[Aquest és el primer article d’una sèrie de textos sobre Joaquim Maurín, llegeix el segon article i el tercer article]
Deia Víctor Hugo en una carta escrita l’octubre de 1868, a propòsit de l’expulsió de la monarquia borbònica d’Espanya, que la possibilitat de la República obria una oportunitat democràtica extraordinària, no només per a la península Ibèrica sinó per a tot Europa:
«La República a Espanya seria la pau a Europa; seria la neutralitat entre França i Prússia, la impossibilitat de la guerra entre les monarquies militars pel sol fet de la revolució present (…) Si Espanya reneix com a monarquia, és petita. Si reneix República, és gran.»
Una oportunitat destacada també per Walt Whitman, poeta admirat i llegit per Joaquim Maurín, en el seu poema dedicat a la Primera República a Fulles d’Herba:
«No creguis que t’oblidem mare nostra;
T’has endarrerit tant de temps? Es clouran altra vegada els núvols sobre tu?
Ah! Però t’acabes d’aparèixer a nosaltres en persona –et coneixem.
Ens has donat una prova segura, la visió fugaç de tu mateixa.
Tu esperes allà, com a tot arreu, la teva hora»
També a Joaquim Maurín i Julià, «Quimet» per als amics, aquesta hora, el triomf de la República, arribaria amb el poder polític de la classe obrera i la guerra a la guerra. Nat a Bonança el 1896 i mort a Nova York el 1973 havent realitzat tota una paràbola en termes vitals i polítics, fins a acabar en coordenades situades en els antípodes, el Maurín vinclat al moviment obrer representa una hipòtesi estratègica comunista d’actualitat.
Segurament, aquest sigui el motiu pel qual a 50 anys de la seva mort, en un any que coincideix amb els 150 anys de la Primera República i els 100 anys del cop d’estat de Primo de Rivera, Maurín sigui recuperat amb tot un seguit de reedicions, com ha resumit Roc Solà a Sobiranies [1], que obren una diagonal entre la vella oportunitat democràtica de 1873 i la dictadura filofeixista de 1923.
El tribú de les Joventuts Republicanes de Lleida, el mestre ferreriguardià del Liceu Escolar lleidatà, el dirigent sindical de la CNT, el secretari general del PCE, el fundador del BOC, el cervell de l’Aliança Obrera i el diputat poumista del Front Popular, encarnen aquesta trajectòria heroica en un recorregut vital coherent amb la lluita per “una república socialista” [2].
Jacobí roig del moviment obrer, en els seus escrits de joventut als diaris republicans El Ideal de Aragón, El Ideal de Lleida o en la revista de l’escola Boletín del Liceo Escolar, es pot copsar un idealisme revolucionari à la Víctor Hugo o William Morris que el durà posteriorment a les files del sindicalisme revolucionari, de primer, i al comunisme, més tard.
Serà, però, el tro de la revolució de la Revolució Russa el gran esdeveniment que obrirà una escletxa d’esperança al bell mig de la matança industrial de la Primera Guerra Mundial, per això Maurín escriurà:
“La seva transcendència és infinitament superior a la de la Revolució Francesa. Els principis més audaços i les aspiracions que semblaven més utòpiques tenen ara el seu triomf. És el regnat dels més sobre els menys el que s’aproxima. (…). Les grans idees, i sobretot aquelles que són el principi d’una nova constitució social, passen per sobre de les fronteres i estenen el seu radi per tots els horitzons.” [3]
Aquesta constitució social que inaugurava la Rússia soviètica consistia en: “L’abolició de la propietat privada, la nacionalització dels bancs i de les empreses particulars, l’anul·lació de l’exèrcit passant tota la força al poble” [4]. Transformacions socials que sobrepassaven el llegat de la França revolucionària de 1793 o 1871.
I a més a més, la Revolució Russa aixecarà els ànims del pacifisme i l’antimilitarisme en un moment en què la Gran Guerra i les seves “unions sagrades” havien apaivagat tota crítica, fins en el republicanisme català i espanyol, fervorosament aliadòfil:
“La guerra que fou promoguda pels reis per a exterminar els pobles, acaba amb la revolució dels pobles per a exterminar els monarques. (…). Amb la caiguda de la monarquia s’enfonsa un militarisme ferotge que havia posat en perill la marxa del món i s’esguerra també definitivament un estat econòmic injust que mantenia la societat dividida en explotadors i explotats.” [5]
“La guerra dels camps de batalla té per resultat la devastació, l’assolament, la mort; l’altre [la Revolució Russa] duu en la seva essència íntima gèrmens de vida i d’elevació humana.” [6]
Saludant la revolució austríaca i la revolució alemanya que alliberava a Liebknecht, així com l’autodeterminació dels pobles a Finlàndia, Ucraïna, Iugoslàvia i Hongria, Maurín s’adonava del programa desencadenat per la Revolució Russa i de l’exemple que constituïa per a aquest cantó dels Pirineus:
“el poble espanyol ha d’incorporar-se igualment a la marxa universal combatent igualment per aquests tres principis que avui encarnen tota la dinàmica del món: República, Nacionalisme i Socialisme.” [7]
I respondria sense embuts als militaristes progressistes de l’època, els aliadòfils, que:
“Si la revolució de Lenin i Trotski es va fer contra la guerra que acabava d’anihilar al poble rus, si en l’ideari d’aquells homes existia l’ànsia fervent de posar fi a la matança humana, ¿com es volia que el poble continués fent foc contra Alemanya?” [8]
Sentenciant la ceguera volguda dels progressistes que animaven a la continuació de la guerra constatant que: “hi ha persones que són incapaces de veure les estrelles entremig de la foscor.” [9]
Aquest antimilitarisme, de classe i revolucionari, predicat també a l’escola i als alumnes, faria exclamar als amics de Maurín quan aquest fos cridat a fer el servei militar obligatori el 1919 (de tres anys en aquell moment):
“No acabem d’imaginar-nos al Maurín soldat. El concebem perfectament com a director de multituds avançades amb la seva paraula càlida i fins com a capità de guàrdies rojos d’un exèrcit revolucionari. I és que tot el que té Maurín, tot menys el temperament acomodable a la marcialitat, que és uniformitat mecànica.
(…)
L’obrerisme de Lleida, amb la marxa de Maurín perd un paladí entusiasta. Sent Maurín com ningú la injustícia de la desigualtat de classes i les seves idees de llibertat àmplies i generoses s’orienten cap a la redempció del proletariat que tant sofreix i calla en aquestes terres d’Espanya.” [10]
L’idealisme revolucionari de Maurín quedaria impressionat per la lluita heroica d’uns bolxevics disposats a tot per tal d’evitar la mort per fam dels nens i nenes russos. Doncs en la Rússia envaïda per les potències aliades, i sotmesa a un boicot cruel, el delegat de la CNT veuria en el seu viatge a Rússia un Lunatxarki d’humanisme incandescent, llavors Comissari d’Instrucció Pública;
«Deia Lunatxarski: abans morirem tots de fam que consentir que morin els nens. Efectivament, un esforç sobrehumà, com només pot realitzar-lo el poble que ha fet la Revolució més gran de la història, que l’ha sostingut durant quatre anys i que la farà triomfar en fi, era capaç de realitzar tot el que podia dur a terme per a impedir que la catàstrofe [la fam de tres milions d’infants a la regió del Volga] prengués proporcions inaudites» [11]
Sent la iniciativa dels sindicalistes revolucionaris, els companys de Maurín, des del setmanari Lucha Social l’única de recollir diners per a enviar al poble rus:
«En canvi, m’entristeix veure els criminals designis del capitalisme europeu, i també m’omple el cor d’amargura veure que a Espanya sou tan sols vosaltres els que heu llençat el crit de solidaritat moral» [12]
Serien aquestes idees formades ja en el fragor de les lluites de classes, dins i fora de l’aula, a Lleida, les que durien a Maurín posteriorment a la Rússia soviètica, «la gran fratria, és a dir, la terra dels germans» [13]. I des de llavors ençà tractaria d’orientar el moviment obrer cap a aquesta possibilitat històrica, viva i tangible a Rússia. Sobretot arran de la decapitació brutal i sanguinària del moviment obrer, i la CNT, pel cop d’estat de Primo de Rivera. Per a Maurín una dolorosa impotència col·lectiva pagada amb la repressió, l’empresonament i l’assassinat, que viuria en les seves pròpies carns amb dues estades a les chambres de la Model, en el segon cas després d’haver estat tirotejat a la cuixa.
El 1921 Maurín escriuria a Andreu Nin celebrant el naixement de la Federació Comunista Catalano-Balear, “una necessitat” que serviria perquè la direcció del nounat Partit Comunista espanyol correspongués a Catalunya [14]. Ja que en aquest PCE, fundat per exmilitants del PSOE, Maurín veia el perill que els mateixos defectes de la socialdemocràcia madrilenya es reproduïssin sota un canvi de sigles. Per això diria a Nin en una carta de 1922:
«El P. Comunista espanyol és un cadàver. En mans de les persones procedents del P. socialista no farà res. Si no hi ha una infiltració dels elements sindicalistes no aconseguirà res; defallirà irremeiablement. Els socialistes guanyaran terreny altra vegada» [15]
En conseqüència, per les raons polítiques i socials esmentades, a més a més del mirall soviètic, Maurín afirmaria des de la Model estant:
«Jo esdevinc cada dia més comunista de partit (en secret, eh!). Al cap i a la fi no hi haurà altre remei que crear un PC fort que encapçali tot el moviment» [16]
I per aquest motiu saludaria des de l’exili a París el 1928 al moviment comunista català nadiu forjat en el Partit Comunista català de Jordi Arquer i tota una colla d’amics i companys amb qui Maurín havia compartit militància sindicalista:
«l’aparició del Partit català és un símptoma de la gran transformació ideològica que lentament s’està operant en el si del moviment obrer de Catalunya. Em satisfà pensar que el que un grapat hem fet des de fa vuit o deu anys no ha estat en va. Estimat Andreu, tindrem, n’estic fermament convençut, el nostre gran moviment comunista en aquesta terra. Tot el que ocorre ara no és més que un signe de la gran floració del demà.» [17]
Aquí començaria, però, un nou trajecte caracteritzat per les agres disputes amb la direcció del Partit Comunista en què les constants ideològiques de Maurín esbossades al voltant d’un programa; la constitució social de la Rússia soviètica, l’autodeterminació de les nacionalitats, la centralitat de la CNT en el moviment obrer, l’antimilitarisme i l’anticolonialisme heretat dels republicans, etc. es posarien a prova. Tot un seguit de lluites constitutives d’un original programa sintetitzat en la fórmula de «República, Nacionalisme i Socialisme».
Notes
[1]SOLÀ, Roc: A cinquanta anys de Joaquim Maurín. Contemporaneïtat i retorn d’un marxista heterodox, Sobiranies, 14 de novembre de 2023.
[2] Com explicaria Maurín en unes conferències adreçades al Partit Republicà al 1918: MAURÍN, Joaquim: ¿Por qué somos republicanos?, conferència del 18 d’abril de 1918, manuscrit, Arxiu Maurín, Institut Hoover, Universitat d’Stanford.
[3] MAURÍN, Joaquim: “La importancia de la revolución rusa”, El Ideal: Diario Republicano, Lleida, 30 de gener de 1918.
[4] Ibídem.
[5] MAURÍN, Joaquim: “La hora del pueblo”, El Ideal: Diario Republicano, Lleida, 3 de novembre de 1918.
[6] MAURÍN, Joaquim: “El sentido de la revolución rusa”, El Ideal: Diario Republicano, Lleida, 23 d’agost de 1918.
[7] MAURÍN, “La hora del pueblo”, El Ideal.
[8] MAURÍN, “El sentido de la revolución rusa”, El Ideal.
[9] Ibídem.
[10] P. A.: “Joaquín Maurín, soldado”, El Ideal: Diario Republicano, Lleida, 4 de febrer de 1919.
[11] MAURÍN, Joaquim: “La campaña de Lucha Social por los niños rusos”, Lucha Social, 22 d’octubre de 1921.
[12] Ibídem.
[13] MAURÍN, Joaquim: “Notas rápidas de andar y ver. Camino de Moscú”, Lucha Social, 30 de juliol de 1921.
[14] PAGÈS, Pelai (ed.): Andreu Nin: Cartes desde Moscú, 1921-1930, Barcelona, Laertes, 2019, p. 29.
[15] PAGÈS, Op. Cit., p. 34.
[16] PAGÈS, Op. Cit., p. 45.
[17] PAGÈS, Op. Cit., p. 67.
