Aquest article forma part de l’aportació col·lectiva de la cèl·lula Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels Comunistes de Catalunya, el gener de 2010.
Qualsevol tipus d’iniciativa que emprenguem els comunistes en el camp de la cultura i la comunicació, o en qualsevol altre, ha de tenir una cura especial en la qüestió de les maneres de fer, és a dir les tècniques i mètodes que permeten un control sobre el seu desenvolupament que garanteixi llur eficàcia. Sigui quina sigui la nostra actuació en el camp cultural, els comunistes no hem d’oblidar que lluitem per aconseguir els objectius i interessos immediats de la classe treballadora, però al mateix temps defensem també, dintre del moviment actual, l’avenir d’aquest moviment. Com a criteri general, en aquest i en qualsevol altre front, entenem bé la importància de l’activitat institucional, però no perdem en cap moment de vista la seva naturalesa instrumental i de cap forma exclusiva. Distingim clarament entre tàctica i estratègia, evitant fer de cada situació una lluita final. No tenim por a governar. Tenim actituds propositives i procurem ser crítics, evitant la tendència als posicionaments maniqueistes i simplificadors que redueixen tota discussió al “a favor” o “en contra”. Analitzem la correlació de forces abans de prendre decisions i diferenciem entre adversari (abans o algun dia aliat) i enemic. Evitem el sectarisme en la mesura que tenim ben clar que poden existir diferents formes d’actuar davant la realitat immediata, diferents propostes davant les quals hem d’actuar amb flexibilitat, si és necessari experimentant per tal que cada assaig es desenvolupi amb serenitat, sense les urgències imposades per l’actualitat.
No cal dir que li donem una importància crucial a l’anàlisi dels resultats. Els comunistes sempre hem encarnat una postura ètica a l’hora de prendre decisions, tant individuals com col·lectives. No perdem la consciència de formar part d’un projecte col·lectiu, amb voluntat de servei, de ser útils, generosos per sobre de la instrumentalització o la necessitat de reconeixement dels mèrits propis. Totes les aportacions son necessàries i cap per sobre de les altres. Allò col·lectiu és per definició educador. La concepció que les persones són producte de les circumstàncies i de l’educació, i que per tant, les persones modificades són producte de circumstàncies distintes i d’una educació igualment transformada, oblida que són les persones precisament les que fan que canviïn les circumstàncies i l’educació. El propi educador necessita ser educat. Exercim l’autonomia, la independència, la solidaritat i la responsabilitat com a bases d’una concepció profundament ètica de la conducta.
En cada iniciativa, a nivell intern, cal definir de manera clara l’àmbit d’actuació, analitzar les contradiccions principals i secundàries, així com els factors objectius i subjectius que poden influir en el treball, l’entorn, els aspectes legals o normatius que poden aparèixer compromesos com a conseqüència de cada acció, etc. A nivell extern, cal determinar les oportunitats i les amenaces concurrents, la naturalesa dels processos, les capacitats, les possibilitats, les aliances i els equilibris de forces, les debilitats, els eventuals riscos, els diferents nivells d’activitats, l’assumpció de lideratges.
No és menys important establir les línies estratègiques i explicitar un pla de treball a mig termini que les desenvolupi. Això implica establir calendaris, planificar econòmicament les iniciatives, establint pressupostos adients i realistes. Totes aquesta tasques han de ser compartides i articulades per a que tots els militants i col·laboradors tinguin una visió global i al dia de cada iniciativa cultural en la que es trobin compromesos. En aquest ordre de coses i en el pla de les actuacions concretes, és fonamental que cada projecte dut a terme en el camp cultural i de comunicació compti amb la motivació personal dels militants implicats, predisposats a consensuar les decisions i les conclusions i a revisar de forma recurrent la marxa de cada procés, definint rutines que mantinguin l’activitat regularment, treballant per assolir objectius permanentment actualitzats i redefinits, conscients de la importància de la corresponsabilització en cadascuna de les tasques assumides i sensibles a la necessitat de sotmetre a crítica en tot moment les bases de la pròpia activitat quotidiana.
Entenem per propaganda el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar discursos complexos sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre els segments més actius i conscients de la societat. Des d’agències de notícies, passant per la producció editorial, fins a campanyes unitàries. Entenem per agitació el conjunt de mitjans de comunicació destinats a fer arribar idees senzilles sobre la necessitat de transformació social del sistema capitalista entre àmplies capes de les classes treballadores i populars.
Els instruments de propaganda estan estretament vinculats al teixit econòmic necessari per al seu desplegament. No hi ha diaris, revistes, publicacions, televisió, ni mitjans de comunicació de cap mena si no hi ha impremtes, distribuïdores, estudis de disseny, empreses de comunicació audiovisual… És per això que cal aprofundir en l’establiment de sinergies cooperatives, convergències d’interessos i complicitats mútues amb el teixit econòmic nacional. De la mateixa manera, des del punt de vista de la Propaganda, totes les persones que, en una organització política revolucionària, encapçalen la mediació política i/o són escollides per representar l’organització en les institucions burgeses, haurien de tenir com a tasca principal la de ser font de notícia i al mateix temps actuar de canals de comunicació multidireccionals entre l’organització mateixa, les institucions i la resta de mitjans de comunicació.
Amb la difusió del cinema, la televisió i la xarxa d’internet, hem assistit al desplegament de noves formes d’agitació política, estretament vinculades a la producció editorial, però diferenciades d’aquelles precisament en la seva funció: mentre que la producció editorial ha estat i segueix sent un instrument de Propaganda dirigit a públics minoritaris, la producció cultural actua de manera més semblant als instruments d’agitació i es dirigeix a públics molt més amplis i heterogenis. Quan parlem de producció cultural des de la perspectiva de l’agitació política ens referim a programes de ràdio i televisió, cinema de ficció i documental, espectacles (música, teatre, dansa…) i a un cert tipus de producció editorial més divulgativa (fullets, còmics, exposicions…).
Des del punt de vista revolucionari, tots aquests instruments d’Agitació són eines formidables per a ser utilitzades amb finalitats pedagògiques i popularitzadores. Documentals, pel·lícules de ficció, ràdio-locucions, difusió de música popular, còmics, són magnífiques eines per difondre a un públic molt ampli petites porcions d’un coneixement imprescindible per al desenvolupament del discurs revolucionari. D’aquesta manera, la producció cultural s’ha d’entendre com un instrument estratègic que actua com a suport per als instruments de propaganda, enfortint el discurs alternatiu del socialisme científic amb la divulgació de tota mena d’informació addicional sobre aspectes concrets de la realitat que pretenem conèixer per a transformar.
