També era l’octubre, ara fa cinquanta anys, l’any 1973. Els exèrcits egipci i sirià van creuar les línies d’alto el foc i van infligir grans pèrdues a l’exèrcit israelià. Quina commoció tan terrible a Tel Aviv! Mentre els seus serveis d’intel·ligència tenien informació sobre un atac imminent, la direcció política va romandre encoberta al seu cau: els àrabs, derrotats el 1967, eren incapaços de lluitar; l’ocupació dels territoris àrabs podria continuar amb impunitat i indefinidament.
«Intentar tornar a casa és una agressió?»
Molts comentaristes d’Europa i dels Estats Units van denunciar aleshores una “agressió” egipcio-síria injustificada, immoral i no provocada, un terme que agrada als líders israelians, perquè els permet enfosquir l’arrel dels conflictes: l’ocupació. Michel Jobert, aleshores ministre francès d’Afers Exteriors, va demostrar una lucidesa que honrava el seu país: “Intentar tornar a casa és necessàriament una agressió?
És cert que aleshores la veu de París planava mil quilòmetres per sobre del consens occidental i proclamava que el reconeixement dels drets nacionals dels palestins i l’evacuació dels territoris àrabs ocupats el 1967 eren les claus de la pau.
Si voler acabar amb l’ocupació del Sinaí egipci i del Golan sirià el 1973 era legítim, cinquanta anys després és il·legítim el desig dels palestins d’alliberar-se de l’ocupació israeliana? Tel Aviv, així com l’octubre de 1973, ha estat sorprès per l’acció palestina i ha patit una derrota militar d’una magnitud excepcional. També aquesta vegada, la prepotència de l’ocupant, el menyspreu pels palestins, la convicció d’aquest govern supremacista jueu convençut que Déu està al seu costat, han contribuït a la seva ceguesa.
L’atac llançat pel comandament militar conjunt de la majoria de les organitzacions palestines, sota el lideratge de les Brigades Ezzedine Al-Qassam (branca armada de Hamàs), no només ha sorprès pel moment escollit, sinó també per la seva magnitud, la seva organització i les capacitats militars desplegades que han fet possible, entre altres coses, desbordar les bases militars israelianes. L’atac facilitat la unió de tots els palestins i ha generat un ampli suport en un món àrab, els líders del qual, tanmateix, cerquen fer un pacte amb Israel sacrificant Palestina. Fins i tot Mahmoud Abbas, president d’una Autoritat Palestina esmorteïda, que com a principal raó d’existir és la cooperació en matèria de seguretat amb l’exèrcit israelià, s’ha vist obligada a declarar que el seu poble «té dret a defensar-se contra el terror dels colons i les tropes d’ocupació” i que “hem de protegir el nostre poble».
Tots terroristes!
Cada vegada que els palestins es revolten, Occident, tan ràpid en glorificar la resistència dels ucraïnesos, invoca el terrorisme. Així, el president Emmanuel Macron “va condemnar enèrgicament els atemptats terroristes que afecten actualment Israel”, sense dir una paraula sobre la continuació de l’ocupació que és l’origen de la violència. La resistència tenaç, ferotge i tossuda dels palestins encara sorprèn els ocupants i sembla commocionar a molts occidentals. Com quan es produí la primera Intifada del 1987, o la segona del 2000, o quan es produeixen les accions armades a Cisjordània o les mobilitzacions a favor de Jerusalem, durant els enfrontaments al voltant de Gaza, assetjada des del 2007 i que ha patit sis guerres en aquests darrers 17 anys (400 morts el 2006, 1.300 el 2008-2009, 160 el 2012, 2.100 el 2014, gairebé 300 el 2021 i diverses desenes a la primavera del 2023), els responsables israelians denuncien la «barbèrie» dels seus adversaris, a qui no els importa gaire la vida humana, en una paraula el seu “terrorisme”.
L’acusació ens permet adornar-nos del que és habitual quan s’esmenta la llei així com la bona consciència, tot enfosquint el sistema d’apartheid, d’una brutalitat increïble, que oprimeix els palestins diàriament.
Recordarem, una vegada més, que moltes organitzacions terroristes, qüestionades al llarg de la història, han passat de la condició de pària a la d’interlocutor legítim. L’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el Congrés Nacional Africà (ANC) i moltes altres que van ser qualificades en el seu moment com a “terroristes”, una paraula que pretenia despolititzar la seva lluita, per presentar-la com un enfrontament entre el Bé i el Mal. Finalment, van haver de negociar amb elles. El general de Gaulle va dir aquestes paraules premonitòries després de l’agressió israeliana del juny de 1967:
«Ara Israel organitza als territoris que ha pres, una ocupació que no podrà donar-se sense opressió, repressió, expulsió, i hi haurà així mateix una resistència que qualificarà de terrorisme…»
No es tracta d’un atac “no provocat”
Com assenyala el periodista israelià Haggai Matar:
«Contràriament al que afirmen molts israelians (…), aquest no és un atac “unilateral” o “no provocat”. La por que senten els israelians ara mateix, inclòs jo, no és més que una ínfima part del que senten els palestins quotidianament sota dècades de govern militar a Cisjordània, així com sota el setge i els nombrosos assalts contra Gaza. Les respostes que escoltem de molts israelians, que criden a “arrasar Gaza”, que diuen que “són salvatges, ni persones amb les quals es pugui negociar”, “estan assassinant famílies senceres”; “no hi ha espai per parlar amb aquesta gent” – és exactament el mateix que he escoltat innombrables vegades dels palestins respecte dels israelians».
Podem deplorar amb raó, com en qualsevol guerra, la mort de civils, però hi ha “bons civils” pels quals hem de vessar llàgrimes i “civils dolents” com els palestins, que són assassinats diàriament a Cisjordània i la mort dels quals desperta ben poca indignació?
Comptem ja 700 morts israelianes (i més de 400 pel costat palestí), més que al llarg de la guerra de 1967 contra Egipte, Jordània i Síria. La situació política i geopolítica regional es veurà alterada d’una manera difícil d’avaluar en aquests moments. Però el que l’actualitat confirma, una vegada més, és que l’ocupació sempre desencadena resistències de les quals els ocupants són els únics responsables. Tal com es proclama a l’article 2 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 26 d’agost de 1789, la resistència a l’opressió és un dret fonamental, un dret que els palestins poden reivindicar amb raó.
Article publicat a Orient XXI el 9 d’octubre de 2023, traduït al català per Josep Maria Navarro, responsable d’orient XXI a Espanya.
