Aquest article, aportar per CTXT, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
Impresiones de un viaje por España en tiempos de Revolución ––crec que en la seva darrera edició és a Pepitas, Logronyo, 2007–– és un llibre escrit per Élie Reclus, que explica un viatge per l’Espanya immediatament posterior a La Gloriosa, en companyia de líders republicans, com Fernando Garrido. En algun moment, com en el tram en el que Reclús i Garrido recorren la comarca de l’Empordà, el viatge es transforma en una sèrie de vertaderes proclamacions republicanes en las que es formula un republicanisme estrany, fascinant i, des d’aleshores, irrepetible. Si bé, ara que ho penso, tot això que he escrit fins ara no significa res, doncs casi cap de les paraules emprades posseeix ja cap mena de significat. Això que he escrit requereix, per tant, una explicació. Pel que, a continuació, intentaré refer el significat de totes aquestes paraules. Començaré per les paraules “Élie” i “Reclus”.
Élie Reclus no és altre que Élie Reclus, etnògraf, germà del conegut geògraf Élisée Reclus. Com ell, parlava castellà, després d’uns anys per Sudamèrica. Quan arriba a Espanya ja és uyn maçó adscrit al Gran Orient de França, un anarquista associat a la Federació del Jura, a la que també hi és adscrit Bakunin. És més, també és membre de l’associació secreta ̶̶ —l’AIT no admetia aquesta mena d’associacions internes, pel que Bakunin optà pel seu secret— de l’Aliança de la Democràcia Socialista, una associació anarquista, determinant, per altra banda, a Espanya. Per aquest anys, al 1868, arribava a Espanya, seguint les indicacions de Bakunin, Giusseppe Fanelli, senador italià. Tenia l’encàrrec de presentar l’AIT, i de buscar associats en els nuclis obrers de Barcelona i de Madrid. El projecte era, en previsió d’un futur xoc a l’AIT entre marxistes i antiautoritaris, incorporar a Espanya a l’AIT, sí, si bé dins del camp antiautoritari. Fanelli va formar dos grups d’afiliats a l’AIT a Madrid i Barcelona. Però —aquest home era un desastre— es va embolicar amb els papers, de manera que els nous afiliats no firmaren el seu ingrés a la AIT, sinó en realitat, a l’associació secreta de Bakunin. Aquest equívoc va arribar a oïdes d’Engels i Marx uns anys després, moment en el que esclatà la fúria. El cubà Paul Lafargue, gendre de Marx, va venir a posar ordre. Del seu viatge neix la fundació del PSOE, el primer partit obrer espanyol, així com l’èxode, tirant pestes, d’anarquistes madrilenys a Barcelona, on la tradició anarquista era superior a la marxista. Reclus, per a acabar amb aquest parèntesi, vivia, en els anys del seu viatge espanyol, un moment dolç, que eclosionaria fins 1871, quan participaria en la Comuna de Paris. En aquell moment arribà a ser el director de la Biblioteca Nacional de França. Posteriorment, fou empresonat fins 1879. Aconseguí sortir, com el seu germà, gràcies a una carta firmada pel bo i millor del món científic del moment. El document va comptar, per exemple, amb la firma de Darwin.
Fernando Garrido és, a la vegada, un polític socialista espanyol. Nascut a Cartagena, va ser criat a Cadis. Va difondre a Proudhon, a Saint-Simon. I a socialistes més propers a ell, com Blanc i Fourier. És autor d’un dels primers manifestos socialistes a Espanya, i de fulletons com La República Democrática Federal Universal, o La Democracia y el socialismo, amb pròleg de Mazzini. Conegué de fet, a Mazzini, així com als Reclus, en un dels seus exilis a Londres. Fou diputat a les Corts Constituents de 1869 i, ja en la República, Governador de Filipines. Després del cop de Pavía, es dedicà a estudiar i a difondre el cooperativisme a la indústria i a l’agricultura. Garrido, en fi, és membre de la primera generació de demòcrates espanyols. Una generació bel·ligerant i fascinant. Uneixen democràcia política a democràcia econòmica, pel que se solen declarar socialistes. En altres ocasions, s’autodenominen anarquistes. Això és: tenen por a la fúria de l’Estat, pel que ideen mecanismes per a limitar-lo, per a evitar els seus excessos sobre la ciutadania i la democràcia. Arriben a la conclusió de que el major control de l’Estat en un sistema de contrapoders, en el que la sobirania quedi dividida en tres subjectes: l’Estat, l’Estat Federat i el Municipi, sempre en discussió, sempre controlant-se. A Això se li diu federalisme. El federalisme era, clar, anterior a ells. Existia a Suïssa, als EEUU. I, al menys nominalment, a l’Amèrica del Sud republicana. Però aquesta nova formulació del federalisme relacionat amb l’associació voluntària de ciutadans, amb el socialisme i amb la correcció econòmica, és una aportació de Pi i Margall i de Proudhon, que, sense contacte de cap mena, dibuixaren un federalisme similar i amb diversos mesos de diferencia.
El que, encara que no aparegui en el text, ens duu a parlar de Pi i Margall. Fill d’obrers, es va llicenciar en dret, mentre treballava en una fabrica. Traductor de Proudhon, ingressà al Partit Demòcrata. En aquest partit desenvolupa en la premsa del moment un intens debat amb Castelar, amic i correligionari. És, ull, el primer debat sobre socialisme a Espanya. Castelar defensa que el socialisme no és democràtic. Pi, que el socialisme era la democràcia. Amb la Gloriosa el partit es divideix entre partidaris d’una monarquia constitucional i partidaris d’una república federal. Neix així el Partit Republicà Democràtic Federal, el gran partit de la I República, que agrupava classes mitges i a la classe obrera. D’aquest partit provenien, per a situar-nos, els obrers dels dos grups que fundà Fanelli. De fet, els sectors obrers sols abandonarien aquest partit en breus. Sota l’influx antipolític de Bakunin, i per a no tornar a formar part de cap partit mai més, o per a ingressar al PSOE. El PRDF, en certa manera, es va prolongar fins a 1939, moment en el que, conegut ja com a Partit Federal —liberalisme social i llibertari, mesons propers a la CNT en ocasions—, realitzava el seu cant del cigne: participa, s’involucra en el cop de Casado sota les tesis de la CNT, per a acabar amb una guerra que estava exterminant —fou així, amb totes les lletres— una tradició nascuda en La Gloriosa. En l’agenda de Pi hi és donar una solució —federal, atorgant controls que evitessin la primacia de l’Estat federat, o de l’Estat Federal—, per a Cuba, Puerto Rico i Filipines. Una solució alternativa l’esclavitud. L’establiment d’un nou sistema de comunicacions, allunyat del sistema radial, la unitat comercial i econòmica, la llibertat sindical, l’adopció del sistema cooperativista per a intensificar i estendre la industrialització a Espanya. Gràcies a la conjugació d’aquestes i més coses, Espanya, durant uns mesos —i per diverses dècades— va ser el sistema democràtic més avançat del món.
Alguna cosa de tot això apareix en el llibre de Reclus. En el periple empordanès, Reclus i Garrido van de poble en poble, on els surten a rebre masses vinculades o simpatitzants del Partit Republicà Democràtic Federal. Amb precisió fotogràfica, aquests fragments permeten veure el republicanisme de la I República en acció. Son homes i dones, d’extracció obrera, pletòrics. En aquell moment les banderes no són importants, pel que no hi ha reclamació d’una bandera. Tot i així, alguns federals despleguen les banderes de Suïssa i dels EEUU pels carrers, en tant que són les banderes de les úniques federacions que es coneixen. Tant Reclus com Garrido sempre són duts a collibè a un teatre, o a un local, en el que s’improvisen discursos. Formulen la República. La República és la fi de la Guerra a Cuba, la fi del caciquisme, la fi de l’explotació a les fàbriques, la fi de la primacia de l’Església. Però, també, l’inici de coses noves. Per exemple, la constatació d’una cosa que mai ningú havia vist fins aleshores. A Palamós, els oradors, des de l’escenari d’un teatre en el que s’han assegut a les cadires pertinents, junt amb tots els pròcers republicans del poble, parlen de la dona. Quan acaben el seu discurs, Reclus i Garrido cedeixen les seves cadires a dues dones, i baixen a la platea. El mateix fa tothom de l’escenari. Al final, l’escenari està ple de dones i la platea d’homes. Ambdós grups s’aplaudeixen, una a altres. Tal vegada és la primera vegada que es veuen des de la igualtat i la fraternitat, les cosines sexis de la molt sexi llibertat.
