Aquest article forma part de l’aportació col·lectiva de la cèl·lula Ramon Casanellas al XIIè Congrés del Partit dels Comunistes de Catalunya, el gener de 2010.
Hem de crear una cultura d’avantguarda que pugui ser el nucli del Front d’Esquerres [Nota de l’edició: el Front d’Esquerres era l’aposta estratègica del PCC; en un context i unes especificitats diferents, es podria equiparar a la proposta de Front Democràtic i Social plantejada actualment per Comunistes de Catalunya] i d’una nova subjectivitat inclusiva que reconstrueixi la vigència de les categories de la classe treballadora i el poble.
Una cultura d’esquerra ha de constituir-se des de l’autonomia, d’integrar totes aquelles aportacions i discutir totes aquelles qüestions que (provinents d’amics o enemics) puguin contribuir a una comprensió cabal –científica– de la nostra realitat (i una proposta per transformar-la).
Per tant cal impulsar una cultura de base científica, que impugni el relativisme radical i el postmodernisme des d’una perspectiva que els depassi, sense deixar de fer propis alguns dels seus encerts, com ara la denúncia de l’eurocentrisme o l’estudi del contingut ideològic del llenguatge. Les limitacions de la raó -una crítica que ja va fer Marx a la Il·lustració, inclús una aproximació probabilística, no neguen que hi hagi rangs de veritat. El progrés humà material i intel·lectual no és una quimera.
Aquesta cultura d’esquerres ha d’estar compromesa en una anàlisi de la realitat sense prejudicis, assumint la seva complexitat i ambivalència i prenent el rigor i l’autoexigència com a valors. Ha de ser una cultura democràtica i unitària, però ha de ser també al mateix temps un nova cultura, capaç de donar respostes a les contradiccions entre el col·lectiu i l’individual, una qüestió bàsica en un context en què l’esquerra és associada a col·lectivisme, burocràcia i menyspreu de l’individu i la cultura dominant és individualista i subjectivista. La lluita és per l’emancipació dels éssers humans concrets, que viuen en tant que tals en societat.
La cultura d’esquerres ha de contribuir a una democràcia radical en condicions d’eixamplar l’autonomia individual també a l’esfera de la producció i del treball. La contradicció de la sobrequalificació té efectes altament negatius a una societat com la nostra, en la que les expectatives creades de molts i moltes joves es veuen frustrades sistemàticament. D’altra banda, també s’ha de fer entendre que les persones estem interelacionades i en som indispensables les unes per les altres; d’aquí la necessitat de la solidaritat i la igualtat material.
Un altre objectiu a assolir és el del potencialment d’una redefinida esfera pública com quelcom definit no per la titularitat ni gestió estatal, sinó per la seva finalitat en ordre a cobrir necessitats socials i no respondre sols a principis de lucre privat. Cal caminar cap a l’absorció de l’estat per la societat civil.
La democratització de la cultura resta una de les grans fites a assolir i això significa cuidar col·lectivament les produccions artístiques. No es pot defensar una cultura pròpia i el seu acostament a la majoria de ciutadans, sense pensar en el contingut que promulga. Per tant, és sempre essencial deixar tota llibertat als creadors, de teatre, arts visuals, dansa, música, etc., per a potenciar les seves qualitats com a eines de transformació i progrés.
L’art té, en efecte, la capacitat de contribuir a transformar el pensament de l’individu a qui s’adreça. No es pot considerar l’art com a mera mercaderia, ni com a un apèndix del que s’anomena industria cultural, com veiem que passa amb expressions presumptament artístiques i creatives per a les que la clau de l’èxit rau en la quantitat de publicitat mediàtica suscitada o en els volums de venda, i no per la seva capacitat d’actuar revulsivament sobre les idees de les persones, que és el que hauria de ser la vocació darrera de tot art.
Per últim, no oblidem que la cultura d’esquerres ha mantenir la seva vocació internacional i internacionalista, sense renunciar a les seves arrels, però superant l’estretor nacional i les contingències locals. Es tracta, al capdavall, d’assumir la necessitat i la urgència d’estar simplement a l’alçada dels temps. En aquest context contradictori s’emmarca la proposta d’acció cultural que adjuntem, així com les reflexions sobre algunes de les formes polítiques ara per ara vigents.
