A tot Àfrica, les lluites per la sobirania i contra l’imperialisme estan donant lloc a una nova onada de resistència panafricana.
Les guerres, la desestabilització neocolonial, la ideologia de l’«ajuda» i la influència de les institucions financeres occidentals han sabotejat el continent africà des de dins i l’han mantingut en una situació de dependència econòmica. Tanmateix, els seus pobles han expressat constantment la voluntat de sobirania i el rebuig a les ingerències externes.
Quines manifestacions actuals de la lluita per la unitat africana podem observar avui i quina continuïtat podem establir amb el moviment panafricanista del segle XX? En el context de les polítiques de l’administració Trump als Estats Units, dirigides contra els i les treballadores migrants, i de la promoció de la ideologia d’extrema dreta als països capitalistes, podem afirmar que les diàspores africanes continuen exercint un paper important en aquests desafiaments i en l’aparició d’un nou poder negre?
El professor Hakim Adi, autor de Pan-Africanism: A History, ha estat entrevistat per Alex Anfruns, periodista i investigador, sobre les lluites africanes per l’emancipació.
Alex Anfruns: Comencem des d’una perspectiva cronològica. A la dècada de 1950 hi havia diferents corrents dins del moviment panafricanista que, tot i compartir objectius comuns com l’antiracisme i l’anticolonialisme, divergien en la seva visió de la lluita d’alliberament. Quines figures i quins moments clau d’aquell debat panafricanista destacaries?
Hakim Adi: Un moment clau va ser la Conferència dels Pobles Africans de 1958, celebrada a Accra, Ghana, i organitzada per dos dels principals panafricanistes de l’època: Kwame Nkrumah, que era primer ministre de Ghana, i George Padmore, panafricanista de Trinitat que havia estat el principal organitzador del famós Congrés Panafricà de Manchester de 1945. Aquella conferència de 1958 va ser un moment molt important perquè en aquell moment hi havia molt pocs països africans independents. Ghana acabava d’esdevenir independent, havia assolit la independència política formal de la Gran Bretanya.
Alguns països encara lluitaven per la seva independència, com Algèria… un o dos països ja eren independents, però la major part del continent africà encara no ho era… Per tant, era molt important celebrar aquesta conferència per reunir persones d’arreu del continent africà, així com algunes de la diàspora, i debatre sobre la necessària unitat entre els africans i també sobre la política de l’alliberament panafricà. Va ser una conferència molt reeixida en el sentit que va reunir moltes persones diferents, dirigents de tot el continent, com Felix Moumié del Camerun, Joshua Nkomo de Zimbàbue, Patrice Lumumba del Congo i molts altres, incloses nombroses organitzacions…
Un dels participants clau va ser Frantz Fanon. Era un panafricanista caribeny i martiniquès que personificava el panafricanisme, ja que, malgrat provenir del Carib, va dedicar gran part de la seva vida a la lluita d’alliberament a l’Àfrica i en aquell moment era representant de l’FLN algerià. Va assistir a aquella famosa conferència i va plantejar una perspectiva sobre la lluita d’alliberament a l’Àfrica diferent de la dels principals organitzadors de la conferència, Nkrumah i Padmore. Ells havien defensat que l’alliberament panafricà podia ser no violent si la gent s’organitzava adequadament, etc.
Fanon, basant-se en la seva experiència i, de fet, en l’experiència d’altres països africans, va plantejar una perspectiva diferent i va afirmar que la força i la violència podien ser necessàries per alliberar realment l’Àfrica. Per tant, va ser un moment molt important: els enregistraments i les memòries personals d’aquella conferència destaquen la intervenció de Fanon, que va generar un gran debat, fins al punt que els organitzadors van intentar trobar maneres de combatre les seves idees… Això va posar de manifest una diferència fonamental dins del moviment panafricà d’aquell moment: com s’havia d’aconseguir realment l’alliberament?
És interessant que el 1945, a Manchester, el congrés havia decidit que la força seria necessària per aconseguir l’alliberament anticolonial. El 1958, dos dels participants clau de la Conferència de Manchester havien canviat d’opinió. Fanon tenia l’experiència de la revolució algeriana i, per tant, va dir: «Un moment, és ben possible que la força i la violència siguin necessàries». Crec, doncs, que aquest és un moment molt important i una diferència significativa entre aquestes figures clau del panafricanisme dels anys cinquanta. Naturalment, n’hi ha moltes altres, però crec que aquest és un bon exemple de les diferències que van sorgir dins del moviment en aquell moment.
AA: En una altra de les teves obres fonamentals has analitzat exhaustivament la relació entre panafricanisme i comunisme. Com va influir el comunisme en el moviment panafricà durant la lluita per la independència?
HA: Quan parlem del comunisme tal com es va desenvolupar històricament, podem definir-lo com la condició per a l’alliberament dels productors de riquesa, dels treballadors. D’això tracta el comunisme. El moviment comunista de les dècades de 1920 i 1930, el de la Tercera Internacional, va mostrar un gran interès per la lluita d’alliberament a l’Àfrica i també en altres parts del món. De la mateixa manera que els panafricanistes dels Estats Units, de l’Àfrica, del Carib i d’altres llocs van mostrar un gran interès pel comunisme i per l’impacte de la Revolució Russa, les idees de Lenin i els bolxevics, etc.
La gent de l’Àfrica i de la diàspora coneixia bé l’impacte del capitalisme, el que significava el sistema centrat en el capital. Significava esclavitud, significava domini colonial i la divisió del continent africà. La Revolució Russa, en canvi, va demostrar que tot aquell sistema polític podia ser enderrocat, que hi havia una alternativa. Aquella alternativa obria moltes possibilitats per a un tipus diferent de societat, en què la majoria de la població prengués les decisions, una societat en què persones que parlaven llengües diferents i pertanyien a nacions diferents poguessin conviure.
Una altra cosa que el moviment comunista va aportar a les colònies va ser una perspectiva sobre com es podia lluitar. Si observem les dècades de 1930 i 1940, en termes generals l’enfocament del moviment panafricà consistia a presentar peticions a les grans potències, a les potències colonials, i dir-los: «Un moment, el domini colonial s’hauria de reformar, s’hauria de millorar, fer-lo més amable…».
Els comunistes deien: «Això no canviarà les coses». El que canviarà les coses és l’organització de les masses populars: organitzar els camperols, els treballadors, etc. En segon lloc, els comunistes defensaven que potser caldria utilitzar la força, i probablement caldria fer-ho, per eliminar aquell sistema. I, en tercer lloc, aquesta lluita anticolonial de les masses populars havia d’estar unida a les lluites dels pobles d’arreu del món, ja fos a Europa, Amèrica, Àsia, etc., que lluitaven per objectius comuns.
El moviment comunista va aportar aquesta perspectiva al panafricanisme i va tenir una gran influència durant aquell període, però també posteriorment, durant les dècades de 1940, 1950 i 1960. Si pensem en algunes de les principals lluites d’alliberament que van tenir lloc a l’Àfrica a partir dels anys seixanta, especialment després de l’enderrocament de Nkrumah, però fins i tot abans, moltes estaven influïdes pel marxisme. Les lluites d’alliberament d’Angola, Sud-àfrica, Moçambic, Zimbàbue, etc.
El 12 de setembre vam celebrar l’aniversari del naixement d’Amílcar Cabral, un dels grans panafricanistes i dirigent de l’alliberament de Guinea Bissau i Cap Verd, que també va estar influït pel marxisme. Si pensem en les grans figures de les lluites sud-africanes, totes eren comunistes: Nelson Mandela, Walter Sisulu, etc. Per tant, la influència del comunisme en general i del marxisme va ser molt important en el conjunt del moviment panafricà.
AA: Diries que esdeveniments com l’assassinat de Lumumba i la llarga guerra d’Algèria van empènyer els nous països africans cap a un panafricanisme més radical?
HA: No ho crec. Va ser un període molt difícil: en primer lloc, les dècades de 1950, 1960 i 1970 estaven immerses en plena Guerra Freda. La influència de l’anticomunisme era immensa i va tenir un impacte enorme a l’Àfrica, igual que en altres parts del món. Això va pressionar els països africans perquè intentessin fer l’impossible: trobar una manera d’aconseguir algun tipus d’independència dins dels límits establerts per les grans potències.
Es podria dir que el fet que Algèria hagués de lluitar en una guerra de deu anys per aconseguir el seu alliberament, que la població de Kenya hagués de lluitar en una guerra per assolir el seu alliberament, i el mateix en altres països… hauria d’haver deixat clar als pobles africans quin tipus de lluita era necessària.
També el fet que, en un país que acabava d’aconseguir la independència com el Congo, grans potències com Bèlgica, els Estats Units i altres poguessin organitzar un motí dins de l’exèrcit, dividir el país, arrestar-ne el dirigent i assassinar-lo… aquests fets haurien pogut galvanitzar tot el continent i crear un tipus molt diferent de panafricanisme. De fet, aquests esdeveniments, i particularment la detenció i l’assassinat de Lumumba, sí que van galvanitzar les masses populars del continent. Va ser un esdeveniment de gran transcendència, però pel que fa als estats, als governs, la qüestió era diferent.
Aquesta és una de les coses que hem de recordar d’aquell període: als anys seixanta s’entrava en l’era del panafricanisme dels estats, i aquests estats, fins i tot els més radicals —podríem considerar com a tals Ghana, Algèria o potser Guinea—, actuaven dins de les condicions d’aquell moment. Intentaven trobar una manera d’organitzar-se que potser no impliqués plenament la lluita, intentaven arribar a algun tipus d’acord amb les grans potències. La majoria dels països, especialment els francòfons, amb potser una o dues excepcions, van romandre gairebé tots dins de l’òrbita de l’imperialisme francès.
Va ser un període molt difícil i no crec que aquells esdeveniments, per si mateixos, empenyessin els estats africans cap a posicions diferents. El que van demostrar van ser les limitacions d’aquella nova independència, perquè els països africans aparentment tenien un estat independent, però quan apareixia un dirigent com Lumumba, que mostrava una tendència a seguir un rumb independent, les grans potències simplement l’eliminaven.
Vam veure el mateix uns anys més tard, quan Nkrumah va ser enderrocat, i això també va passar a molts altres dirigents: Felix Moumié va ser assassinat al Camerun. Això va demostrar sobretot la força i la manca d’escrúpols de les grans potències, particularment amb l’assassinat de Lumumba. La lluita a Algèria sí que va mostrar què es podia aconseguir mitjançant l’organització de la majoria de la població i la lluita armada, però en la majoria dels casos aquest no va ser el camí seguit pels estats africans.
AA: Què en penses de la manera com Nkrumah i altres lluitadors per l’alliberament van analitzar el neocolonialisme en aquell període?
HA: Nkrumah, Fanon i altres van fer anàlisis del neocolonialisme, però aleshores ja era gairebé massa tard: l’Àfrica i els africans no estaven en condicions de fer-hi gaire cosa, més enllà d’emprendre noves formes de lluita. Eren lliçons per al futur. El neocolonialisme significa una nova forma de colonialisme, en què aparentment existeixen un estat, un govern i un país independents, però en realitat hi ha un govern lligat a una de les antigues potències colonials, o potser a una nova potència, mitjançant vincles econòmics, militars o polítics… i, per tant, no actua de manera independent. Molta gent sostindria que la majoria dels estats africans des dels anys seixanta han estat estats d’aquest tipus. Tenen himnes i banderes, però no segueixen camins independents que afavoreixin la majoria dels seus ciutadans.
La solució de Nkrumah, o una de les propostes que defensava, eren uns Estats Units d’Àfrica: si els països africans s’unien, podrien ser més forts econòmicament, políticament i potser també militarment, i aquesta unitat seria prou sòlida i poderosa per fer front al neocolonialisme.
El problema era que la naturalesa i les característiques del neocolonialisme ja existien als anys seixanta. Per tant, els estats als quals apel·lava perquè formessin els Estats Units d’Àfrica ja eren essencialment estats neocolonialistes, sota la influència dels francesos, els britànics, els belgues i altres. Així doncs, esdevenia molt difícil unir-se de la manera que Nkrumah imaginava.
Fanon va escriure una anàlisi incisiva sobre què era el neocolonialisme, com funcionava, per què havia sorgit, el fet que fos una determinada classe social la que havia arribat al poder, que econòmicament depenia d’interessos estrangers, etc. Tot això és útil per a tothom, però per als governs existents a l’Àfrica, igual que en altres països, no va tenir ni podia haver tingut un efecte important.
El que és important en el context africà és que, almenys malgrat totes les seves limitacions, aquests governs van ser capaços d’unir-se el 1963 per crear l’Organització de la Unitat Africana. I, amb totes les seves limitacions, van lluitar plegats per l’alliberament de la resta del continent del colonialisme de colons; és a dir, contra els estats colonials: Sud-àfrica, Namíbia, Rhodèsia, Zimbàbue… Es van unir per aconseguir aquelles victòries, però més enllà d’això no hem vist gaires més evidències. De fet, els mateixos estats africans van reconèixer les limitacions de l’OUA i la van substituir per la Unió Africana.
AA: En el teu llibre abordes els debats permanents que van configurar el panafricanisme en diferents regions geogràfiques, tot destacant-ne la vitalitat i la diversitat d’expressions dins del moviment. Quins objectius compartien els activistes de la diàspora, com es relacionaven amb l’Àfrica i quines dificultats afrontaven en lluitar des de l’interior dels països occidentals?
HA: Sí, suposo que l’activista més conegut, i que agrada a molta gent, és Malcolm X als Estats Units, així com les Panteres Negres, etc. També hi havia altres activistes, com Walter Rodney a Guyana. Crec que per a tots ells, i per a molts altres, l’Àfrica era una gran font d’inspiració; Malcolm X n’és el millor exemple. Va viatjar a l’Àfrica durant els anys seixanta i el va impressionar el fet que aquells països estiguessin assolint la independència, que els africans comencessin a decidir els seus propis assumptes i a prendre les seves pròpies decisions.
En els seus discursos parlava constantment de la importància de l’Àfrica i de l’alliberament africà. Fins al punt que, quan va crear una organització, la va anomenar Organització de la Unitat Afroamericana (OAAU). I fins al punt que va demanar als dirigents africans que assumissin la responsabilitat envers els membres de la diàspora, dient-los: «Nosaltres som les ovelles perdudes i vosaltres sou els pastors, i us hauríeu de preocupar per nosaltres com a africans, com a persones d’herència africana, i defensar-nos a les Nacions Unides», etc. De manera semblant, els Panteres Negres fins i tot van tenir durant un temps una seu a Alger, i estaven influïts per les lluites que tenien lloc al Congo i en molts altres indrets.
Però, tal com van descobrir Malcolm X i les Panteres, les lluites eren diferents, encara que les unes poguessin influir en les altres. Hem de recordar que el tipus de política que va sorgir als Estats Units durant els anys seixanta, que solem anomenar Black Power, també va tenir influència a l’Àfrica, especialment entre persones com Steve Biko i el moviment de la Consciència Negra a Sud-àfrica. Però les lluites eren diferents: eren lluites desenvolupades als Estats Units i, encara que fossin lluites protagonitzades per persones africanes, tenien lloc dins dels límits dels Estats Units. Això significava que els afroamericans havien de lluitar al costat d’altres sectors de la població nord-americana. Els més clarividents ho van entendre; persones com les Panteres Negres van reconèixer que havien d’organitzar-se al costat d’altres grups de població dels Estats Units i, per tant, van comprendre que l’alliberament implicava una alternativa al sistema polític i econòmic existent.
Malcolm X també va reconèixer que els qui oprimien els afroamericans als Estats Units eren els mateixos que oprimien els pobles de l’Àfrica. En conseqüència, eliminar aquella opressió, lluitar per eliminar-la als Estats Units, també ajudaria els pobles africans. Però, evidentment, van afrontar moltes dificultats i problemes derivats de la manera com s’organitzaven i també del fet que els Estats Units van intentar eliminar-los, van assassinar molts dels seus dirigents, entre ells Malcolm X i molts dirigents de les Panteres Negres, i en van empresonar d’altres… Aquest va ser un dels principals problemes.
I després tenim algú com Walter Rodney, conegut sobretot com a intel·lectual, escriptor i historiador, i que probablement va tenir el seu impacte més gran en aquest terreny, però també per la seva anàlisi del que passava a l’Àfrica, perquè va participar en els treballs que van conduir al Sisè Congrés Panafricà, celebrat a Dar es Salaam, Tanzània, el 1974. Si observem el que va escriure, era molt crític amb el neocolonialisme, amb molts dirigents africans, inclòs Nkrumah, i amb molts panafricanistes com George Padmore. Deia que havien perdut el rumb, que havien perdut de vista la lluita de classes, que hi havia diferents classes implicades i que calia lluitar contra elles, i també contra el sistema imperialista d’estats; que no es podien fer les coses simplement de manera pacífica, sense transformar fonamentalment el sistema polític i el sistema econòmic.
Ell també va ser víctima del terrorisme d’estat, perquè va ser assassinat a Guyana quan encara era molt jove. Aquests van ser alguns dels problemes que van afrontar, però n’hi havia molts altres…
AA: Com lluita avui la gent per la unitat africana i com es relaciona aquesta lluita amb el moviment panafricà del segle XX?
HA: De nou, avui les condicions són molt, molt difícils; és una situació molt complicada. Crec que el millor exemple de panafricanisme modern seria un moviment com el de les reparacions. És un moviment que reclama reparacions pels crims de l’esclavitud, del tràfic d’éssers humans, del colonialisme, etc. I, si observem aquesta lluita per les reparacions, veiem que existeix des del segle XX… fins i tot des del segle XVII! Ha estat un dels elements clau de les lluites panafricanes al llarg dels segles: cal restituir, cal reparar els crims comesos contra els africans.
Però, si observem aquest moviment avui, veiem que està encapçalat pels estats. Recentment, s’ha celebrat una gran conferència a Barbados, al Carib, sobre les lluites per les reparacions, però està liderada per la Comunitat del Carib (CARICOM) i la Unió Africana (UA). Tot i que aquestes dues organitzacions treballen conjuntament, hi ha diferències dins de cadascuna i també entre elles. Les persones i els països també tenen les seves pròpies preocupacions particulars; per exemple, Algèria va celebrar l’any passat una conferència molt important sobre la qüestió del colonialisme com a crim contra la humanitat. No és una perspectiva nova, però és una qüestió que cal destacar.
Per tant, tenim perspectives lleugerament diferents. Al Carib hi ha una preocupació més gran per l’esclavitud i el tràfic d’éssers humans; a l’Àfrica, la preocupació se centra una mica més en el colonialisme. Aquests moviments i organitzacions conflueixen, però són organitzacions d’estats. Després hi ha actors no estatals a Europa, als Estats Units i a la diàspora en general que diuen: «Un moment, a nosaltres no ens representa cap estat o, encara més important, no estem representats en aquestes deliberacions». També es podria argumentar que els estats tampoc no tenen gaire mandat per representar els pobles de l’Àfrica i del Carib, perquè aquests pobles no són consultats més que els membres de la diàspora que viuen fora d’aquests estats.
Per tant, tenim un moviment molt potent, del qual es parla contínuament als mitjans de comunicació, se celebren conferències i està guanyant impuls, però també hi ha tota mena de tensions i contradiccions internes que el fan força difícil. Tot i això, és un moviment de llarg recorregut, que es remunta al segle XVII… Per tant, és un moviment molt important i encara hem de veure com evolucionarà.
AA: Com afronta el moviment antiracista dels Estats Units i del món angloparlant les polítiques antimigratòries de Trump?
HA: Bé, el moviment antiracista no existeix només als Estats Units, perquè també és important a Europa i en altres llocs. Als Estats Units és un moviment ampli, amb diferents vessants, perquè el govern de Trump, en particular, està llançant una ofensiva contra tot: en primer lloc, trobem un atac contra els llibres; fins i tot els llibres que poden estar disponibles a les biblioteques públiques, escolars o universitàries són atacats, prohibits o cremats. Aquesta és una de les lluites. I una altra és defensar els llibres d’autors negres, els llibres sobre antiracisme i llibres sobre tota mena d’altres qüestions, perquè també s’està atacant altra gent. Després hi ha un atac contra el principi general d’igualtat, el que als Estats Units anomenen DEI (Diversity, Equality and Inclusion, diversitat, igualtat i inclusió), en l’àmbit laboral, particularment a les universitats, però també als departaments governamentals i les institucions públiques… Tot això també és atacat.
Després hi ha altres atacs, diverses formes de racisme d’estat, agressions per part de la policia, etc.; també hi ha els atacs dels funcionaris d’immigració, de l’ICE, i més tard hi ha els atacs generals provinents del govern contra persones que consideren migrants o amb condició de migrants, ja que Trump pronuncia discursos racistes contra somalis, haitians i altres… Per tant, assistim a una escalada molt greu dels atacs, que també té influència fora dels Estats Units, incloent-hi la Gran Bretanya i altres països, fins al punt que gairebé s’ha començat a considerar acceptable que algú pugui ser atacat.
Recentment, hem tingut un cas a la Gran Bretanya: un professor negre d’universitat —no tenim gaires professors negres— va ser acusat de plagi per una persona que es declarava obertament racista, i aquesta acusació va ser recollida i repetida per tota la premsa britànica, va sortir a la televisió… i la conseqüència va ser que aquest jove professor es va treure la vida… Va ser un atac obertament racista, i hi ha moltes altres manifestacions.
Naturalment, als Estats Units la gent s’està organitzant, i crec que la clau d’aquesta organització, una vegada més, és que no poden ser només els afroamericans o les persones procedents del Carib els qui s’organitzin, sinó que cal organitzar la població en general contra aquest atac als seus drets, perquè la història ens ha demostrat que un atac contra qualsevol persona és un atac contra tothom. Per tant, tothom s’ha d’organitzar contra aquests atacs. Sí, doncs, són lluites molt importants i, evidentment, estan vinculades a altres ofensives que els Estats Units estan llançant internacionalment contra Cuba, Veneçuela, l’Iran, el Canadà… contra tothom, contra qui sigui. En conseqüència, la situació als Estats Units és molt perillosa i cal que tothom s’uneixi, però els panafricanistes han de formar part d’aquesta lluita àmplia per canviar la situació als Estats Units, a la Gran Bretanya i arreu.
Hakim Adi és un historiador de renom internacional establert a Londres i autor del llibre «Pan-Africanism: A History», ja publicat en castellà, francès, portuguès i moltes altres llengües.
