Amb la constitució del govern antiimperialista, antioligàrquic i prosocialista del President Allende, integrat pels partits més representatius de la classe obrera i per importants col·lectivitats de les capes mitjanes, es va conquerir una part, la part principal del poder, i amb això es va produir un relleu de classes en la direcció del país.
Aquest relleu, unit al procés de profunds canvis sociopolítics que aquest Gobierno i el moviment popular van desencadenar en els primers anys de la dècada dels 70 permeten afirmar, amb tota propietat, que el que llavors es va posar en marxa va ser una revolució, parcial i inconclusa, però revolució, al cap i a la fi, i no un simple procés revolucionari i menys encara un procés simplement reformista com alguns sostenien en aquells moments. Perquè una revolució constitueix precisament en això, en el desplaçament de classes en la direcció de l’Estat i en transformacions de fons a la vegada.
Sobre el fet que aquesta revolució va quedar a mig camí s’han formulat apreciacions que no es compadeixen de la realitat, com la d’una falta congènita de vocació de poder en el Partit Comunista de Xile o la carència d’una elaboració teòrica sobre aquesta qüestió, que és la central de tota revolució segons la clàssica definició de Lenin.
La veritat és que els comunistes xilens i els comunistes salvadorenys som els qui a l’Amèrica Llatina hem estat més a prop a la resolució pràctica del problema del poder, a part, evidentment, dels cubans que van resoldre plenament la qüestió. És també cert que en nombrosos documents del nostre Partit i en el Programa de la Unitat Popular hi ha, com a mínim, importants i encertades formulacions teòrico-pràctiques sobre la transformació democràtica de l’Estat a partir de la conquesta del Poder Executiu, i en aquest sentit es va caminar un bon tros del camí.
Si la revolució va quedar a mig camí i no va aconseguir consolidar-se va ser, sobretot, perquè la Uniat Popular no va saber i, per tant, no va poder, unir a la majoria del país amb la irada posada, en tota la seva extensió, a la qüestió del poder.
En les condicions de Xile s’accedia a la plenitud del poder començant per fer realitat la participació dels treballadors en tot l’aparell estatal que depenia del Poder Executiu i en totes les empreses en mans de l’Estat. Aquesta participació estava en el Programa de la Unitat Popular i ja hem parlat i valorat què es va fer en aquest terreny.
Quan s’havien complert 8 mesos de Gobierno Popular i ja estava en mans de l’Estat entre el 60 i el 70% de la producció minera i industrial, el Partit va sostenir públicament que aquesta era una important base material per a col·locar l’economia al servei del país i avançar en el desenvolupament econòmic i social. Va fer present, a la vegada, que “al socialisme, que és on volem arribar, no s’hi arriba amb la simple transferència de la propietat sobre els mitjans de producció de mans privades a mans de l’Estat. Per a obrir camí cap al socialisme es requereix, a més, que els treballadors estiguin en el PODER, no només en el Gobierno, sinó en la direcció de tot l’esforç creador d’una nova economia”. En aquest sentit, reiterem, s’havien fet passes significatives. Però hi havia un endarreriment molt gran que mai va arribar a superar-se, malgrat alguns avenços dispersos i dels esforços que es van fer. No van faltar els homes que van obstaculitzar, que no van deixar fer o que posaven cargols del revés. Alguns dirigien empreses sense que en elles hi hagués consells d’administració amb participació dels treballadors i sense preocupar-se de crear-los. Les dirigien com ho feien els seus antics propietaris durant els governs burgesos.
En no poques bandes, aquesta situació es va allargar durant anys. El Ple del Comitè Central del Partit, celebrat el 29 de març de 1973, va abordar públicament el problema en aquests termes: “Parlem francament, en l’acció del govern hi ha situacions que no poden allargar-se més. No és possible que encara s’observin dues o més orientacions, dues o més línies respecte de la forma d’encarar qüestions vitals referents, per exemple, a la conformació de les diverses àrees de propietat o al problema de la distribució. I tant o més intolerable és que no sempre es compleixin les resolucions adoptades en conjunt o les decisions dels caps superiors”.
El Programa del Gobierno del President Allende assenyalava expressament que “Les organitzacions sindicals i socials dels obrers, treballadors, camperols, pobladors, mestresses de casa, estudiants, professionals, intel·lectuals, artesans, petits i mitjans empresaris i altres sectors de treballadors seran cridats a intervenir en el rang que els correspongui en les decisions dels òrgans de poder”. I després de citar, a tall d’exemple, alguns d’aquests òrgans on estarien àmpliament representats els sectors socials corresponents, afirmava que la Unitat Popular es proposa “transformar les actuals institucions per a instaurar un nou Estat on els treballadors i el poble tinguin l’exercici real del poder”, la qual cosa quedaria establerta en una nova Constitució. Aquesta contemplaria un Parlament unicameral, l’Assemblea del Poble i un Poder Judicial de generació democràtica.
D’altra banda, a finals del 1971, el President Allende va enviar al Parlament un projecte de reforma constitucional proposant suprimir el règim legislatiu bicameral i establint a canvi una Cambra Única. A més, el projecte facultava l’Executiu per a dissoldre-la un màxim d’una vegada durant el seu mandat, feia temporals les funcions vitalícies dels membres de la Cort Suprema i fixava les normes per a la conformació de les àrees social i mixta de l’economia. Aquest projecte no va prosperar per oposició dels partits Nacional i Demòcrata Cristià.
L’any següent, una comissió de juristes va elaborar i redactar un projecte de nova Constitució Política de l’Estat. Però la situació ja havia canviat i ni tan sols va entrar a la discussió.
No obstant aquestes carències, la revolució que es va desenvolupar durant els tres anys que va durar el govern d’Allende va ser fins llavors, després de la revolució cubana, l’esdeveniment més transcendent i de més gran ressonància internacional que hagi tingut lloc a l’Amèrica Llatina en els 50 anys precedents. Xile va sorgir, davant del món, com un petit país que havia començat un nou camí per a treure’s de sobre el jou oprobiós de la dominació imperialista, acabar amb el regle dels clans financers i dels monopolis industrials, culminar el procés de la reforma agrària, redistribuir la renda nacional, desenvolupar l’educació i la cultura, resoldre els dramàtics problemes de la salut i l’habitatge i, en definitiva, obrir-se camí al socialisme “en democràcia, pluralisme i llibertat” tal com va dir Allende davant de 100.000 persones reunides en l’Estadi Nacional el 5 de novembre de 1970, l’endemà d’assumir la Presidència de la República.
La revolució xilena fou motiu de profunda preocupació i inquietud per a l’imperialisme nord-americà. Aquest temia que altres pobles se sentissin estimulats a emprendre un camí semblant si l’experiència de Xile era exitosa. “Nosaltres no podíem reconciliar-nos fàcilment amb (l’existència) d’un segon estat comunista en l’hemisferi occidental” va confessar Kissinger en les seves Memòries. Per això es va forjar als Estats Units el cop d’estat feixista, que es va donar en nom de la llibertat i enmig d’una histèrica cridòria anticomunista. El cert és que a Xile mai hi va haver més llibertat que durant el govern de la UP. I la veritat és que l’única llibertat que estava amenaçada era la llibertat dels grans capitalistes per a seguir vivint de la suor i de la sang del poble.
La revolució que es va obrir pas a Xile, tot i que va ser derrotada, no va succeir en va. El poble farà d’ella una valuosa font d’ensenyances per a tornar victoriosament al combat per la conquesta d’una vida millor. I recordarà sempre al President Allende que la va encapçalar i que va sacrificar la seva vida a la lluita per la seva emancipació.
Aquest text és un capítol del llibre de Corvalán De lo vivido y lo peleado. Memorias.
