Xerrada a l’Ateneu Roig de Gràcia en ocasió del 175 aniversari del Manifest escrit per Marx i Engels (1)
En l’actualitat molts neguen l’existència de la classe obrera i àdhuc neguen la realitat de la lluita de classes.
En aquest text presentaré molt breument quelcom del que pensava Marx sobre les classes i sobre la lluita de classes en el Manifest comunista de 1848. El meu únic objectiu serà estimular la lectura i reflexió dels textos que citaré i analitzaré. En altres edicions de Realitat seguiran altres quatre petits comentaris sobre la constitució de la classe obrera en classe en el resta de l’obra de Marx, en Lenin, en Gramsci i en E.P. Thompson.
Es tracta d’una intervenció que vol escapar de la ritualitat litúrgica dels aniversaris del manifest. Malgrat el seu format aparentment teòric, m’agradaria que l’estimat lector entengués que es tracta d’una intervenció essencialment pràctica i urgent.
1. Marx: “Jo no soc marxista”
Començaré amb un exerg que alguns potser trobareu rar. Però us asseguro que està realment relacionat amb el tema.
Quan Marx va morir (1883), el marxisme, tal com el vàrem conèixer durant el segle XX, no existia. És a dir, encara no havia estat inventat (2). La responsabilitat de l’invent correspon sobretot a Kautsky i a Berstein que eren els marmessors dels manuscrits de Marx: una tona de paper escrit i no publicat (3). Aquest marmessors varen administrar la publicació dels escrits de Marx segons pensaven que servia a les necessitats del moviment que dirigien: la socialdemocràcia de finals del segle XIX i principis del segle XX. En molts aspectes varen “sol·licitar” en la lletra d’allò que publicaven quelcom contrari a l’esperit que animà l’obra de Marx.
Ja en vida de Marx sorgiren alguns partidaris seus que, per a revestir-se alguna autoritat en els debats de l’època, s’autoanomenaven “marxistes”. Tenim constància de què Marx criticà aquests “marxistes” en diverses ocasions. Ho va fer en el cas d’Alemanya en la Crítica del programa de Gotha, escrita l’any 1875) (4); ho va fer en el cas de Rússia, l’any 1877 en la seva carta a l’editor d’Otechestvennye Zapiski quan va afirmar:
“… mai s’assolirà l’èxit amb la clau mestra d’una teoria historicofilosòfica general, quina suprema virtut consisteix a ser suprahistòrica”.
També en la seva carta a Vera Zasulich de 8 de març de 1881, on afirmà:
“La ‘inevitabilitat històrica’ d’aquesta evolució, per tant, està expressament limitada als països de l’Europa occidental”,
Aquest argument el varen repetir en el pròleg a l’edició russa de 1882 del manifest comunista (5).
Per acabar amb la crítica de Marx al “marxisme” podem recordar que, referint-se als seus partidaris francesos arribà a afirmar: “només puc dir una cosa i és que jo no soc pas marxista” (6).
Tot criticant el marxisme determinista i positivista de la segona internacional que dominava el socialisme rus (inclosos el bolxevics de l’interior) en els mesos inicials de la revolució de 1917 Lenin recordà la vella dita de Goethe: “La teoria, amic meu, és gris, però l’arbre de la vida és eternament verd” (7). Gràcies al seu marxisme antidogmàtic, Lenin va fer una aportació decisiva al triomf de la revolució obrera, camperola, feminista i de les nacionalitats oprimides que va acabar amb l’imperi tsarista. Gràcies a aquesta ruptura amb el marxisme a la Kautsky, el bolxevics passaren de recolzar el govern ser un element impulsor, coordinador, i centralitzador del moviment de les immenses masses que la catàstrofe de la guerra havia posat en moviment. Un procés revolucionari que s’havia posat en marxa sense demanar permís als marxistes.
Recordem, finalment que Gramsci, en el seu article “La revolució contra El capital” (novembre de 1917) afirmà que aquest “marxisme” (a Itàlia, el “marxisme” evolucionista i economicista de Turati, Claudio Treves i Achille Loria) estava contaminat de “positivisme i de naturalisme” (8).
2. Les classes i la seva dinàmica entre 1845 i 1848 segons Marx i Engels
Sens dubte, la primera enquesta obrera fou el llibre de Frederic Engels La Situació de la classe obrera a Anglaterra, escrit entre mitjans de novembre de 1844 i mitjans de març de 1845. Publicada a Barmen (Alemanya) el mateix any. En la nota 48 del llibre de l’apartat 2 (La fam insaciable del treball excedent. Fabricant i boiard) del Capítol vuitè (La jornada de treball) d’El Capital, Marx fa un encès elogi d’aquella obra juvenil d’Engels:
“… només de tant en tant em refereixo al període que va de l’inici de la gran indústria anglesa l’any 1845, i remeto el lector a Die lage der arbeitenden Klasse in England, de Friedrich Engels, Leipzig, 1845. Els informes de les fàbriques i de les mines apareguts després de 1845 ens mostren la profunditat amb què Engels havia captat l’esperit del mode de producció capitalista; i una comparació ràpida d’aquesta obra amb ells informes de la Comissió per a la investigació del treball infantil (Children’s Employment Commission) publicats oficialment 18 o 20 anys més tard (1863-1867) ens mostra la manera admirable amb què descriví la situació en tots els seus detalls…” (9).
Per la seva part, en la dedicatòria del seu llibre als obrers anglesos, Engels ens mostra el seu mètode d’enquesta:
“… l’obra en la qual he realitzat l’intent de dibuixar per als meus compatriotes alemanys un quadre fidel de les vostres condicions de vida, dels vostres patiments i lluites, de les vostres esperances i perspectives… he estudiat els diversos documents oficials i no oficials, en la mesura en que vaig tenir la possibilitat de procurar-me’ls; no n’he tingut prou amb això, m’interessava quelcom més que el mer coneixement abstracte del meu tema, vaig voler veure-us en els vostres habitatges, observar-vos en la vostra vida quotidiana, xerrar amb vosaltres, ser testimoni de les vostres lluites contra el poder social i polític dels vostres opressors”.
El mètode emprat per Engels anava més enllà de l’estudi dels documents oficials que informaven sobre la situació a les fàbriques angleses del moment. Tot i ser això imprescindible ell hi afegí l’enquesta de camp i situant-se com a observador/participant, establint una interacció directa amb els damnats de la terra, amb les víctimes de la revolució industrial. L’objectiu d’aquesta vasta enquesta no era per a Engels fer un treball acadèmic i neutral socialment:
“El coneixement de la situació proletària és una necessitat ineludible per a posar sobre terreny ferm, d’una banda, les teories socialistes, i, d’altra banda, els judicis sobre la seva justificació … les condicions proletàries sols existeixen en la seva forma clàssica, acabada, al Regne Unit, especialment a la pròpia Anglaterra; i ensems sols a Anglaterra el material necessari ha estat recopilat en forma tan completa i verificat per mitjà d’investigacions oficials com resulta necessari per a una exposició exhaustiva del tema”.
Engels ens mostra els canvis en la composició de les classes treballadores en el procés de constitució del proletariat industrial:
”… la revolució industrial no va fer altra cosa que imposar les conseqüències d’això, en convertir definitivament als obrers en meres màquines i en arrabassar de les seves mans el darrer resta d’activitat autònoma, impulsant-los amb això a pensar i a exigir una posició humana. Tal com ho va ser la política a França, a Anglaterra fou la indústria i el moviment de la societat burgesa en general la que arrossegà dins del terbolí de la història les darreres classes sumides en l’apatia respecte als interessos humans generals” .
Així arribarà a les següents conclusions:
a.- El proletariat anglès era fruit del capitalisme: “… el fruit més important d’aquesta revolució industrial el constitueix el proletariat anglès”;
b.- El proletariat era l’única classe potencialment revolucionària:
“Però al propi temps se li prenia a l’obrer tota possibilitat de convertir-se ell mateix en burgès tot abolint l’activitat artesanal existent fins al moment, en virtut de l’aniquilació de la petita burgesia. Fins llavors sempre havia conservat la perspectiva d’establir-se en algun lloc com mestre resident i posteriorment de prendre oficials; però ara, quan els mestres havien estat desplaçats pels fabricants, quan calien grans capitals per a poder explotar independentment un treball, només llavors el proletariat es va convertir en classe real i fermament establerta de la població, mentre que anteriorment sovint sols constituïa un punt de transició cap a la burgesa. Qui naixia ara com obrer no tenia altra perspectiva que seguir essent proletari durant tota la seva vida. Por consegüent, sols ara el proletariat estava en condicions d’emprendre moviments independents”.
Aquesta potencialitat (“estava en condicions”) serà deformada fins a l’avorriment en el marxisme (de la segona, de la tercera i de la quarta internacionals) del segle XX. Per a algunes visions deterministes i economicistes, el proletariat acabava essent l’única classe revolucionària. Encara que la realitat concreta desmentís aquesta afirmació dogmàtica a tot el llarg del segle XX. Actualment, els antimarxistes i/o postmarxistes que pretenen des de sempre la superació de la lluita de classes polemitzen amb aquest “marxisme”. És un adversari fàcil per a les polèmiques: moltes de les seves hipòtesis han estat negades en la realitat durant un segle. Però els antimarxistes o postmarxistes no ho tenen tan fàcil si es refereixen seriosament a l’obra de Marx i Engels com la cabdal recerca sobre la realitat concreta de la classe obrera feta per l’Engels de 1945.
Altres temes sobre els quals Engels es detura en el seu minuciós estudi i descripció són: el procés d’urbanització salvatge, la competència interna dins la classe obrera, les conseqüències de la immigració irlandesa, les diferents components del proletariat (els obrers fabrils pròpiament dits, les restants branques d’activitat, els miners, el proletariat agrícola), i en quelcom que ja comença a assolir l’estatus d’hipòtesi de recerca i d’anàlisi: la realitat permanent de la lluita de classes. Això és el que quedarà definit epigramàticament en el frontispici del Manifest Comunista.
El llibre acaba amb la descripció dels moviments obrers i la de les actituds de la burgesia enfront dels mateixos i profetitzant una revolució que succeiria a conseqüència de la crisi econòmica a venir. La crisi general succeí, la revolució es produí l’any (1948), però fou derrotada a tot el continent. Menys a Anglaterra, malgrat les enormes mobilitzacions obreres encapçalades per cartistes. Així, algunes de les hipòtesis del llibre foren negades per la realitat. Però l’essència, el mètode de recerca i la hipòtesi principal seguiren i segueixen en vigor.
La concepció materialista sobre la lluita de classes i llur dinàmica, va anar formant-se en la ment de Marx i del seu company entre 1845 i 1847. Una recerca sobre la formació d’aquest conceptes hauria d’examinar algunes de les seves obres en aquells anys:
- 1844 (El Manuscrits econòmic-filosòfics de París; A propòsit de la qüestió jueva; Contribució a la crítica de la filosofia del Dret de Hegel; Glosses crítiques al marge de l’article “El rei de Prúsia i la reforma social. Per un prussià”);
- 1845 (La Sagrada família i les Tesis sobre Feuerbach);
- 1846 (La ideologia alemanya);
- 1847 (Misèria de la filosofia; La crítica moralitzant i la moral crítica. Contribució a la història de la cultura alemanya. Contra Karl Heinzen).
La lectura i l’anàlisi d’aquests textos no pot ser estalviada i volem comprendre la gènesi i el procés de formació de la idea de classe i de lluita de classe en els nostres autors.
Però tant o més determinant fou el fet que Marx, exiliat a París i a Bèlgica va poder conèixer la realitat dels obrers parisencs i belgues i del seu incipient moviment emancipatori. La seva condició d’observador participant en el propi moviment li proporcionà la comprensió dels complexos processos de constitució de les classes en classes i el rol de la lluita en aquesta constitució de les classes en classe.
3. El proletariat a “Principis del comunisme”
Els debats que havien de transformar l’antiga Lliga dels Justos en la Lliga dels comunistes s’havien iniciat en el congrés celebrat a Londres els dies 2 a 9 de juny del mateix any. El congrés havia decidit publicar una Professió de fe comunista, que fou redactada per l’oficina central de la lliga i enviada a les organitzacions per al seu debat. Engels va fer un crítica a aquest document en la sessió del 22 d’octubre de l’organització parisenca de la Lliga, tot remarcant que el text encara es movia en el món conceptual del socialisme utòpic. Llavors va rebre l’encàrrec de redactar un nou text que serà conegut amb la denominació Principis del comunisme. El text encara adoptava la forma usual a l’època de catecisme (10). Quedà en la forma d’esborrany i no fou publicat fins a l’any 1913, després de la mort del seu autor.
La preocupació per a delimitar el subjecte social i polític que havia de ser el subjecte dirigent del procés d’emancipació de la humanitat hi és present des del principi d’aquest esborrany. Les preguntes 2 a 13 tracten de traçar una panoràmica sociològica de l’època. Engels hi presenta el proletariat com “la classe treballadora del segle XIX” (pregunta 2a); el caràcter històric dels seus orígens i la seva definició (preguntes 3a i 4a): “la classe dels totalment desposseïts, dels que es veuen reduïts a vendre el seu treball als burgesos, per a canvi d’això obtenir els mitjans de subsistència necessaris per a viure. Aquesta classe s’anomena la classe dels proletaris, o proletariat”. La descripció del proletariat segueix en les següents preguntes enumerant les condicions en que es produeix la venda del treball dels proletaris als burgesos (5a preg.), si existien classes treballadores abans de la revolució industrial (6a. Preg.), quines són les diferències del proletari amb l’esclau (7a preg.), amb el serf (8a preg.), amb l’artesà (9a preg., que resta sense contestar en l’esborrany) i del treballador manufacturer (10a preg.). No tinc espai per a resumir i analitzar aquestes definicions.
En la pregunta 11a (Quines foren les conseqüències més immediates de la revolució industrial i de l’escissió de la societat en burgesos i proletaris?) Engels vincula el creixement del proletariat amb el creixement del capitalisme i ressalta quelcom que després serà durant moltes dècades un element central de la concepció marxista sobre el tema. Al mateix temps que es desenvolupa, el capitalisme “… prepara – per un costat amb el creixement del descontentament i per altra amb el creixent poder del proletariat – una revolució de la societat portada a terme pel proletariat” (11).
Aquest catecisme fou desestimat pel propi Engels, que considerà que no tenia la forma adient a les necessitats polítiques del moviment. La forma-catecisme formava part de les tradicions de les sectes igualitàries del moviment obrer fins aquells moments. Però el manifest necessitava quelcom que anés més enllà de les definicions tancades que adoptaven en la forma de pregunta-resposta. Calia usar un altre gènere literari que permetés esbossar el desenvolupament de la societat i d’interrelacionar les classes en la seva lluita. Calia també traçar una perspectiva històrica i moral: calia escriure un Manifest.
Així que Engels va escriure una carta al seu amic els dies 23 i 24 de novembre de 1847, en la que deia:
“… pensa una mica sobre la professió de fe. Crec que seria millor abandonar la forma de catecisme i anomenar la cosa d’aquesta manera: Manifest comunista. Com que cal fer un relat històric d’una certa extensió, la forma que ha tingut fins ara no és la més l’apropiada. Portaré allò que he escrit fins ara. És simplement una narració, però horriblement redactada, molt de pressa! Començo així: Què és el comunisme? De seguida vaig directe al proletariat: la història del seu origen, la seva diferència amb els obrers anteriors, el desenvolupament de la seva contradicció amb la burgesia, les crisis, els resultats. Barrejat amb tot això, tota classe d’assumptes secundari, i finalment la política del partit dels comunistes, en la mesura que es pugui fer pública” (12).
Tres dies després d’aquesta lletra, Marx i Engels es trobaren a Ostende per a desplaçar-se cap a Londres per a assistir al congrés que començaria dos dies després.
4. La constitució del Proletariat en classe en el Manifest Comunista
Després d’agres debats en aquell segon congrés celebrat a Londres entre els dies 29 de novembre i 8 desembre de 1847, Marx i Engels reberen l’encàrrec d’escriure un Manifest. S’encarregà de la redacció Marx i va fer servir en part l’esborrany escrit per l’amic, però modificà totalment la forma i, amb ella, alguns dels continguts. Acabà la seva tasca el mes de febrer de 1848. Aquí només em referiré succintament a la qüestió de la classe i de la lluita de classes.
Podem admirar en el Manifest Comunista la capacitat de síntesi en la descripció del funcionament de la societat i la capacitat de copsar la seva dinàmica interna. La frase inicial:
“la història de totes les societats existents fins al present és la història de lluites de classes”
… és tot un criteri metodològic d’investigació sociològica, històrica i, sobretot, política.
Però, què són les classes que donen nom al capítol primer del manifest (“Burgesos i Proletaris”)? En una nota a l’edició del Manifest Comunista 1888, Engels tracta de donar una definició breu i a l’abast d’un públic popular
“Per burgesia s’entén la classe dels capitalistes moderns que són posseïdors dels mitjans socials de producció i exploten el treball assalariat. S’entén per proletaris a la classe dels treballadors assalariats moderns que, donat que no posseeixen mitjans de producció propis, depenen de la venda de la seva força de treball per a poder viure”.
Aquesta nota a peu de plana ha produït moltes incomprensions. Allò que era, simplement un intent d’aclariment, va ser adoptada per a molts marxistes com una definició tancada. Contràriament, en el Manifest les classes no són definides com a fets estàtics, sinó com a agrupacions de persones dotades d’un dinamisme propi, immers en el desenvolupament del conjunt de la societat. Són també descrites com a fets socials complexos, lluny del simplisme amb què el marxisme del segle XX adoptà tot establint la definició de la nota d’Engels de 1888 com a gairebé un dogma.
Verifiquem-ho aquesta visió historicista i dialèctica del Manifest. La complexitat interna de les classes és subratllada en diverses ocasions:
“… i per afegitó en cadascuna d’aquestes classes hi ha, gradacions particulars”.
Per al Marx de 1848, el capitalisme havia ja creat les condicions d’un fenomen que avui veiem per tot: la proletarització creixent, que aportava al proletariat nombroses gents procedents d’altres classes. Tant hi fa si la paraula proletarització no està de moda. Digueu-li assalarització si voleu. O precarització, que està més de moda. Però l’essència hi roman:
“Ha convertit en els seus obrers assalariats al metge, al jurista, al capellà, al poeta i a l’home de ciència”.
Del que es desprèn una composició complexa d’una classe que, a sobre rep permanentment noves aportacions de persones procedents d’altres classes i capes socials. Més endavant, el Manifest insistirà en aquest fet:
“… el proletariat es recluta entre totes les classes de la població”.
Aquest dinamisme en el seu procés de constitució és reflectit clarament per Marx:
“El proletariat recorre diverses etapes evolutives. La seva lluita contra la burgesia comença amb la seva pròpia existència”.
El proletariat es constitueix en classe en el marc d’un intens procés de lluita de classe. I en aquest procés travessa diverses fases:
“en aquesta etapa els obrers constitueixen una massa disseminada per tot el país i fragmentada per la competència… Els obrers comencen a formar coalicions contra els burgesos, s’uneixen per assegurar el seu salari. Fins i tot arriben a formar associacions permanents, per a assegurar-se els mitjans per a aquestes sublevacions. En diversos punts esclata la lluita mitjançant insurreccions… El veritable resultat de les seves lluites no és l’èxit immediat, sinó la cada cop més àmplia unificació dels obrers”.
Però la unificació de la classe, aconseguida a cops de lluita i d’experiència pot ser destruïda en qualsevol moment:
“Aquesta organització dels proletaris en classe, i amb això en partit polític, torna a ser destruïda a cada instant mitjançant la competència entre els propis obrers. Però reneix un cop i un altre, més forta, més poderosa”.
Així, segons el Manifest, la classe es construeix i es deconstrueix sota els embats de la lluita de classe i també segons si els elements més conscients de la classe poden crear les mesures que contrarestin la competència entre els propis treballadors, és a dir entre els diversos sectors dels treballadors i entre els treballadors d’un país i els treballadors immigrats, com hem pogut veure en el tractament que Engels havia estudiat a La Situació de la Classe obrera a Anglaterra al fenomen de la competició entre treballadors anglesos i irlandesos.
No, en el Manifest comunista, la lluita de classes no és un simple esquema mecànic. Com pot l’amic lector pot si va més enllà d’aquest text i complementi la seva lectura amb altres textos coetanis de Marx.
5. L’extrema complexitat de la lluita de classes
És en dues obres de Marx de 1850 que podem veure com desplega la seva concepció complexa de les lluites de classes i de la seva dinàmica. Es tracta de Les Lluites de classes a França i d’El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte (13). També en els nombrosos articles i textos de la Nova Gazeta Renana (14).
En el seu pròleg de 1885 al 18 de Brumari Engels assenyalà la importància d’aquestes obres en la construcció de la concepció de Marx sobre la lluita de classes:
“Fou precisament Marx el primer que va descobrir la gran llei que regeix la marxa de la Història, la llei segons la qual totes les lluites històriques, tant si es desenvolupen en el terreny polític, en el religiós, en el filosòfic o en altre terreny ideològic, no són en realitat, altra cosa que l’expressió més o menys clara de lluites entre classes socials, i que l’existència, i per tant també els xocs d’aquestes classes, estan condicionats, al seu torn, pel grau de desenvolupament de la seva situació econòmica, pel caràcter i pel mode de la seva producció i del seu canvi, condicionat per ella”.
A aquesta afirmació cal matisar-la amb la cèlebre carta de Marx a Joseph Weydemeyer de 5 de març de 1852:
“… Pel que a mi es refereix, no em cap el mèrit d’haver descobert l’existència de les classes en la societat moderna ni la lluita entre elles. Molt abans que jo, alguns historiadors burgesos havien exposat ja el desenvolupament històric d’aquesta lluita de classes i alguns economistes burgesos l’anatomia econòmica de la mateixa”.
En aquesta carta, Marx menciona a Thierry, Guizot i John Wade entre els historiadors i a David Ricardo, Malthus, Mill, Say, Torrens, Wakefield, McCulloch, Senior, Wakley, R. Jones entre altres economistes que havien descrit l’existència de les classes abans que ell. Aquesta afirmació de Marx, escrita tres mesos més tard de la redacció del 18 de Brumari, ens informa d’una realitat oblidada de vegades pels marxistes: la burgesia coneix i estudia l’existència de la lluita de classes, i opera sempre tenint en compte aquest fenomen. I sovint ho fa millor que nosaltres.
Les dues obres que comentem ens mostren una anàlisi de les lluites de classes fet en calent, amb una visió menys determinista que la que fa pensar la cita d’Engels de més amunt. Les classes són agrupacions complexes de persones que es defineixen per la seva activitat i per les actituds comunes que mantenen davant les experiències concretes i davant la pròpia evolució social i política. Així, els camperols de la França de 1848-1850 són un grup social que pateix una situació social i econòmica comuna, però que romanen una al costat de l’altra sense consciència dels seus interessos comuns com a grup social:
“D’aquesta manera, la gran massa de la nació francesa està format per simple addicció de magnituds homòlogues, així com les patates en un sac formen un sac de patates. en la mesura que milions de famílies viuen en condicions econòmiques d’existència que separen la seva manera de vida, els seus interessos i la seva cultura de les altres classes, i els col·loquen en posició hostil enfront d’aquestes últimes, constitueixen una classe. En la mesura que hi ha només una interconnexió local entre aquests pagesos minifundistes i en què la identitat dels seus interessos no engendra una comunitat, un llaç nacional i una organització política entre ells, no formen una classe”.
En el 18 de Brumari es confirma un plantejament ja assenyalat en el Manifest: les classes no són grups homogenis, tenen una composició complexa i estan dividides en fraccions:
“El que va dominar sota Luis Felipe no va ser la burgesia francesa, sinó una fracció: els banquers, els reis de la Borsa, els reis dels ferrocarrils, els propietaris de mines de carbó i de ferro i d’explotacions forestals i una part de la propietat territorial aliada a ells: l’anomenada aristocràcia financera”.
Aquesta composició / divisió de les classes en fraccions s’explica per raó de les condicions materials i culturals, ideològiques:
“El que, per tant, separava aquestes fraccions no era això que anomenen principis, eren les seves condicions materials de vida, dues espècies distintes de propietat; era el vell antagonisme entre la ciutat i el camp, la rivalitat entre el capital i la propietat del sòl… Sobre les diverses formes de propietat i sobre les condicions socials d’existència s’aixeca tota una superestructura de sentiments, il·lusions, maneres de pensar i concepcions de vida diversos i plasmats de manera peculiar. La classe sencera els crea i els forma derivant-los de les bases materials i de les relacions socials corresponents. L’individu solt, a qui se li imbueix la tradició i l’educació, podrà creure que són els veritables mòbils i el punt de partida de la conducta”.
De nou, Marx ens ho deixa ben clar: les classes no estan determinades mecànicament per l’economia sinó per la cultura, per la política i en definitiva per la lluita de classes. Les classes no són només un fenomen econòmic o sociològic, són també un fet de consciència i d’autoconsciència.
Llegir aquestes obres, tractar de copsar-ne el mètode d’anàlisi desplegat per Marx potser serviria perquè alguns dels nostres compatriotes i camarades coetanis, que es reclamen del marxisme evitessin alguns dels anàlisis mecanicistes sobre les actituds de la burgesia catalana en el conflicte actual a Catalunya. No m’estendré aquí en aquesta qüestió. He ofert algunes anàlisis sobre la complexitat de la classe burgesa catalana en diversos textos recents. Entre ells: España/Cataluña: pueblo/nación/estado (siglos XVIII-XXI) (15).
6. El no teleologisme de Marx
Una determinada i reductiva versió del marxisme ha pretès durant gairebé tot el segle XX que la història era una successió ineluctable de modes de producció i que finalment el proletariat era la classe que havia de dur endavant aquesta marxa ineluctable. No solament es confronta amb la realitat empírica sinó que també amb el propi esperit de l’obra de Marx. Recordem de nou la frase inicial del Manifest del Partit Comunista (1848):
“Lliures i esclaus, patricis i plebeus, barons i serfs de la gleva, mestres, artesans, agremiats i fadrins, en un mot, opressors i oprimits, s’han trobat sempre en oposició entre ells, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acaba sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents” (16).
Fem un primer parèntesi per a deturar-nos en el no teleologisme, el no evolucionisme ni determinisme del pensament viu de Marx: la lluita de classes pot acabar també amb una cosa terrible: “La destrucció comuna de les classes combatents”. Hum! Això no té gaire a veure amb el triomf inevitable i ineludible del socialisme o del comunisme que prometien els manuals, oi? L’any 1916, Rosa Luxemburg expressà aquest antievolucionisme de Marx en una locució brillant: “Socialisme o barbàrie”.
Avui la barbàrie ja és aquí. El socialisme és més urgent que mai. Para-frasejant avui a Luxemburg cal dir: o socialisme o Mad Max.
Posem un segon exemple d’aquest no teleologisme del pensament de Marx. Com s’ha dit més amunt, quatre anys més tard del Manifest, després de la derrota del proletariat en la revolució de 1848, Marx va escriure la seva obra El 18 de Brumari de Lluis Bonaparte. En ella, Marx anomenarà cesarisme a una de les formes polítiques que adopta el sistema capitalista per a superar provisionalment les crisis i contradiccions: aixecar una alternativa que es “proclama ni de dretes ni d’esquerres”, encapçalada per un personatge “providencial” que, després de dosis massives de demagògia, acaba esclafant els seus electors tot aplicant la política que li convé al capitalisme. El segle XX ha estat ple d’aquests cesarismes.
7. La conquesta de l’hegemonia o l’elevació de la classe obrera a classe nacional
Com sabem, Marx va fer servir, de manera implícita, el concepte d’hegemonia en el primer capítol del Manifest Comunista com a sinònim de la direcció política sobre el conjunt de la nació:
“Els obrers no tenen pàtria. No és possible treure’ls allò que no tenen. Com que el proletariat encara ha de conquerir, en primer terme, l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional [Engels el 1888 corregirà: “a classe dirigent de la nació”], constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, encara que en cap mode en el sentit que la dona la burgesia”.
Aquest com l’Alejandro Andreassi i jo mateix hem intentat mostrar en una obra recent (17), és una visió de la classe obrera que defuig de la visió estreta i corporativista sostinguda per alguns “marxistes”. Però és un tema que ja he tractat de manera més completa en altres textos (18).
Per tancar aquest brevíssim comentari sobre qüestió de l’hegemonia voldria citar a l’enyorat Valentino Gerratana:
“El Lenin que Gramsci havia conegut (encara que cap dels textos leninians no li va ser accessible a la presó) era el Lenin estadista de la revolució d’octubre. Menys coneguts li devien ser els precedents escrits de Lenin en defensa de l’hegemonia del proletariat en la revolució democràtic-burgesa. Tot i això, és interessant trobar en un text leninià d’aquest període una definició teòrica que sembla escrita a propòsit per justificar les posteriors tesis gramscianes. En polèmica amb V. Levitski, que contraposava a la idea de l’hegemonia la idea del ‘partit de classe’, Lenin afirmava de manera peremptòria: ‘Des del punt de vista del marxisme, una classe que negui la idea de l’hegemonia, o que no la comprengui, no és, o no és encara, una classe, sinó una corporació [és a dir, un mer sindicat d’ofici] o una suma de diverses corporacions”. I és, afegia Lenin, “justament la consciència de la idea de l’hegemonia” la que ha de transformar “una suma de corporacions en una classe” (19).
No, una classe no és una classe si no actua com a classe.
Notes
(1) Aquest text és una actualització de dos textos meus anteriors: 1.- Un instrument de recerca militant. L’enquesta obrera, de Marx als Quaderni Rossi (2006), https://espai-marx.net/?p=231 .Es pot llegir en castellà al llibre col·lectiu: Josep Bel, Pep Valenzuela, Joan Tafalla (Coords) , Miradas sobre la precariedad, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2006, pp. 11-31. 2.- Joan Tafalla, Democracia, Política, Revolución, Realitat número doble, En el 150 aniversari del Manifest Comunista, https://arxiujosepserradell.cat/arxius/realitat-n-53-i-54/ (1997). Tots dos textos meus deuen molt a l’article de Joaquín Miras La democracia en la constitución del proletariado en clase, publicat en el matexis número de Realitat, i d’altres textos del mateix autor.
(2) Veure: Montserrat Galcerán Huguet, La invención del marxismo (estudio sobre la formación del marxismo en la Socialdemocracia alemana de finales del s. XIX). Madrid, Iepala, 1997; Richard J. Geary, Defensa y deformación del marxismo en Kautsky (1891-1922) in AAVV, Historia del Marxismo contemporáneo, tomo I, La socialdemocracia y la II Internacional, dirigida por Aldo Zanardo, Barcelona, editorial Avance, 1976, p. 131-166 y, Stefano Petrucciani, Da Marx al marxismo, attraverso Engels, i Nicolao Merker, Ortodossia e revisionismo nella socialdemocrazia in AAVV Storia del marxismo, tomo 1. Socialdemocrazia, revisionismo, rivoluzione (1848-1945), a cura di Stephano Petrucciani, Roma Carocci editore, 2015.
(3) Marcello Musto, La Marx-Engels-Gesamtausgabe (MEGA2) y el redescubrimiento de Marx in: http://www.marcellomusto.org/index.php?option=com_tz_portfolio&view=article&id=325:la-marx-engels-gesamtausgabe-mega-y-el-redescubrimiento-de-marx&catid=59&Itemid=169
(4) Karl Marx, Crítica del programa de Gotha, Barcelona, Editorial Materiales, 1978.
(5) Aquest tres darrers documents a: AAVV, El Marx tardío y la vía rusa, edició y presentación de Teodor Shanin, Madrid, editorial Revolución, 1990. Excel·lentment explicat per Marcello Musto, L’ultimo Marx (1881-1883), Roma, Donzelli editore, 2016.
(6) F. Engels, carta a Konrad Schmidt de 5 d’agost de 1890, in: Carlos Marx Federico Engels, Correspondencia, Buenos Aires, Editorial Cartago, 1973, p. 377. Marcello Musto, L’ultimo Marx (1881-1883), ob.cit. p. 125, nota 77 dona més cites sobre aquesta afirmació de Marx.
(7) V.I. Lenin, Cartes sobre tàctica, in Entre dos revoluciones, Moscou, Editorial Progreso, 1978, p. 60. Existeix una edició en espanyol a editorial Akal, 2017, mateixa plana.
(8) Antonio Gramsci, La revolución contra el capital, in Allá donde la voluntad quiera y como la voluntad desee, Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa (1917-1926), edició de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018, p. 91. En català a: Qui vol el fi, vol els mitjans, Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), Manresa, Tigre de paper,2018, pp. 77-82.
(9) Karl Marx, El capital I, Traducció i edició a cura de Jordi Moners i Sinyol, Pròleg de Manuel Sacristán, Barcelona, Edicions 62, 1983, pp. 282-283.
(10) Per a la gènesi del Manifest Comunista, es pot llegir amb profit un vell llibre: La ligue des communistes (1845), Documents constitutifs, présentés et ressemblés par Bert Andreas, traduction, notes et documentation par Jacques Grandjonc, édition bilingüe, Paris, Aubier Montagne, 1972.
(11) He extret les cites de: Friedrich Engels, Principios de Comunismo, Barcelona, Obras de Marx y Engels (OME) 9, Buenos Aires, México, Grijalbo Grupo editorial 1978, traducció de León Mamés, pp. 1-21.
(12) Friedrich Engels, carta des de Paris a Marx 22-23 de novembre de 1847, es pot llegir un extracte de la mateixa a: Carlos Marx / Federico Engels, Correspondencia, Buenos Aires, Editorial Cartago, 1973, pp.25-26.
(13) Karl Marx, La lucha de classes en francia de 1848 a 1850 – El dieciocho de Brumaria de Luís Bonaparte, traducción de A. S. Cuper, Madrid, Espasa Calpe, 1979.
(14) Traduits al castellà en el tom 9 i 10 de les OME, ob. cit.
(15) Es pot trobar a: http://lallibertatdelsantics.blogspot.com.es/2018/05/espanacataluna-pueblonacionestado.html
(16) Marx i Engels, Manifest comunista, traducció́ al català de Jordi Moners i Sinyol, Manresa, Tigre de paper, 2016.
(17) (18) Alejandro Andreassi i Joan Tafalla, Introducción. El debate sobre la cuestión nacional en el marxismo i, engeneral en las ciencias sociales i Marx, Engels y la cuestión polaca, capítols 1 i 3 de ¿Tienen patria los obreros? Rosa Luxemburg y la cuestión nacional (1893-1918), Manresa, Bellaterra edicions, 2021.
(19) Valentino Gerratana, publicada sota el títol Gramsci, Problemi di mètode, Roma, Editori Riuniti, 1997, p.119. Traducció al català: https://matricola7047.wordpress.com/2013/10/13/el-concepto-de-hegemonia-en-la-obra-de-gramsci
