Aquest article, aportat per Debats pel Demà, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
La commemoració dels 150 anys de la Primera República no escapa ni de la maledicció dels seus enemics i enterramorts. Els tòpics sobre el «fracàs», la «desunió» o la «debilitat» del moviment republicà corquen fins i tot als seus hereus més radicals. El més estrany d’aquesta llegenda negra creada per l’extrema dreta monàrquica és que aconsegueix fer invisibles els botxins de la Primera República. De cop i volta, els traficants d’esclaus desapareixen, els militars corruptes surten del guió, la monarquia salta de l’escena, i tot queda reduït a estèrils debats acadèmics sobre la impossibilitat de la revolució federal popular. Però els cops d’Estat de 1874 que acabaren amb la breu experiència republicana tenen uns subjectes, i unes classes socials darrera, directament responsables del colpisme dels generals Pavía i Martínez Campos. Per abordar aquest furiós odi de classe de la burgesia esclavista cal abordar els anhels desfermats pel procés revolucionari encetat el 1868.
1868-1873, una esperança a Europa i a l’Amèrica Llatina
Cal tenir present que la revolució gloriosa del 68 esclata en un moment especialment crític. Per a l’imperi espanyol, és la constatació del fracàs de totes les guerres de conquesta endegades per Isabel II; des de Mèxic fins a Indoxina, els fracassos militars són una nota constant que frustren les ambicions de la burgesia imperialista així com la política exterior d’un règim vassall de la França de Napoleó III en les relacions internacionals. No ens ha d’estranyar que l’oposició republicana al militarisme representés una de les demandes més anticapitalistes: doncs, les lleves militars que permetien aquestes aventures imperials les pagaven les classes obreres i jornaleres amb la seva sang.
Però és que els protagonistes militars de la revolució del 68 provocaran a Europa una guerra continental entre la França de Bonaparte i el Reich alemany de Bismarck per la corona del nou règim. El monarquisme intransigent del genial Prim costarà una guerra amb més de 600.000 morts civils, entre alemanys i francesos, i quasi 200.000 soldats morts. En subhastar la corona al millor postor els militars de la España con honra, Prim i Serrano, faran explotar les tensions entre Alemanya i França amb conseqüències encara més tràgiques per a l’Europa de l’avenir.
Entepreneurs esclavistes: l’exemple de Borbons, militars i industrials
Però els militars també tenien un paper més que rellevant a l’hora de preservar una extraordinària font de beneficis per a una burgesia despietada i ensangonada en el règim de plantacions cubà. El lucratiu negoci de les plantacions esclavistes del cafè i del sucre se sumaran als espectaculars beneficis que proporciona el tràfic d’esclaus a la burgesia indiana, és a dir, a la burgesia negrera. Aquestes fortunes enlairades del no-res i amb la mateixa participació de la Corona borbònica permetrien alhora subornar als capitans generals destinats a Cuba i convidar-los a participar en «el negoci». Fem-hi una ullada més detinguda perquè aquí tenim la clau de volta del perquè la historiografia reaccionària ha demonitzat d’una manera tant patètica la Primera República.
Però per a fer això cal sobrevolar l’any 1789. Mentre a França començarà una revolució republicana a l’Imperi espanyol la monarquia ha decretat una reial cèdula el 28 de febrer per la que legalitza la llibertat del tràfic d’esclaus a tots els súbdits. Però la dolça benedicció monàrquica al tràfic d’esclaus acaba aviat arran de la decisió de l’Imperi britànic de prohibir el tràfic d’esclaus als mars internacionals. Per aquesta pressió Ferran VIIè subscriu un tractat per a cessar el tràfic transatlàntic d’esclaus el 23 de setembre de 1817 però que realment no entraria en vigor fins el maig de 1820. Què passa però entre aquesta data i la revolució gloriosa? Doncs que es produeix el gran boom del tràfic d’esclaus, tot i la il·legalització.
Si el conjunt del tràfic d’esclaus a l’Imperi espanyol va superar els dos milions entre 1525 i 1867, col·locant a Espanya en segon lloc en el podi del tràfic d’esclaus, just darrera del Brasil, alhora el tràfic es va concentrar en el segle XIX. Entre 1821 i 1867 1.898.600 africans van ser venuts com a esclaus en les colònies espanyoles, és a dir, el 91% del total del tràfic esclavista de tres segles es va produir en menys de cinquanta anys, com denuncia Martín Rodrigo a Del Olvido a la memòria. La esclavitud en la España contemporània (Icària, 2022).
Però quins són els noms propis d’aquesta «burgesia conqueridora» responsable d’un comerç tan atroç i miserable que era premiat per la Corona amb títols nobiliaris? Qui són els protagonistes d’aquesta acumulació de capital hispànica que va finançar la industrialització?
Hi trobem de tot; des de Juan Manuel Manzanedo, “el primer capitalista de Madrid”, una de les majors fortunes espanyoles i un dels majors traficants d’esclaus a Cuba, als germans López&López, dels quals Antonio López, més conegut com a Marqués de Comillas, seria el símbol d’un savoir faire basat en el tràfic d’esclaus per a les grans hisendes sucreres i cafeteres. No hi falta l’exèrcit amb un capità general a Cuba com Leopoldo O’Donnell que participa en aquestes operacions comercials. Ni la mateixa Monarquia per mitjà d’una societat pantalla, la Sociedad Agustín Muñoz i Cia, constituïda a París el 1844 pel Duc de Riansares i Maria Cristina de Borbó. De fet, la Monarquia subcontractaria els serveis de molt honorables negrers, com Manuel Pastor o Julián Zulueta (un dels tres grans hisendats a Cuba amb els seus quatre ingenis sucrers i responsable de desembarcar més de 13.000 esclaus a Cuba), per participar en el finançament i cobrament de beneficis de les expedicions esclavistes. A tal punt que el Parlament britànic denunciaria a Maria Cristina de Borbó. No hi falten tampoc intocables com els Güell o la família Muntadas, l’Espanya Industrial, el Vapor Vell de Sants i La Maquinista apareixen a Barcelona “regalimant sang i llot per tots els porus, des dels peus fins al cap”, com diria Marx. Si els Muntadas finançarien la seva fàbrica amb el capital de nombrosos traficants d’esclaus, Joan Güell i Ferrer encara es molestaria menys en dissimular, com veurem de seguida.
Tornem però a l’any 1868. La Gloriosa, com tot canvi de règim, fa net del vell personal i nomena un nou capità general a Cuba, el general Dulce, qui denuncia de seguida les amenaces de la oligarquia esclavista, coneguda com a “omnipotent partit català”, aquesta de seguida força la seva dimissió el febrer de 1869. La premsa republicana denuncia el totpoderós partit negrer titllant-lo «d’esclavocràcia», encarnat políticament en els progressistes, encapçalats pel general Serrano, en els monàrquics isabelins, en els conservadors, com Cánovas del Castillo, i en els indians emprenedors, com Antonio López i López. Cánovas del Castillo serà qui dirigirà l’oposició parlamentària a la Llei preparatòria d’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico de 1870. D’aquest bloc esclavista en sortiria un partit sota el nom de “Lliga contra el filibusterisme i la Internacional” el 1871. En el novembre del mateix any Manzanedo crearia a Madrid el Centre Hispano Ultramarino, vertadera sala de comandaments contra l’abolició de l’esclavitud, que es veuria imitada immediatament per la burgesia barcelonina. A Barcelona és la patronal Foment de la Producció Nacional, embrió de Foment del Treball Nacional, qui crea el lobby esclavista local, sota la presidència de Joan Güell i Ferrer i la vicepresidència d’Antonio López i López. El patriarca de la nissaga Güell estrena el Círculo Hispano Ultramarino amb un memorable pamflet en favor de l’esclavitud, Rebelión Cubana (publicat a Barcelona el 1871), on afirma que:
“Si, doncs, ni el dret, ni la conveniència abonen la rebel·lió Cubana, la nació espanyola no sols té el dret, sinó l’imprescindible deure de combatre-la, esgotant tots els mitjans i recursos per a salvar l’honor nacional i les vides i interessos dels homes honrats i laboriosos que troben la fortuna i el benestar en aquelles possessions espanyoles.”
Amb aquest esperit Güell i López finançarien diversos cossos paramilitars de voluntaris formats pels més desesperats de les classes treballadores per a protegir «els interessos dels homes honrats i laboriosos» a Cuba. Alhora que el partit esclavista movia fitxa contra Amadeu de Savoia per a que no promulgués la llei definitiva d’abolició de l’esclavitud, dirigint-li tota mena de peticions, enviant constantment comitives, i pronunciant-se públicament, junt amb la noblesa a favor de l’esclavisme. El 30 de gener de 1873 la Junta General d’Hisendats de Cuba presidida per Zulueta transmetrà al rei un ultimàtum contra la llei. D’aquí que José Antonio Piqueras sostingui a Negreros: españoles en el tráfico y en los capitales esclavistas (Catarata, 2021) que els responsables de la caiguda de la Monarquia es trobaven en el bloc negrer el qual es va trobar amb la sorpresa que a la caiguda d’Amadeu el que va aparèixer és una República que consagraria el seu esperit en la primera llei del nou règim: l’abolició de l’esclavitud a Puerto rico. D’aquí l’odi visceral de Borbons, militars, burgesos i hisendats a la Primera República, aquest és el motiu, com resumeix Piqueras, pel qual; “el partit negrer col·laborava amb tots els moviments destinats a posar fi a la República.”
Doncs, des del 1868 el moviment republicà s’havia convertit en la punta de llança d’un moviment popular contra l’esclavisme que en les Juntes constituïdes a cada ciutat reclamarà l’abolició de l’esclavitud a Cuba i Puerto Rico. Una força històrica que es veurà culminada amb èxit quan el 17 de febrer de 1873 un ministre valencià, el republicà federal José Cristobal Sorní, signi la llei que oficialment aboliria l’esclavitud a Puerto Rico i decreti la llibertat de 10.000 esclaus a Cuba.
Per anar acabant, doncs, si hem de parlar d’alguna mena de fracàs en tot cas és el de no haver aconseguit trencat el silenci d’acer que ens impedeix parlar d’una burgesia esclavista i monàrquica que a Catalunya va participar activament en el cop d’Estat contra la Primera República. I que encara avui gaudeix impunement d’una estàtua al cor de Barcelona en la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes amb la Rambla de Catalunya. Una estàtua a Joan Güell i Ferrer esbotzada per la revolució obrera de 1936 que només el feixisme s’atreviria a restaurar el 1945. Pur simbolisme? José Joaquín Güell i de Ampuero, el propietari de El Mundo i Expansión, no semblava pensar el mateix quan desgranava a La Vanguardia, en un article titulat “El desahucio de Antonio López” (14-06-2017), que el soci criminal de Joan Güell, Antonio López, era “el màxim exponent de la celebrada i esllanguida societat civil catalana”, el cor i la caixa d’un model de ciutat que perdura encara avui.
El 150è aniversari de la Primera República ens permet, parafrasejant a Lenin, “passar comptes amb la Monarquia a la manera jacobina, o, si voleu, plebea”. És a dir, tocar el moll de l’os d’un mode d’acumulació de capital que ha restat impune fins avui i encara se’ns rifa utilitzant les mansions modernistes de burgesos negrers per a gentrificar Barcelona.
