sinó que també ha d’esdevenir una referència fonamental per a l’anàlisi teòrica i pràctica del marxisme català del segle XXI, en un moment històric en què cal ressituar la lluita nacional i la lluita social com un fil inseparable de la lluita de classes al nostre país, de manera que ni una bandera ni l’altra puguin ser entregades a la dreta catalanista ni a l’espanyolisme d’esquerres.
Notes
[1] Llegiu l’article de Lucía Aliagas Joan Comorera i la qüestió nacional, per veure com s’ha abordat la figura de Comorera anteriorment en la Realitat.
[2] Aquest article consisteix en la reproducció parcial i traduïda al català de l’article següent: Roger Castellanos Corbera, La recepción del principio de autodeterminación de Lenin en el marxismo catalán del siglo XX: Andreu Nin, Joan Comorera, Carles Castellanos. El Otro Occidente. Revista de Ciencias Sociales y Crítica Cultural. Facultad de Ciencias Políticas y Sociales. Benemérita Universidad Autónoma de Puebla (BUAP): Mèxic, 2024 (p. 74-92). Enllaç: https://cipolys.buap.mx/content/revista-el-otro-occidente
[3] Totes les dades biogràfiques d’aquest apartat les traiem de la “Notícia biogràfica de Joan Comorera” a cura de Leandre Colomer Calsina, editor de la compilació de textos de Joan Comorera, Socialisme i Qüestió Nacional. Barcelona: Undarius, 1979, p. 6-32. Així mateix, totes les referències a Comorera presents a aquest article es corresponen a aquesta mateixa edició.
[4] Andreu Nin, La cuestión nacional en el estado español. Barcelona: Fontamara, 1979.
