Convindria un examen sobre el paper de l’anticlericalisme al si del pensament i l’acció revolucionàries, i fins a quin punt donem massa aviat com suposat que aquest és un component consubstancial i estratègic a la seva conformació ideològica i el seu propòsit transformador de la societat, si més no en el cas de la tradició que marquen Marx, Engels i Lenin. Potser un examen més acurat de les seves arrels i el seu sentit històric ens mostraria la lluita contra l’Església i contra la religió com un element sinó aliè, si secundari en relació amb els seus eixos programàtics i pràctics revolucionaris i molt més un préstec adoptat de manera inercial i sovint acrítica del projecte polític burgès de reforma de la societat.
El tema és ben interessant i hauria d’ajudar-nos a reconsiderar certs llocs comuns sobre l’anticlericalisme com a ideologia centrada en la voluntat d’erradicar el poder de l’Església, que a l’Espanya contemporània va conèixer esclats sobre manera tràgics i destructius. La premissa participada de manera general és que l’anticlericalisme és un ingredient intrínsec al pensament i l’acció revolucionàries, un a priori que ignora, cal insistir, quin va ser el lloc que va ocupar en el procés d’implantació de la modernitat capitalista. En aquest sentit, l’anticlericalisme, com a ideologia independent, no pot segregar-se del projecte lliberal-burgès d’un capgirament de la societat que no sols prescindís del poder de l’Església com a institució hegemònica, incompatible amb els processos d’estatalització, sinó amb l’autoritat de ritus externs de què depenien els cristianismes no afectats per les doctrines de Luter i de Calví, obstacle per la sobirania definitiva i absoluta de l’individu autònom i responsable en el sistema juridicopolític modern.
En realitat, obvi que, en el marc de les grans polèmiques ideològiques que van recórrer el segle XIX, els socialistes revolucionaris van compartir de forma plena el projecte laic d’impugnació del poder clerical i de la denúncia de la religió com a factor d’alienació. Però no és menys cert que l’esquerra obrera més conscient va tenir bona cura en advertir que la crítica a la religió i la lluita contra les esglésies no reformades –la catòlica a Occident i les ortodoxes orientals– no podien ser prioritàries en el camí d’emancipació de l’ésser humà. Estem parlant del perill que, des del marxisme, es va assenyalar en tot moment i arreu: que l’anticlericalisme inherent a les revolucions democràtiques s’estengués a les capes proletàries i actués com una maniobra de distracció del que havien de ser els seus objectius prioritaris com a classe.
Aquesta fou, per exemple, la postura del socialisme francès en general, que sempre va contemplar la insistència contra l’església del republicanisme radical com un exemple de desviacionisme burgès respecte dels interessos de la classe obrera. El mateix Jules Guesde va denunciar l’anticlericalisme com una estratagema banalitzadora que buscava “l’atontament de l’obrer i la tranquil·litat del burgès”. Un cas posterior ben estudiat és el del paper de la demagògia menjacapellans de l’anticlericalisme radical d’Elias Calles a Mèxic, un dels factors de desorientació de les masses populars als anys 30 a aquell país, quan no ho era de suport a moviment contrarevolucionaris, com el cristero.
A Espanya, el 1902, Pablo Iglesias havia avisat contra les expressions fanàtiques de jacobinisme vulgar dient que “excitar el proletariat perquè dirigeixi la seva activitat i la seva energia contra els clericals abans que contra els patrons, és l’error més greu que poden ser víctimes els que aspiren a posar fi a l’explotació humana”. En el cas català, recordem com la crema d’esglésies i convents a l’anomenada Setmana Tràgica a Barcelona va poder ser atribuïda a una maniobra del lerrouxisme destinada a fer estèril políticament la indignació popular. Aquesta innocuïtat dels motins iconoclastes de l’estiu de 1909 la recull en Josep Carner en un conte titulat “La febre del primer moment”, publicat el 1925, que descriu l’alleujament que suposava per a les classes dominants el malbaratament inútil d’esforços que estaven sent l’incendi de convents per part de les masses. Aquestes interpretacions són i han estat discutides, però posen de manifest un punt de vista que contempla la fúria anticlerical com un biaix que ha anat apartant històricament la classe treballadora dels combats socials reals.
Això no vol dir que el marxisme, des del seu origen, no plantegés la urgència de lluitar contra la religió i contra el poder de les seves institucions. El 1844, a la seva Crítica a la filosofia del dret de Hegel, Karl Marx va escriure la seva cèlebre sentència sobre la religió com a opi del poble, sospir de la criatura oprimida davant d’un món sense ànima. En aquelles línies Marx assumeix la importància de reconèixer els fets religiosos des d’una perspectiva que atengui la seva naturalesa de fets socials que han de ser considerants socialment, i no filosòficament i menys teològicament. D’entrada, Marx assumeix com a propi no només l’ateisme de Feuerbach, sinó sobretot la seva aposta per dissoldre la religió en l’àmbit de la ideologia, desactivant així la seva substantivitat. Però va més lluny i critica una crítica a la religió que la presumeix amb una capacitat autosuficient de modelar la consciència dels individus, a la manera d’un verí mental del qual cal alliberar l’ésser humà.
Aquest és el defecte més imperdonable i fraudulent en que recau l’ordre teòric pseudorevolucionari de l’esquerra hegeliana de la qual se separaren Marx i Engels i a la discrepància de la qual dedicaren La ideologia alemanya, publicat el 1846. Aquí rau el fonament de la seva ruptura amb els joves hegelians: la necessitat de passar de la crítica a la religió a la crítica revolucionària. El que Marx i Engels retreuen a Bauer, Stirner i Feuerbach és que fan seu i porten a l’extrem l’antireligió il·lustrada, i no reconeixen com les idees religioses i la ideologia en general no fan sinó emmascarar relacions socials de producció, que són les que han de ser objecte de coneixement i després d’impugnació, i no la fetitxització de què les fa objecte la religió. Perquè la religió és ideologia i la ideologia no és més que la projecció distorsionada en la ment dels individus del món real en què existeixen i que la boira de les falses conviccions impedeix reconèixer tal com és i, per tant, transformar.
És discutint amb els seus antics companys de l’esquerra posthegeliana que Marx i Engels elaboren la seva tesi sobre la diferència entre la perspectiva idealista i la materialista, sent la primera la que suposa que els éssers humans actuen impulsats per les seves idees i no, com sostindria el materialisme dialèctic, per les circumstàncies concretes mitjançant les quals individus concrets produeixen la seva vida material. Recordeu-vos-en: “No és la consciència dels homes el que determina el seu ésser, sinó al contrari, el seu ésser social és el que determina la seva consciència.” La lluita en primer terme contra la religió és l’error d’una falsa esquerra que, ironitzen Marx i Engels, està dissuadida que les persones s’ofeguen perquè creuen en la llei de la gravetat.
Aquesta és la perspectiva que Lenin hereta i desenvolupa en el seu pensament. El 1905, a l’article “El socialisme i la religió”, defineix la seva postura envers la religió com a element d’embrutiment i debilitament de les masses obreres i reclama l’execució dels principis que han de dur a la secularització de la societat, començant per la declaració de la religió com una qüestió privada, seguit de la separació Església-Estat, de la despossessió dels béns eclesials i de l’arrabassament de les ordes religiosos de la seva posició privilegiada en l’educació. La lluita ideològica per defensar i demostrar la superioritat del mètode científic per explicar i canviar la realitat és fonamental, sosté. Però al mateix tems s’expressa conta la definició com a ateu del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus i defensa la incorporació de creients i àdhuc sacerdots a les seves files, perquè la importància rau en la seva postura activa contra les desigualtats de classe, no en la condició equivocada de llurs idees sobre Déu i l’univers. Lenin fa seu l’argument d’Engels a l’Anti-Dürhing criticant com estúpida la postura pseudorevolucionària dels blanquistes de declarar-li la guerra a la religió i fa seva l’oposició a qualsevol mesura policíaca contra els religiosos, com l’empresa a Alemanya en aquells moments contra els jesuïtes.
Per Lenin, com per Marx i Engels, la lluita contra la religió consisteix no en una censura abstracte de les seves fantasmagories com una obnubilació del pensament sinó com un instrument anestesiant al servei de l’explotació humana. No com una aberració intel·lectual que fa els humans fanàtics irracionals amb el cap ple de pensaments absurds, sinó com un exsudat dogmàtic que camufla el domini d’una classe sobre altra. No com una de les causes d’un món injust, sinó com un dels precipitats d’aquest món injust en el pla de les idees. Fútil, per tant, lluitar contra les esglésies i les religions si no és amb destí a desemmascarar la seva naturalesa no de productores, sinó de productes d’un món social abusiu. Conclusió irrevocable: la lluita contra la religió ha d’aparèixer sempre subordinada a la lluita de classes, mai en el seu lloc, cosa que de cap de les maneres fa l’anticlericalisme del republicanisme burgès i també de l’anarquisme quan ha caigut en el seu parany doctrinal.
D’aquí la denúncia de Lenin contra una contesa que es pretengui frontal contra l’Església i contra religió, en tant i sols en tant que tals, que interpreta com deformacions burgeses. Lenin es refereix a l’anticlericalisme com una tergiversació reaccionària i oportunista destinada a col·locar la bel·ligerància contra les creences religioses i el clergat per damunt i abans que la lluita pel socialisme. Aquesta crítica contra l’anticlericalisme burgès es va concretar de forma explícita el 1909, quan, al seu article “Actitud del Partit Obrer davant la religió”, recorda com “la lluita contra la religió és històricament una tasca de la burgesia revolucionària i la democràcia burgesa d’Occident”, que ha acabat creant “a Europa una deformació específicament burgesa d’aquesta guerra per part de l’anarquisme que […] se situa al terreny de la concepció burgesa del món”. Conclou subratllant com “la qüestió de la lluita democràtica contra la religió va quedar tan relegada històricament a segon pla per la lluita de la democràcia burgesa contra el socialisme que els governs burgesos van intentar conscientment desviar l’atenció de les masses del socialisme organitzant ‘croades’ quasi-liberals contra el clericalisme” (els subratllats són seus).
Vet aquí una més de les mostres de la vigència de la lucidesa de Lenin, però també del seu oblit. L’eficàcia de l’exutori anticlerical és tan actual o més que quan ell la palesava, sols que ara poca força contrària pot oferir una esquerra que, abandonat el marxisme com màquina per desvetllar la realitat, continua conreant, especialment a Espanya, un anticlericalisme groller i simplista, que entreté i s’entreté dirigint els seus dards contra l’Església i no contra el capitalisme. L’acusació de pederàstia contra el clergat omple primeres planes de la premsa sensacionalista –tota, preocupada en excitar més que en informar– i es converteix en tema estrella de les diatribes contra el clergat catòlic, un afer que ja va cridar l’atenció de Lenin quan, a la seva carta a Maksim Gorki a Capri, el novembre de 1913, assenyalava el sarcasme que capellans “normals” fossin bastant més perillosos que els qui els diaris d’aleshores ja culpaven com pedòfils. Ni tan sols l’actual liberalisme d’esquerres on s’ha refugiat el que resta del que un dia fou l’esquerra revolucionària se’n recorda de l’època –anys 60-80– en la que els comunistes retien homenatge i feien seves les idees en les quals, desenvolupant intuïcions de Lenin, Antonio Gramsci cridava l’atenció sobre com pràctiques i creences religioses populars i la pròpia Església de base podien tenir components crítics i alliberadors.
Impossible i inútil en aquests moments posar de manifest fins a quin punt l’anticlericalisme i el pensament antireligiós, reduïts a les seves manifestacions més maniquees, ens retrotreuen a posicions ideològiques i polítiques abundantment impugnades pel marxisme i per Lenin en particular, perquè permeten que els autèntics responsables de l’espoli i la depredació capitalistes del món no es donin per interpel·lats. Impossible i inútil fer veure avui fins a quin punt l’atac contra l’Església com afer central –com li encanta fer a la propaganda socialdemòcrata avui– ens ofereix la comoditat de fer-nos sentir forts i segurs davant d’un enemic fàcil, feble i en retirada.
Bibliografia
Carner, Josep. Les bonhomies i altres proses, Edicions 62, 1991.
Connelly Ullman, Joan. La Semana Trágica. Estudio sobre las causas políticas y socioeconómicas del anticlericalismo, Ediciones B, 2009.
Gramsci, Antonio. ¿Qué es la cultura popular? Universitat de València, 2011.
Lenin, Vladimir Illlich. Acerca de la religión, Mandala, 2020.
Martínez Assad, Carlos. El laboratorio de la revolución. El Tabasco garridista, Siglo XXI, 2021.
Marx. Karl. De la crítica a la filosofia del derecho de Hegel. Arzalia, 2023.
Marx, Karl; Engels, Friedrich. La ideologia alemanya. Universitat de València, 1991.
Rémond, René. L’anticléricalisme en France de 1815 à nous jours, Fayard, 1999.Weber, Max. L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, Edicions 62, 1984.
