Fa poc vaig descobrir el mite de la “vaga a la japonesa”: la idea que els empleats treballen el doble per saturar la producció i enfonsar els preus per sobreoferta. La realitat és força més trista i molt menys èpica. Són aturades tradicionals en què es deixa de treballar completament, només que són extremadament curtes i pacífiques. Els sindicats i la patronal solen pactar el moment exacte de l’aturada per protestar amb pancartes sense afectar l’economia de l’empresa, sense molestar els clients i sense que el públic general arribi a assabentar-se’n. Tot el contrari dels piquets, els talls de carreteres i la plantada amb cadires i pupitres a la Sagrada Família que hem estat fent els professors al territori des del març de 2022. Nosaltres sí que vam entendre la regla bàsica: una vaga en un servei públic només funciona si, de debò, molesta el públic. I, com a bona protesta que molesta, la resposta de l’opinió pública no es va fer esperar. Mentre intentàvem frenar el desmantellament de l’educació, el discurs dominant es va reduir a titllar els professors de “pocavergonyes” i “privilegiats que es queixen per tot”. Ens vam trobar amb famílies indignades no pas pel deteriorament de l’ensenyament dels seus fills, sinó perquè la vaga els trencava la logística familiar, tractant l’escola com si fos una guarderia.
Parlar del professorat com un «proletariat intel·lectual» ha deixat de ser un debat per convertir-se en la realitat del conflicte educatiu que vivim a Catalunya. Tot i que tradicionalment se’ns ha situat dins de la classe mitjana pel capital cultural, la realitat econòmica actual ens ha fet baixar de cop a terra: entre la pèrdua de poder adquisitiu, els 33 alumnes per aula i una burocràcia que ens ofega (sobretot a FP, per l’acreditació del segell de qualitat), les nostres condicions de treball s’han equiparat en vulnerabilitat a les de la classe treballadora tradicional.
Per acabar amb la devaluació de la professió docent avui dia, el primer que cal trencar és el mite de la jornada laboral: nosaltres no treballem com algú que fitxa les hores, compleix el seu torn i desconnecta quan surt. No venem simplement un temps presencial a l’aula, sinó que una part enorme de la nostra feina té lloc fora de l’horari escolar de manera totalment invisible. Les tardes i els caps de setmana se’n van a preparar classes, adaptar materials, corregir i atendre les famílies, si també ets tutor. Com que la societat només veu el temps que passem dins de l’aula, s’acaba alimentant el tòpic superficial de les “poques hores i els tres mesos de vacances”, quan la realitat és que la frontera entre la feina i la vida personal desapareix, generant una ansietat constant, per no parlar del fet que és impossible no implicar-se emocionalment en els alumnes. T’emportes a casa les seves frustracions, les seves rebequeries, misèries i mancances. A més, l’educació s’ha contagiat d’una lògica de mercat en què les famílies actuen sovint com a clients que exigeixen resultats immediats, a més de bons; en aquesta dinàmica, quan el professor avalua amb rigor o posa límits, deixa de ser vist com un expert per ser percebut com un impertinent.
Quines eren les nostres demandes? Va començar amb la imposició unilateral de l’avançament del calendari escolar, però anava molt més enllà: exigíem la reversió total de les retallades arrossegades des del 2010, l’equiparació salarial del professorat d’FP i un augment salarial real que frenés l’hemorràgia de poder adquisitiu que arrosseguem des de fa anys. També exigíem la reducció urgent de les ràtios a les aules —perquè amb 33 alumnes no pots ni escoltar-te ni pensar, ni estar per tothom ni adaptar els continguts— i la presència de tècnics d’integració social com a personal laboral fix de la Generalitat, sense dependre de subvencions temporals ni d’empreses externes. Tot això estava avalat per una petició bàsica i legal: complir d’una vegada amb la inversió del 6% del PIB en educació que fixa la mateixa LEC, en lloc del paupèrrim 3,8% actual. Però al Departament d’Educació no se li va acudir cap altra cosa que llançar un pla pilot per introduir els Mossos d’Esquadra de paisà a les aules per mediar i frenar aldarulls. Perquè és clar: per a l’administració és molt més barat posar una porra a l’aula que posar-hi un professional que escolti.
Per al 2026, la pressió de les mobilitzacions va aconseguir tancar la reversió de les retallades històriques del 2010, consolidant les 18 hores lectives a secundària, el cobrament del primer sexenni al cap de 6 anys i la reducció d’hores lectives per als majors de cinquanta-cinc anys. L’augment de sou per als professors públics el 2026 es resumeix en un nou complement de 50 € bruts més al mes (uns 700 € addicionals l’any en 14 pagues), a més de l’augment general per als funcionaris estatals d’un 1,5% fix. Així mateix, pel que fa al deute dels estadis (sexennis) no rebuts durant les retallades, la Generalitat s’ha compromès a retornar-lo íntegrament de manera esglaonada en 5 anys a partir del 2027.
Tanmateix, el malestar de fons continua intacte: Catalunya continua sense arribar al 6% del PIB en inversió educativa, la integració dels TIS continua sent insuficient i les aules de Secundària i FP continuen sobrecarregades de burocràcia i de ràtios elevades, demostrant que, encara que hi hagi hagut un augment de sou, l’educació pública continua funcionant a base d’enramatges.
És difícil, però, parlar de victòries salarials si l’emergència de l’habitatge a Catalunya ens expulsa directament de les escoles on ensenyem (i els alumnes aprenen) o ens condemna a compartir pis ben passats els trenta. Mentre els fons voltor i grans tenidors acaparen immobles per especular, l’explosió de pisos turístics i lloguers de temporada buida els barris de veïns i famílies. El conflicte educatiu és només una esquerda més en un sistema que precaritza la vida mentre converteix drets bàsics —com educar o tenir un sostre— en un luxe. Si el cost de vida és inassumible, la resposta no pot ser només una vaga de professors: l’única via real per aturar aquest saqueig és trencar la pau social i convergir en una vaga general. Perquè ja no es tracta de defensar únicament l’aula o la nòmina, es tracta de defensar el dret a una vida digna.
