Contra el reformisme (II). Junts: la nova dreta woke-ciutadanista

Del mateix autor

En l’anterior article, Contra el Reformisme (I), presentàvem la deriva moralista que havia adoptat part de l’esquerra revolucionària europea un cop perduda la Guerra Freda. L’adveniment de l’eurocomunisme, una espècie de doctrina light i fragmentària de tesis simplement socialdemòcrates, va ser la primera renúncia generalitzada al projecte socialista. Es rebutjava la vella ambició de capgirar totalment l’infraestructura de relacions per abordar petites lluites concretes: el vermell es canviava pel verd, el partit per “moviments”, es renunciava al terme “comunisme”, i la simbologia històrica quedava com a mer folklore. D’aquest naufragi, va acabar-ne sorgint a posteriori el ‘ciutadanisme’[1]: un moviment ultra-subjectivista que aboga per resolucions morals i ètiques i que aspira a aplicar en un pla individual les transformacions que no pot aconseguir de forma estructural. Els seus defensors són éssers coherents, preocupats per mantenir formes de consum i relació justes, compromesos amb la naturalesa i la multiculturalitat, però que no confronten de cara el mal que causa aquest món contra el que lluiten: el capital. Aquest ésser ciutadanista, però, no és un producte exclusiu de l’esquerra desorientada. La dreta també compta entre les seves bases amb subjectes que veuen possible retocar el capital a través de petits canvis per construir un món més just. Aquest segon article vol analitzar un cas concret: presentar Junts com una deriva ciutadanista del tradicional projecte neoliberal de Convergència. Junts és, simplement, un PDeCAT woke i ciutadanista i aquest article vol rastrejar com ha arribat fins aquí.

Des de l’anomenada “transició democràtica”, Convergència i Unió (i successors) ha capitalitzat els interessos d’una dreta catalana que hem d’entendre com a diversa, complexa i fluctuant. Des de la “restauració democràtica” es va aconseguir perpetuar en el poder (ininterrompudament entre el 1980 i 2003) aprofitant-se d’un doble joc conjuntural: a la vegada que era un partit extremament pactista i còmplice amb les altes burgesies estatals, aguantava també el conflicte nacional per protegir l’ordre del capital. El conflicte nacional era latent però reduït perquè a la burgesia catalana li interessava mantenir-se en un regionalisme que no fos emancipador per poder seguir garantint l’ordre del seu lucre. El gran capital, però, mai havia vist en la vella Convergència el seu partit: ho era, naturalment, el Partit Popular. La base social convergent, i especialment la d’Unió, era el petit capital comercial de comarques i el mitjà capital industrial. Un cop allunyada la incertesa de la “transició”, però, i sense veure complerts els seus desitjos de més autogovern fiscal, Convergència avançà cap a posicions independentistes. A partir del 2009, múltiples manifestacions populars que acumulaven milions de persones als carrers van empènyer el partit a assumir postures independentistes sota el risc de deixar, si no, l’espai únicament capitalitzat per l’esquerra. A la vegada, l’eclosió de diferents casos de corrupció que vinculaven al partit exigien una nova imatge i nom que també recollís la nova posició en l’eix nacional. Es feia necessària una renovació de forma que respongués al nou rumb sobiranista i desvinculés al nou partit dels escàndols passats. Aquesta nova marca, després d’un procés convuls de debat intern amb diferents propostes i pugnes ha acabat sent Junts. La seva línia independentista, però, va ser rebutjada per certa part de l’antiga Unió (més a la dreta que Convergència en qüestions sobretot “morals”), que ha esdevingut avui oposició directa embarcada en projectes com els del PSC i altres moviments i partits estrafolaris. El PSC, de fet, s’ha acabat consolidant com el gran garant de l’ordre que enyoraven personatges anteriorment a les files d’Unió com Ramon Espadaler. L’evolució espanyolista d’Unió, Units per Avançar, es presenta habitualment en coalició amb els “socialistes” i ha acabat acollint aquells qui se sentien orfes de la desapareguda dreta autonomista. L’altra part d’Unió, mantinguda en un independentisme light, l’encarna avui el PDeCAT: un partit en naufragi constant que viu fent equilibris intentant encabir en un mateix discurs el sobiranisme rebaixat i l’ordre capitalista escrupolós (“Centrem el país” deia el seu últim eslògan electoral).

Junts, a l’altra banda de la diàspora, ha acabat esdevenint el partit hegemònic de la dreta catalanista un cop liquidada Convergència i el pujolisme. El procés de renovació i allunyament del regionalisme i corrupció endèmica de partit ha portat a Junts a defugir les postures tradicionals que havia assumit Convergència com a partit central de la dreta catalana. Junts és una “nova” dreta que s’ha d’entendre com a resposta a les conjuntures del seu moment. Per una banda, les seves noves formes adoptades són producte d’haver esdevingut un enemic central de l’estat espanyol i de les seves oligarquies (derivat d’haver liderat el procés independentista). Aquesta distància l’ha allunyat també del gran capital, de les altes esferes de poder estatal espanyoles, i del PP, un soci històric. Per altra banda, la renovació interna i la necessitat de deslligar-se del seu passat corrupte l’ha portat a buscar nous aires més propers a un imaginari socialdemòcrata, “modern”, de més “comprensió” social i, al cap i a la fi, més proper al ciutadanisme estètic que també podem observar en altres espais polítics. Aspiren a fer de Catalunya, diuen, “la Dinamarca del sud”. Sense que puguem celebrar absolutament res, sí que podem observar un gir cap a propostes més ‘socials’ en, per exemple, matèria d’habitatge o algunes fiscalitats (encara que aquest últim punt representi un debat intern il·lustratiu de les divisions i els xocs d’orígens entre la seva militància). Junts és un projecte de base social diversa; no tant en referència a una procedència i classe social (el pobla sobretot una ‘classe mitjana’ i petita propietària catalanoparlant i arrelada) com en una transversalitat (des)ideològica. (Des)ideològica no per cenyir-me als cànons de l’esquerra acadèmica de fer servir com a mínim un cop per article aquesta emprada tècnica del parèntesi; sinó per representar com, al mateix temps, Junts aglutina una base des-ideologitzada que hi correspon exclusivament en termes de simbologia i eix nacional, a la vegada que reuneix també personatges com Jaume Giró o Joan Canadell clarament orientats en el neoliberalisme més teoritzat. El partit promou cordons sanitaris davant l’extrema-dreta, parla d’antifeixisme, Laura Borràs es defineix com “d’esquerres”, i en tot moment diuen voler abraçar una “transversalitat ideològica” (un oxímoron buit per acumular). El propi nom, Junts, ja és en ell mateix il·lustratiu de la seva voluntat acumulativa (i el reformisme sempre acumula auto-buidant-se de contingut). Jordi Sánchez ja avisava l’estiu de 2020 que l’eix ideològic esquerra-dreta era anacrònic, i Mireia Vehí (CUP) confessava no saber-los situar. Segons el CEO (2021), però, el 65% de la base social de Junts es considerava d’esquerres. Haver liderat el procés independentista ha fet sumar a les seves bases a militants empesos a interpretar la política sols en clau processista. Aquesta base no està especialment interessada en la defensa del neoliberalisme; ho està en la defensa de la simbologia nacional i de les figures que han liderat el procés, i vinculen les estructures fàctiques espanyoles amb l’establishment capitalista que acaben rebutjant. D’aquí se’n desprèn una deriva ideològica que porta a Junts a veure’s enmig de diferents corrents que el propi partit anomena “transversalitat”.  

Aquesta suposada “transversalitat” ideològica (una forma de dir “buidor”) ha empès a Junts a ser un partit d’ideologia abstracta. La classe mitjana que sustenta el partit es veu atreta per les noves formes que aquest ha adoptat però per unes qüestions més estètiques que de política concreta. Aquesta nova imatge adoptada respon a un ciutadanisme estètic fet a resposta i a la contra dels seus enemics polítics. Per tant, si Junts ha esdevingut enemic polític de la gran oligarquia espanyola (pels motius conjunturals anteriorment citats), el seu programa (encara que sense rumb clar) ha hagut de ser també a la contra d’aquests. El procés ha allunyat les seves bases dels aparells polítics capitalistes estatals que en un altre moment i circumstàncies no havien vist amb tants mals ulls. Avui (algunes) bases socials de Junts tenen totalment dimonitzat tot l’Ibex35, són a favor del tancament dels CIEs, es manifesten a favor dels refugiats i porten dessuadores d’Open Arms. Odien profundament tots els aparells policials estatals, la monarquia, el Partido Popular, i el Real Madrid. A la vegada, però, són una base social de classe mitjana beneficiada històricament pel comerç i petita indústria, en el si d’un partit de tradició neoliberal. Un desdibuix que empeny a patinar per equilibris retòrics que es van salvant com es pot.   

Aquest citat desdibuix obre les portes a allò que aquí, des del primer article (Contra el reformisme I), ens ocupa: el ciutadanisme com a reformisme subjectivista i moral. Com es va definir ja en aquesta citada primera part, el ciutadanisme és un moviment tan obert i difuminat com l’actual línia ideològica post-convergent que venim analitzant. És un moviment d’éssers virtuosos que es consideren el pimer pas per a la consecució del món que anhelen; però no en tant que subjectes de potencialitat revolucionària, sinó en tant que éssers conductors de civisme, justícia i coherència. Veuen, repetint el que ja hem tractat anteriorment, en ells mateixos la possibilitat d’aconseguir de forma particular, privada, allò que no poden aplicar al món sencer. I, en efecte, i ja ho avisava Manuel Delgado, responsable teòric de la definició del ciutadanisme, la dreta també pot tenir els seus propis representants ciutadanistes. Junts és una dreta peculiar per la seva trajectòria analitzada i aquesta ha permès l’entrada d’aires ciutadanistes: tot moviment que pobli l’anomenada “classe mitjana” viu sota aquest risc. Poques dretes al món compten entre les seves files amb subjectes que, a nivells més baixos de concreció, es coorganitzin en cooperatives de consum, participin en programes de comerç just, o estiguin tan preocupats per la vigència i pràctica d’allò “local”. Junts compta avui entre els seus simpatitzants amb éssers amb aquests posicionaments. Potser de forma reactiva a l’acumulació de poder estatal (establishment i PP), potser aprofitant-se de l’abstracció d’un discurs ideològicament buidat, o potser empesos per veure Junts com un contrapoder real (en clau processista); però Junts té, convivint en les seves mateixes bases, a gàngsters tradicionals al costat de nous ecologistes. “El projecte de Puigdemont s’ha escurat massa a l’esquerra” deia Marc Castells, representant del PDeCAT al Diari Ara. Potser va pensar el mateix Eudald Calvo, ex-alcalde d’Argentona amb la CUP i que en aquestes properes eleccions de 2023 es presenta pel mateix càrrec amb Junts.    

De classe mitjana i preocupats per “causes socials”; defensors de justícies pal·liatives per aquest món del capital que ells mateixos subjecten. En efecte, no semblen posicions llunyanes a altres moviments ciutadanistes que es presenten ells mateixos com a antagònics a les línies de Junts. Tots els reformismes s’assemblen. Almenys a ulls de qui en el seu marc ideològic divideix les posicions de forma dual: aquells que subjecten el capital i aquells qui l’enfronten. No esperem que aquest article convidi a angelitzar o benevolitzar la nostra dreta. Al contrari, eseperem que ajudi a situar-la en el seu marc complet de relacions locals i estatals. A conèixer millor aquells que són, sigui com sigui, els nostres enemics. No és que, en efecte, per algun estrany motiu, com a país, no tinguem una dreta clàssica. Al contrari, simplement és l’afirmació que el gran capital s’ha vist mútuament allunyat del procés d’emancipació català. No és que no tinguem dreta clàssica a Catalunya, sinó que aquesta és simplement espanyolista. L’ordre de sempre. Mentrestant, Junts, seguirà amb els seus equilibris per encabir en un mateix projecte als gàngsters tradicionals de comarques amb nous ecologistes desideologitzats de bona fe. Una tasca dura i difícil que van trampejant situació en situació. Com poden.

Notes

[1] El terme fou acunyat i desenvolupat per Manuel Delgado (2016, Ciudadanismo). D’ell i la seva anàlisi, com ja vam avisar en el primer article, beu tot el raonament aquí presentat.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles