“Davant aquests fets, només em cal dir-los als treballadors: Jo no renunciaré! Col·locat en un trànsit històric, pagaré amb la meva vida la lleialtat del poble. I els dic que tinc la certesa que la llavor que lliuréssim a la consciència digna de milers i milers de xilens, no podrà ser segada definitivament.
Tenen la força, podran avassallar-nos, però no s’aturen els processos socials ni amb el crim, ni amb la força. La història és nostra, i la fan els pobles.
Treballadors de la meva pàtria: vull agrair-los la lleialtat que sempre heu tingut i la confiança que vàreu dipositar en un home que només ha sigut intèrpret de grans anhels de justícia, que va donar la seva paraula que respectaria la Constitució i la llei, i així ho ha fet. En aquest moment definitiu, l’últim en què jo puc dirigir-me a vostès, vull que aprofitin la lliçó: el capital forà, l’imperialisme, units a la reacció, va crear el clima perquè les Forces Armades trenquessin la seva tradició, la que els ensenyà el general Schneider i reafirmà el comandant Araya, víctimes del mateix sector social que avui serà a les seves cases esperant amb mà aliena reconquerir el poder per a continuar defensant els seus beneficis i els seus privilegis.
Em dirigeixo, sobretot, a la modesta dona de la nostra terra, a la pagesa que va creure en nosaltres, a l’obrera que va treballar més, a la mare que va saber de la nostra preocupació pels nens. […]
Treballadors de la meva Pàtria: Tinc fe en Xile i el seu destí. Altres homes superaran aquest moment gris i amarg, on la traïció pretén imposar-se. Segueixin vostès sabent que, molt més d’hora que tard, de nou obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure per a construir una societat millor”.
“Visca Xile!, Visca el Poble!, Visquin els treballadors!”
Salvador Allende Gossens, palau de La Moneda, 11 de setembre de 1973.
Cinquanta anys després del cop d’estat que va estremir la consciència democràtica del món sencer, dels pobles d’arreu, la veu i el missatge del president del govern de la Unitat Popular, electe sobiranament pel poble de Xile, ressonen amb força i adquireixen avui molta més vigència i projecció de futur.
Malgrat tots els intents per sepultar el seu llegat històric, polític, social, ètic i cultural, el seu exemple i empremta universal es deixa sentir en tots els racons del planeta.
El projecte popular xilè va ser un camí inèdit en la història del món que avui recorren, sense còpia, ni calc, molts pobles en el nostre continent a Amèrica, a Àfrica i a Àsia per l’emancipació i justícia social, per la sobirania nacional i la democràcia.
Una senda que, primerencament, dècades abans de conquistar el govern de la Unitat Popular, les forces d’esquerra nacionals van definir com “LA VIA XILENA AL SOCIALISME, AMB EMPANADES I VI NEGRE”.
Es tracta d’un projecte inconclús, que només van poder aturar en la història de Xile, temporalment amb un cop d’estat, la imposició del terror i el terrorisme sistemàtic, l’aplicació planificada de la desaparició d’éssers humans, els assassinats i execucions, la tortura, les repressions massives i selectives, les fams que per anys i anys van afectar milions i milions de xilenes i xilens, així com l’extermini de totes les institucions i espais socials i polítics que per dècades van caracteritzar l’estat democràtic del país.
El projecte popular empès per l’esquerra xilena no va ser un fet episòdic.
Es remunta, essencialment, a la dècada de 1920 com un procés d’acumulació de forces, de lluites, de creixent protagonisme de la classe treballadora, del Poble.
Es construeix i es reflecteix en formes polítiques i orgàniques que es van expressar en sindicats i associacions obreres de dimensió nacional, en centres socials i solidaris, en partits polítics, en clubs i associacions esportives, en moviments artístics i culturals transgressors i identitaris, en centres estudiantils i universitaris, en organitzacions i associacions de dones que lluitaven pel dret a vot i aixecaven ja, projectes emancipatoris en diversos aspectes, en organitzacions de barri i territorials, en una intensa acció de solidaritat amb els Pobles del món sencer, incorporant aquestes causes a la vida nacional com a pròpies o en la construcció de mitjans de comunicació sostinguts des del mateix Poble.
Així es va anar construint el programa nacional per a Xile, en una creativa, quotidiana, diversa i rica expressió social, política, ètica, artística i cultural, que es va plasmar com una identitat nacional en l’art, en les ciències, en l’educació, en la premsa i comunicacions, en el coneixement i en les múltiples subjectivitats que sorgien de moviments feministes, juvenils, pagesos i dels Pobles Originaris, especialment el Maputxe.
Ja en les lluites i revoltes socials i polítiques que deriven en la nova constitució de 1925 i en el govern de Pedro Aguirre Cerda, del qual va ser Ministre de Salut Pública el jove metge Salvador Allende de 33 anys, aquesta irrupció es va caracteritzar pel creixent protagonisme del Poble i de la classe treballadora com a subjectes principals d’aquesta intensa èpica.
La lluita pels drets socials bàsics de pervivència, cívics (que encara en aquesta època històrica no eren reconeguts per les Nacions Unides), les substantives reformes a l’Estat, producte de batalles ideològiques, democràtiques, de masses, la centralitat per acabar amb la pobresa, que s’assumeix com un deure ètic d’humanitat, el camí per conquistar, efectivament, la sobirania nacional, la promulgació de lleis que s’empenyien des del Poble, van donar a l’esquerra xilena una legitimitat que es va expressar en el projecte programàtic i popular que culmina, després de dècades de lluites, en el PROGRAMA DE LA UNITAT POPULAR.
Essencialment, aquest procés històric es va tractar d’una forja del Poble i de les masses.
L’oligarquia i l’imperialisme nord-americà mai van poder aturar aquest camí, que es va donar en els marcs de l’estat de dret i de la constitució vigent, com assenyalava Salvador Allende moltes vegades, però especialment en la seva històrica al·locució en l’Assemblea General de les Nacions Unides i en el seu últim discurs l’11 de setembre de 1973, minuts abans que La Moneda fos bombardejada.
Durant dècades, ho van intentar moltes vegades, però ni amb massacres, ni amb repressions massives, ni amb intervencions militars, mai van poder aturar aquest procés, el punt del qual més culminant va ser el Govern de la Unitat Popular.
Mentre avions de guerra bombardejaven el palau presidencial de Xile i tancs i canons motoritzats destruïen i mataven, Salvador Allende, a La Moneda, president constitucionalista, moria amb un fusell a les seves mans en defensa de la democràcia, la Sobirania Nacional i del dret del Poble a conquistar el socialisme, la justícia social i l’emancipació en tots els aspectes.
En la dècada dels 90, aquesta frase l’enuncia el representant del Govern de França en la cerimònia solemne de trasllat del cos del president Salvador Allende des del cementiri Santa Inés cap a l’actual memorial que porta el seu nom.
Aquest procés emancipador, plenament democràtic, també començava a influir a l’interior de les Forces Armades que durant la seva història van ser capturades per l’oligarquia i sotmeses, en molts aspectes, pels poders militars de l’imperialisme nord-americà.
La doctrina democràtica i constitucionalista, que exposava i defensava el Comandant en Cap de l’Exèrcit, René Schneider, era compartida per altres generals i també per alts caps militars de la Força Aèria, de l’Armada, de Carabiners, de la Policia Civil i de Gendarmeria. En les institucions de la defensa nacional i policials, es començava a generar un procés de respecte a la sobirania popular que interactuava amb les idees, les accions i els valors del projecte popular. La doctrina de les forces armades constitucionalistes i orientades al benestar de Xile cobrava més força i s’estenia dins i fora de l’organització castrense.
El Comandant en cap de l’Exèrcit, Carlos Prats, assassinat a Buenos Aires al costat de la seva esposa per ordre de Pinochet, el General de la Força Aèria, Alberto Bachelet, tots dos eren part del gabinet ministerial al qual els convoca Salvador Allende pocs mesos abans del cop, van ser expressions substantives d’uniformats que sostenien idees i valors democràtics. També ho era l’Edecán Naval del President, Comandant Araya, assassinat per un comando d’ultradreta mentre que en Carabiners, l’11 de setembre de 1973, pràcticament tot el cos de generals de l’alt comandament, des del seu director renuncien i només així pot assumir el mandat de la institució “el general rastrero” Mendoza, com el va definir Allende en la seva intervenció aquest dia històric i dramàtic.
Per això és un fet que mostra la criminalitat i els mètodes de la dreta i l’imperialisme nord-americà, l’assassinat del Comandant en Cap de l’Exèrcit, René Schneider, per un comando integrat per agents de la CIA i militants de dreta xilens per a provocar una reacció militar que es resistís al fet que Salvador Allende, recentment electe president de Xile, assumís la prefectura de l’estat. Aquest tipus d’accions es van incrementar fins al mateix dia del cop d’estat i en els mesos posteriors.
Les aliances que empenyien aquestes correlacions de forces del projecte popular des de l’esquerra van tenir una oportunitat històrica quan sectors políticament significatius a l’interior de la Democràcia Cristiana (DC) i del món catòlic i evangèlic, amb arrelament real i important en sectors del Poble de Xile, van proposar un enteniment polític-programàtic sobre les bases de l’humanisme cristià, els sistemes econòmics cooperatius, la visió social-comunitària i profundes reformes estructurals com ho va ser l’agrària. A l’interior de la DC, no obstant això, hi havia un altre sector que rebutjava emfàticament aquesta proposta. I en l’esquerra que va constituir la Unitat Popular, tampoc va prosperar aquesta possibilitat d’aliances. Aquest fet es produeix en moments en què el líder i candidat presidencial de la DC Radomiro Tomic va cridar a conformar el que va definir com “la unitat del Poble”.
El programa del Govern de la Unitat Popular, va generar mesures immediates que van afavorir directament a les majories nacionals en matèries de nutrició infantil, salut, educació, habitatge, cultura, salaris, estabilitat laboral i fonts de treball. Va aplicar mesures que van canviar en forma revolucionària l’economia, com van ser la nacionalització del coure i les tres àrees de l’economia. Es va desenvolupar una política d’integració regional intensa que es va expressar en el PACTE ANDÍ per a obrir mercats multilaterals i es va generar una política de solidaritat amb els pobles en lluita per les seves sobiranies, especialment Vietnam, Cuba, nacions africanes, de l’Orient Mitjà i el sud-est asiàtic, enfortint els principis d’autodeterminació i sobirania. Xile vivia una profunda revolució en les arts i en la cultura, amb el protagonisme de milions.
La defensa del projecte popular, del seu govern, del seu programa, eren una necessitat democràtica absoluta. Amplis sectors de la classe obrera que integraven la Central Única de Treballadors, milers i milers d’obreres i obrers que integraven els cordons industrials que eren molt anteriors al govern de la Unitat Popular i que van ser part d’una industrialització intensa de l’economia xilena, en bona part tenien consciència d’aquesta necessitat. En els barris i territoris, en els centres pagesos, assentaments i cooperatives, en el gran sector públic xilè, que incloïa àmplies masses de treballadores i treballadors de la salut, construcció, habitatge, mineria, educació, l’Art i la Cultura hi havia també una consciència explícita de defensar el procés, el programa de govern i recolzar al president Allende.
En les últimes eleccions formals i nacionals, uns mesos abans del cop, la Unitat Popular va créixer molt en vot. El març de 1973, la Unitat Popular va aconseguir una votació nacional del 43,3%, augmentant significativament la que havia aconseguit per a elegir al president Allende. El Partit Comunista, en aquestes mateixes eleccions parlamentàries, va obtenir el 16%, xifra històrica només aconseguida en eleccions abans de la imposició de la “ley maldita”. Les eleccions parlamentàries de març de 1973 es van realitzar en moments en què el colpisme, l’oligarquia i l’imperialisme ja impulsaven el boicot a l’economia través de formes de bloqueig i xantatge en el parlament, aturades de camioners i diversos tipus d’atemptats en tot el país. En aquestes mateixes eleccions, també va augmentar la seva votació la dreta colpista, que en aliança electoral amb la DC, va aconseguir créixer especialment en els sectors de capes i classes mitjanes de Xile, que veien amb temor el projecte popular per les incerteses que existien i especialment pel boicot a l’economia que va aconseguir imposar els Estats Units en total complicitat amb l’oligarquia i el gran empresariat local.
La Unitat Popular era, abans de res, un projecte polític, social i econòmic emancipador i sobirà, i a la vegada un projecte cultural profundament alliberador. Aquesta conjunció era i és amenaçadora per a l’essència de les classes dominants, ja que li dona coherència i significat a un canvi profund. El govern del president Allende li va donar veu i rostre als qui històricament no en van tenir, a les i els treballadors que fan que Xile es mogui, als més humils, als nens i nenes, a la dona, al pagès i la pagesa, a les i els pobladors i estudiants. La dictadura només va fer callar temporalment aquestes veus.
Salvador Allende, l’11 de setembre de 1973, anava a anunciar la convocatòria a un plebiscit des de la Universitat Tècnica de l’Estat. El seu objectiu era així enfrontar la crisi i proposar al Poble que es pronunciés davant una nova proposta de constitució política, que garantís constitucionalment els drets socials, econòmics, polítics i culturals en un nou estat de dret.
En el passat i en el present, la història mostra que tot procés de transformacions estructurals i profundes, invariablement, requereix ser defensat amb la consciència i el protagonisme popular, de forma activa i organitzada, amb les aliances més àmplies que expressin la Unitat del Poble i la correlació de forces necessària per a derrotar a l’oligarquia i a l’imperialisme nord-americà, principals obstacles, avui i en el futur per a aconseguir aquest objectiu històric. En aquest context, la defensa democràtica d’un projecte nacional i popular, en tots els seus aspectes, és una necessitat.
Després del cop, el Poble de Xile, des de la barbàrie a la qual va ser sotmès en tots els aspectes, es va anar organitzant, articulant, resistint. Anys de dramatisme, heroisme i sacrificis col·lectius, anonimat que no aconsegueix disminuir l’epopeia d’un Poble que, una vegada més, es va decidir a lluitar en contra de la salvatge tirania.
I la resistència va anar creixent als barris, al territori, als centres estudiantils, a les indústries, les agrupacions de familiars de detingudes i detinguts desapareguts, d’executats i executades, els moviments de defensa dels drets humans i la vida, els menjadors populars, les olles comunes, el treball mancomunat en moltes parròquies i esglésies, van mostrar una vegada més la necessitat d’avançar en la unitat del Poble, en tota la seva diversitat. La resistència obrera, malgrat ser el sector social més sotmès a l’extermini, es va anar rearticulant, i ja a fins de la dècada dels 70 del segle passat, van començar les primeres vagues en demandes per la pervivència i el dret al treball. El dret a la vida, a viure, va ser la consigna que va sorgir en tot el país, com un clam popular creixent.
El Partit Comunista va impulsar aquesta unitat política i social, des de la clandestinitat, des de la persecució a què era sotmès dia a dia, i davant el terrorisme d’estat imperant, va decidir empènyer la Rebel·lió Popular de Masses i totes les formes de lluita que el Poble adoptés i estigués disposat a emprendre per a derrotar la barbàrie i obrir pas a un camí de transició democràtica. Va ser aquest camí del Poble de Xile i no un altre el que va obrir pas a la transició i a les transformacions, tal com havia ocorregut en altres moments de la història del país.
I com ho ha estat també, l’esclat i la protesta obrera i popular multitudinària que va posar en qüestió la vigència d’un sistema que, al començament dels noranta d’aquest segle, es va intentar imposar com la “fi de la història”, el camí únic, el pacte transicional que va excloure a les grans majories i ha deixat fortes esquerdes socials i econòmiques que pateixen milions de famílies de Xile fins avui.
En aquest dur camí, el Poble de Xile ha rebut sempre una generosa i concreta solidaritat dels Pobles del món. A 50 anys del Cop, reconeixem des de ben endins aquesta solidaritat, l’agraïm amb emoció i ens compromet per a seguir endavant.
El desafiament més important del futur immediat a Xile, és mantenir la vigència de la necessitat de transformacions estructurals en benefici del Poble. Aconseguir que aquest camí fins i tot s’acreixi, amb la força de l’Esquerra i el seu objectiu Socialista per a construir les més àmplies aliances.
Amb el protagonisme de les majories nacionals, impedir que les forces reaccionàries bloquegin i facin fracassar el govern del president Gabriel Boric, perquè el seu objectiu és la restauració conservadora i tractar d’imposar un cicle tremendament regressiu cap al futur. Avui ho veiem en accions negacionistes, feixistes, provocadores i violentes, en crides a les Forces Armades, en accions i declaracions que tenen la immoralitat de desconèixer i negar l’existència de fets tan repulsius i inhumans com van ser la tortura, la violació i l’assassinat de dones.
La nostra tasca de primera línia, avui, és respondre a les necessitats socials i econòmiques més urgents de pervivència de les majories nacionals. En salut, educació, habitatge, salaris, seguretat, pensions i el treball digne. Continuar amb les reformes i aconseguir la nacionalització del liti, que a escala històrica, pot tenir una importància tan rellevant com la nacionalització del coure. Mantenir la batalla per una nova constitució política i derrotar l’ofensiva dretana que, en tots els aspectes, pretén imposar una regressió conservadora i reaccionària en contra del Poble.
Inserir a Xile plenament en el procés dinàmic que avui camina cap al multilateralisme amb força, desafiant l’hegemonia de l’imperialisme nord-americà i els seus socis de l’OTAN per a avançar amb decisió cap a la integració dels pobles del nostre continent, cap a la Pàtria Gran.
En aquest camí per a derrotar l’ofensiva de la dreta, ens continua acompanyant la senda del Moviment Popular, de la Unitat Popular, de Salvador Allende, de les i els milions i milions que durant dècades van lluitar per un Xile just, sobirà, unit als pobles que en el món batallen per superar el capitalisme salvatge, la dominació imperialista, les guerres criminals i intervencions militars.
Allende Vive
Mil veces venceremos
Imatge de portada: B1mbo, CC BY-SA 4.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0, via Wikimedia
