El desnonament de la Maricarmen, una dona de 87 anys que feia més de set dècades que vivia al mateix pis, ha tornat a mostrar amb tota la seva cruesa les conseqüències d’un model que converteix l’habitatge en una mercaderia i subordina un dret fonamental als interessos del mercat. Però la Maricarmen no és un cas aïllat. El seu desnonament s’ha convertit en símbol de milers de persones que viuen amb l’angoixa permanent de no poder pagar el lloguer, de veure finalitzar el seu contracte o de ser expulsades dels barris on han desenvolupat tota la seva vida.
La resposta dels moviments socials ha demostrat, una vegada més, que la mobilització serveix. Les protestes desenvolupades arreu de l’Estat han obligat el govern a reaccionar i han aconseguit situar l’habitatge al centre del debat polític. Les reivindicacions són clares: impedir els desnonaments sense alternativa habitacional, estabilitzar els contractes, congelar els preus del lloguer i acabar amb els mecanismes (com els lloguers de temporada i d’habitacions), que permeten esquivar les regulacions existents. No es tracta de mesures parcials, sinó de garantir que el dret a disposar d’un habitatge digne prevalgui sobre el dret a especular-hi.
Els dos decrets proposats aquesta setmana pel govern espanyol recullen una part important d’aquestes reivindicacions i representen, per tant, un avenç que cal atribuir en bona part a la pressió del moviment per l’habitatge. Inclouen mesures de protecció davant els desnonaments, regulació dels lloguers de temporada i d’habitacions, limitacions a determinades operacions especulatives i pròrrogues dels contractes, entre altres qüestions. És una demostració que allò que durant anys s’havia presentat com a impossible esdevé factible quan la mobilització social altera la correlació de forces.
Però resulta especialment criticable que el govern hagi decidit trossejar les mesures en dos decrets i deixar la renovació automàtica dels contractes de lloguer, una de les principals reivindicacions del moviment, separada de la resta. Aquesta divisió facilita que el Congrés aprovi les mesures que generen més consens mentre pugui fer caure precisament una de les que incideixen sobre l’arrel del problema. Com ha assenyalat el Sindicat de Llogateres, no té sentit protegir contra les conseqüències dels desnonaments sense actuar al mateix temps sobre una de les seves causes, la finalització dels contractes. Els drets no haurien de trossejar-se en funció dels càlculs parlamentaris necessaris per aconseguir una majoria.
El problema de l’habitatge, en qualsevol cas, no quedarà resolt amb aquests decrets. Durant dècades s’ha permès que l’habitatge es converteixi en un dels principals espais d’acumulació capitalista i d’especulació, mentre el parc públic continua sent insuficient i una part creixent dels salaris de les classes treballadores acaba en mans de propietaris i grans tenidors. Cal continuar la mobilització per avançar cap a una regulació molt més profunda del mercat, ampliar massivament el parc públic i garantir contractes estables i preus assequibles. L’habitatge no pot continuar sent principalment un negoci i ha de ser, abans que res, un dret.
Aquest dilluns també s’ha commemorat el 28S, Dia Internacional pel Dret a l’Avortament, en un context mundial en què aquest dret continua sense estar garantit a milions de dones i es troba amenaçat per l’avenç de l’extrema dreta, els fonamentalismes religiosos i els moviments reaccionaris. Els drets sexuals i reproductius conquerits després de dècades de lluita feminista no són irreversibles i, fins i tot allà on l’avortament és legal, cal garantir que pugui exercir-se realment en la sanitat pública i sense obstacles territorials, econòmics o ideològics. Defensem un avortament lliure, segur, gratuït i accessible, i recordem que els drets no només es conquereixen, sinó que també s’han de defensar permanentment davant dels qui pretenen fer-nos retrocedir.
