La història de la humanitat ve marcada pels materials que s’utilitzen en cada època. Durant milers d’anys, els humans creàvem eines de pedra, fusta i ossos (edat de pedra). Fa uns 4.000 anys vam aprendre a extreure el coure i l’estany dels minerals (edat de bronze), i segles més tard es va començar a fer servir el ferro (edat de ferro). El primer polímer sintètic, el cel·luloide, va ser inventat l’any 1869 per John Wesley Hyatt barrejant la cel·lulosa de fusta o cotó amb càmfora. Ho va fer inspirat en una oferta de 10.000 dòlars d’una empresa de Nova York per a trobar un substitut a l’ivori, ja que la creixent popularitat del billar havia posat una tensió al subministrament d’ivori natural obtingut de la matança d’elefants salvatges. Pocs anys després, l’any 1907, Leo Baekeland va inventar el primer plàstic completament sintètic, la baquelita, que era un bon aïllant, era durable i resistent a la calor, i que va marcar una nova edat en ser utilitzada per una indústria electrònica emergent i per la indústria automobilística: l’edat de plàstic. Pocs anys després es van inventar altres polímers sintètics com el niló i els polièsters -àmpliament utilitzats en paracaigudes, uniformes i cascs durant la Segona Guerra Mundial-, el polietilè, el poliestirè, el polipropilè, el clorur de polivinil… Als anys 50, Lloyd Stouffer, l’editor de la revista Modern Packaging, va proclamar a un grup d’experts de la indústria del plàstic: “el futur dels plàstics és a les escombraries”, esperonant-los a deixar de pensar en la fabricació de productes reutilitzables i concentrar-se en productes d’un sol ús, molt més rendibles econòmicament (la lògica capitalista del major benefici possible i el creixement il·limitat). A partir d’aquest nou concepte i a través de la publicitat i el canvi de percepcions i valors de la societat, el plàstic d’un sol ús -lleuger, barat i durable- va prendre volada i es va començar a produir per la indústria de manera massiva sense pensar en les seves conseqüències, fins avui dia. Dels 2 milions de tones de plàstic produïdes anualment als anys 50 hem passat a les 450 tones de plàstic anuals aquests darrers anys, amb un creixement exponencial a partir dels anys 2000, i en només el temps d’una vida humana, la nostra.
Com que el temps que tarda el plàstic a degradar-se (convertir-se en diòxid de carboni) és encara incert (algunes investigacions suggereixen que és de l’ordre de segles) es creu que tot el plàstic produït fins el dia d’avui és encara al planeta, excepte el que s’ha incinerat. El plàstic és fotooxidat per la llum ultraviolada, que li produeix un deteriorament de les seves propietats mecàniques, pèrdua de massa, erosió de la superfície i trencament a fragments cada vegada més petits, els temuts microplàstics (mides inferiors a 5 mil·límetres) i els encara més temuts nanoplàstics (mides inferiors a 1 micròmetre), aquests últims especialment perillosos per la biota, ja que poden traspassar membranes cel·lulars.
Per tant, com a resultat de la seva elevada producció i durabilitat, actualment, els polímers de plàstic són persistents i omnipresents al medi natural, des de les fosses més profundes de l’oceà fins al cim de les muntanyes més altes i remotes del planeta. Hi ha múltiples estudis científics sobre les fonts i els processos de transport dels plàstics, així com sobre les conseqüències ecològiques de la seva acumulació, i ecotoxicològiques de la seva ingestió. Aquest coneixement s’ha obtingut mitjançant nombrosos estudis de camp on s’han mostrejat diferents matrius ambientals (aire, aigua -rius, llacs i oceans, pluja i neu-, sòl i sediments, biota -des de zooplàncton fins a grans mamífers) i analitzant al laboratori les mostres obtingudes per tal d’identificar-ne els polímers (i, si es pot, l’origen) i quantificar-ne la seva presència. Tot i aquesta recerca científica intensiva sobre la magnitud i abast de la contaminació per plàstics aquesta última dècada, hi ha moltes coses que encara no coneixem. Per exemple, fins fa pocs mesos no se sabia que les restes de gespa artificial són una font important de microplàstics als rius i mars catalans. L’abrasió per fregament o trepitjades de les fibres (majoritàriament de polietilè i polipropilè) que formen els camps de futbol de gespa artificial i altres superfícies recobertes d’aquest material provoca el seu trencament i arribada al medi aquàtic, des d’on són transportades fins al mar, on s’acumulen. La gespa artificial és un producte que s’està instal·lant arreu del món a un ritme exponencial, a la UE s’instal·len entre 1.200 i 1.400 camps esportius de gespa artificial a l’any, sense tenir en compte l’ús d’aquest producte en altres sectors (paisatgisme, parcs i jardins, etc.). Els fabricants d’aquest tipus de superfícies han aprofitat per fer calar un missatge enganyós durant aquest període de sequera accentuat que estem vivint (estalvia aigua amb la gespa artificial!). Amb l’aigua requerida en el procés industrial de fabricació d’1 metre quadrat de gespa artificial es podria regar 1 metre quadrat de gespa natural durant 20 anys. Si hi sumem l’aigua necessària per netejar la gespa artificial i per fer-ne baixar la temperatura, els números es disparen. Això sense tenir en compte altres repercussions ambientals d’aquest tipus d’instal·lacions, com la reducció de la biodiversitat urbana, la reducció de la infiltració de l’aigua, el sobreescalfament (fins a 50 graus de temperatura més que superfícies naturals), i el seu contingut de gran quantitat de compostos químics per donar-li durabilitat (compostos carcinògens, neurotòxics i disruptors endocrins).
La nostra petjada al planeta és més gran del que pensem per culpa de les microfibres tèxtils de polietilè, polièster, o niló, de colors vius, que constitueixen la roba. L’estrès mecànic i químic als quals la roba sintètica és sotmesa durant el procés de rentat provoca el desenganxament i l’alliberació de microfibres de plàstic. Cada rentadora pot alliberar entre 124 i 308 mil·ligrams de plàstic per quilogram de roba rentada, o entre 640.000 i 1.500.000 microfibres. Degut a les seves dimensions, una part de les microfibres alliberades a les aigües residuals passen directament de la planta de tractament d’aigües residuals al medi aquàtic i són abocades als oceans, on són ingerides pels organismes marins, sigui de manera accidental o perquè les confonen amb aliments. Se sap, per exemple, que aproximadament el 40% dels individus de gamba vermella pescats a la costa catalana, un dels nostres recursos naturals més preuats, tenen microfibres a l’estómac. El transport aeri directe és també un mecanisme important de dispersió de microfibres cap a zones remotes, i la neu i la pluja actuen com a vies de transport de microfibres. La roba, calçat i entapissats es compren, descarten i substitueixen amb més freqüència per culpa de les modes. L’any 1995, la indústria tèxtil produïa 7,6 quilograms de fibres per persona al planeta. Actualment en produeix 14 quilograms. Es compren més de 60 milions de tones de roba cada any, una xifra que s’espera que augmenti encara més, fins als 100 milions de tones, el 2030. La indústria de la moda llança noves línies de roba barata de materials sintètics cada setmana, la majoria feta a la Xina i altres països com Turquia, Vietnam o Bangladesh. Increïblement, més de 50.000 milions de peces es descarten només un any des de la seva fabricació, l’obsolescència programada de la roba a les nostres ments.
La caiguda al mar aquest passat mes de desembre d’un contenidor amb 25 tones de pèl·lets de polietilè davant de les costes de Portugal, i la seva dispersió i arribada a les costes gallegues, ha posat aquest tipus de producte al punt de mira. Els pèl·lets són la matèria primera amb què es fabriquen els objectes de plàstic. La seva lleugeresa, mida petita (normalment menys de 5 mm) i la forma esfèrica o cilíndrica els fa fàcils de transportar i modelar en objectes de plàstic. I també els fa ser fàcilment dispersats pel vent, els fluxos d’aigua i els corrents marins, i els fa ser fàcilment confosos per aliment i ingerits per la biota. A la costa tarragonina la seva presència és abundant a les platges properes al complex petroquímic, ja que les indústries que els fabriquen en “perden” milions al llarg de la cadena logística (producció, distribució i transport, emmagatzematge). Aquestes indústries concentren un 60% de la producció de plàstic a Espanya. Diverses entitats porten anys denunciant la gravetat del problema, especialment a les platges de la Pineda i dels Prats de Vila-seca on es creu que s’acumulen entre 60 i 90 milions de pèl·lets, fet que ha dut recentment a la Generalitat a obrir un expedient contra 13 empreses químiques per incompliment de la llei de responsabilitat ambiental. Tot i tractar-se d’un desastre ecològic de primera magnitud amb greus conseqüències al medi marí, aquests abocaments continus, estructurals i alarmants de la indústria productora de plàstic continuen ocorrent a casa nostra. Classificar el plàstic, i especialment els pèl·lets de preproducció industrial com a material perillós (com és el cas de líquids inflamables i altres substàncies nocives per al medi ambient), els sotmetria a condicions d’emmagatzematge i enviament més estrictes per evitar-ne la pèrdua, accidental o no.
Els escenaris previstos de producció de plàstic per a les dècades vinents, triplicant la producció actual l’any 2050, apunten a un augment considerable d’aquests abocaments al medi si no es resol el problema. Es creu que en pocs anys s’acumularan més de 10.000 milions de tones de plàstic al medi natural, que supera el pes total de tots els animals terrestres i marins del planeta. La contaminació per plàstic ha traspassat ja el llindar a partir dels quals la resiliència dels ecosistemes i de les societats esdevé insuficient. I per abordar aquest problema, cada cop són més els experts que es plantegen només una solució: aturar la producció de plàstic.
