Article publicat originalment a la revista Realitat, en el número 17 de febrer de 1990.
1. Portugal era, el 25 d’abril de 1974, un país al mateix temps colònia i colonitzador, amb una superfície de 92.000 quilòmetres quadrats, i una població de prop de 9 milions de persones, una quarta part de les quals vivia a Lisboa. Aquest petit país de l’Europa occidental amb una capital hipertròfica era propietari d’un immens imperi colonial, després que ja haguessin desaparegut l’imperi britànic i el francès, que els belgues s’haguessin retirat de l’Àfrica, els holandesos d’Indonèsia, i els Estats Units de Filipines.
En un estadi de colonialisme anacrònic, els grans monopolistes portuguesos seguien posseint Moçambic, Angola, la Guinea “portuguesa”, les illes de Cap Verd, São Tomé i Príncipe, Timor- Est i Macau. A les colònies portugueses la població era dues vegades més gran que la de la metròpoli, i el territori d’aquesta 25 vegades més petit que el de les colònies, on les guerres d’alliberament es prolongaven més de 13 anys, amb una gran sagnia econòmica. L’any 1973 l’esforç bèl·lic va representar pràcticament el 5096 de les despeses públiques i el 1096 del PIB.
Amb tot, l’últim imperi colonial d’estil clàssic de la terra era, a la vegada, una semicolònia d’altres potències.
2. La dependència de Portugal del capitalisme internacional es reflecteix en quasi tots els aspectes de la vida nacional, i és especialment visible en la posició portuguesa en la Divisió lnternacional del Treball que constitueix un exemple clàssic en l’estudi d’aquesta temàtica.
Si inicialment les relacions entre Portugal i Anglaterra es van establir mitjançant un pacte de defensa militar contra les ambicions de la corona de Castella (Tractat de Windsor del 1386), posteriorment el contingut de l’ajuda anglesa passa a tenir una projecció important en l’àrea econòmica, encara que sempre continua present l’element militar. Els successius tractats que van establir ambdós països en són prova, però sens dubte el més eloqüent és el conegut com a Tractat de Methuen, del 1703, pel qual Portugal s’obligava a obrir els seus mercats als tèxtils anglesos a canvi dels vins portuguesos, gravats amb menys drets que els francesos.
A partir del Tractat de Methuen a Portugal li va quedar reservat el lloc de productor de béns primaris, en tant que Anglaterra es reservava el dret exclusiu de subministrar els productes manufacturats. Tot i que el tipus d’especialització va anar evolucionant, a Portugal sempre li van correspondre els sectors menys rendibles, menys fonamentals per portar a terme una política de desenvolupament. Per exemple, els sectors de la indústria química, la metal·lúrgica de base i l’electromecànica representaven, el 1973, l’11 %, el vuit per cent i el 15 % del valor brut de producció de la indústria transformadora, i, així i tot, estaven dominats per capital estranger.
3. Quan es produeix la Revolució del 25 d’Abril, Portugal era ja un país molt penetrat pel capital estranger. Si bé el 1959 la inversió directa estrangera representava menys de l’1% de la formació bruta de capital, cap a l’any 1970 la seva participació havia augmentat a més del 27%.
La inversió estrangera ocupava més del 50% de la indústria extractiva, 12% del capital social d’alimentació i begudes, 30% del mercat de tabacs, 12% del tèxtil i confecció i 28% del calçat, 14% del suro, fusta i mobiliari, 43% del paper i de la pasta de paper, 25% de tipografies i d’editorials, més del 50% del mercat de les indústries químiques, 43% del capital social de la ceràmica, del vidre i del ciment, 38% de les metal·lúrgies, mecàniques i de construcció de màquines elèctriques, 62% del material de transport, 39% d’indústries transformadores diverses, 13% de l’electricitat, el gas i l’aigua, 28% del comerç a l’engròs, 3% dels bancs i les institucions financeres, 10% de les assegurances, 34% de les operacions d’immobles, 9% dels transports i comunicacions, 31% dels serveis a empreses, 21% dels serveis d’oci i 44% en els serveis personals.
En una anàlisi més específica pot veure’s que la Mitsui, la Hoechst, l’ICI, l’Arzo i la Mitsubishi, articulades amb grups nacionals, dominaven per complet les resines i fibres sintètiques, l’Air Liquide la totalitat de la producció de gas, la ITT, Plessey, Gil, Philips, Siemens, Central Data, Signetics, Texas i Grundig el 75% del material elèctric i electrònic, la Ford, General Motors, Fiat, Renault, Citroën, BLMC i Toyota el 75% del muntatge de vehicles.
El 1971, prop del 50% de les inversions directes estrangeres provenien dels Estats Units, RFA i Anglaterra. El 1973, les inversions directes d’aquests mateixos paisos ja representaven el 60% de la inversió estrangera total.
4. El model de capitalisme monopolista d’Estat existent al Portugal anterior al 25 d’abril de 1974, i propiciat per la dictadura, havia arribat a entrar en crisi per si mateix, tant en el vessant econòmic com en el polític.
La crisi interna del règim es manifestava en l’agreujament de la situació econòmica, en la guerra colonial sense sortida, en conflictes entre els diversos grups monopolistes que provocaven divergències i divisions, en la corrupció i en el creixent aïllament internacional de Portugal.
L’agreujament de la situació econòmica es traduïa en l’alentiment del ritme de desenvolupament, en la baixa producció agrícola, en l’augment del dèficit de la balança comercial, en l’impuls inflacionari i en l’empitjorament de les condicions de vida dels treballadors en general, tant obrers fabrils com de camperols, i també d’alguns sectors de la petita i mitjana burgesia, que provocava atur i l’emigració massiva de més d’un milió de treballadors els darrers anys de la dictadura.
El marc global de l’actuació de l’Estat es basava en el proteccionisme pel que fa a la competència externa: altes taxes duaneres, garantia de preus d’alguns productes agrícoles, mesures que corresponien als interessos dels latifundistes, condicionament industrial limitatiu de la competència amb la creació de barreres d’entrada, etcètera, factors tots ells que van impulsar la coneguda política de substitució d’importacions.
La guerra colonial es va convertir en un factor addicional de crisi del règim, per dues qüestions fonamentals: per una part, implicava unes fortes despeses econòmiques que anaven en detriment del nivell de vida de la metròpoli i, per l’altra, va aconseguir amalgamar una forta oposició al règim dels portuguesos contraris a anar a lluitar, o a enviar els seus fills a lluitar, per al manteniment d’unes colònies de les quals el poble portuguès no obtenia cap avantatge.
Els darrers anys es va incrementar l’aïllament intern del règim, fruit dels factors anteriors i del fracàs de la maniobra “liberalitzant” amb què Marcelo Caetano va mirar d’ampliar la base de suport de la dictadura. A la mateixa Assemblea Nacional es va formar un corrent “diferenciat” i “discordant”, amb una plataforma liberalitzant que encapçalava el diputat Sé Cameiro. La mateixa Església catòlica, fins aleshores completament compromesa amb el règim, i sense trencar el seu col·laboracionisme polític, va començar a marcar posicions diferenciades amb relació a la guerra i a l’absència de llibertats.
També s’accentuà progressivament l’aïllament internacional de Portugal, a mesura que organitzacions internacionals anaven obrint-se a les representacions dels moviments d’alliberament de les colònies portugueses.
Tots els factors anteriors porten a la conclusió que el 24 d’abril de 1974, el règim econòmic i polític portuguès no tenia cap mena de suport ampli i popular i ja estava, per ell mateix, pràcticament esgotat.
5. Hi ha altres condicions internacionals que també s’han de tenir en compte a l’hora de valorar la Revolució portuguesa:
1) Es produeix en el marc d’una Europa que ja feia tres dècades que no assistia a cap revolució al seu si, i a una Península Ibèrica dominada pel feixisme. Tant a Portugal com a Espanya s’estava assistint a les acaballes d’un règim similar a aquell que havia perdut la II Guerra Mundial, però on romania encara com deixalles de la història. Si tenim present que el context internacional d’aleshores era d’avenç de la política de coexistència pacífica, d’ofensiva del socialisme, i de pèrdua d’iniciativa política de l’imperialisme, es pot comprendre perfectament la preocupació de l’Europa occidental, i sobretot dels Estats Units, pel desenvolupament dels fets que podien esdevenir a Portugal i a Espanya amb l’esgotament i la previsible desaparició de les dictadures.
2) Un altre factor internacional que sens dubte va influir en la situació portuguesa va ser la crisi cíclica que esclatà al món capitalista el 1973 i que ja havia estat anticipada per la crisi monetària i financera iniciada el 1968. Aquesta crisi sorgeix en un capitalisme que ja estava “deshabituat” a crisis d’aquesta profunditat, i en què es destaca la gran dificultat de tenir efecte les polítiques tradicionals d’ocupació, al mateix temps que la inflació acompanya un atur creixent.
L’encariment del preu de les matèries primeres, i especialment dels productes energètics, la caiguda generalitzada de ta producció i la contracció del comerç internacional havien d’afectar per força de forma discriminada un país com Portugal amb greus desequilibris interns i externs, als quals hem d’afegir els derivats del procés de canvi que va obrir la Revolució del 25 d’Abril.
6. Aquest procés de canvi havia de donar-se per força, ja que els militars que formaren el MFA no pretenien tan sols posar fi a la guerra colonial —encara que aquest fos el primer motiu d’unió— sinó també, com deien al seu Programa, posar els fonaments d’una” nova política econòmica al servei del Poble Portuguès, en particular de les capes de població fins ara més desvalgudes, tenint com a preocupació immediata la lluita contra la inflació i l’augment excessiu del cost de la vida, la qual cosa necessàriament implicarà una estratègia antimonopolista”. Aquesta afirmació, entre altres que podem trobar al Programa, fa palès el fet que el MFA és la traducció, en el si de les Forces Armades, de la presa de consciència general del poble portuguès. De fet, el MFA, amb el seu programa, sintonitza amb l’oposició democràtica al règim i, unificant objectius, es posa al costat de les lluites de treballadors, d’estudiants i d’intel·lectuals contra el règim.
En efecte, en el cas de Portugal, el derrocament de la dictadura col·locava com a fites inseparables la liquidació dels monopolis i la fi de la guerra i de l’imperi colonial portuguès, ja que eren precisament els monopolis els més entestats a prosseguir la guerra per evitar la fi de l’explotació de les colònies, i la victòria dels moviments d’alliberament.
7. És el Moviment de les Forces Armades (MFA) que va derrocar el govern feixista i qui va instaurar les llibertats a Portugal. Tanmateix, l’alçament militar del 25 d’Abril de 1974 va ser seguit immediatament per l’alçament popular, tot fent inseparables, ja des del primer dia de la Revolució, l’acció militar i l’acció popular. L’aliança entre el poble i el MFA apareix des de l’inici com a força motora del procés revolucionari.
8. El mateix 25 d’Abril, els capitans del MFA van cometre dos errors històrics: recórrer a militars estranys al Moviment i a la lluita antifeixista per constituir els òrgans de poder en lloc d’ocupar-los ells mateixos, i haver-se mantingut massa temps en l’ombra, desconeguts, sense una intervenció oberta en la vida política.
Aquests dos errors marcaran tot el curs revolucionari posterior, i en resultà un desfasament gairebé permanent entre el poder polític i els avenços revolucionaris als quals arriba la lluita de masses i els militars més progressistes.
9. Un dels aspectes més característics del procés portuguès és que es van fer transformacions revolucionàries sense que existís un poder revolucionari i sense que es creés un aparell d’Estat que es correspongués a les transformacions a què s’havia arribat. De fet, l’únic cos que es va fer desaparèixer fou la DGS (ex-PIDE), però en cap moment els governs revolucionaris no van disposar de policia política.
Des del 25 d’Abril que el poder polític fou sempre compartit entre diversos centres de decisió, i en cadascun d’ells s’enfrontaven interessos i tendències diverses i fins i tot de contràries. Tant en el govern com en les estructures polític-militars van existir sempre, al mateix temps, forces revolucionàries, forces conservadores i fins i tot forces reaccionàries.
També en l’aparell d’Estat, tot i l’abolició d’alguns departaments i que en molts casos la intervenció dels altres treballadors va separar alguns dels feixistes més destacats, es van mantenir estructures, orientacions i mètodes de l’antic règim.
La inexistència d’un poder revolucionari fort provocarà una doble incapacitat:
1) La d’acompanyar les reivindicacions populars, canalitzant-les i donant suport legal en el mateix moment que es produeixen;
2) La de mantenir fermament les posicions conquerides.
10. En efecte, l’acció dels treballadors i de les capes populars, amb el suport dels sectors revolucionaris de les Forces Armades, va anar sempre al davant de la legislació vigent, i va imposar els canvis legislatius que caracteritzen aquest període.
Fins i tot les llibertats de reunió, de manifestació, d’expressió de pensament, de premsa, d’associació, de constitució de partits polítics, d’organització i activitat sindica), la gestió democràtica dels ajuntaments i el dret a la vaga, entre altres, si no ho eren ja per alguns pràctica comuna des d’abans, en la clandestinitat, passaren a exercir-se obertament després del 25 d’abril d’acord amb els principis generals del Programa del MFA, molt abans de la seva institucionalització i reglamentació legals.
En tot cas, la realitat transformadora de la lluita dels treballadors —juntament amb intents d’accions colpistes que, al mateix temps que desemmascaraven oficials reaccionaris unien els militars progressistes— que va fer que es produïssin decrets com el de control obrer, de nacionalització de la banca i de les assegurances, i la Reforma Agrària, no podia ser l’única component transformadora enfront d’un aparell d’Estat que no sabia aprofitar prou bé les transformacions revolucionàries per avançar més, que no reestructurava els sectors nacionalitzats, que mantenia verdaders monopolis en determinats sectors, que no era capaç de fer confluir en un corrent únic totes les transformacions, per modificar la lògica global de funcionament del sistema econòmic.
11. La planificació hauria hagut de fer el paper aglutinatiu de les forces disperses, i conjugar la voluntat política estatal amb l’energia dels treballadors i del
control obrer, desenvolupar i superar les contradiccions entre les transformacions socials internes i les relacions econòmiques internacionals, coordinar la producció, distribució i circulació entre els sectors nacionalitzats i de la Reforma Agrària, i fer convergir en un tot les dinàmiques econòmiques divergents derivades dels sectors de propietat col·lectiva, del cooperativisme i del sector d’iniciativa privada.
La planificació hauria hagut d’establir també prioritats, propiciar el desenvolupa-ment econòmic, i atendre els problemes conjunturals. I, sobretot, hauria hagut de posar els interessos generals de l’economia per sobre dels interessos particulars. Estem d’acord amb l’afirmació de Carlos Pimenta en el sentit que “l’absència de planificació és conseqüència i causa d’insuficiències revolucionàries, a més de contribuir-hi també algunes concepcions tecnocràtiques (…) En una fase de transició, de transformació revolucionària, l’essencial és definir prioritats, executar-les, controlar la seva execució i els resultats d’aquesta intervenció”.
Malgrat les nombroses referències que les autoritats econòmiques del període estudiat fan a la planificació, el cert és que la seva manca és un dels errors i defectes del procés.
12. Una de les altres mancances de la Revolució portuguesa va ser la de no saber establir una política d’aliances correcte que li permetés tenir una base social més ampla, sobretot per arribar als petits camperols que representaven el 2596 de la població agrícola activa, amb una forta influència a les regions del nord i del centre de Portugal, i a les illes.
La manca d’una política de desenvolupament regional, la desconfiança tradicional d’aquesta pagesia, i sovint la seva visió mística del món, van fer que, tot i la llei d’arrendament rural, de devolució dels emprius, de seguretat social al camp, del crèdit agrícola d’emergència, etcètera, no s’aconseguís el suport majoritari d’aquesta capa social per al procés revolucionari, i que la reacció pogués mantenir la seva posició de més força a les zones rurals.
13. Un altre factor que va perjudicar objectivament el procés fou el sobtat increment de la població activa, a causa de la desmobilització de tropes i del comportament de l’emigració, en un doble vessant:
1) Interrupció del flux d’emigrants i fins i tot tomada d’emigrants dels paisos europeus afectats per la crisi econòmica: això significa evidentment menors ingressos per transferències dels emigrants, i un increment de la taxa d’atur.
2) L’entrada de 800.000 “retornados” per la descolonització dels territoris africans. Aquests “retornados”, la majoria dels quals fixen la seva residència a Portugal a partir del 1975, representen un increment de gairebé un 1096 amb relació als residents del 1973. La majoria d’aquests repatriats no tenia recursos propis, i la situació de l’ocupació feia difícil la seva incorporació a llocs de treball. Per tant, el govern portuguès va haver de concedir diversos tipus de subsidis monetaris d’instal·lació hotelera i d’assistència per comprar productes essencials. La suma total d’aquestes ajudes es va quantificar en 1 4.000 milions d’escuts, que representa entorn de l’11% de tota la despesa governamental.
14. Si bé com a fet positiu pot afirmar-se que els governs provisionals en cap moment no van tenir temptacions autàrquiques, el cert és que tampoc no va haver-hi un trencament de les relacions econòmiques externes que es correspongués amb les transformacions revolucionàries. En aquest sentit, recordarem:
1) Que, encara que es va parlar força de la nacionalització dels sectors fonamentals vinculats amb el comerç exterior, mai no es va fer cap pas efectiu en aquest sentit. El comerç exterior va quedar sempre en mans del capital privat, que va saber-ho aprofitar en benefici propi.
2) Les transformacions estructurals de l’economia portuguesa no es van saber aprofitar per modificar l’estructura de la balança de pagaments, i això també perquè no es va arribar a posar mai en pràctica una política articulada de desenvolupament global de l’economia.
3) El comerç exterior va continuar fortament concentrat als paisos de l’OCDE, i inclús es va augmentar la seva participació relativa en el total de les importacions i de les exportacions.
4) En la majoria dels processos de nacionalització es van preservar els interessos del capital estranger, ja que les companyies multinacionals que operaven a Portugal van quedar, en la majoria dels casos, al marge del procés.
15. El Programa de Política Econòmica i Social, també conegut com el “Plan Melo Antunes”, va presentar-se i aprovar-se quan ja les nacionalitzacions eren reivindicades per sectors de treballadors i per certs grups del MFA. Però, sobre aquest tema no hi havia unanimitat ni en el govern ni en el mateix MFA, i fou el cop de l’onze de març el que va fer possible que canviés la correlació de forces en el si del MFA en apartar-ne una part dels militars que estaven compromesos amb el cop. Això va permetre que els militars progressistes ocupessin un lloc més destacat en el Moviment i, sense fractures en aquest, es procedís als decrets llei nacionalitzadors.
Tanmateix, el Programa de Política Econòmica i Social ja oferia potencialitats de desenvolupament econòmic progressista, en un sentit antimonopolista, tot i que reeixir-lo hagués de dependre de les forces que ocupessin el poder.
16. La nacionalització dels bancs i dels sectors bàsics de l’economia va ser el resultat del procés revolucionari i de la intensificació de la lluita de classes. El sabotatge econòmic, les irregularitats i els fraus, les ajudes econòmiques a les forces colpistes van precipitar el procés.
Les nacionalitzacions d’empreses (245 empreses bancàries, d’assegurances, d’electricitat, de petroli, de ferro i d’acer, d’adobaments, químiques i petroquímiques, de construcció de material de transport, de ciment, de vidre, de cel·lulosa, de tabacs, de pesques, de transports en ferrocarril, transports marítims i aeris), van liquidar pràcticament els grans grups monopolistes.
El nombre total de treballadors afectats arribà a ser de 140.000 (14% dels treballadors assalariats), i el capital de les empreses nacionalitzades significà el 28% del capital social de totes les empreses portugueses. Al sector públic en el seu conjunt, li va correspondre el 44% de la FBCF.
Per altra banda, les intervencions de l’Estat en empreses en què havia fugit l’empresari, o en les que es declaraven insolvents, etcètera, va arribar a afectar 260 empreses, amb un total de 60.000 treballadors.
17. El control obrer va aparèixer i es va desenvolupar en el transcurs del procés revolucionari com iniciativa dels treballadors per fer front a la defensa de les activitats econòmiques i per garantir el seu lloc de treball.
Van motivar la seva aparició situacions molt semblants a les que es van donar per a la intervenció de l’Estat en les empreses (fuga d’empresaris, situacions d’insolvència, desviament de fons, intents d’acomiadament o de tancament d’empreses, cancel·lació de comandes, etcètera), i el seu sorgiment va permetre que els treballadors intervinguessin en el funcionament de l’activitat normal de l’empresa, tot defensant la seva continuïtat i els seus llocs de treball.
El control obrer té en tot aquest procés formes molt diverses, fruit de les diferents situacions en què aparegué, en molts casos va donar origen a la gestió de l’empresa pels mateixos treballadors.
18. La Reforma Agrària, amb l’ocupació de les terres abandonades o no cultivades i amb el seu cultiu immediat, va correspondre a la necessitat d’augmentar la producció agrícola i d’eliminar la desocupació. Els treballadors que van ocupar les terres ho van fer moguts pel desig de posar fi al sabotatge econòmic, a l’abandonament dels camps, a l’exportació clandestina de bestiar i a la paralització de les activitats agrícoles.
La Reforma Agrària va ser un fet complet fonamentalment pel proletariat rural, i va arribar a abastar un total d’1.100.000 hectàrees expropiades (que corresponien a prop d’una sisena part de la superfície agrícola de Portugal), on es van organitzar prop de 400 cooperatives i d’Unitats Col·lectives de Producció (UCP’s).
19. Sens dubte, un dels fets més importants de la Revolució portuguesa va ser la seva actuació quant a posar fi a la guerra colonial i d’acceptar la independència de les excolònies.
El reconeixement dels drets dels pobles de Guinea-Bissau, Moçambic, Angola, Cap Verd, São Tomé i Príncipe, i la completa i immediata independència no van correspondre tan sols a una actitud de justícia amb relació a aquests pobles, sinó també als més arrelats desitjos de pau del poble portuguès.
La lluita dels elements més democràtics del MFA va fer que, a més, el PAIGCV, el FRELINO, el MPLA i els MLSTP, fossin considerats els únics i legítims representants dels seus pobles, els únics interlocutors vàlids per portar a terme les negociacions, els únics en condicions de formar govern després de la independència.
La Revolució portuguesa es va veure seriosament afectada pel desenvolupament del procés de descolonització i els successius passos endavant que anaven fent en assolir la independència de les colònies, que marquen ensurts també en la vida portuguesa, des dels intents neocolonialistes de Spínola fins al no reconeixement del govern del MPLA d’Angola per part del VI Govern Provisional.
Tanmateix, per més conquestes revolucionàries que la reacció hagi pogut atacar intentar contrarestar en els darrers tretze anys, la fi de la guerra colonial i el procés
d’independència de les excolònies queden com a una fita indestructible de la Revolució del 25 d’Abril.
20. Les divisions que van tenir lloc en el si del MFA van ser per factors tan diferents com l’heterogeneïtat social i política del Moviment, la manca de definició de l’enemic principal, la subestimació de les mateixes forces i el subjectivisme en l’anàlisi de la situació política, i fins i tot per incompatibilitats personals.
En una fase més avançada, un factor addicional d’importància fonamental que no es pot oblidar fou l’enfrontament i divisió existent entre el PS i el PCP, ja que les seves repercussions arribaren amb força al MFA.
L’evolució de la crisi podem dividir-la en dues fases fonamentals: la primera fins al “pronunciamiento” de Tancos (2-9-75) i l’apartament de Vasco Gonçalves dels llocs de comandament i la dissolució de l’Assemblea del MFA, i la segona, des de Tancos el 25 de novembre del mateix any, que significa la derrota de l’esquerra militar i la dissolució formal de les estructures del MFA.
Val la pena assenyalar en aquest punt la influència negativa que va tenir l’esquerranisme en influir també alguns sectors del MFA, especialment oficials de COPCON, ja que va fer un paper d’aliat de la dreta i d’instrument dels seus objectius.
21. Sobretot durant els IV i V Governs Provisionals va sortir molt a la palestra la qüestió del “ritme” amb què s’estaven produint els canvis a Portugal. En concret, es parlava que les “nacionalitzacions es feien a un ritme impossible d’absorbir sense un greu risc de ruptura del teixit social i cultural preexistent”, etcètera.
Aquestes crítiques queien en la tautologia, ja que era evident que si es volia construir el socialisme no es podia preservar “el teixit social i cultural preexistent”. El que de fet amagaven era la por a les nacionalitzacions, i el desig de fer una reforma democràtica dins del capitalisme, sense que el motor fonamental del canvi fos la classe obrera.
22. En la Revolució portuguesa hi intervingueren dues dinàmiques: la que marcaven els moviments de masses i la del procés electoral.
L’enfrontament entre les dues dinàmiques es donà sobretot quan es començaren a cristal·litzar les primeres transformacions estructurals de l’economia, i el resultat de les eleccions a l’Assemblea Constituent deixava entreveure una doble opció: una majoria possible, però no per tothom desitjada, PS-PCP, i la majoria que de fet ja funcionava PS-PPD.
Respecte al pacte dels partits amb el MFA, signat dues setmanes abans de les eleccions a l’Assemblea Constituent, podia haver estat una solució que fes possible la convergència de les dues dinàmiques, però de fet l’únic que va aconseguir va ser retardar durant algun temps el seu enfrontament.
23. A més, durant tot el procés Portugal va quedar dividit en dues zones ben caracteritzades, no sols pel vot que emetien, sinó sobretot per la base de suport que donaven a les transformacions revolucionàries o a la reacció.
El nord i el centre de Portugal van seguir durant tot el període dels governs provisionals en mans dels cacics, influïts per una Església retrògrada, amb preconceptes anticomunistes molt forts. I, per altra banda, Lisboa i el seu cinturó industrial, i l’Alentejo i el Ribatejo, foren els abanderats d’un procés que fins al VI govern provisional va marcar el ritme de les conquestes revolucionàries.
24. La Constitució del 1976 va aconseguir correspondre, pel que fa a la superestructura política i jurídica, a les transformacions econòmiques i socials que es van introduir a la societat portuguesa durant tot el procés revolucionari.
A la Constitució del 1976 es recull l’objectiu socialista basat en l’apropiació col·lectiva dels principals mitjans de producció i en l’exercici democràtic del poder per part de les classes treballadores.
A la Constitució s’estableixen els drets i les llibertats, en especial les garanties personals i les llibertats polítiques, els drets econòmics, socials i culturals, en especial de les classes treballadores, el dret al treball, la consagració del paper de l’ensenyament en l’edificació de la societat democràtica i socialista, i l’objectiu d’eliminar la seva funció conservadora en la divisió social del treball, i la preeminència de l’ensenyament públic sobre l’ensenyament privat.
També s’hi recull el dret a la vaga i la prohibició del lock-out, la llibertat sindical, la participació dels treballadors en la reestructuració de l’aparell productiu, l’àmbit de competències de les comissions de treballadors i el control obrer.
La Constitució fa seva la defensa de les nacionalitzacions i de la Reforma Agrària, l’extinció de l’emfiteusi i de la parceria, i la possibilitat que no hi hagi dret a indemnització per part dels grans capitalistes expropiats, i reconeix la necessària planificació democràtica de l’economia.
Finalment, la Constitució reconeix la participació del MFA en l’organització del poder polític, el paper del Consell de la Revolució com a garant del compliment de la Constitució, la missió de les Forces Armades de garantir les condicions de transició cap a una societat democràtica i socialista, la intervenció de les organitzacions populars en l’exercici del poder local i l’autonomia local i regional.
25. No es pot deixar de mencionar, en aquestes conclusions, el paper d’interferència que van fer altres paisos en el procés que es desenvolupà a Portugal continental i, també, en el procés de descolonització. No només el que succeïa a Portugal representava una amenaça potencial per a la Transició espanyola, sinó que Portugal era membre fundador de l’OTAN, pertanyia a l’EFTA, i tenia un acord preferencial amb la CEE. El fet que un país tan integrat en els organismes econòmics i militars occidentals pogués emprendre en ferm una via socialista era, sens dubte, una situació força preocupant.
Per altra banda, era molt diferent com es feia el procés de descolonització per a les potències que hi tenien interessos. No era el mateix, per exemple, a Angola, l’UNITA que el MPLA, ja que en l’un o en l’altre cas es facilitava o es posaven sèries traves al neocolonialisme.
26. Per tot el que s’ha vist anteriorment, la darrera conclusió que en podem treure és que la societat portuguesa dels primers anys setanta, i especialment la que es correspon amb la Revolució del 25 d’Abril del 1974 i els governs provisionals, constitueix un autèntic laboratori d’economia política i de l’estudi de la política econòmica.
Voldríem acabar aquestes Conclusions amb unes paraules de la Introducció de Carlos Pimenta al seu llibre Economia Portuguesa. Diu aquest autor:
“L’entrellaç de les dinàmiques estructural i conjuntural, la inserció dels agregats econòmics i polítics en el moviment de democratització de la societat portuguesa i de transició a una dinàmica no capitalista, l’alternança en la correlació de forces socials, la política de recuperació capitalista “violentadora” de lleis objectives, la naturalesa multifacètica de l’Estat i els seus múltiples comportaments enfront de les realitats objectives de l’economia i la reacció dels diferents agents — diferenciables pel seu caràcter funcional (productor, consumidor, deutor, etcètera) però caracteritzats essencialment per la seva posició en les diverses classes socials— constitueixen un material d’estudi de tal forma important que mai és massa analitzar-lo per comprendre i treure’n ensenyaments per a la pràctica d’avui i de demà”.
