En primer lloc, voldria agrair la presència de tot el públic assistent al meravellós acte de retrobament, del passat dia 13 d’abril de 2023, en el qual vàrem presentar públicament la nova Fundació Neus Català al Centre Artesà Tradicionàrius, del barri de Gràcia de Barcelona. És reconfortant veure la resposta de tots els que vau fer l’esforç de venir des d’indrets, en alguns casos, força llunyans, per a poder assistir a l’acte i veure com, els que no vau poder, ens vau transmetre el vostre suport i agraïment per la nova iniciativa, des de la distància.
La data escollida per a l’acte tenia la intenció de commemorar el quart aniversari de la mort de la Neus i recordar-la, una vegada més, en el dia en què ens va deixar; i així, mirar d’encarar el futur del seu llegat i memòria, sense la seva valuosa presència. Precisament, feia 4 anys que, una servidora -a la mateixa tarda del dia 13 i a la mateixa hora que la Neus tancava els ulls per sempre-, em trobava fent una conferència sobre la seva vida de lluita i memòria a la ciutat de Llemotges (Limoges, França). Hi era convidada per l’Ateneo Republicano del Limousin i per la seva, aleshores, presidenta, Amada Rousseaud (filla del militant del POUM, Miquel Pedrola) i per Tiphaine Catalan, doctora en història i especialista en l’exili republicà espanyol i la Resistència a la regió del Limousin, qui van assistir a l’acte del passat dijous també i l’última forma part del nou consell assessor de la Fundació.
La veritat és que aquesta casualitat de trobar-me, en un moment tan important, tan lluny d’ella, però, sabent que moria en pau, acompanyada de les persones més estimades al seu voltant, em va fer sentir, de seguida, molt reconfortada; ja que, a més a més, en el mateix moment de morir, ja s’estava complint allò per què la Neus realment patia: «L’única mort que em preocupa és la de la memòria»
Com ja es va explicar durant l’acte, la Fundació Neus Català neix de la fusió de l’antiga Fundació Pere Ardiaca (dita més tard, Fundació Revolució Democràtica) i de la Fundació l’Alternativa dins dels partits, on la Neus militava, dels Comunistes de Catalunya i d’Esquerra Unida i Alternativa. Foren aquests qui, ja fa uns 18 anys, em van encarregar una biografia de la seva estimada i admirada camarada, un llibre titulat: «Neus Català, memòria i lluita» editat per la mateixa Fundació Pere Ardiaca, l’editorial De Barris, el 2007 i amb l’ajuda i col·laboració de l’Institut Català de les Dones.
Fou justament en Pere Ardiaca, un dels màxims responsables del PSUC, qui va convèncer a la Neus, l’any 1947, a l’exili, a Toulousse, després de passar-hi 7 hores, que la seva feina al Partit havia de ser amb i per les dones, pel fet d’haver-se convertit en un referent a seguir per a totes, a l’haver resistit a la bèstia nazi. Aquesta dura i difícil feina, de treballar per a recordar la memòria de totes aquestes dones oblidades, és el que la Neus li agraeix, en gran part a aquest estimat dirigent del Partit, doncs és el que la va salvar i curar del sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut. Com deia ella mateixa: «Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria dels altres”.
És per això, que crec que el seu llegat és indubtable a hores d’ara i ens ha tocat aprofitar-lo, tal com ens ha arribat fins als nostres dies. Per seguir lluitant i defensant els seus ideals republicans i comunistes, i les seves ànsies de llibertat, democràcia, igualtat de gènere, pau i justícia social al món.
La realitat és que fa 18 anys, quan la vaig conèixer, la Neus no era ni molt menys tan popularment coneguda com ara. I crec que, i ho posaré en majúscules, HA ESTAT EL RESULTAT D’UNA FEINA QUE HEM FET ENTRE TOTS i D’ENTRE BONA PART DE LA GENT QUE HI HAVIA DIJOUS A LA SALA D’ACTES DEL CAT, sense que pugui citar-vos un a un.
Per començar, m’agradaria deixar clar que va ser gràcies als governs d’aquells anys, del PSOE a Espanya i del tripartit a Catalunya, qui amb la creació del Memorial Democràtic, van contribuir, de manera clara i pública, a traslladar-nos aquest llegat i tot el que la Neus representa, amb el gest d’acompanyar-la a ella i a les altres persones deportades o descendents, en el primer viatge i pelegrinatge oficial en motiu del 60è aniversari de l’alliberament dels camps nazis per commemorar i homenatjar la desconeguda presència de dones i homes espanyols i catalans.
Anteriorment, la Neus, des dels anys de la Transició, només havia tingut el reconeixement d’entitats que van tenir el mèrit de començar el camí en solitari i que portaven, des dels últims anys del franquisme, treballant per la memòria democràtica del nostre país. És el cas de l’Amical de Mauthausen i altres camps. Sense oblidar-nos de la gran tasca posterior de la gran periodista Montserrat Roig amb el seu llibre “Els catalans als camps nazis”(1977), de Tomasa Cuevas amb els seus llibres de testimonis de preses republicanes a l’interior de l’Espanya franquista o de la deportada Mercedes Núñez, amb el seu primerenc llibre d’«El carretó dels Gossos: una catalana a Ravensbrück”).
Evidentment, en aquells primers anys, la Neus va tenir l’ajuda, sempre incondicional dels seus partits, primer el PSUC i, del que se’n va derivar després, el Partit dels Comunistes de Catalunya. I, en l’àmbit particular, de persones com l’editor Miquel Horta i, en l’àmbit institucional, i de manera incipient, a través de l’Institut Català de la Dona i de la personalitat de la presidenta d’aleshores, Joaquima Alemany, qui va fer possible que la primera reunió anual del CIR (Comitè Internacional de Ravensbrück) se celebrés a Barcelona ja l’any 1994.
En concret, seria Miquel Horta qui l’ajudaria en el que van representar les diferentes edicions del seu propi llibre, tan imprescindible: “De la Resistencia y la Deportación. Neus Català y 50 testimonios de mujeres españolas” (1a edició, 1984) que inicia amb el seu propi testimoni i que inclou un gran nombre d’entrevistes a testimonis recollits per ella mateixa, que parlen de les “oblidades” dels oblidats, és a dir de les dones espanyoles i el seu gran i desconegut paper durant la 2a Guerra Mundial.
Aviat també serien els diferents col.lectius del moviment feminista, com des de Ca la Dona i a través de la xarxa feminista, qui donarien a la Neus la sororitat que li corresponia.
Per sort, després també li van arribar premis força importants com l’entrega de la medalla de la Creu de Sant Jordi el 2005 o el premi del Català de l’any 2006, que li van servir per tenir encara més popularitat. També han contribuït a fer-la fortament coneguda, tots els actes commemoratius de l’Any Neus Català 2015, amb la celebració del centenari del seu naixement, i el reconeixement i entrega de les medalles d’or al mèrit cívic de l’Ajuntament de Barcelona i la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, així com moltes d’altres condecoracions.
Entremig de tot això, destacaria la publicació de llibres bàsics basats en la seva vida i la seva tasca de memòria, com són, per ordre d’aparició, el de “Neus Català. La dona antifeixista a Europa” de Mar Trallero (2008) i la novel·la “Un cel de plom” de Carme Martí (2012), la qual aproparia, de manera enorme, la seva història a un públic més general. En el terreny audiovisual i també literari, és necessari citar el treball d’investigació dels periodistes de Televisió de Catalunya (TV3), Montserrat Armengou i Ricard Belis amb la realització del documental “Ravensbrück, l’infern de les dones” de l’any 2005, més tard editat en forma de llibre.
Tot un plegat de bibliografia i filmografia que podreu consultar aviat a la pàgina web. Una web en la qual estem treballant intensament per completar-la com és degut, però on ja podeu trobar un bon grapat de continguts a hores d’ara.
Però, durant tots aquests anys, a qui s’hauria d’agrair és a tota la ciutadania, Ajuntaments d’arreu, i a moltíssimes entitats de tota mena. Són els que han ajudat a mantenir el seu llegat, a partir dels milers homenatges que ha rebut cap a la seva figura, testimoni i lluita, a través de xerrades, conferències, inauguracions de carrers, places, rotondes, espais, murals, biblioteques, sales, i fins i tot, instituts que han posat el seu nom. Aquí m’agradaria remarcar que tots aquests homenatges la Neus no els prenia en el seu nom sinó que els acceptava en nom de totes les dones i de totes les seves companyes que va conèixer tant a la Resistència com a la deportació i que avui no poden parlar.
Un exemple podria ser la creació de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i Democràtica de Rubí Neus Català, i tot el suport incondicional de les amistats i camarades que va trobar en aquest poble. Com tot el que s’ha anat fent, a poc a poc, en el seu reconeixement, als seus estimats pobles dels Guiamets i de Premià de Dalt, entre molts d’altres, per tot el que ella representa.
Així com, també ha estat clau la gran tasca de memòria que ha fet i que continua fent l’associació de l’Amical de Ravensbrück, de la que ella en va ser fundadora i presidenta d’honor, de l’Associació Triangle Blau, i de la resta d’Amicals, especialment l’Amical Nacional de Ravensbrück Francesa, de la qual tenim el plaer de comptar amb la seva presidenta actual, Maria France Cabeza, filla també d’exiliats espanyols, com a membre del nou consell assessor de la fundació. Un consell assessor on trobem persones de procedències diferents, des del memorialisme, passant per la batalla cultural fins a l’activisme social i polític.
No em puc oblidar, per descomptat, la feina que han fet per potenciar i difondre el seu llegat, totes les historiadores, escriptores, periodistes, filòlegs, persones del món del cinema i el teatre, músics, artistes, fotògrafs, estudiants de treballs de recerca i activistes en general. Ho han fet de mil i una maneres, força originals i variades, i que han pres forma de pintures, murals, pintades, quadres, escultures, calendaris, samarretes, punts de llibre, pins, xapes, i un llarg etcètera de llibres i publicacions de tota mena i també en forma de cançons, composicions, exposicions, concerts, obres de teatre, documentals i pel·lícules com la que vull anunciar que s’estrenarà als nostres cinemes, el pròxim dia 28 d’abril, basada en la famosa novel·la homònima d’«Un cel de Plom» de Carme Martí i dirigida per Miquel Romans.
Moltes gràcies a tots! I gràcies, especialment, a l’Hector Sánchez i a la Nora Sánchez, per proposar-me engegar aquest projecte en aquella trobada a la Festa Realitat, organitzada per Comunistes de Catalunya al Parc Josep Serra i Martín de Barcelona, el mes de maig de l’any passat; i al Ricard Ribera, la Yasmina Sánchez i l’Andrea Aznar, tota la feinada per fer-ho factible.
