El republicanisme de Castelao

Autor

Del mateix autor

Abril és un bon mes per a parlar de república. Però no amb la intenció de fer-ne, encara més, un fetitxe d’una efemèride del passat, sinó per a recordar la potència del pensament republicà com a corrent secular i totalment viu per a la praxi del present.

Per a fer-ho, m’agradaria detenir-me en la figura d’Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, un dirigent del Partit Galeguista durant la Segona República que, no obstant això, no va escatimar crítiques a la manera en què el govern republicà gestionava la qüestió nacional. Castelao passa per ser gairebé tot en la història moderna de Galícia, però, en el que toca a la seva labor com a teòric polític, el de Rianxo semblava estar sempre a l’ombra d’altres intel·lectuals galleguistes com Vicente Risco o Otero Pedrayo. En Liberdades antigas, tempos modernos: o republicanismo de Castelao (Dr. Alveiros, 2022), llibre que va merèixer el XXVI Premi Vicente Risco de Ciències Socials 2022, atorgat per la Fundació Vicente Risco, em vaig proposar indagar en el pensament republicà de Daniel Castelao. Vaig descobrir, així, un Castelao amb vida teòrica pròpia. El que va engegantir la seva ja enorme figura als meus ulls.

El nostre home era republicà no només per ser diputat pel Front Popular o perquè estigués compromès amb la sort de la II República en l’hora fatal de l’aixecament feixista —fins a pagar amb l’exili del qual mai tornaria. Tampoc perquè preferís una forma d’Estat que no estigués presidida per algú que hagués accedit al càrrec per via hereditària. Castelao era republicà perquè coneixia la cultura republicana.

Però, quin tipus de republicanisme, en el sentit profund del terme, podria professar qui, com se sap, va escriure paraules aspres contra el país republicà per excel·lència: França? Per a explicar-ho, cal contextualitzar el pensament de Castelao històricament. El segle XIX espanyol, període en el qual es configuren els Estats-nació, va consistir en una aliança entre una burgesia sense poder revolucionari i la (corrupta) monarquia borbònica. Fora d’aquest pacte quedava el que José Luis Villacañas va anomenar com a nació republicana i la nació carlista. Aquesta concepció del segle XIX és la base d’una de les tesis que plantejo en el llibre. A saber: a la meva manera de veure no hi ha itinerància entre un Castelao fortament influït per Vicente Risco, això és, tradicionalista, és a dir carlista, i un Castelao demòcrata que abandonaria, per a tranquil·litat dels demoliberals homologats, el llegat tradicionalista. Castelao s’inscriu en un republicanisme federal progressista —no tradicionalista, en el sentit en què ho eren els tradicionalistes o carlistes— però que teoritza una peculiar idea de la tradició. Una tradició anterior i alternativa a la qual va formar l’Estat-nació espanyol.

Entre els arguments que ofereixo en el llibre, vull destacar-ne dos que, a la meva manera de veure, tenen especial rellevància: Per una banda, en el pensament de Castelao hi ha tota una articulació d’un republicanisme que no és superficial, sinó un republicanisme fort entès com a cultura política, no sols com a forma d’Estat. Aquest republicanisme de Castelao seria nacionalment gallec, tindria caire ibèric i es diferenciaria en alguns aspectes —no tots— dels tòpics —no tots són certs— que existeixen sobre el republicanisme francès. Per una altra banda, el republicanisme gallec i ibèric que teoritza Castelao no pot entendre’s sense l’ascendència que, en l’Estat espanyol, va deixar el sentit comú preliberal del tradicionalisme, sentit comú que es va veure reforçat per la guerra contra Napoleó i pel ressorgiment de les societats dels antics regnes quan l’Estat i la monarquia es van esfondrar. Dit d’una altra manera: sostinc que si, en certa manera, el contingut del republicanisme liberal es fonamenta en el Discurs sobre la llibertat dels antics front comparat amb la dels moderns, escrit en 1819 per Benjamin Constant, el republicanisme de Castelao pertany a l’àmbit del sentit comú republicà anterior al que se segueix del libel de Constant. És a dir, és un tipus de republicanisme que, sense deixar de ser modern i de ser pensat per a una societat moderna, es manté molt fidel a la concepció de llibertat dels antics, és a dir, a la llibertat de les preindividualistes societats orgàniques. En certa manera, es podria dir del republicanisme de Castelao el que diu José María Ripalda de la concepció social professada per un admirador de la Revolució Francesa que escrivia des d’una altra perifèria “endarrerida” com Alemanya. Parlo d’Hegel, de qui Ripalda afirma que va voler acostar Kant a Aristòtil; és a dir, l’individu moral modern amb el comunitarisme implícit en la polis orgànica del món antic. Si Constant bandeja qualsevol idea de “bé comú” i fa que la societat pivoti únicament sobre individus autosuficients, el republicanisme de Castelao està ple de substància ètica social, col·lectiva; és a dir, Castelao pensa que la societat és una mica més que la suma de les morals individuals, considera que la comunitat precedeix a l’individu i creu que no hi ha llibertat si no està fundada sobre bases materials que permetin exercir-la efectivament. Així, diu Castelao: “La famosa Democràcia es converteix en una tapadora del vell absolutisme quan el poble només és sobirà el dia de les eleccions i la seva acció es limita al camp de la política, excloent-lo del poder econòmic. També cal revisar la paraula Liberalisme, que res té a veure amb Llibertat”.

Un altre aspecte del republicanisme de Castelao en el qual vull aturar-me també té a veure amb la seva lectura de la història espanyola. Una lectura caracteritzada per una constant: la gran distància que existeix entre la forma en què es va construir l’Estat, ja des de l’època dels Àustries, i la vida dels pobles que, amb el portuguès, poblen la Península Ibèrica.

Per a Castelao, l’Estat espanyol va ser construït per elits alienes al poble. Començant per Carles V, un rei estranger que va arribar acompanyat de funcionaris flamencs. El s. XVI assistiria a l’aixecament de les Comunitats de Castella, moviment republicanitzant i contrari al caràcter imperial de l’Estat, que, amb les Germanies de la Corona d’Aragó, tenia l’esperança d’iniciar una revolució protoburguesa i popular. El gran antecedent d’aquests dos moviments seria el dels Irmandiños. Si bé Castelao problematitza la revolta irmandiña, considerant que la derrota de la noblesa gallega a les mans dels Reis Catòlics, en el temps en què els irmandiños derrocaven castells, acabaria sent contraproduent per a les classes populars gallegues. A partir de llavors, la construcció de l’Estat espanyol consistiria “en una successió de frustracions” en la qual els pobles quedarien sempre relegats per les elits imperials, flotants i desarrelades, i en la qual l’Estat seria impotent per a fundar-se d’acord amb els sentiments de les persones que la pateixen.

La separació entre societat i Estat, o entre nacions i Estat, és, per aquesta lectura històrica de Castelao, fonamental. La gran obsessió del rianxeiro és pensar en una Hespaña (amb H i en la qual s’inclou Portugal) en la qual l’Estat sigui orgànic a les nacions i es nodreixi èticament d’elles. L’única manera que Galícia pugui sentir-se integrada en el concert espanyol i l’única manera, en termes d’Antonio Gramsci, d’imaginar un Estat espanyol que basi la seva existència en l’hegemonia, no en la dominació. Perquè, com sabia l’escolàstica tardana de Salamanca i Coïmbra —les idees de la qual sobre el dret natural tant influiran en la cultura republicana— on hi ha tirania, hi ha dret a la rebel·lió. O dit d’una altra manera: on hi ha dominació, l’autodeterminació és legítima.

La concepció de l’Estat en el seu conjunt és un altre dels pòsits del republicanisme antic perceptibles en Castelao. L’Estat és la suma de l’àmbit de la societat civil i de l’aparell polític-burocràtic-coercitiu. El fracàs de l’Estat espanyol consisteix en la feblesa del vincle entre l’espai de la societat civil i l’aparell jurídic. Aquesta separació, i aquí diré unes paraules sobre la relació entre Castelao i els republicans espanyols, també és present en les forces progressistes d’arrel castellana. D’aquí la incomprensió entre els republicans espanyols i els gallecs. Castelao acabarà acusant els republicans espanyols de ser massa estatistes, massa institucionals, d’estar més atents a la supervivència de les estructures heretades que a contribuir a la irrupció democràtica dels pobles. Una lliçó que, al meu judici, continua sent rellevant i que emergeix amb claredat cada vegada que s’aguditza la qüestió nacional en l’Estat espanyol.

La democràcia de 1978, nascuda sense moment constituent popular i tutelada per la monarquia restaurada per Franco, va viure en relativa estabilitat mentre les condicions materials i geopolítiques eren estables, però des de 2008 viu una tensió contínua sense solució ni final que ja ha tingut diversos moments de protesta social (el 15M i el Procés català). Símptomes que la vella separació entre pobles i aparells jurídics, entre democràcia i dret, continua calant en les entranyes d’aquesta part d’Ibèria. La crisi moral de la monarquia, del sistema de partits, del poder judicial, de l’àmbit bancari/empresarial, dels mitjans de comunicació; així com l’existència d’un deep state al servei de la corona i autònom del mandat polític, demostra que els profunds corrents diagnosticats per Castelao al llarg de la seva obra continuen operant en 2023.

Però aquesta crisi vital de legitimitat també té ramificacions que van més enllà de l’Estat espanyol. La creació de superestructures fora de tot control popular durant la globalització neoliberal empitjora les coses per a la causa de la democràcia tal com l’entenia el de Rianxo. La utilització de la llei com a dic per a contenir les demandes populars —de la qual el conegut lawfare és només la punta de l’iceberg— no és una cosa exclusiva de l’Estat espanyol. La peculiaritat espanyola, això sí, consisteix en el fet que el document cridat a representar allò general —la Constitució de 1978— és en realitat una força de contenció, un katechon, des del qual impedir qualsevol procés democratitzador. Si l’ús de la llei contra el poble, propi de l’ethos liberal des dels seus orígens, va quedar patent en l’obstinació alemanya a l’hora de flexibilitzar la redacció dels tractats de l’eurozona, quan Grècia s’acostava al precipici en la crisi de l’euro de 2010, en l’Estat espanyol l’ús de la llei com a ariet té l’agreujant que aquesta llei (la, segons Pérez Rollo, irreformable Constitució de 1978), és interpretada com el sine qua non de l’existència del mateix estat-nació. Qüestió de vida o mort. Així, encara que la crisi de la democràcia en l’Estat espanyol és paral·lela a la crisi de la democràcia liberal, aquesta té les seves pròpies causes històriques.

El republicanisme democràtic i comunitari de Castelao és un revulsiu per a superar una democràcia excessivament formalista, distant i individualista que avui va a la deriva. La vinculació entre democratització i pluralitat nacional que fa Castelao, i l’oposició d’aquestes a la refracció a l’àmbit de la societat civil pròpia de l’Estat espanyol, que també teoritza el de Rianxo, són el millor antídot contra la degradació general de la democràcia per a aquesta part concreta del món.

Només dues pinzellades més sobre altres temes d’actualitat que apareixen en Castelao i que m’agradaria esmentar.

El nostre home creia, com altres pensadors contemporanis seus, crítics amb el positivisme, en una idea de progrés diferent de la del progressisme mecanicista. Una concepció que posava entre parèntesis quina cosa havia d’entendre’s com a progrés i quin com a endarreriment. Però es tractava d’una concepció que no queia en el reaccionari. Una cosa molt pertinent per a aquests temps de límits físics del planeta i deterioració dels ecosistemes.

D’altra banda, Castelao professava el que Antoni Domènech denominava “republicanisme fraternal”, i que explicava a través de la importància de la metàfora de la casa i la família. Aquest és el republicanisme dels germans i germanes —d’aquí la fraternitat—, de les dones i els esclaus subjectes al dret de família i no al dret civil i considerats menors d’edat, de subjectes sotmesos a la tutela del Pater familias, l’amo. Castelao diu, textualment, que “no és el mateix governar una família que un gran grup de famílies, gestionar l’economia d’una casa que l’economia comuna d’una multitud de llars” i assenyala que l’Estat espanyol es comporta com si tingués la “pàtria potestat” sobre els pobles que viuen sota el seu jou.

Kant va dir que la Il·lustració va ser la sortida de la humanitat de la minoria d’edat. Però la ideologia de la Il·lustració també va servir per a donar cobertura intel·lectual al sistema econòmic i als règims sociopolítics que oprimien i explotaven a les dones, els homosexuals, els pobles subalterns, els racializats i els ecosistemes. La lluita dels de baix consisteix a sortir de l’opressió de la casa, a ser reconeguts com a subjectes “fora de l’armari”, fora de l’àmbit domèstic, en l’espai públic, en la Història. En això consisteix “polititzar un tema”. Treure-ho del oikos, on està amagat, i portar-ho a la llum de la polis. El republicanisme de Castelao, per contenir aquest caràcter fratern, és també una invitació a pensar en la pluralitat del subjecte republicà actual.

Us convido, per tant, a conèixer més a fons el republicanisme de Castelao. Perquè és impossible que hi hagi repúbliques si abans no hi ha republicans i republicanes.

Articles relacionats

Darrers articles