Preparant el 8 de març: Les dones oblidades de les nostres revolucions

Autor

Del mateix autor

Fawzía Abu Jáled

Roque Dalton

Vladimir Maiakovski

Les dones oblidades de les nostres revolucions: les dones en les Revolucions modernes

Explicar el paper de les dones a les revolucions és força difícil perquè fins fa molt poc no han començat les dones historiadores a rescatar-les de l’oblit. Mentre la historiografia estava dominada de manera absoluta per la visió masculina era molt difícil que es valoressin i ressaltessin totes les facetes, el valor i les contribucions de les dones als contexts revolucionaris. Ara, cada vegada més, magnífiques historiadores com la Mary Nash o la Susanna Tavera ens expliquen el paper de les dones a les revolucions, i l’Elisenda Berenguer va fer un retrat magnífic de la Neus Català, però queda encara molt per fer i, sobretot, queda per fer del seu exemple una memòria constant, present i ben nostra en el nostre dia a dia, en la construcció d’una consciència col·lectiva de dones en lluita pels seus drets i per un món millor per a tota la Humanitat.

En començar el recorregut, però, trobem sols figures aïllades. En la mateixa Revolució Francesa per entendre el gran drama personal i col·lectiu que ha representat l’acció revolucionària de les dones en els moments de canvi social, però sols ens queden alguns noms i algunes imatges de fiabilitat dubtosa… En aquest sentit, un bon exemple que els canvis durant anys i anys –i encara ara– s’han aturat un pas abans que s’aconseguís que les dones en participessin plenament, el tenim en els escrits i l’exemple d’Olímpia de Gouges (1748-1793). En la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791), ella ens mostra fins a quin punt el que havia estat aprovat en la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà per l’Assemblea Nacional l’agost del 1789, deixava fora de la revolució a les dones franceses. Olímpia de Gouges denunciava la gran hipocresia de la revolució amb relació a les dones, que havien quedat oblidades del projecte igualitari. En canvi, per a Gouges, la “dona neix lliure i ha de romandre igual a l’home en drets”… i així demanava per a les dones també llibertat, igualtat i drets polítics, en concret el dret de vot (que les franceses no aconseguiran fins a 1948).

Olímpia de Gouges va ser una víctima de la dictadura jacobina i va morir a la guillotina per defensar la universalitat dels ideals que la Revolució Francesa, que havia quedat reclosa en mans dels homes, sense permetre que les dones poguessin ser també protagonistes dels desenvolupaments que donaven llum a una nova societat. L’obra legal més important de la Revolució Francesa, el Codi Civil napoleònic (1804), és de fet un autèntic dogal, ja que nega a les dones igualtat jurídica, dret a la propietat, i les discrimina recloent-les a la llar, sotmeses a l’autoritat masculina.

Una dona encara potser més desconeguda és Louise Michel (1830-1905). Va ser una dona indomable, una educadora molt avançada i una escriptora injustament oblidada. Però és, sobretot, una de les grans figures que destaquen de la Comuna de París. D’ella es diu que va ser la primera persona que va enarborar la bandeja negra, símbol del moviment anarquista. Louise Michel anava al davant de les manifestacions de dones que impediran que els canons passin a mans dels soldats del govern de Versalles, i en els dos mesos de la Comuna s’ocupa de la defensa de París, però també del fet que els nens i nenes tinguin menjar assegurat, un lloc on estar, donant impuls a la creació d’escoles i orfenats laics. Finalment, en els darrers combats de defensa de la Comuna, Louise Michel està al capdavant d’un batalló femení que s’enfrontarà amb la reacció. Després d’un consell de guerra, és condemnada a 10 anys d’exili a Nova Caledònia, on seguirà amb la seva tasca política. Dona lluitadora fins al final (en els darrers anys de la seva vida la policia la vigilava i detenia al més petit pretext) mor finalment el 1905, als 74 anys, considerada ja una figura respectada de l’anarquisme i en plena activitat política.

I de dones franceses gairebé oblidades anem a unes dones que inauguren una gran saga plural de protagonismes silenciats en femení. Parlo de les dones de la revolució mexicana que no es pot entendre (com insisteix en explicar-nos Alessandra Sutter a “Las mujeres en la revolución mexicana: un protagonismo silenciado”), si no veiem que reivindiquen una altra figura de dona que no és precisament la de la Malinche -l’enamorada del conqueridor espanyol que havia dominat la iconografia femenina mexicana fins aleshores-, sinó que són les filles, les esposes i amants dels soldats de la Revolució mexicana, però també les dones que lluiten, que comparteixen, que animen i prenen les armes quan cal, i parlen i reivindiquen la seva llibertat per tot Mèxic.

Són dones sense nom, “soldaderas”, “adelas”… Malgrat la gran quantitat de fotografies que existeixen, fins i tot una pintura de Frida Kahlo, encara hi ha dubtes de qui era la famosa Adela de la cançó, i si va existir alguna vegada… Però sobre aquest retrat de la invisibilitat, sobre aquests documents històrics i narrativa real o mítica que sembla no deixar cap dubte de la importantíssima participació de les dones mexicanes a la revolució, es crea una identitat que el temps ha volgut destruir… Una història de participació conscient, construïda amb rostre anònim a la Revolució Mexicana que ha fet de les dones un subjecte social revolucionari… i que ara paguen en primera línia de la immigració, en les “maquilas” de la frontera, en les reivindicacions constants per un treball digne i contra la corrupció i la violència… i en els cementiris de Ciudad Juarez.

La revolució soviètica

Segurament amb la Revolució Russa de 1917 podem trobar de forma més clara com les grans dones revolucionàries aconsegueixen trametre les conquestes de les seves lluites a les següents generacions de dones. Si des de la preparació de la Revolució Russa fins als primers moments d’afirmació de les conquestes revolucionàries es distingeixin clarament figures individuals esplèndides com les de Vera Ivanovna Zasulich (1849-1919) o Alexandra Kollontai (1872-1952).

Alexandra Kollontai va ser escollida per Lenin, després de la Revolució, Comissària del Poble per l’Assistència pública, i des de la seva responsabilitat va aconseguir modificar les lleis que subordinaven les dones als homes, li negaven el dret de vot i sancionaven les pitjors condicions de sou i treball en general. Va aconseguir que es legislés a favor del divorci i el dret a l’avortament, i en la seva responsabilitat específica, va millorar les ajudes socials i impulsar la creació de llars d’infants mentre feia una gran campanya de divulgació dels nous drets de les dones. Un any després de la revolució, el 1918, Kollontai ajuda a fer que se celebri el Primer Congrés de Dones Treballadores de tota Rússia. Una de les millors decisions d’aquest Congrés va ser la creació d’un organisme destinat a promoure la participació en la vida pública, lluitant sobretot contra l’analfabetisme de les dones.

No és doncs estrany que, tot i el deteriorament polític, al cap de pocs anys es produeixi una autèntica revolució social per part de les dones que fa possible que una Valentina Tereshkova deixi al món sense alè. Però si la primera dona astronauta del món és russa, això és possible perquè hi ha en tota la Unió Soviètica centenars de milers de possibles tereshkoves a les aules universitàries, en tots els llocs de responsabilitat de la societat, també legislant i fent aplicar lleis amigues de les dones com havia començat a fer la Kollontai. Malgrat les mancances serioses en l’evolució de la història soviètica (començant pel que solia dir Manuel Sacristan que el primer problema important era que en temps de Stalin ja s’havia acabat amb els soviets) el cert és que estic d’acord amb la delegada anònima (una altra vegada una veu de dona sense rostre que encerta en la frase justa) que, a la Conferència de Dones de Pekín de l’any 1995, diu que el “mur de Berlín ha caigut sobre les dones”.

Les 13 roses, Angelita Cuesta i Neus Català

Acabem el nostre recorregut per les dones oblidades de les revolucions amb l’aixecament feixista a Espanya i la nostra companya Neus Català. Sé que hi ha noms que són molt importants, però precisament per això no en parlo: no són dones oblidades. En canvi, llegim el que va escriure l’amic Rafael García Almazán en el seu blog Kabila sobre aquesta dolorosa qüestió. La seva sensibilitat pel tema és extraordinària perquè la seva mare va estar a la presó amb les 13 roses. En la mort d’Angelita Cuesta, els primers dies de gener de l’any 2011, el company i amic García Almazán va escriure:

Después llegó la transición, y os olvidó, pudisteis contar vuestra historia, pero las instituciones democráticas, esas a las que defendisteis años antes, esas por las que sufristeis, no quisieron escucharos, se volvieron voluntariamente sordas.

Y no os devolvieron esa dignidad, perdida por haber sido republicanas, por haber defendido el orden constitucional, por haberos enfrentado al fascismo. Mientras en este país oscuro se colocaban en puestos principales los franquistas reconvertidos en demócratas convenidos, para mantener el poder que les facilitó el nuevo régimen. (…) A muchas en la cárcel, os torturaron, os violaron, os marcaron, y hoy sabemos que también a muchas de vosotras os robaron vuestros hijos para apartarlos del “mal rojo”. Esos canallas os destrozaron la vida, y cuando parecía que se podía levantar la vista, fue un espejismo y os encontrasteis solas, sin apoyo de las instituciones democráticas.

Hoy todavía estáis mal tratadas por las instancias oficiales, los grandes partidos no quieren saber nada de vosotras, se apresuran a pasar página. Unos, como herederos de los franquistas, coherentemente, siguen pensando que ganaron la guerra, y los otros –que irónicamente se hacen llamar socialistas— con una desvergüenza tremenda, os han ido dejando morir, silenciando vuestra memoria y sin mirarse en el espejo de la historia, para no sentir escalofríos por cobardes. Sólo se atrevieron a elaborar una ley de la Memoria Histórica descafeinada, para cumplir con el trámite, miedosos ante la derecha y la Iglesia.

Todavía muchos de vuestros compañeros y compañeras yacen en cunetas, el templo del franquismo, el Valle de los Caídos, sigue siendo un homenaje a los genocidas y asesinos. Y si alguien se atreve a defender vuestro honor y dignidad o a tratar de reconocer y enterrar a vuestros compañeros, como hizo Garzón, le imputan por la comisión de un delito. El único juez que se ha atrevido a dar un paso adelante a favor de dignificar vuestra memoria, hoy se encuentra a la espera de un juicio que será un paripé, porque la sentencia de culpabilidad está escrita, desde que se inició el proceso.

Sólo os puedo prometer una cosa –probablemente no podremos hacer que seáis reconocidas y recompensadas como merecéis: mujeres que defendieron el orden democrático y que por ellos sufristeis cárcel, violencia y torturas—, que hay gente, mucha gente de a pie, que por encima de todo, que, en contra de lo que les gustaría al poder institucional, vamos a luchar por mantener vuestra memoria hasta que se nos acaben las fuerzas. Porque somos muchos los que sabemos que vuestro sufrimiento y vuestro recuerdo no pueden quedar en el olvido; y gente como Angelita, como todas vosotras, tiene que pasar a la historia por la puerta grande. En ese empeño nos esforzaremos, para cumplir el deseo que Julia Conesa, una de las Trece Rosas, escribió en su última carta, a pocas horas de ser asesinada: “que nuestro nombre no se borre de la historia.”

Doncs no s’esborrarà, perquè, com ens deia Neus Català, “altres dones extraordinàries parlaran d’altres no menys exemplars. De totes maneres, tot el que es digui de les espanyoles a la Resistència a França, de les que varen ser exterminades en els camps de la mort nazi, sols reflecteix una ínfima parcel·la de la realitat”.

Tota la grandesa de les dones a les revolucions està en aquestes senzilles paraules de la Neus: “Com les altres, senzillament vaig complir amb el meu deure. Em varen cridar, i vaig respondre”. I amb la senzillesa que la fan tan entranyable, tan humana i tan revolucionària, explica que quan estava més malament, es deia, “Has d’aguantar, Neus, has d’aguantar. Ets un gra de sorra en aquesta guerra colossal, però necessària. El teu lloc és la teva lluita.”

Aquesta és la manera d’entendre la vida de les dones revolucionàries, anònimes o no, que construeixen des del feminisme i el seu compromís polític una humanitat millor. El seu lloc, el de totes elles, és la nostra història.


Aquest article és una actualització del text amb el mateix títol publicat per Àngels Martínez en el blog Punts de Vista.

Imatge de portada: Soldaderas. Eduardo Francisco Vázquez Murillo.

Articles relacionats

Darrers articles

Què pot la poesia?

Joana Raspall i Juanola

Gabriel Celaya

Àmal Yarrah