Són les 19:20h, en un pis de la Trinitat Vella, i és l’hora de trencar el dejuni del ramadà, on hi he acabat de convidat improvisat amb un grup de la diàspora senegalesa a Barcelona, tot i que alguns d’ells no siguin creients. Mentre degustem un pollastre picant i dàtils, tots em diuen que quina sort tinc a viatjar al país en un moment històric, que estan segurs que Diomaye Faye, el candidat panafricanista d’esquerres, guanyarà les eleccions per golejada. Aquest cop Macky Sall, el president del Senegal, no podrà manipular les eleccions per seguir perpetuant-s’hi.
Aquest relat contrasta amb el que es pot llegir a la premsa francesa i britànica sobre les eleccions presidencials al Senegal (per la premsa espanyola, tal com en tants altres temes de política internacional, pràcticament no es fa ni menció d’aquestes eleccions), on es parla de Diomaye Faye com un candidat més dels 19 que es presenten. Per aquesta premsa només es destaca que el president Macky Sall no es presentarà de nou, i que ho farà el seu delfí Amadou Ba.
Amb aquestes informacions contradictòries entre la gent d’allà i el que diu la premsa em dirigeixo cap a Dakar, junt amb un munt de turistes espanyols que passaran la Setmana Santa al Senegal, i els quals em sospito que molts desconeixen que viuran un dia històric pel país. Allà Dakar tindré la sort de participar en una petita missió d’observació electoral del Partit de l’Esquerra Europea.
Només arribar no tinc cap sensació de tensió com es podia esperar, i sembla que no hi ha especialment molta propaganda electoral pels carrers, tenint en compte que ens trobem a la vetlla d’unes eleccions històriques. Això sí, en la residència on m’allotjo ja m’avisen, diumenge no hi haurà ni esmorzar ni neteja de l’habitació, dia d’eleccions. Sembla doncs que sí, que realment el país es para.
Però perquè són tan importants aquestes eleccions? Tirem la vista una mica enrere fins a arribar a avui.
- 2012: Abdoulaye Wade, llavors president del Senegal, es volia perpetuar en un tercer mandat, cosa que és il·legal segons la Constitució senegalesa, el que genera el moviment de protesta Y’en marre. Aquest moviment porta la caiguda de Wade i la victòria de Macky Sall amb la promesa de portar electricitat, aigua i bones carreteres a tot el país. El mandat de Sall, però, s’acabarà caracteritzant durant més de deu anys per l’autoritarisme, la submissió a França i als dictats de l’FMI.
- 2021: El partit panafricanista PASTEF, amb Ousmane Sonko al capdavant, s’erigeix en el principal opositor al règim de Macky Sall, per bé que la seva presència institucional encara és poc important. El mes de març Sonko és acusat de violació i empresonat. Els seus partidaris defensen que es tracta d’un complot i surten al carrer i, de seguida, la protesta es torna una esmena a la totalitat del règim de Macky Sall. Això, a la vegada genera un debat en el si del feminisme senegalès que comparteix les reivindicacions de fons de les manifestacions, a la vegada que condemnen la difamació que pateix la víctima.
- Abril – juny del 2023: finalment Sonko surt absolt de les acusacions de violació, però és condemnat i entra a la presó per un delicte de “calúmnies i corrupció de la joventut”. També s’arresten i envien a presó, per fabricacions i complots semblants, altres membres destacats de PASTEF, com és el cas de Diomaye Faye. Això genera una nova onada d’indignació al país i noves manifestacions, les quals se salden amb quinze manifestants morts.
- Gener de 2024: la Cort Suprema estableix que Ousmane Sonko és inelegible com a president per la condemna ferma que té, i el PASTEF escull a Diomaye Faye com presidenciable, el qual tot i que està a presó, encara no té una condemna en ferm.
- 3 de febrer de 2024: Unes hores abans que comenci la campanya electoral, Macky Sall decideix suspendre les eleccions sine die, ja que segons ell no es donen les condicions per tal de poder dur-les a terme.
- 15 de febrer de 2024: el Consell Constitucional declara inconstitucional la suspensió de les eleccions i exigeix que es convoquin. Cal recordar que el Senegal té una tradició democràtica molt forta i inusual a la regió, i que existeix certa separació de poders.
- 26 de febrer de 2024: Macky Sall anuncia que renuncia a presentar-se a les eleccions per un tercer mandat (tot i que fer-ho hagués sigut il·legal) i presenta com a candidat al seu delfí Amadou Ba.
- 6 de març de 2024: les eleccions són finalment convocades pel 24 de març.
- 15 de març de 2024: entra en vigor una llei d’amnistia, i tan Ousmane Sonko, com Diomaye Faye surten de la presó, només nou dies abans del dia de les eleccions. Tot i l’amnistia, Sonko, que és la cara coneguda, segueix sent inelegible i cedeix el lideratge a Diomaye.
Aquesta doncs és en la situació amb què em trobo quan arribo al Senegal. Només arribar, els companys d’allà m’ensenyen vídeos d’arreu del país en què es repeteix el mateix patró, mítings de Sonko junt amb Diomaye abarrotats, fent-se autèntics banys de masses. Sembla que la victòria és clara, però a la vegada arriben rumors que hi ha enquestes que donen la victòria al partit del poder i que existeix una majoria silenciosa que no vol canvi (al Senegal està prohibida la publicació d’enquestes).
PASTEF es presenta amb un programa que defineix com a sobiranista, la qual cosa als catalans ens pot ressonar molt, tot i l’evident distància i l’absoluta diferència de contextos. Aquest sobiranisme es tradueix en un procés de reversió de l’autoritarisme de Macky Sall i d’afirmació nacional per repensar les relacions franco-senegaleses com s’havien donat fins ara, i replantejar sobretot el Franc CFA, la moneda de l’Àfrica Occidental controlada per França, i com a tal, principal instrument que té per dominar les seves antigues colònies. Aquest programa sobiranista també ha estat definit com a panafricanista d’esquerres, bevent de l’herència de Thomas Sankara, Julius Nyerra o Patrice Lumumba entre d’altres. En resum, un programa de retorn a la dignitat del país i de millora de les condicions de vida de la seva gent, per intentar evitar seguir veient com tota la seva joventut ha de marxar del país. No és pas per casualitat que el PASTEF sigui hegemònic, precisament, entre la joventut i la diàspora.
El dia abans de les eleccions podem fer diverses reunions amb diferents personalitats i organitzacions de les esquerres i la societat civil senegalesa. Es pot notar les ganes de canvi i d’obertura democràtica, no solament entre les capes populars, sinó que aquest sentiment es comença a contagiar també entre una part de les elits i la intel·lectualitat del país.
També es comencen a obrir els primers debats en cas que el PASTEF guanyi. Realment podrà dur a terme el seu programa? Tenint en compte que tindrà l’oposició frontal de les elits del país, les elits africanes i la metròpoli francesa? Tothom coincideix a dir-me que Diomaye no tindrà més remei que fer-ho, ja que precisament és aquest impuls de canvi el que el pot portar al poder.
Hi ha opinions de tots els colors, sobre si això és una autèntica revolució, o si el màxim que es farà és un tímid programa de reformes. Es debat sobre que s’entén per panafricanisme, si és només intercanviar unes elits subordinades als interessos europeus per unes elits locals, o es tracta d’un procés verdaderament transformador en favor de les classes populars africanes. Es discuteix sobre com seguir expandint el panafricanisme al continent, i si aquestes eleccions poden ser un exemple i un catalitzador per a la resta de països, mostrant que una via panafricanista democràtica és possible, contraposant-la a la via a través de cops d’estat dels països veïns com Guinea, Burkina Faso, Níger o Mali.
En general, es palpa un ambient d’efervescència, de debat, de canvi i transformació, i d’avenç de les postures antiimperialistes, sobretot si ho comparem amb Europa, on ens trobem completament a la defensiva enfront de l’auge de l’extrema dreta.
I quin és el paper que juga a tot això l’esquerra “clàssica” senegalesa? Lamentablement com sol passar sempre, es presenta dividia entre els que donen suport a Ousmane Sonko, i els qui el veuen amb recel per les seves posicions populistes i la seva relació amb l’Islam, i prefereixen seguir donant suport al partit del poder, o qualsevol dels altres candidats de l’oposició domesticada. Aquesta divisió afecta transversalment tant el Partit Socialista, com els comunistes de tradició “prosoviètica” o maoista. No puc evitar recordar, salvant les distàncies, els debats que vam tenir en el si de l’esquerra catalana sobre el 15M i l’1O, com alguns s’ho miraven amb recel i d’altres hi donarem suport a pesar de les contradiccions.
Arribat el diumenge, es pot palpar una calma tensa en l’ambient. Les escoles estan gelosament guardades per militars o policies, es nota que en aquestes eleccions s’hi juguen molt. A mitja tarda comencen a arribar els resultats de les votacions a l’exterior, sembla que Diomaye arrasa. Sense anar més lluny, en la majoria de meses que l’ambaixada senegalesa posa a Catalunya, Diomaye quadruplica els resultats respecte a Amadou Ba. Aquests resultats són rebuts amb alegria continguda, encara és massa aviat per cantar victòria.
Al vespre l’ambient ja és completament diferent, en l’última escola que entrem amb la delegació del Partit de l’Esquerra Europea, just trencat el dejuni del ramadà, veiem uns nens com fan un pilar de tres per arrancar un cartell gegant d’Amadou Ba, i ja sonen els primers clàxons de celebració. Al cap d’una estona quan comencen a córrer els resultats per les xarxes socials, tot Dakar esclata d’alegria, des dels barris populars als benestants, no hi ha ni un racó sense gent al carrer de celebració, sembla talment que hagin guanyat el mundial de futbol.
Tot sembla indicar que després de totes les adversitats, i amb un final digne de Hollywood, Diomaye i el PASTEF no només guanyen les eleccions, sinó que la victòria és tan clara que no cal fer ni una segona volta. Amb només nou dies i just sortint de la presó, el binomi Sonko-Diomaye arriba a la majoria de la població, en un país on hem de recordar que pràcticament la meitat de la població no sap ni llegir ni escriure
A la nit anem a sopar al restaurant que sol freqüentar la premsa francesa, on contrasta l’alegria del carrer amb la seriositat i cares llargues que hi ha aquí. Nosaltres mentrestant, junt amb els companys senegalesos brindem per la fi del domini de França al Senegal. Serà veritat o només un desig? El temps ho dirà…
El dilluns de retorn cap a casa, a la televisió de l’aeroport, Amadou Ba reconeix la derrota i felicita Diomaye. La notícia és escoltada molt atentament per alguns senegalesos, mentre que els europeus que hi ha a l’aeroport ho ignoren completament. Penso que és una bona metàfora del que està passant, un continent sencer sembla que s’aixeca i reclama el seu lloc al món, davant l’absoluta indiferència d’Occident, incapaç de mirar més enllà de si mateix.
P.D: El 2 d’abril Diomaye Faye anomena Ousmane Sonko primer ministre del seu govern.
Imatge de portada: Presidència de Senegal.
