Entrevista a Jose Mansilla: “Hi ha qui veu Barcelona com una màquina de produir plusvàlues”

Autor

Del mateix autor

Avui us presentem a José Mansilla, antropòleg i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, en una entrevista realitzada el 15 de juny (dos dies abans del Ple d’investidura de la ciutat de Barcelona) per parlar del seu llibre Los años de la discordia: del Modelo a la Marca Barcelona (Editorial Apostroph). Personalment, a mi, que vaig arribar a Barcelona a finals del franquisme, el llibre de Mansilla m’ha permès sistematitzar coses que vaig veure i vaig viure de primera mà. De fet, el recomano a tots aquells i aquelles que ho van viure -encara que sapiguem les coses a vegades cal que ens les diguin- i també a qui ho ha viscut més tard perquè sàpiga d’on ve, el que continua passant i el que pot arribar a passar.

Fas un repàs dels diferents alcaldes, de l’etapa en què Barcelona era un Model i després va esdevenir una Marca… Et volia preguntar per què parles menys dels anys Colau, com veus aquests anys en concret?

No parlo molt dels vuit anys d’Ada Colau i dels comuns, bàsicament, perquè l’objectiu del llibre era parlar dels anys de Trias, els anys de la discòrdia són els quatre anys de Xavier Trias. Això està relacionat amb el fet que quan vaig començar a estudiar la història de Barcelona a nivell urbanístic, Trias acabava d’arribar a l’alcaldia. Tot el material que trobaves llavors estava relacionat amb els anys del PSC i del darrer franquisme i la transició. Sempre vaig pensar que hi havia un buit, una manca d’informació i de tractament d’aquest tipus de polítiques a partir de la desaparició del PSC de l’alcaldia. 

La idea del llibre va sortir quan Trias va deixar l’Ajuntament, l’any 2015, vaig començar a pensar que era necessari cobrir aquests quatre anys, tant des del punt de vista acadèmic com del punt de vista de generar opinió pública, els anys de Trias no podien quedar oblidats. Després, a nivell personal, et van passant coses i vas deixant el projecte en el calaix, fins que arriba un punt, en el segon mandat dels comuns, en què ja pensava que ningú estaria interessat en parlar-ne.  Però, llavors resulta que Trias anuncia que es presenta a les eleccions amb una llista elaborada per ell, barrejant una mica gent dels antics convergents i de Junts, etc. Era o ara o mai, era l’oportunitat per recuperar la idea de fer-ne un llibre. 

Els anys de la discòrdia són els quatre anys de Trias, però com bé dius, no podem parlar-ne sense tenir en compte què va passar abans. De fet el subtítol parla del Model a la Marca, i el Model és una forma d’entendre la política urbana de Barcelona vista des del punt de vista del PSC i, en canvi, la Marca és una cosa que es comença a veure al final dels mandats socialistes però la seva plasmació més important és el govern de Trias. Tampoc podia deixar de parlar una mica sobre els governs de Colau; en parlo poc, però deixo uns deures, l’últim capítol és un plantejament obert en forma de preguntes sobre coses que em plantejo sobre el pròxim govern que arribi a plaça a l’Ajuntament.

L’anàlisi que faig dels vuit anys de Colau, com dic al llibre, és una sensació agredolça, però que arribat aquest punt em quedo més amb la part dolça que no pas amb la part agra. És veritat que tothom esperava una mica més del que ha fet finalment el govern dels comuns, que arribessin més enllà en molts sentits, però també és veritat que hi ha una sèrie de qüestions que no podem oblidar, com el nivell competencial de l’ajuntament, la seva situació de minoria al govern -mai han tingut una majoria absoluta per poder fer el que volguessin- o l’animadversió des del principi que han tingut de determinats sectors de Barcelona, amb el suport de mitjans de comunicació. I també en el sentit que, sobretot el primer govern, hi ha hagut molts quadres d’Iniciativa que ja havien estat al govern molts anys en coalició amb el PSC, que tampoc és que fos una cosa de tipus revolucionari, és una esquerra més tova. 

Si posem tots aquests elements a sobre de la taula, han fet el que han fet i ens quedem en coses que han sigut una mica valentes, com per exemple, Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (el PEUAT) que ha ordenat una mica el tema del turisme a la ciutat i que ha apostat per un procés inicial, incipient, de decreixement, l’aportació important en temes de serveis socials, la reorientació de la política d’habitatge o tot el tema de la mobilitat. Hi ha coses que han sigut destacables, tot i que a mi m’hauria agradat anar més enllà, coses una mica tèbies però que d’aquí a uns anys les recordarem gairebé com si fossin revolucionàries. 

Abans de Trias, tenim el PSC amb Maragall, Clos i Hereu, és l’època dels pelotazos immobiliaris, de Diagonal Mar, el Fòrum de les Cultures, el 22@, etc., moltes coses que se les troba Trias i les augmenta i després se les troba Ada Colau. Portem molts alcaldes socialistes, CiU i Colau; ara que estem esperant el nou govern, si estiguéssim a Roma diríem estan preparant un triumvirat, què faran?

Jo no crec que hi hagi un tripartit o un triumvirat on els comuns estiguin a l’ajuntament conjuntament amb Trias. Avui és dijous, la constitució de l’ajuntament és dissabte, no crec que l’entrevista surti abans, per tant, ja ens ho trobarem fet. El perill que podem trobar és que en moltes coses en les quals s’ha avançat, tot i que no ens sembli suficient, s’oblidin de sobte. L’altre dia, per exemple, ja van sortir unes declaracions sobre una tornada a l’estigmatització del col·lectiu manter, a la persecució de l’ús alternatiu del carrer per part de gent que no té altres possibilitats per sobreviure; o el tema del turisme també, la flexibilització d’instruments com el PEUAT que parlava abans. 

El programa electoral de Trias menciona la idea d’una gran avinguda d’entrada a Barcelona que connectés el parc de Montjuïc i el port amb el Paral·lel. Tot el tema del transport públic, oblidar la connexió del Tram per la Diagonal. Una tornada a vuit anys enrere que pot ser molt dolenta per la gent de les classes populars, el govern dels comuns no ha sigut l’assalt al Palau d’Hivern, però sí que s’han fet coses que han suposat petites millores. Un exemple del que es parla poc (al final semblarà que estic fent una defensa d’Ada Colau), la reordenació del sistema tarifari del metro, que va suposar que la gent de Barcelona paguem una miqueta més i sigui una mica més complicat fer intercanvis, però a la vegada ha permès que baixi molt el preu del transport públic que paga la gent de l’Àrea Metropolitana, això és una mena de pujada indirecta del salari d’aquesta gent. 

Aquestes coses estan en perill, perquè aquesta gent no té la mateixa una visió de la ciutat com espai de trobada accessible a les classes populars, sinó que ells veuen la ciutat com una màquina de produir plusvàlues i tot el que els fa nosa s’ho trauran de sobre. I aquest és el perill, no és que no s’hagi anat més enllà -com ens agradaria a molts-, sinó que anirem més enrere. 

Hi ha coses que queden molt clares al teu llibre, com la tabula rasa que es fa al Raval, a Glòries, al Born, s’ha anat ocultant o fent fora les classes populars. Però, això està passant a tota l’Àrea Metropolitana, que s’estan transformant cap a ciutats dormitori turístiques amb grans hotels per turisme de la capital. Veiem també la desaparició d’espais naturals, com per exemple, la zona agrícola de Ribera Salines o l’impacte del projecte d’ampliació de l’aeroport. Per altra banda, l’exemple del funcionament dels trens de rodalies, és com si l’Àrea Metropolitana funcionés sense tenir en compte aquests municipis, sinó perquè hi ha Barcelona. Els hotels, els espais agrícoles que desapareixen i el transport del qual es queixa la gent de les ciutats estan fets perquè allà tenim Barcelona.

Sí sí, a veure, passen dues coses. La primera és que en això Barcelona no té una responsabilitat directa. Les coses que has comentat estan més relacionades amb les responsabilitats de la Generalitat (articulació i ordenació territorial). Després, també venim, tant Catalunya com la resta de l’Estat, d’una visió molt centralitzada. Encara estem parlant del corredor mediterrani… Recordo un llibre del Germà Bel que es deia Espanya capital París, és un exemple d’això.

Aquesta reproducció de la centralitat de Madrid al conjunt de l’Estat s’ha repetit pel que fa a Barcelona i Catalunya. Parlant amb amics de l’esquerra indepe, alguns em deien que primer la independència de Catalunya de l’Estat i després la independència de Catalunya de Barcelona. Cal repensar l’articulació territorial evitant aquesta centrifugació que suposa Barcelona. De fet, pensadors polítics liberals de finals del segle XIX i principis del XX, com Joan Maragall, ja proposaven aquesta idea de la Catalunya de les ciutats, una articulació no pensada des del món rural, com la Renaixença, sinó més com a una Catalunya ciutat. Però la responsabilitat d’això no és totalment dels ajuntaments, sinó d’altres institucions.

Ara bé, sí que és cert que Barcelona té una capacitat de lideratge que no tenen ni la Generalitat ni les altres ciutats. De fet, això no surt al llibre, però ho he comentat alguna vegada. Els primers quatre anys de Colau es va parlar de la creació d’un alcalde metropolità, que després va quedar en res, però és veritat que era una cosa necessària per coses com les que dius tu. És veritat que Barcelona pot tenir una política molt restrictiva en el tema de la construcció de nous equipaments turístics, però sense adonar-te tu pots travessar un carrer i passes de Sants a L’Hospitalet. Llavors quan Barcelona estableix aquest tipus de limitacions per evitar l’establiment o l’atracció de determinats tipus de capitals que donen un impacte com el turístic, altres equips de govern que volen atreure inversions les agafen. I quina diferència hi ha entre un hotel a la plaça Europa de L’Hospitalet o al centre de Barcelona? Doncs molta, i molt poca. La gent al final, acaba per dormir a plaça Europa per visitar Barcelona perquè la comunicació entre ambdues és molt bona.

El que passa és que els alcaldes de la zona metropolitana quan es va produir tot aquest boom turístic, eren socialistes, hi havia una entesa entre les alcaldies sense necessitat d’alcalde metropolità.

Hi havia una certa coordinació, sí…

Potser és casualitat, però és el moment que creix tot això. De la mateixa manera que he agraït molt al teu llibre aquestes reflexions que fas entre el Barça de futbol i tot el capital immobiliari… Jo vivia en un petit poble on ens hem trobat amb el Barça, els camps d’entrenament, grans hotels -que no són per a la gent d’allà-… És a dir, en períodes socialistes van vampiritzar aquests pobles amb l’acord de les alcaldies, que eren del mateix partit. Tot això no és casualitat…

Com tu mateixa dius, coincideix que tots són del mateix color polític, hi ha possibilitat de coordinació informal, no reglada. Quan aquests colors polítics no coincideixin, ja no es produeix. És necessari establir algun tipus de mecanisme, que es pot anomenar alcalde metropolità, que tingui la capacitat de tenir una visió i establir un projecte a mitjà i llarg termini d’ordenació del territori metropolità, que al final és una concentració de població molt àmplia, amb impactes molt poderosos i amb resultats importants. No només per l’Àrea Metropolitana, sinó per a la resta de Catalunya. Sí, és necessari, però aquesta és una de les idees que van aparèixer al principi. 

S’han fet coses… (sembla que estigui defensant a la Colau una altra vegada), com l’eix Besòs, que van intentar coordinar una sèrie d’inversions, i de propostes de reforma urbanística amb Santa Coloma i Sant Adrià, crec que fins i tot Montcada, al voltant del que és el riu. Coincidia que en el seu moment eren totes alcaldesses, i això donava una imatge d’una transformació feminista. Al final no ha acabat enlloc, més enllà de la proposta inicial de coordinació, i fins i tot, les propostes que s’han fet de transformació de l’àrea més pròxima al riu (la zona de Sant Andreu, Bon Pastor, etc.), al final es transformarà en una espècie de pelotazo, en una àrea on hi serà la Universitat Internacional de Catalunya, i algun equipament de caràcter tecnològic. Acabarà com una àrea de teixit productiu, les històries prèvies similars no han arribat a bon port, acostumen a generar desigualtat i dinàmiques de gentrificació. 

Això ha sigut sota el govern dels comuns… Però és veritat que hi ha hagut algunes idees i intents de fer coses transformadores.

En el seu origen, la Universitat Autònoma de Barcelona ja va ser fundada lluny de Barcelona, i també la zona universitària de la Universitat de Barcelona estava pensada perquè fos fàcil controlar els moviments dels estudiants, a través de la Diagonal. Més tard, el 2008, es va ubicar al Raval amb aquesta política de netejar aquests barris. Tot i aquests intents, el moviment estudiantil ha participat en totes les mobilitzacions socials, quin creus que ha estat el seu paper? 

El col·lectiu estudiantil sempre ha estat una mica en l’avantguarda, entre altres coses perquè tenen més temps. Encara que cada vegada en tenen menys, perquè és més fàcil trobar-te estudiants que treballen i estudien al mateix temps, i a dures penes arriben a poder fer tot el que li demanen a la universitat. Tot i això, sempre ha sigut un col·lectiu que ha vehiculat un cert descontentament social. 

De fet, crec que durant l’1 d’octubre, i sobretot quan va sortir la sentència, i totes les mobilitzacions que hi va haver a Urquinaona, estava vehiculat a través del moviment estudiantil, però fins i tot no de l’universitari, sinó més jove. Això va ser una cosa interessant. En el seu moment vaig fer una reflexió al respecte, perquè com era possible que de sobte aparegués un fenomen així. Gent tan jove protestant per una cosa com la sentència, vinculada a un procés amb tots els seus grisos, i la resposta era molt senzilla: la sentència l’únic que feia era servir d’eix sobre el qual pivotaven altres demandes col·lectives, que també es vinculaven a les necessitats més materials del jovent. Del jovent i de les classes populars. 

Recordo anar a manifestacions contra la sentència i trobar-me gent que portava cartells que deien “volem un habitatge”, o gent que protestava contra la massificació turística, o gent que protestava contra altres coses… I tu et deies, “això no és el que toca”, suposadament. El que està passant és que la gent està trobant la manera de protestar sobre coses que tenen una relació més directa amb la seva vida, i no articulant-la individualment, sinó mitjançant una sentència que permetia demostrar aquest descontentament. No només per la situació judicial dels presos polítics, sinó també per la situació general pel que fa a mancances de tipus material. Això pot tornar a passar, i de fet va passar amb la sentència de Pablo Hasél, perquè quan hi ha malestar, qualsevol cosa que passi pot fer que esclati. I en aquest tipus de qüestions sempre està el moviment estudiantil

Quan parles dels drets de les classes populars treballadores, és important destacar als estudiants que treballen i estudien. No s’adonen que també formen part de la classe treballadora. El pla Bolonya es va implementar amb totes aquestes qüestions. És possible una aliança entre les classes populars? Ja s’està duent a terme? Hauríem de buscar les bases en l’associació Kellys o entre els estudiants?

La situació laboral és molt complicada, i és necessari sumar forces per a canviar les coses i articular accions a nivell productiu, sindical, entre altres. Cada grup té dinàmiques molt diferents.

Ursula Le Guin parlava d’imaginar el futur en termes impossibles. Què podem imaginar?

Crec que el pessimisme és reaccionari. Cada vegada estic més convençut que pensar que tot anirà a pitjor és molt conservador i nihilista. Aquest pessimisme es manifesta sovint en l’abstenció electoral, la qual cosa desconnecta a la gent i permet que uns altres decideixin per ells i els portin a llocs que no els agraden. Gramsci deia que enfront del pessimisme, la raó és l’optimisme i la voluntat d’enfrontar el futur.

Què faràs com a projecte ara?

Actualment, estic preparant un llibre que es publicarà al juny. Em dedico a fer valdre les dinàmiques culturals de les classes populars i a construir una ideologia de les classes populars o aspiracionals. Això implica trencar amb les dinàmiques consumistes i mercantiltizadores dels espais. Busco una ideologia de futur i esperança.

Per exemple, recuperar les festes de barri, no és cert?

Sí, es tracta de jugar a la petanca, parlar amb els teus veïns al carrer i organitzar activitats. A partir de l’organització d’una festa popular, qualsevol cosa pot succeir.

En aquest sentit, qui paga les entrades dels macroconcerts del Primavera Sound? No estan fets per a mi, els models de festes grans de Barcelona.

Jo tampoc els pago. El 60% dels assistents són turistes.

En conclusió, optimisme?

Sí, és una batalla cultural que hem de lliurar. 

Imatge de portada: Intrusiu, CC BY-SA 4.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/4.0, via Wikimedia Commons

Articles relacionats

Darrers articles