La pàgina web Giulia Adinolfi Sellitti (Salerno,1930- Barcelona,1980) Sobre las mujeres y el feminismo [1], elaborada per Vera Sacristán Adinolfi i Elena Grau Biosca, i presentada recentment a la biblioteca del Centre de Documentació de Ca la Dona, té com a objectiu donar a conèixer i posar a disposició de tota persona interessada en els seus materials -publicats i inèdits- relatius a l’experiència de les dones i el seu moviment. Aquests escrits són una petita part del conjunt de materials que conformen l’arxiu personal de Giulia Adinolfi, dipositat en l’Arxiu Nacional de Catalunya. La pàgina web ha estat cedida i està hostatjada a l’espai web de l’Arxiu del Centre de Documentació de Ca la Dona [2].
A la pàgina web Giulia Adinolfi Sellitti (1930-1980) Sobre las mujeres y el feminismo hi ha una breu biografia de Giulia Adinolfi. Els seus escrits es presenten agrupats en vuit apartats disposats en ordre cronològic entre 1967 i 1980. Cada grup de textos té una unitat al voltant de l’escriptura d’un article, a propòsit d’un fet o d’un projecte d’investigació. A cada apartat es troben digitalitzats els escrits originals en totes les seves versions, les transcripcions, traduccions, i també les publicacions d’alguns dels textos. Cadascuna de les vuit finestres està encapçalada per una entradeta explicativa del contingut dels textos i el context en el qual es varen escriure. A més dels materials de Giulia, s’hi troba un recull d’articles sobre la figura de Giulia Adinolfi escrits per persones que la varen conèixer i estudioses que s’han interessat pel seu pensament. També hi ha una galeria de fotografies que recorren la vida de Giulia Adinolfi entre 1950 i 1980. Finalment, a la pàgina es pot visionar el documental Giulia, el vuitè de l’obra Integral Sacristán, realitzat per Xavier Juncosa.
Giulia Adinolfi Selliti va créixer a Nàpols en els anys posteriors a la IIGM. De ben jove va adquirir un compromís polític-moral comunista. Després d’estudiar magisteri, a 21 anys, començà a treballar com a mestra rural. Mentre exercia el magisteri va estudiar filologia hispànica i aviat va col·laborar en l’Istituto Italiano per gli Studi Storici (IISS) com a investigadora. Fou aquesta formació i recerca la que la dugué, amb una beca de l’IISS, a Barcelona l’any 1956. En aquesta ciutat va conèixer Manuel Sacristán amb qui es va casar el 1957. Giulia Adinolfi i Manuel Sacristán decidiren viure a Barcelona perquè consideraven que la lluita contra la dictadura franquista era prioritària.
Giulia va viure a Barcelona entre el 1957 i el 1980 i va ser en aquesta ciutat on va desenvolupar la seva activitat política, intel·lectual i professional com a dona adulta. Giulia va treballar com a professora de literatura des de l’any 1968 fins al final de la seva vida, primer a batxillerat i posteriorment a la Universitat Autònoma de Barcelona. Sempre va estudiar i fer treball de recerca. La seva tasca política i intel·lectual va tenir lloc en revistes -com la clandestina Nous Horitzons i posteriorment a Materiales i mientras tanto– i com a impulsora de moviments democràtics durant el franquisme, com el Moviment de Dones Democràtiques i el moviment de professors no numeraris per una universitat democràtica.
Giulia era una dona amb passió per l’estudi, pel coneixement, i per intervenir en el món, donant sempre significació al que ella era i el que feia. Per aquest motiu, en la lectura dels apartats es pot veure com en Giulia es troben estretament entrellaçats el sentit de ser dona, la pràctica política i la visió teòrica. La lectura dels vuit apartats permet copsar el desplegament de la reflexió i la proposta de Giulia Adinolfi pel que fa al moviment i la política de les dones.
L’any 1967, fruit de l’experiència de debat i de reflexió d’un grup de dones del Partit Socialista Unificat de Catalunya que impulsaren el Moviment de Dones Democràtiques, Giulia, sota el pseudònim Lluïsa Vives, va escriure l’article «Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones», publicat a la revista clandestina Nous Horitzons. En aquells anys s’havien començat a publicar alguns llibres i monogràfics de revistes sobre la condició de les dones. En aquest text Giulia Adinolfi va fer la primera proposta de política de les dones al nostre país després de la guerra civil. L’article defensava la necessitat d’una organització i d’una política específica de les dones per tal que participessin en la lluita general per a la renovació del país des de la seva experiència i els seus interessos.
Uns anys després, el 1971, Giulia analitzava -en dos escrits de preparació d’una conferència o xerrada- els mecanismes del capitalisme avançat per fomentar el consum. Assenyalava com la ideologia del consumisme estava destruint les subcultures populars, com l’obrera o la pagesa, i la seva capacitat d’alternativa al capitalisme. També alertava sobre el fet que les dones s’estaven convertint en les principals consumidores i sobre la falsa emancipació que se’ls prometia a través de la compra de productes i serveis que abans elles proveïen.
El 1976, Giulia va participar en les Jornades Catalanes de la Dona que foren l’esclat del moviment feminista a Catalunya. D’aquesta experiència ens han arribat les notes que ella va escriure a propòsit de la lectura de les ponències. Aquestes notes són particularment interessants perquè mostren la seva interpel·lació i el seu diàleg amb les propostes feministes. També mostren el seu pensament a contracorrent i el seu veure-hi més enllà en temes com la sexualitat i el treball de les dones a l’àmbit domèstic.
Entre 1977 i 1980, els darrers anys de la seva vida, Giulia Adinolfi va intensificar la seva activitat intel·lectual i de reflexió política. L’any 1977 va iniciar, juntament amb la hispanista i amiga Rosa Rossi, la recerca sobre el procés de la Inquisició (1532-1534) contra Maria de Cazalla, una dona acusada de luteranisme i de predicar en cercles de dones. Maria de Cazalla es va defensar davant del tribunal amb paraula pròpia i fou condemnada al silenci. En l’enfocament d’aquesta recerca, Rosa Rossi i Giulia Adinolfi varen incorporar la reflexió aportada pel feminisme, a la vegada que defensaven la importància, per al moviment feminista, d’estudiar els moments en els quals havia emergit la consciència de les dones sobre la seva situació al llarg de la història.
Vinculat a l’estudi sobre Maria de Cazalla, Giulia Adinolfi i Rosa Rossi varen compartir l’interès i la reflexió sobre la història de les dones, en sintonia amb altres historiadores feministes coetànies. D’aquest interès varen sorgir els quatre textos de Giulia i els dos de Rosa que es presenten en l’apartat «Sobre la historia de las mujeres (1979)». Dels apunts que elles varen escriure se’n desprèn que no es tractava d’afegir dones al relat històric, sinó d’entendre les dinàmiques històriques de les relacions de dominació homes-dones. Que interessava conèixer els moments al llarg de la història en què dones havien pres consciència de la seva situació i havien actuat individualment o col·lectiva per afirmar els seus drets i la seva llibertat i que aquests moments no es limitaven al sorgiment del feminisme sufragista. Finalment, que calia estudiar la cultura que les dones havien creat a partir de l’elaboració de la pròpia experiència.
La darrera intervenció teòrica i política de Giulia Adinolfi amb relació al moviment feminista són els tres textos publicats a la revista mientras tanto, el 1979 i 1980. Giulia havia estat inspiradora i fundadora d’aquesta revista i va contribuir al seu projecte de renovació de la tradició emancipatòria comunista, aportant la seva visió de l’experiència i la política de les dones.
Giulia Adinolfi va publicar al núm. 1 de Mientras tanto, un text adreçat a les dones i el moviment feminista en el qual apuntava que les contradiccions dels feminismes tenien a veure amb la crisi de la subcultura que el patriarcat havia imposat a les dones. Es tractava d’una crisi alhora de la legitimitat del patriarcat i de la identitat femenina. Per sortir d’aquesta situació proposava que les dones coneguessin la seva tradició i que la revisessin críticament triant allò que volien conservar i allò que volien rebutjar. Proposava aquest exercici perquè considerava que la cultura femenina subalterna no era fruit solament de la imposició patriarcal – i, per tant, totalment rebutjable-, també ho era de l’elaboració que les dones havien fet a partir de la seva experiència. Que la cultura femenina contenia elements i valors oposats al patriarcat i al capitalisme que, ben al contrari, s’havien d’universalitzar.
L’article «Sobre subcultures femeninas (I)» que Giulia va publicar al núm. 2 de la revista mientras tanto donava continuïtat a la reflexió iniciada per ella, explicant per què era útil parlar de subcultura femenina. En primer lloc, perquè permetia separar la realitat fisiològica del sexe i la construcció cultural que li atribueix un significat. Ser dona és un fet històric, una construcció cultural canviant en el temps i l’espai; a més, la condició de la dona travessa les classes socials. Calia doncs parlar de subcultures, en plural. La idea de subcultura ve de la tradició gramsciana d’interès pels grups no dominants que, des de la seva posició de subalternitat, han generat una cosmovisió en la qual ses barregen elements imposats pel grup hegemònic i opressor, però també elements propis connectats amb l’experiència concreta de vida. La cultura té un abast molt ampli, inclou elements materials, de costums, sentiments i actituds que formen part de l’experiència. Pel que fa a les dones no es pot reduir la seva cultura a ideologia patriarcal, ignorant l’elaboració que elles han fet de la seva experiència.
El darrer text de Giulia Adinolfi és un esquema que ella va dictar a Manuel Sacristán dues setmanes abans de morir. En aquest text ella començava a explorar el treball domèstic que la subcultura femenina té com a fonament. Aquest era un projecte a contracorrent atès que el moviment feminista reivindicava l’abolició del treball domèstic per considerar-lo com la base de la subordinació femenina. En canvi, Giulia deia que el mal no és el treball domèstic en si, sinó la seva inclusió forçada en la divisió sexual del treball. Que aquest treball no és un residu artesanal en una societat industrial, sinó treball no mercantil en una societat mercantilitzada. El treball domèstic és imprescindible per a la producció i reproducció de la força de treball. Advertia també que l’empresa privada començava a envair l’espai domèstic convertint les seves tasques i produccions en formes de consum. I que aquesta no era una via per a l’alliberament de les dones.
Molt resumidament, aquest seria el desplegament del seu pensament al llarg de la darrera dècada de la seva vida. Un pensament singular amb capacitat d’anar a contracorrent i també de veure-hi més enllà apuntant temes i reflexions de llarg abast que encara avui tenen vigència.
Referències
[1] https://giuliaadinolfi.caladona.org/
[2] https://centredoc.caladona.org/arxiu/
