El passat dimecres 3 de maig vaig ser convidada a facilitar una petita formació, més aviat un petit espai de reflexió i debat, al nostre local de Comunistes del carrer Liuva sota el títol «Feminisme, cures i renda bàsica». Sembla que el contingut va resultar interessant a les participants, de manera que a continuació tractaré de transcriure la meva aportació al debat.
Tradicionalment, el terme «treball» s’ha utilitzat per referir-se a la feina assalariada, també anomenada treball productiu. Els feminismes qüestionen aquest reduccionisme i reivindiquen que treballs també són els treballs de cures, treballs domèstics i familiars, també anomenats (problemàticament, com veurem més endavant) treball reproductiu.
A aquesta reivindicació l’acompanya la denúncia de diversos greuges comparatius que situen els treballs de cures, tradicionalment duts a terme per dones, en una posició subalterna respecte a la feina assalariada. Mentre aquesta darrera és remunerada, els primers acostumen a fer-se gratis; mentre la feina assalariada genera drets -com l’atur, les pensions o la possibilitat de regularització de la situació administrativa- els treballs de cures no generen drets; la feina assalariada gaudeix de reconeixement social i té connotació d’utilitat, mentre els treballs de cures poques vegades gaudeixen de reconeixement social i resulten invisibles; la feina assalariada habitualment permet socialitzar amb companys/es, mentre molts treballs de cures sovint tenen lloc dins l’aïllament de l’entorn domèstic; la feina assalariada acostuma a tenir un horari i calendari laboral mínimament definit, descansos previstos i vacances, mentre els treballs de cures no tenen horari ni calendari, caps de setmana ni vacances… Per esmentar només alguns dels greuges comparatius que ens poden venir al cap analitzant les característiques i implicacions d’aquestes dues modalitats de feina.
Com mencionàvem a l’inici, els feminismes també problematitzen la categorització clàssica de la feina assalariada com a «treball productiu» perquè produeix béns o serveis, i els treballs de cures com a «treball reproductiu» malgrat ser precisament els responsables de la producció de la vida, tant quotidianament com generacionalment. Al cap i a la fi, l’esfera de la feina assalariada no seria possible sense totes les feines domèstiques i de cures familiars que sustenten la vida, la criança, la nutrició, el descans, la formació, la generació i regeneració de la força de treball i la participació activa de qualsevol persona al mercat laboral.
No podem perdre de vista que necessitar cures no és una circumstància passatgera, una excepció o un cas aïllat, no som individus autònoms que desenvolupem les nostres vides de forma independent. Ben al contrari, les nostres vides es desenvolupen en interdependència i tots i totes necessitem cures al llarg del cicle vital: durant la infància i adolescència, en qualsevol malaltia, accident o pèrdua, durant l’embaràs i el postpart, en la vellesa… Però, qui acostuma encara avui a tenir-ne cura?
Si mirem les xifres, per exemple, dels permisos de paternitat gaudits durant el primer trimestre de 2021, pugen a 41.000, mentre els permisos de maternitat durant el mateix període ascendeixen a 123.000. Les reduccions de jornada per cura de fills/es el 2021 van ser un 5% masculines i un 95% femenines. Les reduccions de jornada per cura de persones dependents, 16% homes i 84% dones. Les excedències per cura de fills/es, 5% homes i 95% dones. Les excedències per cura de persones dependents un 22% homes versus un 78% dones.
Per què es perpetua aquesta desigualtat tan bèstia? Evidentment, és degut a tota una combinació complexa de diversos factors, però tractarem d’explicar dos dels principals: d’una banda, la cultura patriarcal imperant, que encara sosté la creença que el que és natural és que les dones cuidin. Aquesta creença dona lloc a una cultura empresarial sexista, que encara avui massa sovint penalitza qui exerceix els drets de conciliació.
D’altra banda, el gruix del mercat laboral actual funciona encara amb unes condicions de treball discriminatòries, que porten moltes parelles mixtes a voler preservar la integritat del sou principal masculí i sacrificar el sou inferior femení. Així, es reprodueix el cercle viciós: si les dones tenen per naturalesa més tendència a cuidar, els homes no es corresponsabilitzen de les tasques de cura i elles es veuen empeses a seguir fent-ho. Si resulta excepcional que el permís per cura, reducció de jornada o excedència la demani ell, l’empresa ho rep com una falta de compromís amb la feina i ho penalitza, provocant que ells en demanin menys. Si les dones continuem cobrant un 20% menys que ells de mitjana, el nostre sou es percep com a més prescindible i es protegeix el sou més alt de la unitat familiar, habitualment el masculí.
Davant aquest panorama, què podem fer per transformar la situació? A continuació van una sèrie d’interrogants, de qüestions per seguir reflexionant, de factors que poden contribuir a superar la situació descrita sense constituir cap d’ells una solució suficient al problema.
Per començar, es fa imprescindible parlar de la corresponsabilització dels homes en els treballs domèstics i familiars i les tasques de cura en general; sense aquesta presa de consciència i el seu pas a l’acció poques millores podrem aconseguir. Com a societat, evidentment ampliar les mesures existents de conciliació laboral, familiar i personal clama al cel, i és que continuem a la cua d’Europa en aquest àmbit de drets.
Els feminismes es qüestionen recurrentment també la possibilitat de remuneració dels treballs de cures per part de l’Estat, amb els avantatges i inconvenients que una mesura així podria comportar. Que les dones accedeixin a recursos econòmics sempre és bona notícia, però caldria valorar quin impacte podria tenir una mesura així en la segregació sexual dels treballs.
Un altre factor a revisar seria la legislació d’estrangeria, amb una llei vigent que vincula l’accés als drets de ciutadania a l’existència d’un contracte de treball. Modificar aquest aspecte i desvincular la feina assalariada de l’accés al permís de residència col·locaria moltes dones migrades en situació de major igualtat davant la llei.
Òbviament, el canvi cultural i la transformació de les nostres mentalitats androcèntriques és condició de possibilitat per a molts dels factors que estem enumerant, i hauria d’anar acompanyat de canvis estructurals del sistema de benestar que passin per una veritable universalització dels serveis públics de cures, tant pel que fa a la petita infància, com a l’atenció domiciliària, les cures durant el puerperi, l’accés a habitatges assistits quan les necessitats ho requereixen… Aquí evidentment no podem evitar enllaçar amb qüestions més generals que depassen el tema que ens ocupa, però el condicionen decisivament, com ara el control de preus dels béns i serveis bàsics que podria reduir el cost de la vida, per exemple regulant el preu de l’habitatge.
Dins l’àmbit estrictament laboral, superar la bretxa salarial de gènere i dignificar els sous en general contribuiria a un repartiment més equitatiu de la resta de càrregues de treball, així com la disminució de la jornada laboral general permetria alliberar temps per poder atendre en millors condicions els treballs de cures. Una palanca per poder negociar totes aquestes millores podria ser precisament l’establiment d’una Renda Bàsica (essencialment diferent de la Renda Garantida, perquè la RB és universal i incondicional mentre la RG és una prestació social condicionada a viure en situació de màxima precarietat econòmica).
Bé, fins aquí aquesta reflexió molt introductòria al tema complex de les cures des dels feminismes, evidentment sense aportar solucions senzilles sinó més aviat amb la pretensió d’ampliar la multiplicitat de factors que hi poden influir en aquesta qüestió tan polièdrica. Per aprofundir en la proposta de la Renda Bàsica resulta molt interessant submergir-se en la web https://www.redrentabasica.org/rb/ . Les dades d’aquest article han estat extretes de l’article La igualtat de gènere a l’àmbit laboral: mite o realitat?, publicat per Equilatera Cooperativa a la Realitat.
