Aquest article, aportat per l’institut Sobiranies, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
Es compleixen 150 anys de la declaració de la I República. L’11 de Febrer, en un context amb una forta memòria democràtica, seria un dia festiu. Un dia per recordar amb orgull. Una República que va tenir encara que fos breument dos presidents catalans: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. De fet, durant aquest període es va donar una situació que tampoc s’ha tornat a repetir, 32 de 49 [1] Governadors civils eren catalans.
La fugida d’Isabel II, entre acusacions de corrupció, va ser una oportunitat per a què generals liberals-progressistes com Joan Prim portessin una nova dinastia. Amadeu de Savoia, pertanyent a l’estirp que havia unificat Itàlia en un sol estat amb l’ajuda de diferents forces polítiques, va ser l’escollit. Però la manca de suports després de l’assassinat de Prim, ocorregut dos anys abans l’esclat de la tercera guerra carlina i les conspiracions cortesanes a la capital fan que un espantat Amadeu I decideixi renunciar aquell dia de Febrer a ser monarca d’Espanya. Va ser, en els irònics termes d’Engels, el primer rei vaguista.
El pensament pi-i-margallià ha estat molts cops reivindicat pel moviment llibertari català, al defensar el principi de la sobirania individual com a punt de partida de l’organització social i el pacte (foeudus) com a mètode no autoritari per a crear vincles polítics.
” Entre la monarquia i la república, optaré per la república; entre la república unitària i la federativa, optaré per la federativa; entre la federativa per províncies o per categories socials, optaré per la de categories. Ja que no pugui prescindir del sistema de votacions, universalitzaré el sufragi; ja que no pugui prescindir de magistratures supremes, les declararé quan càpiga revocables. Dividiré i subdividiré el poder, li mobilitzaré i li aniré segur destruint” [2]
Si aquesta era la cosmovisió del president Pi i Margall, no és d’estranyar que fos referent d’una anarquista com Frederica Montseny. Una Frederica que a pesar de mantenir en el plànol teòric un rigorós anarquisme, arribaria a ser Ministra de la II República, en plena guerra civil.
Però aquella és una altra història, tornem al 1873. En meitat d’una greu crisi, era el moment de provar d’establir un nou projecte, un projecte que per primer cop tenia la sobirania com a clau de volta. Aquest projecte el podríem desgranar en tres aspectes, que varen ser elementals en les disputes d’aquell moment de lluita democràtica i que perduren fins als nostres dies: la qüestió de la forma d’estat, la qüestió nacional i la qüestió social.
La forma d’estat havia arribat a ser la república democràtica per primer cop. A pesar de que la historiografia oficial del nacionalisme espanyol vinculi l’estabilitat de la monarquia amb moments de prosperitat, el passat ens mostra com els moments de democratització es veuen lligats amb la recurrent crisi d’aquesta vetusta institució. Potser mai s’ha de menysvalorar la capacitat dels monarques, i en especial de la nissaga dels Borbons, per a autodestruir la seva posició i equivocar-se amb decisions impopulars i protagonitzar escàndols de tota mena.
Valent-nos d’un paral·lelisme anacrònic però que il·lustra situacions similars a les quals van haver d’enfrontar-se els republicans en 1873, si ens fixem en l’actual rei, Felip VI, sembla evident la seva falta de virtuts com la imparcialitat i la exemplaritat. No només pel discurs del 3 d’Octubre del 2017, amb una intervenció orientada a l’aplicació de l’article 155 i sense cap referència a la violència policial, sinó pel subtext del seu darrer discurs del Nadal.
Entre paraules buides i lloes a la OTAN i a la Unió Europea, Felip va usar una expressió cridanera: va fer una crida a cuidar-se de la “erosión de las Instituciones”. A què es referia? En plena guerra de posicions pel control del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, el rei va fer seva l’expressió de Carlos Lesmes, expresident del Poder Judicial. Lesmes va dimitir, i en el seu discurs de comiat va disparar a tot i a dret contra l’independentisme, contra l’ala esquerra del govern de coalició i contra el sistema polític en general. Felip VI, per tant, s’alinea amb Lesmes, de nou. La Corona i les togues, unides en la seva lluita per la defensa de l’Estat, negant qualsevol intent de canvi. El rei és el màxim comandant dels generals de la guerra jurídica, però inclús les muntanyes més altes poden acabar desfetes per l’efecte de l’erosió.
La crisi territorial és una crisi de règim. El rebuig del centralisme oligàrquic va donar força al republicanisme federal i també al moviment radical del cantonalisme, i estem bastant lluny d’haver posat un punt i final a la disputa contra el centralisme. Si després d’una dècada de procés català, l’estat de les autonomies ha quedat qüestionat, l’andalusisme, el galleguisme, el creixement de l’esquerra abertzale al mateix temps que Compromís i Més es consoliden al País Valencià i a Mallorca són la prova que el model centralista segueix qüestionat. Un Madrid ofegat en neoliberalisme salvatge i una espanya buidada amb greus problemes com la despoblació i la manca de recursos públics acaben de dibuixar un estat que, com fa 150 anys, està segut sobre un polvorí.
Finalment, ens equivocaríem de deslligar la forma de la república federal de la substància que l’havia d’omplir, el socialisme. Com deia Engels, “Pi era, de tots els republicans oficials, l’únic socialista, l’únic que comprenia la necessitat que la República es recolzés en els obrers” [3].
Les constants i inevitables crisis econòmiques del sistema capitalista i l’explotació de la classe treballadora que és inseparable del seu funcionament són l’espurna dels canvis polítics. La lluita de classes és el motor de la història i sobreviu als seus ingenus enterradors.
El desenvolupament del capitalisme industrial i la desolació del món agrari ibèric van portar a insurreccions, vagues i revoltes populars per acabar amb la desigualtat social i viure una vida digna. El socialisme de la I República, segurament insuficient per les demandes dels treballadors i de la Internacional, va projectar la necessitat d’una reforma agrària per redistribuir la propietat entre els camperols, limitar les hores de la jornada laboral, establir un sistema d’ensenyament públic i fixar un mínim en els salaris dels treballadors de les indústries.
Mentre el fantasma de la inflació i la guerra recorre Europa i molts països del globus experimenten la carestia d’aliments, la misèria i reben una violenta repressió quan arriben a les portes d’un món occidental esdevingut fortalesa, el canvi climàtic avança entre la passivitat i la indiferència de les grans potències. Sequera i saqueig.
Podem aprendre de la frustrada república federal la necessitat d’aplicar mesures d’emergència en un context difícil, com a l’actualitat serien la regulació del sector de l’habitatge per lluitar contra l’especulació que empobreix a la classe treballadora, convertint el dret a l’habitatge en un negoci infame; l’establiment d’una Renda Bàsica Universal que ens apropi al dret a l’existència, la nacionalització de l’energia i de l’aigua o la limitació de la jornada laboral fins a 32 hores.
La I República va ser un període que no ha caigut en l’oblit per casualitat. Sense entendre el fil roig que va de Pi i Margall fins a Lluis Companys, no podem ser conscients de les continuïtats de lluites que travessen la nostra història. Va ser el primer intent d’experimentar una aproximació cap a la sobirania popular, en un moment en el qual la Comuna de París acabava de ser reprimida. El catalanisme, com a ideologia articulada al llibre Lo Catalanisme, del federalista Valentí Almirall va néixer d’una revolució republicana frustrada.
Tornar la vista enrere 150 anys enrere no és fruit d’un desig de tornar a casa, d’una pulsió nostàlgica. La nostàlgia sens dubte és reaccionària. És voler tornar a una Ítaca (o una Icària, en funció de les simpaties de cadascú) fantasmagòrica, que quan més lluny està més fort s’enyora. La nostra tradició, el fil roig de les lluites per l’emancipació, està tenyida pel color d’una forta melangia, com explica Enzo Traverso [4], ja que hem patit moltes doloroses pèrdues. Però podem rescatar el passat sense perdre’ns en sentiments de tristor. Podem veure com s’han donat els grans avenços socials en cada lluita, en cada derrota, en cada resurrecció del sentiment revolucionari, en les ganes de tornar-ho a intentar, de no renunciar mai a tot el pa i a totes les roses que ens falten. Dintre de la memòria habita la promesa d’una nova victòria.
Notes
[1] Així ho assegura Hennessy citant a Manuel Pugès (Como triunfó el proteccionismo en España, 1931) que alhora cita el diari El Eco de España. Veure Hennessy, C. A. M. (1967). La república federal en España: Pí y Margall y el movimiento republicano federal 1868-1874. Aguilar: 206.
[2] Pi i Margall F. (1877). Las nacionalidades.
[3] Engels, F. (1873). Los bakuninistas en acción (Vol. 630). NoBooks Editorial.2011. [4] Traverso, E. (2019) Melancolía de izquierdas. Después de las utopías. Galaxía Gutenberg: Barcelona.
