Aquest article, aportat per la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
Podríem titular aquest article com “Primera República: la falç i el martell”. Hi ha massa gent que només sap valorar les coses en funció de si acaben acaparant el poder, es considera així èxit o fracàs només en aquesta direcció. Ho trobo un error. Perquè l’èxit del poder normalment l’aconsegueixen els més malparits d’un bàndol. Per exemple, el pitjor energumen dels franquistes va durar 40 anys. Per què? Doncs, perquè li importava un rave fer matar als seus. És el que deixava atònit al General Vicente Rojo, per exemple. I Elias Canetti a Masa y poder escrivia que la màxima sensació de poder és matar als teus i que no es rebel·lin.
L’historiador marxista català Josep Fontana, ens va llegar una gran frase “hi ha escenaris ens els que el passat ens il·lumina” i un d’aquest és sense cap mena de dubte la Primera República. El sexenni revolucionari (1868-1974) és un dels períodes de la història més extraordinaris d’Espanya. I la culminació en la república espanyola una etapa espectacular que va demostrar que amb democràcia es podia avançar espectacularment en la igualtat, la justícia social i el reconeixement de les nacions a Iberia. La dreta l’ha blasmat perquè òbviament havien perdut el control del poder i, és clar, abans i ara, se’l considera exclusivament seu. Però el pitjor és que l’esquerra no l’ha reivindicat amb l’argument que era una proposta petit burgesa. Tant li fa que Engels no ho considerés així i valorés en la justa mesura com a socialista a Pi i Margall. A casa nostra encara hi ha gent que ho creu negligint l’evidència.
Però posem dos exemples del republicanisme federal d’aquells dies. Fou el partit de la falç i el martell. El martell. El republicanisme federal era el partit dels obrers i dels rabassaires. Les Tres Classes de Vapor fou el primer gran sindicat. Que els obrers es presentessin a diputats a Madrid per primer cop a la historia pel Partit Republicà Democràtic Federal no és pot negar ni oblidar. Pau Alsina (1830-1901) va ser el primer dirigent obrer diputat a Corts pel PRDF del 1869 al 1871 i senador de 1872 a 1874. El PRDF fou també el partit de la falç. Durant la Primera República es va organitzar la primera associació de rabassaires, la Societat d’Agricultors, integrada a la Federación de Trabajadores de la Región Española -Secció Espanyola de la Primera Internacional-. El vincle dels rabassaires amb el republicanisme català pimargallaià es deu a la proposta de llei que va impulsar durant la seva molt breu presidència de la República Pi i Margall declarant redimible el contracte de la rabassa morta. És a dir, una reforma agrària importantíssima perquè afectava a una part considerable dels pagesos que eren els que cultivaven la vinya. El cop de Pavía va impedir l’accés a la propietat de la terra dels pagesos catalans. De la mateixa manera que la Llei de Contractes de Conreus de 1934 va ser liquidada, primer, pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la república infestat per jutges d’extrema dreta (a voltes la història sembla que es congeli) i, després liquidat definitivament, pel cop d’estat franquista. Cal tenir present que la institució més odiada pel poble de Catalunya era l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (ICSI), creat el 1851 pels latifundistes catalans. L’existència de ICSI nega tota la historiografia de dretes que afirma que no han existit latifundistes aquí. Un gran lobby que va atacar tot el que va poder la voluntat popular de governs democràticament escollits.
Tornem a la Primera República. De forma imprevista, ens vam quedar sense rei. Probablement, el més decent de tots els que hem tingut. En aquests dies, ens cal fer alguna afirmació de republicanisme, no ens resistim a transcriure dues cites que ens recorda Gerardo Pisarello. Cal tenir present que els mals dels borbons venen de lluny. Ja Charles-Maurice de Talleyrand va escriure “És costum reial robar, però els borbons exageren”, escrit abans de 1830. O podríem recuperar una frase de Tony Benn de l’ala esquerra del laborisme anglès: “Si fos al dentista i la persona encarregada de foradar-me la boca em digués que en realitat no és odontòleg, però que no em preocupés perquè el seu pare o avi sí que ho van ser, sens dubte marxaria immediatament”.
El republicanisme però té una llarga tradició: Josep Robrenyo, 1780-1838, Antoni de Puig Blanch 1775-1840, Ramón Xaudaró 1802-1837, Abdó Terrades 1812-1856, Narcís Monturiol 1819-1885, Francesc Pi i Margall 1824-1901, Josep Anselm Clavé 1824-1874, Isabel Vilà 1843-1896, Narcís Roca Farreras 1834-1891 o Amalia Domingo 1835-1909.
D’Abdó Terrades en tenim un magnífic himne republicà per excel·lència La Campana que resava així:
Ja la campana sona,
lo canó ja retrona…
Anem, anem, republicans! Anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat lo dia que’l poble tant volia.
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…
Hi ha malastrucs que sempre són pessimistes, que quan miren enrere només veuen fracassos i entre els més assenyalats la Primera República. Considero que va ser un gran clamorós èxit no només per Catalunya i Espanya sinó al món. Va ser un moment com l’etapa de la revolució del 19 de juliol de 1936 i el “No pasarán”. Dos moments que van meravellar el planeta.
Les propostes revolucionàries i/o reformistes depenen de com es mirin. En un país una cosa revolucionària espanyola és una petita reforma, i a Espanya, una petita reforma esdevé una revolució a combatre amb cavalls o tancs. Ja ho deia el gran escriptor i execrable ciutadà Josep Pla: “És trist que en aquest país, per a remoure una petita cosa, s’hagi de fer una revolució cada setmana.”
Cal dir però que Pi i Margall probablement hagués tornat a ser president de la República si l’exèrcit no hagués entrat a cavall a Las Cortes. La república espanyola no la va tombar el poble sinó l’exèrcit. De fet, com sempre.
Però tots aquells que consideren la Primera República un fracàs caldria recordar-los el que Josep Fontana escrivia al llibre “La fi de l’antic règim i la industrialització” de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar quan deia “hi havia altres visions alternatives” i tal vegada que hi havia “altres progressos possibles, que no tenien els mateixos costos socials” i que “per bé que cap victòria de l’ordre establert contra el futur no és mai complerta: cada derrota deixa almenys llavors per un nou combat”.
Crec que el simple atreviment de pensar que les coses podien ser d’una altra manera, d’imaginar un món millor, ja és un èxit. A més com deia Jean Jaurès “Restar fidel és transmetre, del foc dels ancestres, no la cendra sinó la flama, i és anant cap al mar que un riu és fidel a la seva font.” Només intentar-ho, dedicar-hi energies, criticar la reacció ja és en sí mateix un gran èxit.
Tenien raó els republicans federals. Els pagesos catalans haguessin viscut molt millor sense la rabassa morta, els obrers haguessin viscut molt millor podent-se sindicar i haguessin aconseguit viure en molt millors condicions i Catalunya hagués tingut un Estat català amb una Constitució catalana pactada sinal·lagmàticament, és a dir, amb totes les competències que el poble català volgués. Tindríem també un president de l’Estat català escollit per sufragi universal (masculí), probablement Josep Anselm Clavé o Ildefons Cerdà que foren presidents de la Diputació de Barcelona en aquells dies. No podem deixar de preguntar-nos què estaríem discutint avui? Qui ha fracassat? La República, no. La dreta de tots els temps d’aquells dies i d’ara, que mai ha acceptat la voluntat expressada pel poble català i ha preferit un país brut, enrarit i pobre, amb uns ciutadans que durant molts anys, massa anys, s’han avergonyit de la seva nacionalitat i han enyorat aquells països del “nord enllà”.
Un dels personatges d’una obra de Camús ens deia
“però les victòries de vostè seran sempre provisionals, això és tot.
Sempre, ja ho sé. Però això no és pas una raó per a deixar de lluitar”.
Doncs això, la república o les repúbliques ens esperen.
