L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va desactivar la declaració d’emergència internacional causada pel nou coronavirus i la covid-19 el divendres 5 de maig, després de 1191 dies. Per a molta gent la pandèmia fa mesos que és història, des que es va donar la consigna de tornar a la normalitat. Per voluntat o per obligació, es va voler viure com si la pandèmia ja no existís. Més enllà de com hàgim viscut la pandèmia, en aquest moment és habitual sentir comentaris dedicats als canvis que havíem de fer i no hem fet, a com n’havíem de sortir millors i no ho hem fet. N’hem sortit fins i tot pitjors?
Les bones intencions relacionades amb tot allò que calia canviar eren això, bones intencions. Però les bones intencions per fer-se realitat s’han de concretar i no només han de ser pensades i dites. No hauríem de passar pàgina de la pandèmia amb tanta rapidesa. La pandèmia ha estat un període en què hem hagut de fer front al repte més gran que han viscut la majoria de les generacions de la nostra societat. A Catalunya queda molt poca gent que hagi viscut la guerra. Aquest ha estat el repte, la crisi, més gran que hem viscut fins ara, i per això es van desenvolupar moltes idees i reflexions orientades a ser millors persones en allò individual, però també per poder ser millors en allò col·lectiu. Hi ha tres reflexions que van esdevenir aprenentatges en aquest període que ens han de servir per tot allò que vindrà, per les crisis que ja vivim i viurem. Ara ja són molt presents crisis ecològiques originades pel canvi climàtic: sequera, augment de les temperatures, contaminació… Compartim aquests tres aprenentatges.
L’essencial, l’aprenentatge sobre allò essencial. Si calia que tot s’aturés per evitar la transmissió de la malaltia i evitar que col·lapses el sistema sanitari, i així poder continuar donant resposta, feia falta pensar també què no es podia aturar. No es podia aturar allò que era essencial, allò imprescindible per a la vida. I va resultar que aquelles activitats imprescindibles per a la vida i les persones que les desenvolupaven podien estar molt poc valorades i viure en condicions de gran precarietat. Activitats relacionades amb les cures, la higiene, el transport, l’alimentació… Per altra banda, es va fer palès que feines molt ben valorades i retribuïdes poden ser molt poc essencials.
Cada persona podia pensar individualment què era allò essencial per a la seva vida, podíem reflexionar sobre allò que volíem canviar. Però també vam haver de pensar i decidir que sectors molt ben remunerats de la nostra societat es quedaven a casa perquè no eren imprescindibles i altres molt precaritzats havien de sortir de casa, anar a treballar, posar en risc les seves vides… Les dades i els testimonis que tenim són molt clars: qui més es va haver de desplaçar durant el confinament van ser les classes populars, qui no es va poder quedar a casa a teletreballar van ser sobretot les classes populars… Vam haver de fer, fins i tot, lleis i normatives dedicades a identificar allò essencial. Una altra cosa és si després hem aprofitats aquests aprenentatges.
Un segon aprenentatge que podem identificar és el de la resposta col·lectiva. Si calia que la malaltia no avancés, si volíem que no ens arribés, feia falta pensar que no hi havia respostes individuals. Quan tothom estava en perill difícilment es podia pensar solucions individuals. La pandèmia ens va portar a pensar, reflexionar i actuar posant per davant la col·lectivitat; una manera de fer, juntament amb la de l’essencialitat apuntada, força diferent del pensament dominant a la nostra societat.
Hi ha col·lectius de la nostra societat que sempre treballen posant per davant la col·lectivitat, però no necessàriament és el que fa la majoria, ni el que se’ns diu que hem de fer. En aquest cas, en nom de la col·lectivitat, del conjunt de la societat, i especialment pensant en les persones amb més necessitats, calia desenvolupar determinades pràctiques que ens protegissin. Vam haver de limitar-nos pel bé de la col·lectivitat, que incorpora el nostre propi bé. Un aprenentatge fonamental per a les crisis ecològiques que sorgeixen de la nostra desmesura, de la nostra incapacitat de limitar-nos.
Un tercer aprenentatge que volem compartir avui: l’aprenentatge de la preferència per la transformació rupturista i no per la gradualista. Si calia donar una resposta ràpida i efectiva a una greu malaltia, a la primera pandèmia global que estàvem vivint, calien respostes rupturistes. No funcionaven les modificacions a anys vista. El confinament va ser una acció rupturista que buscava una transformació radical de la situació, les polítiques públiques per evitar perdre les feines ho van ser, les polítiques per fer possible aconseguir materials i medicaments per donar resposta a la malaltia ho van ser…
Davant de crisis que vivim, ecològiques, però no només, també la vinculada a l’emergència habitacional per exemple, necessitem transformacions rupturistes. Transformacions en què la voluntat de fer i les polítiques concretes facin possible la resolució dels greus problemes que tenim. El 2022 ha estat l’any de més emissions de gasos d’efecte hivernacle, responsables del canvi climàtic, després de les lleugeres disminucions el 2020 i 2021 per efecte de la pandèmia. Sabem que hem de reduir les emissions ja, avui. No podem treballar a 10, 20 o 30 anys. La reducció ha de començar avui. Per fer-ho possible ens aniria bé aprendre d’allò viscut durant la pandèmia.
Aquests aprenentatges són compartits per diferents persones i col·lectius que han viscut la pandèmia i hem tingut ocasió de recollir-los i pensar-hi gràcies a un projecte de la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona impulsat per Jordi Rabassa i Àngels Llorens. Ens van encarregar documentar memòries de com s’estava vivint la pandèmia a la ciutat, aquelles veus que no acostumen a escoltar, que no apareixen als mitjans de comunicació, que no parlen des de les institucions… Això hem fet a “Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes” [1], 74 entrevistes consultables en línia i una exposició que ara es pot veure fins a final d’any al Castell de Montjuic, també amb visites guiades amb la participació de diferents persones vinculades.
Aquests tres aprenentatges desenvolupats durant la pandèmia per amplis sectors de la nostra societat són portadors de canvi i transformació. En societats on l’hegemonia dominant diu que el mercat decideix que és important i què no, què té un bon sou i què no, aquesta gran crisi ens obligava a decidir fora de mercat què és allò essencial. En societats on l’hegemonia dominant és la de la individualitat, aquesta gran crisi ens obligava a pensar en allò col·lectiu. En societats on l’hegemonia dominant diu que els canvis, si s’han de fer, han de ser graduals, aquesta gran crisi ens va portar a la necessitat de transformacions ràpides, canvis rupturistes. Convé que ho aprenguem.
Notes
[1] Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes: https://ajuntament.barcelona.cat/memoriademocratica/ca/programa/memories-de-la-pandemia/
[2] Exposició Memòries de la pandèmia. Només ens en sortirem juntes: https://ajuntament.barcelona.cat/castelldemontjuic/ca/activitats/exposicions/memories-de-la-pandemia-nomes-ens-en-sortirem-juntes
