A poc a poc, però sense parar, l’Arxiu Josep Serradell segueix el seu camí. Ja presencialment, es pot consultar l’hemeroteca; es poden trobar moltíssimes fotografies que encara s’estan catalogant, i començar a consultar la biblioteca. Aquests dies, a prop de la commemoració del 50è Aniversari de la Revolució del Clavells (A Revolucão dos Cravos) el 25 d’abril de 1974, ens unim a l’alegria dels nostres camarades portuguesos i recordem també el que la data va representar per a nosaltres.
L’any següent, Ariel editava el llibre de l’Andreu Claret Hablan los capitanes. Llegim a la Introducció: “Resta per dir que no es tracta d’un llibre sobre el desenvolupament de la lluita de classes a Portugal, en tots els fronts. En aquest sentit, les referències al context polític i social no tenen altra intenció que la de situar la intervenció política del Moviment de les Forces Armades (MFA) en unes coordenades més àmplies. El llibre aspira a recompondre l’apassionant aventura d’uns militars organitzant-se en la clandestinitat per a fer caure una dictadura…”
Uns anys després, El Viejo Topo editava el llibre d’un dels cervells del MFA, Otelo Saraiva de Carvalho, Memorias de Abril. El subtítol ja ens dona moltes pistes: “Los preparativos y el estallido de la Revolución Portuguesa vistos por su principal protagonista”.
No podem oblidar-nos del gran José Saramago, que a Folhas Políticas, editada per Caminho, 1999 recuperava un article publicat a o diário, Abril de 1985 –Herculano i el 25 d’abril…– que començava: “Escriure sobre el 25 d’abril, onze anys després? Per a què? Assenyalar una efemèride, acomplir el calendari, desfilar en manifestació, cridar la paraula de comandament? I què més? Repetir el discurs de l’any anterior, o d’un altre, o d’un altre, com es repeteixen els gestos, sense pensar en ells? Recordar, sospirant en comú, les esperances que donem i les promeses que rebem? Plorar les turpituds i les traïcions? Abaixar la guàrdia i acceptar el triomf insolent d’aquells que van fer de la política un joc sense dignitat ni normes? Decidir que el 25 d’abril va ser la darrera oportunitat de salvar-se Portugal, i que, fallida aquesta, no hi ha més salvació possible? Anem, de facto, pel camí de perdre’ns? El poble? El país? El règim? Està cada un de nosaltres vençut, o camina ferm? Menyspreem-nos, o respectem-nos? Mereixíem el 25 d’abril, o era el 25 d’abril que mereixia una altra sort? O altra gent?
Sembla que va ser Alexandre Herculano qui va escriure, un dia, aquesta breu i terrible frase, com una condemna sense apel·lació: “La terra és petita, i la gent que en ella viu tampoc no és gran”. (Nota. Al final de l’article publicat al llibre reconeix que l’autor de la frase és Almeida Garrett).
Quelcom diferent és el llibre de fotografies d’Eduardo Gageiro acompanyades de textos de vint-i-cinc autors portuguesos –Fotos de Abril– que va editar Festa do “Avante!”, 1999.
A 60 Anos de Luta ao Serviço do Povo e da Pátria, PCP, Edições “Avante!”, 1982, Podem llegir: […] Donant suport i estimulant als militars patriotes, mobilitzant-se i intervenint directament en la realització de les més urgents tasques de democratització de la vida nacional, el poble va fondre la seva acció amb la del MFA en un mateix combat, una mateixa voluntat, una mateixa aspiració”. […]
Fins aquí una petita mostra de documents presents a la biblioteca. Com que l’Arxiu comença a tenir volum a partir de l’any 1982, potser pot tenir interès, consultant l’hemeroteca, l’article de l’Àngels Martínez Castells publicat a Realitat, nos. 17 i 18 de febrer i abril de 1990, Notes sobre la Revolució Portuguesa (I i II).
En aquestes notes ens situa un Portugal encara colonialista quan els gran colonialismes (francès, britànic, a més dels belga, holandès o nord americà) ja han desaparegut. “A les colònies portugueses la població era dues vegades més gran que la de la metròpoli, i el territori d’aquesta 25 vegades més petit que el de les colònies, on les guerres d’alliberament es perllongaven més de 13 anys, amb una gran sagnia econòmica”. I el contrasentit que representa una economia depenent del capitalisme internacional que el converteix en una semi-colònia de potències estrangeres.
Això ajuda a l’aixecament d’un exèrcit –sobretot tinents i capitans– que han viscut les guerres colonials i viuen l’agreujament de la situació econòmica. “… en el cas de Portugal, el derrocament de la dictadura col·locava com a fites inseparables la liquidació dels monopolis i la fi de la guerra i de l’imperi colonial portuguès, ja que eren precisament els monopolis els més entestats a prosseguir la guerra per evitar la fi de l’explotació de les colònies, i la victòria dels moviments d’alliberament”.
L’Àngels Martínez destaca el paper que les lleis econòmiques impulsades pel Programa del MFA van tenir en la Reforma Agrària –i dona xifres– o en la Llei d’Arrendament Rural. Un text molt valuós.La premsa del Partit va recordar els successius aniversaris del 25 d’abril. Acabem recordant l’article que l’Avant nº 89 del 3 de maig de 1984 dedica al 10è aniversari de la Revolució dels Clavells: Portugal: Diez años después de la Revolución de Abril. Villaverde Cabral, en un article publicat a O Diario, de Lisboa, fa públiques les dificultats per a mantenir els avenços degut, sobretot, al paper del Partit Socialista de Mario Soares i al Socialdemòcrata de Mota Pinto: “La lluita està passant per una fase extremadament difícil, però les masses estan guanyant cada cop més el carrer”.
