Aquest article, aportat per Nortes, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
L’estiu de 1872 Amadeu I viatjava a Astúries enmig d’una gran indiferència popular. El “monarca democràtic”, que durant la seva estada asturiana visità la Universitat d’Oviedo i la fàbrica d’armes de Trubia, no aixecaria grans passions al Principat. La freda recepció del Rei per part del poble asturià no era excepcional, sinó simptomàtica d’un país en el que el jove príncep italià seguia sent considerat un estranger. Amb prou feines quedaven set mesos de regnat al primer i darrer Savoia en ocupar el tron espanyol.
Amadeu de Savoia: el fracàs de la monarquia democràtica
Escollit pel Parlament espanyol després de la Gloriosa Revolució de 1868, el moviment cívico-militar que en nou dies de setembre va posar fi al regnat d’Isabel II, Amadeu I mai va passar de ser una solució de compromís buscada per l’ala dreta dels anti-isabelins per a refredar el contingut més rupturista i socialitzant de la revolució democràtica iniciada a Espanya amb l’expulsió dels Borbons. 190 vots a favor del príncep torinès, front a d’altres 62 vots a favor de la República i alguns pocs més favorables a altres pretendents al tron, el convertirien en l’únic monarca escollit per votació a la història d’Espanya.
Situat en terra de ningú i desproveït de l’aura màgica de la tradició i la nissaga, el fill de Víctor Manuel II de Savoia, de caràcter liberal, però estrany al país i quasi Rei per accident, no gaudiria ni del suport dels monàrquics, que el veien com a un intrús al Palau Reial, ni de la transigència o el benefici del dubte dels republicans, que no renunciaven a l’ideal de profunditzar en la revolució democràtica substituint definitivament la Monarquia per una República. Després de sobreviure a un atemptat que quasi acaba amb la seva vida, fastiguejat d’uns i d’altres, mancat de suports polítics i conscient que la seva designació havia estat un experiment política faltat de base social de cap mena, l’11 de febrer de 1873 Amadeu I s’acomiadaria dels espanyols amb una de les cartes de dimissió més lúcides i elegants de la nostra història política:
“Esteu segurs que al desprendrem de la Corona no em desprenc de l’amor a aquesta Espanya tan noble com desgraciada, i que no duc altre pesar que el de no haver-me estat possible procurar-li tot el bé que al meu lleial cor li plaïa per a ella”
La proclamació de la Primera República a Astúries
Aquell mateix 11 de febrer de 1873, davant el buit de poder deixat pel “primer Rei en vaga”, com diria irònicament Friedrich Engels sobre l’abdicació d’Amadeu I “el breu”, les Corts espanyols proclamaven la I República per una còmode majoria dels vots. A Oviedo/Uviéu i Xixón les noticies serien rebudes amb un dia d’endarreriment, però amb un enorme entusiasme per la República que contrastava amb la indiferència de la majoritària Astúries rural i camperol, on més enllà dels canvis polítics que es produïen a la vila i cort, cacics i cures, seguien sent la vertadera autoritat d’uns pobles i llogarrets on amb prou feines arribava l’Estat.
A la capital asturiana la proclamació de la República es produiria a les dotze del migdia i tindria lloc des del balcó de l’Ajuntament. Tot i que els diputats madrilenys no havien arribat encara a un acord respecte al caràcter centralista o federal de la República, els regidors d’Oviedo, obrant pel seu compte, decidirien proclamar la República federal espanyola. No seria un fenomen aïllat. Així ocorreria en altres ciutats en les que la tendència republicana federal era majoritària, com a Xixón, on també se celebraria el final de la Monarquia amb manifestacions populars de joia. A la capital asturiana l’entusiasme arribaria fins al punt que una massa de republicans federals literalment assaltaria la Fàbrica d’Armes de La Vega per a aprovisionar-se d’armes i així organitzar als barris d’Oviedo milícies per a defensar el nou règim.
L’emergència d’una societat civil democràtica
Les ciutats asturianes no s’havien allitat monàrquiques i llevat republicanes. Des de 1868 el republicanisme federal havia anat guanyant pes a Astúries i era la corrent hegemònica tant en el Cercle Republicà d’Oviedo com en el republicanisme de Xixón, tal i com ha estudiat Sergio Sánchez Collantes, autor de la monumental obra d’investigació “El pueblo a escena. Republicanismos y tradición democrática en la Asturias del siglo XIX”. Prenent el model del Pacte de Tortosa firmat pels republicans dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, Balears i València), al juny de 1869 els republicans del Principat i de les quatre províncies gallegues firmaven a A Coruña, la principal ciutat del nord-oest peninsular, el Pacte Federal Galaico-Asturià, un document pel que es comprometien a treballar junts per una República Democràtica Federal que havia d’aconseguir la reunificació de la península ibèrica en una entitat comuna que agrupés als territoris d’Espanya i Portugal.
A desgrat d’estar molt limitat a Oviedo/Uviéu, Xixón, Avilés i algunes viles de certa mida, els anys del Sexenni Democràtic seran temps d’expansió de les idees republicanes a tota la geografia asturiana. Gràcies a les noves llibertats democràtiques de les que es gaudia a Espanya es desenvolupen diaris com La Jove Astúries i La República Espanyola, circulen altres d’àmbit nacional als carrers, cafès i altres espais de sociabilitat, floreixen els cercles republicans i les lògies maçòniques, i fins i tot es funden el 1871 seccions locals de l’Associació Internacional de Treballadors a Oviedo/Uvíeu, Sama i Mieres.
Una societat civil democràtica comença a emergir i en ella hi prenen part no només els homes il·lustrats de classe mitjana, sinó també sectors de l’artesanat i de la incipient classe obrera, joves i fins i tot dones, com deixaria constatat l’escriptor d’Oviedo Leopoldo Alas Clarín en un text satíric i costumista de la època titulat “I la casa per escombrar”, sobre una dona que desatén les “tasques de la llar” per a participar en la política republicana, i que saluda en arribar a casa el seu marit, encarregat de les tasques de cures, amb un “Salut i fraternitat, ciutadà”.
Des dels ajuntaments republicans, de tan curta vida com la pròpia República, les noves autoritats posaran en marxa algunes reformes socials com mesures d’higiene i salut pública o d’extensió de l’educació a nens i nenes. A Xixón, on el metge humanista Eladio Carreño, cofundador del Partit República Democràtic Federal, serà el primer regidor i més endavant alcalde, s’implantaran també disposicions laïcistes com no seguir finançant des de les arques públiques els cultes i les festivitats religioses de la Setmana Santa i Sant Pere.
Una República amenaçada
El nou règim, al front del qual es col·locarien els republicans federals, no tindria ni un moment de pau. En un període de temps inferior a un any confluirien la insurgència carlista, els intents de cop d’Estat per part de les dretes i de sectors de l’Exèrcit, la tornada de la guerra colonial a Cuba i la revolta cantonalista promoguda pels sectors més radicals del republicanisme federal. Des del primer moment la Primera República naixia amenaçada i sota el signe de la violència.
Per a defensar al règim dels seus enemics, i donada la desconfiança que existia en la lleialtat de bona part de l’Exèrcit i de la Guàrdia Civil, les autoritats republicanes animarien un cos armat afí, els anomenats Voluntaris de la Llibertat, que ja havien existit durant la revolució de 1868. Aquestes milícies ciutadanes, posteriorment també rebatejades com a Voluntaris de la República, arribarien a comptar amb 300 homes armats a Astúries. Artesans, obrers i membres de les classes mitjanes, s’allistarien disposats a defensar amb la seva vida la causa d’una República federal que durant el govern de Pi i Margall adoptaria un ambiciós programa de reformes polítiques i socials com la implantació de l’educació universal i obligatòria per a nens i nenes, la jornada laboral de vuit hores, l’abolició del treball infantil, mesures per a l’accés a la propietat de la terra del camperolat, el reconeixement legal de l’incipient moviment obrer o la completa separació de l’Església i l’Estat.
De les activitats dels voluntaris republicans sabem que participaren en la persecució a les partides de guerrillers carlistes que operaven sobretot a la muntanya central asturiana. Sota el comandament del cabdill de Laviana José Faes, el carlisme asturià aconseguiria organitzar a les muntanyes del consell d’Aller a alguns centenars de camperols descontents amb la República, catòlics integristes i altres rebels de variada procedència social, demostrant una notable capacitat militar que es traduiria en una multitud d’atacs, segrestos, atracaments i accions de sabotatge perpetrats per tot el territori asturià i el nord de Lleó.
A mesura que la República col·lapsava, aquestes accions es farien cada cop més freqüents i anirien des d’atacs a les vies de tren i talls de les línies de telègraf, a incursions bèl·liques de més envergadura com l’incendi a l’estació de Lena i de l’Ajuntament de Sama o l’assalt a la vila de Llanes.
El col·lapse de la República a Astúries
A Astúries, com a tot el nord d’Espanya, devastat per la insurgència carlista, no tindrà lloc la revolta cantonalista. Mentre a Cartagena, Castelló, Màlaga, Cadis i altres localitats de l’est i el sud es proclamaven cantons independents a partir de l’estiu de 1873, de cara a la construcció de la República federal “des de baix”, partit de la sobirania dels municipis a Oviedo/Uviéu i Xixón el republicanisme federal asturià es mantindria fidel al Govern i optaria per la via legal i institucional, tal i com Pi i Margall havia demanat als seus partidaris: esperar a la proclamació de la Constitució federal i no avançar esdeveniments.
Quan el president català caigui i sigui succeït per Emilio Castelar, la protesta dels republicans federals es limitarà a presentar a presentar la seva dimissió als ajuntaments asturians. Tan sols alguns voluntaris republicans respondran al 1874 amb les armes al gir autoritari i conservador de la República. Un grup d’ells, fonamentalment d’Avilés, serà detingut per les autoritats i acabarà deportat a Cuba.
Assetjada pels seus enemics, debilitada per les seves contradiccions internes, el 3 de gener de 1874 el cop d’Estat del General Pavía posava fi a la República, que nominalment duraria alguns mesos més sota la dictadura del general Serrano. La restauració monàrquica amb la coronació d’Alfons XII, fill de la destronada Isabel II, arribaria a finals d’any. S’iniciava una llarga travessia pel desert. Més de mig segle. Cap dels protagonistes asturians de la Primera República arribarà a veure la Segona República.
Republicans sense República
El republicanisme asturià sobreviuria a la mort de la Primera República, i fins i tot creixeria com a moviment al caliu dels processos d’urbanització i industrialització que reduïen el pes del conservadorisme rural en la societat asturiana.
En les catacumbes de la restauració monàrquica els republicans asturians seguiran treballant per la democratització del país, i fins i tot sota una altra denominació. La Unió Democràtica, en una data tan aviat com 1876 aconseguiria alçar-se amb la majoria dels regidors d’Oviedo en les eleccions locals d’aquell any, si bé això valdria de ben poc, ja que en el centralista i corrupte sistema de la Restauració els ajuntaments amb prou feines tenien competències i els alcaldes de les capitals de província i ciutats de més de 30.000 habitants es designaven directament pel Govern, sense passar per les urnes, en les que nos restabliria el sufragi universal masculí fins 1890.
Molt limitat per a operar a nivell polític, el moviment republicà donaria una gran centralitat al treball social i cultural. És a dir, en crear consciència cívica i alenar els valors republicans, encara que la República estigués molt lluny de ser una possibilitat política real. Eladio Carreño, l’exalcalde de Xixón, seguiria alimentant aquesta societat civil democràtica i antagonista a l’oligarquia i el caciquisme que no deixaria de créixer a desgrat de les traves posades pel regim monàrquic. De la seva iniciativa i de la dels altres entusiastes naixerien diaris com El Productor Asturià i La Regió Asturiana, així com entitats culturals tan importants com l’Ateneu Obrer de Xixón, fundat el 1881 i que perdurà fins al 1937 i la victòria franquista. Tot un exemple d’il·lustració popular, amb sucursals en diversos barris populars de Xixón i una biblioteca amb més de 20.000 volums. En el pla polític Carreño tampoc es quedaria quiet. Participa en la reorganització a nivell nacional del Partit Republicà Federal, que torna a ser liderat per Pi i Margall, i defensarà des de 1883 un Estat Asturià de la República Federal espanyola. El projecte constitucional per a Astúries, aprovat per 800 persones en una assemblea al Teatre Jovellanos de Xixón, establia el sufragi universal masculí, la separació de l’Església i l’Estat, l’educació pública obligatòria i gratuïta, un poder executiu, un parlament i un tribunal superior de justícia asturians, així com la cessió de sobirania a l’Estat federal espanyol en camps com la sanitat i l’educació obligatòria, els ferrocarrils, les relacions diplomàtiques, la fabricació de moneda o les duanes i el comerç exterior.
Mentre a Oviedo/Uviéu el republicanisme tindrà una composició política més variada i dispersa, amb presència de totes les corrents, a Xixón l’hegemonia del republicanisme federal amb prou feines tindrà competència. Els republicans federals animaran tota mena d’iniciatives cíviques, campanyes i organitzacions afins: des d’una Festa Cultural Antitaurina el 1914 a una Agrupació Femenina Anticlerical al barri del Natahoyo. Sobreviuran a la crisi d’aquest espai polític, i encara a la Segona República, el partit, que s’havia tornat a refundar, mantindria alguns regidors a l’ajuntament de Xixón. Serien els darrers pimargallians asturians, hereus d’una llarga tradició republicana i federal.
