A l’octubre de 2018 vaig passar uns dies a Granada per feina i vaig aprofitar per visitar la “Huerta de San Vicente”, la casa d’estiueig de la família García Lorca. A la petita habitació de Federico, on va escriure diverses de les seves obres, encara hi penja un cartell de La Barraca, la companyia de teatre en què participava i dirigia. Va ser una visita guiada d’una mitja hora, com tantes altres que es fan cada dia, però se’m va quedar gravada per sempre.
El passat 18 d’agost va fer noranta anys de l’assassinat de l’escriptor a mans dels feixistes, a Granada. Lorca era dramaturg, poeta, afí als ideals republicans i socialistes, i homosexual: la diana perfecta per a l’exèrcit revoltat. Va ser afusellat al camí de Víznar a Alfacar, i encara no sabem on són els seus restos, com passa amb tantes altres persones.
Es podria dir que fa uns anys que la figura de Lorca està “de moda”. Diverses iniciatives de memòria històrica han intentat recuperar la seva obra i portar-la al context actual de 2026, com el documental Lorca, las horas perdidas, sobre els dies previs al seu assassinat, que RTVE ha estrenat recentment, i La voz quebrada, que arriba als cinemes aquest octubre. A Catalunya, ajuntaments com els de Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès han programat activitats durant tot l’any en homenatge a l’autor i el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) va acollir el 2025 l’exposició “En el aire conmovido…”, sobre l’escriptor i la seva idea de “duende”. A més, als escenaris teatrals continuen ben vius en els últims anys títols com La casa de Bernarda Alba, Bodas de sangre o Yerma.
I arribem a La bola negra, pel·lícula dirigida per Javier Calvo i Javier Ambrossi, estrenada als cinemes el passat 25 de setembre. El film està tenint un recorregut espectacular: va ser la guanyadora a la Millor Direcció al Festival de Cannes, Premi del Públic al Festival de Toronto i al de Sant Sebastià, i està batent rècords de taquilla en les dues setmanes que porta en cartellera. Sona a totes les converses sobre possibles candidats a múltiples premis Goya i Oscar, i les crítiques, en la seva gran majoria, són molt positives.
La pel·lícula entrellaça les històries de tres homes: la de Carlos a Granada el 1932, la de Sebastián a Santander el 1937 i la d’Alberto a Madrid el 2017. La famosa obra que Lorca va deixar inacabada, La bola negra, és l’eix central que connecta les tres trames. Carlos és un jove que intenta ser acceptat com a membre al casino de la ciutat, però li tiren la bola negra, és a dir, el rebutgen, i Alberto és un historiador i dramaturg en hores baixes que de sobte rep la notícia de la mort del seu avi matern. Per part seva, la història de Sebastián és, alhora, una adaptació de l’obra de teatre de 2013, La piedra oscura, d’Alberto Conejero (també guionista de la pel·lícula), que recrea la trobada entre un fictici soldat del bàndol revoltat (Sebastián) i Rafael Rodríguez Rapún, una persona que va ser ben real: nascut a Madrid, era republicà, futbolista de l’Atlètic de Madrid, enginyer de mines i comptable de La Barraca, a més d’una de les grans relacions de Lorca. La Barraca, creada en 1931 amb ajuda governamental, i posada en marxa en l’estiu de 1932, portava el teatre clàssic a diverses zones de la península Ibèrica. Rafael va morir per ferides de guerra en un hospital de Santander l’agost de 1937, just un any després de Federico.
Un dels efectes més interessants de la pel·lícula és, precisament, que ha posat el focus en la seva figura, que va ser, durant molt de temps, una nota a peu de pàgina en la biografia de Lorca. La història oficial va tendir a esborrar-lo, com va esborrar tantes altres coses relacionades amb la vida afectiva del poeta: es va anar recuperant a poc a poc gràcies a veus com les de l’investigador Ian Gibson i l’escriptora María Teresa León. El mateix Alberto Conejero ha anunciat que està preparant una biografia sobre ell, i seria una bona notícia que això servís de porta d’entrada a la recerca històrica.
Una pel·lícula d’aquesta mena no arriba mai sola. Al seu voltant s’ha generat un discurs ben viu sobre la memòria històrica, sobre la visibilitat LGTBIQ+ en la cultura, sobre qui té dret a explicar quines històries, i com. Les entrevistes i les declaracions del repartiment, que han definit el film com a antifeixista i antibel·licista, hi han tingut un paper important.
L’obra de Lorca va quedar truncada, i potser per això cada generació sent la necessitat d’imaginar-la, d’honrar-la, de dialogar-hi. La pel·lícula juga amb el passat, el present i també amb el futur. “Hay que recordar hacia mañana”, deia Federico en Así que pasen cinco años. Potser aquí hi ha la clau del fenomen: La bola negra no mira enrere per quedar-s’hi, sinó per entendre què ens ha deixat aquell passat i què en fem avui. Carlos, Sebastián i Alberto, separats per dècades, són tres maneres de pensar, de silenciar-se i d’intentar sobreviure en un món que no sempre els ha deixat ser ells mateixos.
No m’agrada caure en el joc de pensar què hauria pensat un personatge ja mort d’alguna cosa que està passant actualment. Què hauria pensat Federico de tal o tal altra cosa? No sé, no podem preguntar-li-ho. No sabem què hauria opinat Lorca d’aquesta pel·lícula, ni què hauria escrit si li haguessin deixat acabar La bola negra, ni com seria el món si aquell agost de 1936 no hagués passat el que va passar. Hauria imaginat en algun moment que la seva veu continuaria generant ressò en 2026? Sospitaria en algun moment que tota la seva obra s’erigiria en un emblema de la llibertat i un símbol de tot el que la guerra i el feixisme ens va arrabassar? Mai ho sabrem. Però d’això podem extreure una lliçó: res mai és massa petit. Res mai és insignificant. Una obra inacabada d’a penes unes pàgines va donar lloc, nou dècades després, a una pel·lícula monumental que està commovent a moltíssima gent, en un moment en el qual convivim dia rere dia amb l’amenaça que ens puguin arrabassar tot el que s’ha guanyat. Com diu el vers final del poema “El amor duerme en el pecho del poeta”, recitat a la pel·lícula: “nos acechan todavía”.
Quan Federico s’asseia a escriure en aquell petit escriptori de la seva habitació de la “Huerta de San Vicente”, no sabia que un dia, no gaire lluny d’aquella casa, el matarien a trets. Escrivia des de l’amor pel teatre, per la poesia, per la llibertat i, per tant, per la vida. Escrivia, doncs, des de l’antifeixisme, que és, al cap i a la fi, el dret a viure sense por.
Ell no va viure més enllà d’aquell fatídic estiu de 1936. Nosaltres, en canvi, encara som a temps de defensar, amb ungles i dents, tot el que tenim.
