En aquest tercer, i darrer, article [llegeix el primer article i el segon article d’aquesta sèrie] abordaré un dels períodes més interessants de la vida de Maurín: la posada en pràctica de les hipòtesis dels anys anteriors en els turbulents anys trenta. Un període marcat per les espectaculars lluites de classe que provocaren la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera així com el naixement de la Segona República espanyola, i, de la República Catalana, aquesta en dues ocasions.
A escala europea, l’auge de l’extrema dreta nazi-feixista, a l’Alemanya i a l’Àustria, a més a més de les guerres colonials de la Itàlia de Mussolini, marcarien el to dels debats estratègics de les esquerres i el moviment obrer. La proposta de Front Popular emanada del VIIè congrés de la Internacional Comunista, el 1935, planaria com a horitzó possible. Però seria la situació política generada per l’Octubre de 1934 la que inspiraria el Front Popular a Espanya i el Front d’Esquerres a Catalunya. Un context en què el BOC, i de retruc Maurín, jugaria un paper no menor, sobretot l’Octubre de 1934, per a radicalitzar la República i rearticular les esquerres.
La política unitària del BOC, l’Aliança Obrera i el Front Popular mostren un conjunt de convergències i divergències que posen sobre la taula les diferents concepcions sobre les polítiques d’aliances. Sobre les quals Maurín intervingué en termes teòrics i estratègics il·luminant així les condicions ibèriques per a l’hegemonia de la classe obrera.
El BOC: una espurna del front popular?
Un dels fets més característics del Bloc Obrer i Camperol, la formació fundada a Terrassa el 1931, rau en la seva política unitària, com ha destacat Josep Lluís Martín i Ramos:
“La política unitària del BOC fou, (…), l’aspecte més destacat de la seva actuació (…). Fou també la seva aportació més positiva a la història del moviment obrer.” [1]
Una política unitària pensada, per un cantó, per a englobar el conjunt del moviment obrer, profundament escindit entre anarquistes de la FAI i sindicalistes “trentistes”, com Peiró o Pestaña, entre comunistes i socialdemòcrates, i, per l’altre, dotar-lo d’una personalitat pròpia que el deslliurés de la tutela del progressisme republicà. Aquí rauran les grans obsessions de Maurín, dotar a la classe obrera del seu propi partit polític per tal que fos capaç de formular les seves pròpies solucions, i no les del republicanisme de centreesquerra, vers el feixisme, el crack del 29, la concentració de la terra o les reformes socials.
El Bloc desplegaria aquesta política unitària sobretot a partir de la plataforma de l’Aliança Obrera obtenint una repercussió directa en els esdeveniments ocorreguts a Catalunya l’octubre de 1934 i inspirant una política d’aliances, un èxit indirecte, en la Comuna d’Astúries. De fet, Martín i Ramos arriba a considerar aquesta política unitària com a un precedent del pacte d’unitat entre forces obreres que donarà a llum al PSUC [2]. En aquest sentit, quan els dirigents del PCE, José Díaz i Dolores Ibárruri, proposin, l’onze de setembre de 1934, l’ingrés d’aquest a les Aliances Obreres ho faran, en paraules de Díaz, afirmant que: “avui les Aliances són un començant de front únic.” [3]
Certament, no es poden obviar les diferències en la política d’aliances expressada en el front únic vers la del front popular, visibles en el contorn de forces que participaren en l’Aliança Obrera, en un cas, i en les absències, ben visibles en el Front Popular o el Front d’Esquerres. Doncs, en el primer cas tenim un bloc popular dirigit per les organitzacions de la classe obrera que a Catalunya es concretaven en el BOC, la Unió Socialista de Catalunya, el PSOE, la UGT, els Sindicats d’Oposició i la Federació Sindicalista Llibertària, la Unió de Rabassaires i, finalment, el Partit Comunista de Catalunya [4]. En el segon, es tracta d’un bloc dirigit pel republicanisme progressista; ERC, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, el Partit Republicà d’Esquerrà amb l’afegitó de les organitzacions obreres: la USC, el POUM, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i la Unió de Rabassaires.
La nota comuna rau en l’absència de la principal organització obrera en tots dos blocs, la CNT. Cosa que condemnava a la passivitat la classe obrera, limitant el dinamisme de l’Aliança Obrera mentre que en el cas del Front d’Esquerres en reduïa la participació al mer vot testimonial. En canvi, quan la participació obrera, per mitjà de la seva principal organització, es verificà feu de l’Aliança Obrera un pol revolucionari, a Astúries, contra el govern d’extrema dreta sortit de les eleccions de 1933 i, en el cas del Front d’Esquerres, significà la presència de dirigents anarquistes en un govern, el de la Generalitat, entremig del procés de redistribució de la riquesa més espectacular de tot Europa, el programa de col·lectivitzacions de l’estiu de 1936.
Potser per això que no sigui tan fàcil com considera Ricard Vinyes afirmar que el que Maurín: “anomenà «segona revolució» o «revolució democràtico-socialista», bàsicament coincideix amb la formulació del front popular anunciada per Dimitrov.” [5] Però certament són innegables alguns aspectes comuns.
Jocs de miralls entre Front Únic i Front Popular
Per a Maurín, la unitat d’acció de la classe obrera, el Front Únic, havia de concretar-se, com defensarà entre 1931 i 1932, en la unitat d’acció entre comunistes i anarco-sindicalistes, entre el BOC i la CNT, en tant que garantia d’un cap de martell capaç d’esbotzar el feixisme. Amenaça entrellucada amb el cop frustrat de Sanjurjo el 10 d’agost de 1932:
“Tota l’estratègia política en aquesta hora greu de la revolució espanyola ha de consistir en concentrar les forces obreres i, com a conseqüència, atreure’s o neutralitzar a la petita burgesia” [6]
Per tal que d’aquesta manera la classe obrera es converteixi en: “l’eix de la situació”. De tal manera que, en la política d’aliances, el protagonisme, l’empenta, les idees i el programa, corresponguin a la classe obrera enlloc de les més moderades, i porugues, classes mitjanes o petita burgesia. En paraules d’Antoni Monreal el que: “es jutja en l’aliança necessària entre moviment obrer i petita burgesia, és el primer que ha d’obtenir l’hegemonia.” [7]
El BOC desplegaria, en conseqüència, una política unitària amb aquesta vocació endegant el febrer de 1933 una conferència d’unitat sindical per abordar el problema de l’atur. El juliol de 1933 proposaria a les diferents organitzacions obreres una Aliança contra el Feixisme i el desembre del mateix any constituiria l’Aliança Obrera de Catalunya amb un mitjà, Adelante, dirigit per Maurín. Tenint presents les tradicions organitzatives del moviment obrer català i espanyol, com observaria Maurín:
“els països de l’occident d’Europa, i entre ells el nostre, posseeixen una tradició organitzativa amb la qual fa falta comptar. L’originalitat de l’Aliança Obrera rau en que es fonamenta sobre les organitzacions existents” [8]
Totes aquestes plataformes però demostrarien la capacitat no només d’asseure’s per a escriure un programa conjunt entre diverses organitzacions del moviment obrer sinó també, i més important, la capacitat de demostrar la seva força social. En concret, amb la convocatòria a Catalunya d’una vaga de solidaritat amb els treballadors madrilenys el 13 de març de 1934. De manera més espectacular, durant la mateixa insurrecció d’Octubre, establint la seu de l’Aliança tot ocupant l’edifici de Foment del Treball [9].
En arribar a l’octubre de 1934 la dualitat entre el govern republicà de dretes de Lerroux, aliat amb l’extrema dreta de la CEDA, i el govern progressista català de Lluís Companys seria vista per l’Aliança Obrera com una dualitat de poders equiparable al referent rus de 1917. I, per tant, una ocasió per a Maurín perquè la classe obrera desencallés la situació inclinant completament la balança i, de retruc, establint un nou poder que superés els republicans d’esquerres. No ha de sorprendre tampoc que en l’estratègia insurreccional de l’Aliança Obrera es plantegés la col·laboració amb els governs municipals d’ERC [10].
És per això que, amb relació al Front Popular, Yveline Riottot conclou que Maurín “sempre va considerar indispensable l’aliança electoral amb la petita burgesia” [11]. De manera similar al que assenyala l’Andy Durgan: “el BOC estava disposat a presentar algunes llistes conjuntes amb ERC en les eleccions locals, amb tal de derrotar a la dreta.” [12]
Quan es produeixi el triomf del Front Popular el 16 de febrer de 1936 el POUM, fruït de la fusió del BOC i de l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, arribarà a exclamar que “el 16 de febrer es revelaria com una data més important fins i tot que la del 14 d’abril” [13]. Però no per les raons que es pensaven els abanderats d’una concepció democràtica liberal sinó com expressarà l’informe del Comitè Central del BOC, probablement escrit per Maurín:
“La democràcia no ha fracassat. El que ha fracassat és la democràcia burgesa. La democràcia realitzada per la classe treballadora està encara per assajar. (…). El triomf del proletariat no significarà la destrucció de les llibertats, sinó tot el contrari, el triomf de la llibertat. Naturalment, de la llibertat per a la classe treballadora, per als camperols, per a les classes mitges, per a tots els que treballen.” [14]
El risc que es corria després de la victòria del Front Popular el 16 de febrer era que es repetís la dinàmica de minso reformisme ocorreguda en el bienni progressista de 1931-1933 que segons Maurín havia dut la República a mans de la dreta i l’extrema dreta, com ha resumit Monreal:
“les raons determinants del resultat de les eleccions legislatives de 1933 es buscaven en el fet que la pràctica reformista del govern de coalició formada per republicans d’esquerres i socialistes no havia aconseguit esbotzar els fonaments econòmics i institucionals en els quals descansava la monarquia” [15]
Al 1935, les conseqüències de no destruir les bases materials, i de classe, de la monarquia residien en què aquestes havien evolucionat, com palesaria Maurín en el seu gran llibre, Hacia la segunda revolución, en un sentit molt concret:
“els defensors de la Monarquia són feixistes. Si triomfessin, es produiria una apoteosi negra, en la que es barrejarien els calzes i les forques, els títols nobiliaris i els màusers, la propietat de la terra i la fam més atroç.” [16]
Per aquests motius, Maurín, com a flamant diputat poumista del Front Popular, exhortarà, tant des del Congrés com en els mítings de masses, a la derrota del feixisme des d’una concepció socialista i revolucionària de la democràcia:
“Arribarà un moment, tanmateix, en que Azaña haurà abastat el límit màxim de les seves concessions democràtiques, instant en què la classe treballadora necessitarà unir el sentiment democràtic i el socialista de la revolució. Llavors el moviment obrer haurà de prendre el poder necessàriament” [17]
Així, Maurín que havia considerat la victòria electoral del Front Popular del 16 de febrer com una conseqüència directa de l’acció del moviment obrer de 1934, afirmant que:
“En situació revolucionària, com la que actualment viu el nostre país, les lluites electorals tenen una indiscutible significació revolucionària.” [18]
Assenyalarà la necessitat que el Congrés sortint de les urnes actuï com a Convenció jacobina:
“Cronològicament, si la Revolució espanyola s’assemblés a la de França, les noves corts haurien de ser la Convenció, això és, la gran Assemblea revolucionària que fes tabula rasa amb tot el passat.” [19]
I en la seva segona intervenció al Congrés etzibarà a Azaña la resistència a conformar un govern que respongui al moment del 16 de febrer, i amb la vista posada en les grans vagues obreres desencadenades després de la victòria:
“Per a destruir el feixisme no n’hi ha prou amb mesures coercitives, sinó que cal aplicar mesures polítiques, i una mesura política, principalment, senyors del Front Popular, és que el Govern respongui a la constitució d’aquest Front, que no hi hagi contradicció en la constitució del Govern. Un Govern que respongués actualment als desitjos de les masses populars i, per tant, a la realitat, hauria d’estar integrat, no només pels partits republicans, sinó pels partits obrers, pels representants del Front Popular que creguin en la política d’aquest Front Popular.
Aquest govern, així format, hauria de nacionalitzar les terres, els ferrocarrils, la gran indústria, les mines, la banca i adoptar mesures progressives, com les que ha adoptar a França Blum; aquest govern podria acabar amb l’amenaça feixista.” [20]
I és que, no per casualitat, Maurín en el gran debat amb Carrillo havia esmentat el Front Popular francès de Léon Blum com l’exemple real d’unitat integral: d’unitat d’acció, d’unitat sindical i d’unitat política [21]. Una possibilitat històrica sobre la qual es podria dir que resta encara oberta, i viva, i que alhora mostra els aspectes convergents entre front únic i front popular, almenys en el frontpopulisme revolucionari de Joaquim Maurín.
Notes
[1] MARTÍN i RAMOS, Josep Lluís: Els orígens del Partit Socialista Unificat de Catalunya (1930-1936), Barcelona, Curial, 1977, p. 72.
[2] Ibídem.
[3] Citat a MARTÍN i RAMOS, Op. Cit., p. 171.
[4] DURGAN, Andy: Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936: los orígenes del POUM, Barcelona, Laertes, 2016, pp. 170-171.
[5] VINYES, Ricard: La Catalunya internacional: El frontpopulisme en l’exemple català, Barcelona, Curial, 1983, p. 243.
[6] MAURÍN, Joaquim: “La pequeña burguesía y la clase trabajadora”, La Batalla, 27 d’abril de 1933.
[7] MONREAL, Antoni: El pensamiento político de Joaquín Maurín, Puigcerdà, Edicions 62, 1984, p. 165.
[8] Citat en MONREAL, Op. Cit., p. 169.
[9] DURGAN, Op. Cit., p. 259.
[10] DURGAN, Op. Cit., p. 256.
[11] RIOTTOT, Yveline: Joaquín Maurín o la utopía desarmada, Saragossa, Govern d’Aragó (ed.), 2004, p. 281.
[12] DURGAN, Op. Cit., p. 172.
[13] DURGAN, Op. Cit., p. 340.
[14] Comitè Central del Bloc Obrer i Camperol – Federació Comunista Ibèrica: Les lliçons de la insurrecció d’Octubre, 1935, pp. 29-30.
[15] MONREAL, Op. Cit., p. 178.
[16] MAURÍN, Joaquim (ed. Andy Durgan): Hacia la segunda revolución, Toledo, Fundació Andreu Nin, 2023, pp. 53-54.
[17] MAURÍN, Joaquim: “Hacia la segunda revolución”, La Batalla, 20 de març de 1936.
[18] Discurs de Maurín pronunciat en el míting del POUM a Madrid en el conjunt d’actes organitzats pel Front Popular, transcrit a: La Batalla, 14 de febrer de 1936.
[19] MAURÍN, Joaquim: “El tercer Parlamento de la República no será una Convención”, La Batalla, 21 de febrer de 1936.
[20] Discurs pronunciat el 16 de juny de 1936 a MAURÍN, Joaquim: Intervenciones Parlamentarias, Barcelona, Editorial Marxista, 1937, pp. 14-18.
[21] Veure a ARQUER, Jordi (ed.): Polèmica Maurín-Carrillo, Barcelona, Editorial Marxista, 1937, pp. 20-21.
