Mots d’introducció a aquesta petita antologia Lenin i Gramsci (1917-1926):
No es pot comprendre la vida i l’obra d’Antonio Gramsci entre 1917 i 1937 sense conèixer l’obra de Lenin i seguint el fil dels esdeveniments per reconstruir la lectura que Gramsci en va fer. Podem dir que Gramsci va ser un dels majors i més interessants traductors de Lenin a occident (aquí uso el concepte de traductibilitat gramscià). Les referències a Lenin en l’obra escrita de Gramsci entre 1917 i 1926 són nombrosíssimes [1].
Joan Tafalla
Cap [2]
Tot estat és una dictadura. Cap estat pot no tenir un govern, constituït per un restringit nombre d’homes, que al seu torn s’organitzen entorn d’un de dotat de més capacitat o de més clarividència. Mentre sigui necessari un estat, mentre sigui històricament necessari governar els homes, sigui quina sigui la classe dominant, tindrem el problema de tenir caps, de tenir un «cap». Que alguns socialistes, els quals diuen ser encara marxistes i revolucionaris, diguin a més que volen la dictadura del proletariat, però que no volen la dictadura dels «caps», que no volen que la responsabilitat s’individualitzi, es personalitzi; és a dir, que es digui que es vol la dictadura, però no voler-la en l’única forma en què és històricament possible, revela únicament tota una direcció política, tota una preparació teòrica «revolucionària».
En la qüestió de la dictadura proletària el problema essencial no és el de la personificació física de la funció del comandament. El problema essencial consisteix en el caràcter de les relacions que els caps o el cap tenen amb el partit de la classe obrera: són aquestes relacions purament jeràrquiques, de tipus militar o tenen un caràcter històric i orgànic?[3] El cap, el partit, són elements de la classe obrera, són una part de la classe obrera, representen els seus interessos o les seves aspiracions més profundes i vitals, o només són una excrescència, una simple superposició violenta? Com s’ha format, com s’ha desenvolupat, amb quin procés s’ha realitzat la selecció dels homes que els dirigeixen? Per què s’ha transformat en el partit de la classe obrera? Ha succeït això per casualitat? El problema es transforma en el problema de tot el desenvolupament històric de la classe obrera, que lentament es constitueix en la lluita contra la burgesia, aconsegueix alguna victòria, sofreix moltes derrotes. I no només de la classe obrera d’un únic país, sinó de tota la classe obrera mundial, amb les seves diferenciacions superficials, que no obstant això són tan importants en cada moment separat, i amb la seva substancial unitat i homogeneïtat.
El problema es transforma en el problema de la vitalitat del marxisme, del seu ser o no ser de la interpretació més segura i profunda de la naturalesa i de la història, de la possibilitat que afegeixi a la intuïció genial de l’home polític un mètode infal·lible, un instrument d’extrema precisió per explorar el futur, per preveure els esdeveniments de massa, per dirigir-los i també dominar-los.
El proletariat internacional ha tingut i té encara un exemple vivent d’un partit revolucionari que exercita la dictadura de la classe; ha tingut i ja no té, desgraciadament, l’exemple vivent més característic i expressiu del que és un cap revolucionari, el camarada Lenin.
El camarada Lenin ha estat l’iniciador d’un nou procés de desenvolupament en la història, però ho ha estat perquè era també l’exponent i l’últim moment, de tot un procés de desenvolupament de la història passada, no només de Rússia sinó del món sencer. Va esdevenir casualment cap del partit bolxevic? El partit bolxevic va esdevenir casualment el partit dirigent del proletariat rus i per tant de la nació russa? La selecció ha durat trenta anys, i ha estat fatigosíssima, fins i tot ha adoptat les formes aparentment més estranyes i absurdes. S’ha produït en el camp internacional, en contacte amb les més avançades civilitzacions capitalistes de l’Europa central i occidental, en la lluita dels partits i de les fraccions que constituïen la II Internacional abans de la guerra. Va continuar en el si de la minoria del socialisme internacional, que va romandre almenys parcialment immune al contagi social i patriòtic. Es va reprendre a Rússia en la lluita per aconseguir la majoria del proletariat, en la lluita per comprendre i interpretar les necessitats i les aspiracions d’una classe camperola innombrable, dispersa en un immens territori. Continua encara, cada dia, perquè cal comprendre, preveure i proveir cada dia. Aquesta selecció ha estat una lluita de fraccions, de petits grups, i ha estat una lluita individual, ha significat escissions i unificacions, arrestos, exili, presó, atemptats: ha estat resistència contra el descoratjament i contra l’orgull, ha significat patir gana tenint a disposició milions d’or, ha volgut dir conservar l’esperit d’un simple obrer al tren del tsar, no desesperar quan tot semblava perdut, sinó recomençar, amb paciència, amb tenacitat, mantenint la sang freda i el somriure als llavis quan uns altres perdien el cap. El Partit Comunista rus, amb el seu cap Lenin, s’havia lligat de tal manera a tot el desenvolupament del proletariat rus, a tot el desenvolupament de la sencera nació russa, que ni tan sols és possible imaginar l’un sense l’altre, el proletariat, classe dominant sense que el Partit Comunista sigui el partit del govern i per tant sense que el Comitè Central del partit sigui l’inspirador de la política del govern; sense que Lenin fos el cap de l’Estat. La mateixa actitud de la gran majoria dels burgesos russos que deien “Una república tenint al capdavant a Lenin sense el Partit Comunista seria també el nostre ideal” tenia un gran significat històric. Era la prova que el proletariat no només dominava físicament, sinó que dominava també espiritualment. En el fons, confusament, també el burgès rus comprenia que Lenin no hauria pogut arribar i no hi hauria durat com a cap de l’Estat sense el domini del proletariat, sense que el Partit Comunista fos el partit del govern: la seva consciència de classe li impedia encara reconèixer més enllà de la derrota física, immediata, també la seva derrota ideològica i històrica, però el dubte ja era en ells i aquest dubte s’expressava en aquesta frase.
Es presenta una altra qüestió. És possible que avui en el període de la revolució mundial hi hagi «caps» fora de la classe obrera, caps no marxistes que estan lligats estretament a la classe que encarna el desenvolupament progressiu de tot el gènere humà? A Itàlia tenim el règim feixista, tenim al cap del feixisme Benito Mussolini, tenim una ideologia oficial en la qual el «cap» és divinitzat i declarat infal·lible i preconitzat organitzador i inspirador d’un renascut Sacre Imperi Romà. Cada dia veiem impresos en els diaris desenes i desenes de telegrames d’homenatge adreçats per les vastes tribus locals al «cap». Veiem les fotografies: la màscara més endurida d’un rostre que havíem vist en els comicis socialistes. Coneixem aquest rostre: coneixem aquest gir dels ulls en les òrbites que en el passat havien de terroritzar, amb la seva ferocitat mecànica, la burgesia i avui el proletariat.
Coneixem aquest puny sempre tancat, amenaçador. Coneixem tot aquest mecanisme, tots aquests instruments, i comprenem que pugui impressionar i remoure les entranyes a la joventut de les escoles burgeses; és veritablement impressionant però, vist de prop, sorprèn. Però «cap»? Hem vist la setmana roja de 1914.[4] Més de tres milions de treballadors eren al carrer a la crida de Benito Mussolini, que des de feia prop d’un any, des de la matança de Roccagorga,[5] havia preparat la jornada, amb tots els mitjans tribunicis i periodístics a la disposició del «cap» del Partit Socialista de llavors, de Benito Mussolini: de la caricatura de Scalarini al gran procés del Tribunal de Milà. Tres milions de treballadors havien sortit als carrers: va faltar el «cap», que era Benito Mussolini. Va faltar com a «cap», no com a individu, perquè expliquen que ell, com a individu, va ser valent i va desafiar els cordons i els mosquets dels carrabiners a Milà. Va faltar com a «cap», perquè no ho era, perquè segons va confessar en el si de la direcció del Partit Socialista, no aconseguia ni tan sol superar les miserables intrigues d’Arturo Vella o d’Angelica Balabanoff.[6]
Ell era llavors, com avui, el tipus concentrat del petitburgès italià, rabiós, feroç empastament de tots els detritus deixats sobre el sòl nacional per diversos segles de dominació dels estrangers i dels capellans: no podia ser el cap del proletariat; va esdevenir el dictador de la burgesia, que estima les cares feroces quan torna a ser borbònica, que espera veure a la classe obrera el mateix terror que ella sentia per aquell rotar dels ulls i per aquell puny tancat estès i amenaçador.
La dictadura del proletariat és expansiva, no repressiva. Es verifica un continu moviment de baix a dalt, un continu recanvi a través de totes les capil·laritats socials, una contínua circulació d’homes. El cap que avui plorem va trobar una societat en descomposició, una pols humana, sense ordre ni disciplina, perquè en cinc anys de guerra s’havia assecat la producció de tota vida social. Tot ha estat reordenat i reconstruït, des de la fàbrica fins al govern, amb els mitjans, sota la direcció i el control del proletariat, d’una classe nova, al govern i a la història.
Benito Mussolini ha conquerit el govern i el manté amb la repressió més violenta i arbitrària. Ell no ha hagut d’organitzar una classe, sinó solament el personal d’una administració. Ha desmuntat tots els mecanismes de l’Estat, més per veure com estaven fets i per practicar l’ofici que per una necessitat originària. La seva doctrina està enterament en la seva màscara física, en el gir dels ulls dins de les òrbites, en el puny tancat sempre amenaçador.
No és la primera vegada que Roma observa aquests escenaris empolsegats. Ha vist Ròmul, ha vist Cèsar August i ha vist, en el seu crepuscle, Ròmul August.[7]
Notes
[1] Es poden trobar en les antologies de textos gramscians en italià, inaccessibles al lector català mitjà. EN català es poden trobar a l’antologia Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), edició de Joan Tafalla, traducció de Joan i Mercè Tafalla, Manresa, Tigre de Paper, 2019. En castellà: Antonio Gramsci, Allí donde la voluntat quiera y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, edición de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018.
[2] L’Ordine Nuovo, 1 de març de 1924, s. III, núm. 1. Article no signat. Va ser escrit com a reflexió posterior a la mort de Lenin el 21 de gener de 1921. Posteriorment va ser publicat en el núm. 229 de L’Unità, el 6 de novembre del mateix any, amb un altre títol: «Lenin, cap revolucionari».
[3] De nou, el concepte d’orgànic com a sinònim d’històric, de natural d’una determinada composició de la societat i com a oposat a arbitrari, imposat.
[4] Després de l’assassinat de tres manifestant antibel·licistes per part dels carrabiners, es produí la denominada Setmana Roja, esdevinguda entre el 7 i el 14 de juny de 1914. La protesta fou estimulada tant pels anarquistes (Enrico Malatesta) com pels socialistes a través del diari Avanti!, que en aquells moments estava dirigit per Mussolini. Immediatament, abandonà el socialisme i adoptà posicions nacionalistes i bel·licistes extremes.
[5] Matança de Roccagorga, que es va produir el 6 de gener de 1913. les tropes van disparar contra la una multitud que protestava contra l’absència de política sanitària del municipi. El resultat va ser de set morts. Mussolini, llavors director del diari socialista Avanti!, va mantenir durant mesos una campanya de denúncia d’aquesta massacre.
[6] Angelica Balabanoff (1878-1965), militant socialista d’origen ucraïnès que, vivint a Itàlia, es va afiliar al PSI l’any 1900. Internacionalista, va participar en la conferència de Zimmerwald, i va ser designada secretària del Buró Socialista Internacional creat en aquesta conferència per combatre la guerra imperialista. Va formar part de la IC fins que el 1922, d’acord amb Lenin, va sortir de l’URSS per integrar-se a Àustria de nou al Partit Socialista de Serrati. Quan Serrati va confluir en el PCI el 1924, Balabanoff es va quedar al Partit Socialista. Després de la Segona Guerra Mundial, de tornada a Itàlia des de l’exili als Estats Units, va desenvolupar una política anticomunista, contrària a l’aliança entre el PCI i el PSI, i, al costat de Giuseppe Saragat, va constituir el minúscul Partit Socialista Obrer Italià, que després esdevindria el Partit Socialista Democràtic Italià, que formaria part de diversos governs de pentapartito, la fi dels quals era impedir l’arribada dels comunistes italians al govern. En una carta de Gramsci a Julia escrita des de Viena el 18 de gener de 1924, dedica a Balabanoff, que es trobava exiliada a Viena, una frase d’un sarcasme considerable.
[7] Sens dubte, tant en aquest article com en la carta a Julia de 10 de gener de 1924 (vegeu supra, text 45, «Una força que no podem destruir»), hi podem trobar l’embrió de la reflexió sobre el cesarisme que Gramsci desenvoluparà en els Quaderns de la presó. Sovint cesarisme fa parell o es presenta com a sinònim de bonapartisme (QP 4, 66 o QP 13, 23). Referències amb el rètol «cesarisme» a QP 9, 133 i QP 9, 136, que després es fondran en un sol text a QP 13, 27. El cesarisme pot assumir un rol arbitral en situacions d’empat catastròfic entre forces fonamentals, en aquest cas Gramsci distingeix entre cesarisme progressiu i regressiu a QP 9, 133. La categoria cesarisme no pot ser aplicada sense abans estudiar la complexa composició de les forces fonamentals, així com de les forces auxiliars en la lluita de classes, vegeu: QP 14, 23.
