Cal reconèixer que el panorama polític català podria experimentar canvis importants arran l’aparició d’un corrent d’opinió i un estat d’ànim marcadament xenòfobs al si de l’independentisme català. Existia un component racista al si del nacionalisme conservador català basat en el que Verena Stolcke anomena fonamentalisme cultural (a Mientras Tanto, 55, 1993, pp. 73-90), però formava fins ara una tendència desordenada i innòcua, que no s’havia activat políticament, si més no de manera explícita. S’estava acomplint el diagnòstic de Michel Wieviorka formulés a El espacio del racismo (Paidós, 1992) a propòsit que la xenofòbia, si no assoleix una mínima articulació ideològica i organitzativa, resta com un vague substrat sentimental, però no genera moviments polítics exitosos com els que representen avui Vox a l’estat espanyol i altres partits similars a altres països.
Això era així a la Catalunya que ressorgia després de la mort de Franco i la fi de la seva dictadura. En aquell context, el catalanisme de dretes, una part important del qual s’havia acomodat al franquisme, continuava fidel a les premisses del regionalisme romàntic i la seva idea de Catalunya com a dotada d’una essència cultural primordial. Com escrivia Torres i Bages, “Catalunya l’havia creat Déu; els homes només podien destruir-la” (La tradició catalana, 1892). Nogensmenys, el nou marc polític i la pròpia composició demogràfica del país als anys 70, amb un altíssim nivell de població provinent de la resta de l’Estat, imposava una nova manera de produir identitat catalana des de la política. En aquells moments, el mateix Jordi Pujol, que representava el catalanisme conservador, reconeixia: “Tots els que vivim i treballem a Catalunya, hem de ser un sol poble, un sol poble català… El moviment català que no tingui dintre d’ell un contingent suficientment important d’origen no català és que no és un moviment prou català” (Als joves de Catalunya, La Magrana/Ed. 62, 1988, p. 17).
Això no implica que en aquell escenari històric tornessin a emergir expressions d’un concepte essencialista i excloent del que era la cultura nacional. La necessitat de no distreure esforços en la lluita contra el franquisme va fer que la defensa de la “integritat cultural” de Catalunya com a prioritat quedés congelada provisionalment. Tot i això, de tant en tant revifava el nacionalisme místic resultant de la imaginària Catalunya pairal que va animar el noucentisme, amb la seva desembocadura filofeixista de la mà dels Escamots d’Estat Català i un sector de Nosaltres Sols. Un exemple fou la intervenció d’Heribert Barrera a les Jornades sobre immigració i reconstrucció nacional, al novembre de 1979, publicades per la Fundació Jaume Bofill, en que proclamava que “la immigració no ha estat per a Catalunya cap benefici i no ens obliga a cap solidaritat especial”, entre altres coses per les seves devastadores conseqüències per la hipotètica autèntica cultura catalana. Fou davant aquesta postura que Francesc Vallverdú, militant comunista i un dels principals sociolingüistes catalans, a qui li devem la base teòrica de la normalització lingüística del país, va denunciar que el que defensava Barrera responia a una concepció idealista de Catalunya, menyspreava les aportacions dels immigrants i resultava objectivament filo-lerrouxista. Això fou a les pàgines de l’òrgan cultural del PSUC, Nous Horitzonts, (“Les ‘barreres’ del senyor Barrera”, núm. 59, gener 1980, p. 8).
La postura de Francesc Vallverdú ens convida a recordar com fou que, en ple procés de recomposició política i social de Catalunya acabada la dictadura, els comunistes van optar de manera decidida per definir la catalanitat en un registre integrador i plural, front als brots de racisme cultural que es derivaven d’una concepció substantiva i al mateix temps metafísica de cultura catalana. És cert que el comunisme català dels anys 30 (Unió Socialista, Bloc Obrer i Camperol, Estat Català-Partit Proletari, POUM i, evidentment, el PSUC) havia fet seves les teories envers el nacionalisme dels austro-marxistes (Bauer, Kautsky) primer i, més endavant, de Stalin (vegeu el seu El marxismo y la cuestión nacional, Anagrama, 1977), derivats dels postulats romàntics i idealistes (Herder, Humboldt) que identificaven llengua i esperit nacional i proclamava la nació com a comunitat de cultura. Aquestes posicions (recollides per Sebastià Serrano a Lingüística i qüestió nacional, Eliseu Climent, 1978), però, van ser abandonades gradualment pel PSUC, que va apostar per “estar fermament per la defensa de l’especificitat nacional dels pobles, però no per la sublimació de les seves característiques d’una forma ideal, per damunt del que succeeix a la societat” (Rafael Ribó, Catalunya, nació d’esquerres, La Magrana/Ed. 62, 1988, p. 52).
Foren els comunistes els que van col·locar en primer terme consignes que resumien un projecte de país amb un sol poble i una sola classe obrera. D’aquí que fes seu el “son catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya”, convertit en lema propi pel Consell de Forces Polítiques en el moment de la transició. El PSUC esdevenia hereu i continuador d’una vella tradició política que reconeixia dues formes de nacionalisme català. Seguint Josep Narcís Roca i Farreras (Lo catalanisme progressiu, 1871), un progressista, republicà, democràtic i revolucionari, i l’altre carlí, ruralitzant i reaccionari. El primer entén la nació en termes de societat i d’organització política, mentre que el segon ho fa en clau de llengua, de cultura, de personalitat i d’arrels. Segons la interpretació nativista de la catalanitat –Catalunya com entitat ahistòrica i eterna, una mena de fenomen natural–, aquesta és un conjunt de trets espirituals i de temperament, així com de costums considerades autòctones i venerables, una denominació d’origen que pot ser traïda pels propis o contaminada per forasters. Segons la republicana, la catalanitat s’afirma per una adhesió ciutadana compartida i consensuada a la que cada individu i cada grup s’incorporen en els seus propis termes.
L’horitzó de cadascun d’aquests models de catalanitat és ben diferent i incompatible. Pel model primordialista, la fita és assolir una societat coherent, en la que sobrarà tot el que pugui contrariar una congruència que sols és possible de la mà de l’homogeneïtzació cultural. Per la segona, la meta és una societat cohesionada, és a dir una societat basada en l’ajustament sempre inestable i en conflicte de segments culturalment singulars, però que accepten sotmetre’s a un marc de convivència permanentment renegociat, traduït en un patriotisme civil. Dit d’una altra manera: o una Catalunya culturalment coherent o una Catalunya socialment cohesionada. O una cosa o l’altra. Catalunya com a cultura unificada o Catalunya com a societat culturalment complexa.
És aquesta segona proposta de societat la que el PSUC incorpora en els debats dels anys del tardofranquisme i la transició sobre la identitat dels catalans. És a l’entorn seu que es generaven nocions com “altres catalans” (Francisco Candel), “catalans de la immigració” (Antoni Gutiérrez Diaz) o “catalans vinguts d’altres terres” (Gregorio López Raimundo). Nous Horitzons va ser llavors contenidor d’elaboracions teòriques al respecte, com ho demostren articles com “Dues versions sobre la cultura catalana: l”oficial’ i la dels immigrants”, de Carlota Solé (núm, 47-48, octubre-novembre de 1978, pp. 123-135), o “Immigració i cultura catalana”, de Manuel Vázquez Montalbán (núm. 60, febrer 1980, pp. 4-6), a més de diversos d’en Francesc Vallverdú: “Incomprensions sobre la immigració” (núm. 43, maig 1978); “La immigració, encara” (núm. 44, juny 1978), o “Immigració i cultura catalana” (núm. 51, febrer 1979, pp. 67-73). En Vallverdú va recollir els plantejaments del PSUC a propòsit de la cultura i la llengua catalanes, entre 1969 i 1977, al capítol V (“La lluita militant”) del seu La normalització lingüística a Catalunya, Laia, 1986, pp. 181-121).
En tots aquests materials teòrics es prenia partit perquè la vertebració cultural de la societat catalana no es basés en continguts específics i perquè la cultura nacional –la cultura pròpia de la societat catalana– no fos pensada com una dada anterior a tota experiència o pràctica socials, sinó com el resultat d’una construcció sempre inacabada, un cos inestable i porós que es deixava travessar per tota mena de fluxos que sempre acabaven deixant alguna cosa per a generacions futures. Aquesta forma d’interpretar la catalanitat la concebia com un receptacle buit, transitable i obert, en disposició de digerir qualsevol contingut i fer-lo seu.
La dicotomia entre catalanisme integracionista –republicà, deutor d’en Renan– i catalanisme primordialista, d’arrel romàntica, va estar formulada en el pla teòric com oposició “nació popular” versus “nació fetitxe” per part d’un Rafael Ribó al que li pertoca el mèrit d’haver propiciat una de les elaboracions teòriques més sòlides sobre el tema: l’article “Aproximació metodològica al fet nacional” (Recerques, núm. 4, 1974, pp. 117-135; disponible en línia). Per saber més sobre els termes en que es va produir la discussió sobre la relació entre la immigració –espanyola en aquest moment– i la llengua i la cultura catalanes, tenim un treball força interessant: l’article de l’historiador Tommaso Nencioni, “El PSUC y la cuestión de la inmigración a Cataluña desde el tardofranquismo a las primeras elecciones al Parlament (1967-1980)”, aparegut a Nous Horitzonts, al núm. 147 de març de 2007. En general, el paper del PSUC com a partit nacional en els anys del canvi de règim polític a Espanya està molt ben analitzat per Carme Molinero i Pere Ysàs a La cuestión catalana. Cataluña en la transición (Crítica, 2014).
Avui, amenacen assolir presència política actituds que atribueixen a la nova classe treballadora provinent de la migració la culpa tant de la delinqüència com de l’eventual desaparició de la singularitat cultural de Catalunya. Aquestes posicions racistes i d’extrema dreta ja hi eren, però resultaven políticament quasi irrellevants als anys 70 i 80, tot i que en aquells moments també s’estenia un pànic moral per la inseguretat –era l’època del cine quinqui i de pel·lícules amb títols com “Miedo a salir de noche”– i la llengua catalana no és que estigués en perill, sinó que estava encara proscrita. També el crim era imaginat residint a barris i poblacions perifèriques de majoria immigrant, en aquest cas espanyola, i es podien llegir pintades que deien “La delinqüència parla en castellà”. Es podrà argüir que la immigració actual té uns trets culturals més aliens, però és fragmentària i dispersa, a diferència de la provinent de la resta de l’Estat, que era culturalment compacta i massiva. En canvi, en una atmosfera amb notables analogies, apareixen no sols una opció política obertament d’extrema dreta independentista, sinó prejudicis xenòfobs filtrant-se al moviment per l’emancipació nacional, àdhuc a la seva esquerra. Les claus que expliquen l’expansió d’un racisme explícitament catalanista, ara com a projecte polític, són diverses, però cal considerar que una d’elles sigui la desactivació dels antagonismes de classe com a eix programàtic dels discursos i les pràctiques d’una esquerra per la qual el capitalisme ja no és un sistema a enderrocar, sinó un estat de coses al qual cal adaptar-se.
Però, tot i que el moment sembli tan poc propici, no podem renunciar al combat ideològic per recuperar aquella definició de catalanitat en clau de poble i de classe que tampoc fa tant havia estat nuclear per l’esquerra. Objectiu: vindicar allò que de nou Roca i Farreras anomenà un patriotisme social, restaurar el que fou i ha de tornar a ser una identitat al mateix temps nacional i de classe, una moral col·lectiva que, com escrivia en Joan Tafalla, “fugi de l’uniforme cultural i lingüístic” (a “Hegemonia, identitat nacional i política d’esquerra”, dins La qüestió nacional. Un debat obert, Fundació Pere Ardiaca, 1996, p. 111). En aquest retrobament d’un camí que fou el dels comunistes catalans, és urgent que, aquells que estem convençuts que Catalunya és una nació amb vocació d’autogovern i, si cal, d’independència, ens pronunciem amb claredat pel que fa a quina és la identitat compartida que cal reclamar i defensar al servei d’una societat de la qual sols sobrin els explotadors. Un conjunt de qualitats singulars sols trobable en els millors i més purs d’entre nosaltres, que, per cert, mai serem nosaltres? Un seguit de virtuts intraduïbles i incommensurables que cal mantenir a estalvi del contacte amb costums espúries? O bé una articulació constantment en moviment de maneres de fer, de pensar i de dir, noves i velles, de la que mai sobra res, que nodreixen ininterrompudament comunitats que viuen juntes i que es reclamen iguals precisament perquè són diferents?
