Segueixo les petjades d’aquest article escrit pels periodistes Sergi Picazo i Roger Palà a El Crític: Guanya Collboni, perden les esquerres (1).
El Partit Popular creu haver aconseguit una victòria estratègica amb l’elecció de Maider Etxebarria i Jaume Collboni a les alcaldies de Vitòria i Barcelona respectivament i algú podria dir “però, si són socialistes!”; la resposta s’hauria de buscar en una mirada una mica més profunda, en aquest joc d’hegemonies al qual tan bé juga la dreta espanyola. L’objectiu era derrotar l’independentisme basc i català i aïllar-los de l’esquerra que representa Podemos i Sumar: això impediria definitivament consolidar el bloc progressista i permetria a la dreta del PSOE prendre, de nou, el control del partit. L’operació vol no només tancar definitivament la finestra de canvi, sinó consolidar un bloc de restauració conservadora liderat pel PP.
Avui, sembla contrastat que la darrera decisió d’aquesta operació política d’Estat s’ha pres a Madrid amb la participació del PP, el PSOE i, per desgràcia, també de Sumar, per pur seguidisme del PSOE, a qui ha encomanat el seu futur. Es tracta d’una operació en clau de restauració conservadora del Règim del 78, una vegada superades les etapes del 15M i l’1-O que van fer trontollar els fonaments del règim, però que no van, ni de bon tros, tombar-lo. Així, als plens dels ajuntaments de Vitòria i Barcelona surten derrotats l’independentisme de Bildu, Junts i ERC, però també les esquerres de Barcelona en Comú i Sumar.
Aquí podríem fer una llista d’errors comesos per uns i altres que, de vegades, són citats com a excusa per mantenir la postura. Però això no és l’important: per mi, la qüestió més important és no detectar el moviment de fons i perdre’s en el tacticisme o la pressió per la supervivència dels aparells un cop han de sortir dels governs.
En aquest sentit, vull deixar clara la meva postura davant d’un “Alcalde Trias”, ja que s’ha convertit en, pràcticament, l’únic argument esgrimit pel món dels comuns per justificar el seu error. En primer lloc, cal dir que plou sobre mullat: ja el 2019 va actuar-se de forma semblant davant d’un possible “Alcalde Maragall” i l’operació portava el segell del PSOE, Ciutadans i Manuel Valls. Els Comuns es van vendre l’ànima per seguir al govern tant sí com no (mantenint l’alcaldia a qualsevol preu) en constatar l’esgotament de l’impuls de canvi. Ara s’ha fet el mateix: fer seguidisme del PSOE sota l’esperança de seguir al govern i no afrontar el difícil manteniment del projecte des de l’oposició.
La meva opció preferida era un govern d’esquerres, on ERC i Comuns determinessin les polítiques, ja que tant Trias com Collboni tenien propostes molts semblants per a Barcelona. ERC va decidir determinar a Trias, mentre que els Comuns han navegat per intentar seguir, de nou, al govern a qualsevol preu (la decisió de no ser-hi ara s’ha pres per possibilitar el vot del PP a Collboni, com el PSOE va demanar sota l’exigència del PP). ERC volia també impossibilitar la sociovergència, cosa que pot arribar perfectament amb aquest pacte d’investidura, gens mal vist per les elits de la ciutat. En els escacs, els millors jugadors saben preveure, mentre que els jugadors no tan bons no entenen el final de la partida, només els primers passos aparents.
És simptomàtic que els discursos de Trias i Maragall s’omplissin d’ètica i moral i els dels autors del pacte de la vergonya (PSC-Comuns-PP) de justificacions improvisades. Trias encertava quan deia que no li podien mirar a la cara, i Maragall quan parlava del “poder expressant-se descarnadament”.
L’independentisme i les esquerres han de col·laborar per tombar el Règim. El Règim vol assimilar al PSOE i a Sumar. Junts és un híbrid que un dia fa polítiques de dretes i altres vol desafiar l’ordre establert i, per tant, cal mantenir-los al costat de la ruptura, igual que cal reforçar aquell PSOE més col·laborador amb la plurinacionalitat i la justícia social.
ERC, Bildu i Comuns/Sumar (hi afegeixo el BNG) han d’analitzar plegats què està passant. No fer-ho porta a esgarrapar-se mútuament per decisions concretes, tot deixant que el projecte de restauració conservadora avanci i es consolidi.
