Aquest és un extracte del discurs d’obertura del 7è Congrés (extraordinari) del Partit Comunista Portuguès, pronunciat per Álvaro Cunhal el 20 d’octubre de 1974. Si vols consultar el discurs sencer en portuguès, ho pots fer aquí.
Camarades:
El Comitè Central m’ha encarregat d’informar aquest Congrés Extraordinari sobre els principals trets de la situació política i les tasques del Partit en el moment actual.
Permeteu-me, però, començar per saludar, en nom del Comitè Central, els delegats al Congrés i per mitjà d’ells tots els membres del nostre gloriós Partit. Va haver-hi un moment en què aquesta sala hauria estat massa gran per allotjar tots els membres del Partit. Avui no hi ha cap habitació ni pavelló a Portugal, per gran que sigui, on hi caben tots els comunistes. A través de vosaltres, companys, saludem a tots els membres del nostre Partit, sense oblidar els joves comunistes de les organitzacions autònomes, confiats que tothom, en els seus llocs de lluita, serà digne de les glorioses tradicions del Partit i de les seves responsabilitats en la construcció del nou Portugal democràtic.
[…]
28 de setembre — Gran victòria de l’aliança del Poble – M.F.A.
Al llarg d’aquests sis mesos de llibertat, la reacció va intentar diverses vegades passar a l’ofensiva, qüestionar la nova situació democràtica, liquidar les llibertats i instaurar una nova dictadura.
Amb el professor Palma Carlos i els seus còmplices, el pla era un cop d’estat constitucional, en què el Consell d’Estat atorgaria plens poders al general Spínola en la persona del seu primer ministre perquè en menys de tres mesos pogués organitzar una mascarada electoral que escolliria al general president de la República, deixant així de ser mandatat pel Moviment de les Forces Armades i passar a ser mandatat per la Nació, la qual cosa li permetria establir molt legalment una nova dictadura.
Amb la operació de la “majoria silenciosa”, ja no es buscaria la cobertura constitucional. Seria la “Nació” la que sortiria al carrer, en un entorn de provocació armada, per exigir la intervenció salvadora i plens poders del general Spínola.
En aspectes generals de la preparació, hi havia similitud en els plans. En ambdós casos, els intents de cop d’estat van ser precedits per accions de malestar social creades artificialment per “vagues” sense una causa directa que les justifiqui, per manifestacions sorolloses i provocacions de feixistes i esquerrans creant un ambient de “desordre als carrers” i de “caos” donant raó aparent a les demandes dels conspiradors. És per casualitat que precisament el 27 de setembre els aventurers de T.A.P. van publicar un comunicat alarmista dient que no hi havia seguretat als vols?
La derrota de l’operació Palma Carlos va suposar una important pèrdua de posicions per la reacció. Per la derrota de setembre, la reacció va pagar un preu encara més alt.
En aquesta flagrant derrota van intervenir dos factors.
El primer va ser el moviment popular de masses, en el qual el nostre Partit va tenir un paper decisiu. Quan ja es va aconseguir la gran operació contrarevolucionària, va ser el nostre Partit qui va revelar els seus objectius, qui va advertir dels perills, que va entendre i va indicar que la manifestació de l’anomenada “majoria silenciosa” formava part d’una vasta conspiració per establir una nova dictadura i que va prendre la iniciativa de combatre-la obertament, assumint-ne les responsabilitats i els riscos.
Aleshores, quan la tendència general era que la manifestació s’autoritzés, hi havia qui no creia en els perills, qui els menyspreava, i alguns també preferien una estona veure on s’aturaven les modes.
Fermament acompanyat des del principi pel Moviment Democràtic Portuguès, la Intersindical i els sindicats, el Moviment de la Joventut Obrera i la Unió d’Estudiants Comunistes, i altres organitzacions democràtiques, el Partit va mobilitzar les masses per combatre l’operació reaccionària.
La gran acció popular que de nord a sud del país, en alguns casos amb la col·laboració de les Forces Armades, va aixecar barreres i sistemes de control i boicot a carreteres i transports, que van tallar literalment el camí a la “marxa sobre Lisboa” i desorganitzant i desmantellant el pla contrarevolucionari, és l’acció popular més brillant i decisiva des del 25 d’abril i com a constatació de la força, l’organització, la capacitat i el paper de les masses en la defensa i construcció de la democràcia.
Aleshores, a les manifestacions de la victòria, mentre milers de comunistes, entenent la complexitat de la situació política, enrotllaven les seves banderes, d’altres van aparèixer per desplegar les seves i collir llorers que no els pertanyien. L’essencial, però, no són aquests petits malentesos. L’essencial és que la reacció no va passar, i les forces populars i democràtiques van sortir reforçades, temperades i unides de la batalla victoriosa.
El segon factor de la victòria, i que li va donar, en la fase final, tot el seu profund abast i sentit, va ser el Moviment de les Forces Armades. Intervinent decididament en el moment oportú, detectant i desmantellant les xarxes clandestines, anul·lant l’intent inicialment reeixit de silenciar la televisió, la ràdio i la premsa, el M.F.A., al costat del poble i en defensa de la llibertat, va aconseguir la rotunda derrota de la reacció, que va provocar la destitució dels tres generals reaccionaris de la Junta de Salvació Nacional i, finalment, la destitució del general Spínola.
Objectivament, la continuació del procés de democratització i descolonització s’havia vist obstaculitzada des de feia temps per l’actuació del general Spínola i d’aquells tres generals de la Junta. Les maniobres i conspiracions de la reacció ja feia temps que rondaven al seu voltant. El general Galvão de Melo, massa confiat, va descobrir el joc diverses vegades. En tots els casos, quan el nostre examen seguia el rastre de la conspiració, ens van portar invariablement a Belém En tots els esquemes (és a dir, en l’intent de cop constitucional de Palma Carlos i en la gran operació contrarevolucionària del 28 de setembre) l’objectiu era la presa de plens poders pel general Spínola, amb la proclamació de l’estat de setge, la repressió de les forces democràtiques, la dissolució del M.F.A., la liquidació de les llibertats.
El general Spínola s’havia convertit en un punt de polarització de les forces reaccionàries i conservadores. La història fonamental del complex poder polític en els primers cinc mesos posteriors al 25 d’abril va ser la història del conflicte entre el M.F.A. i les forces democràtiques, d’una banda, i les forces conservadores, amb objectivament el general Spínola, aleshores president de la República, com a força aglutinadora, de l’altra.
De les mesures de democratització i descolonització més importants, es pot dir que es van prendre malgrat el general. Ell havia tingut en un moment un paper positiu, com ja hem dit. Però es va convertir en un fre a la política democràtica.
El 28 de setembre continua sent una data d’importància transcendent en la història de la revolució democràtica portuguesa. El poder polític esdevé més homogeni i amb major capacitat operativa. Es consolida l’aparell de l’Estat. Es reforça el M.F.A. i les forces democràtiques. L’aliança entre el moviment popular i el Moviment de les Forces Armades es confirma com l’eix polític de les transformacions democràtiques del país.
Encara és massa aviat per mesurar tot l’abast de la derrota de la contrarevolució a finals de setembre.
Si les forces progressistes saben prendre les mesures adequades i explorar a fons la seva victòria, llavors es pot dir que la construcció de la democràcia a Portugal és un procés irreversible.
Tanmateix, no podem assumir que els perills han passat, que les forces reaccionàries no tenen possibilitat de recuperació i que a partir d’ara tot serà fàcil.
Això no és així. La reacció continua sent forta i activa. També té càrrecs a l’aparell de l’Estat. Té poder econòmic i l’utilitza contra el procés democràtic i la descolonització.
I això requereix, a partir d’ara i sense perdre el temps, precisament ara que la reacció ha retrocedit, parcialment desmoralitzada, mesures d’emergència per defensar la llibertat, l’enfortiment de l’Estat democràtic i la solució dels problemes econòmics i financers més urgents.
[…]
Continuació de la descolonització
Els passos històrics fets en el camí de la descolonització constitueixen un altre dels grans èxits de la nova situació política portuguesa.
Quan recordem que el nostre Partit, altres forces democràtiques, la joventut portuguesa, han posat al llarg dels anys, com a direcció central de la nostra lluita, la fi de la guerra colonial i el reconeixement del dret del poble sotmès al colonialisme portuguès a la independència completa i immediata, millor entenem què signifiquen els passos fets en aquesta direcció.
El final de la guerra colonial, el reconeixement de la República de Guinea-Bissau i l’establiment de relacions d’Estat a Estat amb ella, la formació del govern de transició del FRELIMO de Moçambic i el procés iniciat cap a la independència total en un any constitueixen victòries històriques per al poble de Guinea-Bissau i Moçambic i també per al poble portuguès que, finalment alliberat de la dictadura feixista, va fer una valuosa contribució per accelerar el procés i ara col·labora amb ells fraternalment.
Els grans passos fets no ens han de portar, però, a tancar els ulls davant els problemes complexos i les grans dificultats que hi ha per davant.
Poden estar sorgint situacions que endarrereixen el procés en alguns territoris i tinguin greus conseqüències per a la situació interna de Portugal.
En la nostra opinió, la política a seguir, encara que tenint en compte les característiques específiques de cada cas, ha de romandre en la mateixa línia de reconeixement real i efectiu del dret a l’autodeterminació i la independència de cada poble.
Això és vàlid per a Cap Verd, Angola, S. Tomé i Príncep, Timor i Macau.
No hi podria haver solució al problema a Cap Verd si no s’observés aquest principi, si no es reconeixia el dret al P.A.I.G.C. de desenvolupar lliurement la seva activitat, si es reprimien els defensors de la independència i es fomentava la creació de partits titelles al servei del neocolonialisme.
No hi podria haver solució per a Angola si la intenció fos marginar el M.P.L.A. del procés en general i de les negociacions en particular i si es feia qualsevol joc dirigit precisament contra el partit que ha liderat la lluita d’alliberament. La llibertat del M. P. L. A. per desenvolupar la seva acció a Angola és una mesura que és necessària immediatament.
Pel que fa al conjunt del problema colonial, cal garantir mitjançant una política clara que la guerra no es reprendrà. Cal, tan aviat com les circumstàncies ho permetin, retornar soldats i mariners i reduir el període del servei militar obligatori. Pujant a 25 milions del pressupost, les despeses militars constitueixen un obstacle per al desenvolupament de l’economia nacional i la millora de les condicions de vida del poble portuguès. Cal, en el menor temps possible, reduir-los dràsticament.
Pel que fa als nous Estats que han aconseguit la independència, s’ha de fer tot perquè les relacions fraternals de cooperació es desenvolupin en base a la igualtat, el respecte a la sobirania, el respecte als interessos mutus i la no-ingerència en les qüestions internes.
Tampoc s’ha d’oblidar que Portugal té recursos escassos i, per tant, la seva ajuda financera als nous Estats haurà de ser necessàriament limitada.
Si això no es té en compte, es poden fer promeses o crear il·lusions, després de desfer tots els danys, o es pot seguir una política d’ajuts econòmics que no només no es pot mantenir, creant problemes sobtats i greus als pobles als quals es presta, ja que podria empitjorar extraordinàriament els problemes econòmics i financers als quals s’enfronta Portugal.
[…]
Els problemes del camp
Els problemes a què s’enfronta l’agricultura portuguesa no són menys greus que els de les finances públiques i la indústria.
La població treballadora del camp s’enfronta a greus dificultats que s’han d’afrontar de manera directa i urgent. En primer lloc, perquè els problemes són reals i afecten la vida de milions de portuguesos i la situació general del país. En segon lloc, perquè la revolució democràtica portuguesa, guanyada a les ciutats, no s’ha de perdre al camp.
La democràcia té una sòlida base de suport al camp del sud, al proletariat del Ribatejo i de l’Alentejo, i en algunes regions també compta amb el suport de pagesos, que lluiten al voltant de lligues i associacions que hem d’esforçar per desenvolupar.
Però seria una il·lusió pensar que la democràcia té un suport similar al centre, interior i nord. En aquestes regions, caps reaccionaris i terratinents rics mantenen el poble en la més gran foscor i dominen i espanten les consciències amb el poder que tenen per treure-li la feina i el pa a les poblacions.
Propaguen que si arriben els comunistes (i anomenen «comunistes» a tots els que lluiten per un Portugal democràtic) els llevaran les terres i les cases als camperols, mataran els invàlids grans, robaran les dones als seus marits i els fills als seus mares. Malauradament, l’aïllament d’algunes poblacions és tan gran que hi ha qui creu en aquestes ximpleries.
No hem de ser pessimistes davant d’aquesta realitat. Hem de treballar per canviar-ho. I si sabem treballar, es modificarà.
La situació requereix una gran campanya de clarificació. Hem d’enviar propagandistes valents i sensibles a aquestes regions, capaços de superar la despolitització i els prejudicis anticomunistes i antidemocràtics d’algunes poblacions i trencar el mur d’aïllament polític aixecat per la reacció al voltant de grans zones rurals.
Però la propaganda i l’aclariment no seran suficients per desfer prejudicis molt arrelats, per treure certes capes del domini dels tirans locals, per atreure la pagesia a la revolució democràtica, per fer del petit terratinent, petit arrendatari o soci un defensor ferm i segur del curs de la política actual. El que realment vincularà la pagesia amb els destins de la democràcia són mesures concretes que responguin als seus problemes més urgents i els resolguin.
La propaganda és necessària i molt necessària. Però el que acabarà movent políticament la pagesia cap a la revolució no són paraules, sinó les accions.
Si la nova situació política garanteix que els productes que actualment lluiten amb les dificultats del mercat, com el vi i les ametlles, es venguin, i es venguin a preus gratificants; que el mateix s’aplica a la llet i altres productes; que es redueixin impostos i taxes; que els erms es retornin a la població; que es revisi el règim d’arrendament i col·laboració, amb terminis augmentats, lloguers reduïts i pagament en metàl·lic si així ho desitja l’arrendatari; que el crèdit s’atorga en bones condicions; si la nova situació política resol aquests i altres problemes, aleshores sí, la pagesia es convertirà en una base ferma de suport a la revolució democràtica.
La situació als campaments requereix les mesures esmentades i d’altres de més abast.
Cal contemplar la requisa per part de l’Estat de terres no conreades i el seu lliurament a cooperatives, explotacions familiars o formes de gestió pública. Cal reestructurar i simplificar els circuits comercials. Cal alleugerir la càrrega fiscal dels petits agricultors i alhora augmentar la tributació dels grans propietaris i dels llogaters absents. Cal una assistència seriosa en termes de crèdits, màquines, suport tècnic per a la formació i reorganització de cooperatives, no aquestes falses cooperatives que eren instruments d’explotació de milers de pagesos per part d’alguns grans agraris i grans capitalistes, sinó autèntiques cooperatives constituïdes i gestionades lliurement per petits i mitjans agricultors.
S’està imposant tota una nova política agrària, prenent mesures d’emergència que solucionen els problemes més aguts de la població treballadora del camp i atreuen així de manera irreversible la pagesia al torrent revolucionari que pretén construir un Portugal pròsper i lliure.
[…]
