Aquest article, aportat per la Realitat, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
Dissabte farà 150 anys que Espanya va viure la primera experiència republicana. Aquesta efemèride ens ha de servir, més que per fer actes memorialístics sense cap impacte sobre el present, per extreure lliçons que ens serveixin per enriquir el debat i la reflexió, per alimentar la teoria i la praxi de la lluita del present, i ens ajudi a traçar una estratègia prou sòlida com per construir un futur republicà, amb uns fonaments que ens permetin fer de la pròxima experiència republicana la definitiva. Precisament, les dues repúbliques que ha viscut la història d’Espanya ens ajuden a extreure conclusions sobre quines van ser les claus que van impedir que aquells processos democratitzadors no fossin irreversibles i, si més no, que la monarquia com a cúspide del poder oligàrquic espanyol no continués dirigint l’estat nacional espanyol.
Des de fa un temps es repeteix com un mantra que fou una República sense republicans. Fou la primera República sense republicans, de la mateixa manera del regnat de Juan Carles I de Borbó fou la primera monarquia sense monàrquics. Ironies a banda, el cert és que tant en la I República hi havia republicans, com en la Segona Restauració hi havia monàrquics. Més enllà de mantres i ironies, les crisis orgàniques que van conduir a les dues experiències republicanes, així com els seus encerts i els seus fracassos ens aporten un seguit de lliçons molt valuoses.
L’estat nacional espanyol, com el d’altres països, no ha estat més que el projecte d’una conxorxa d’interessos de les diferents fraccions de les classes dominants, després d’aixafar revolucions i intents de construir altres models, i d’escombrar tots aquells elements de la societat que s’escapaven de l’extensió del capitalisme en tot el territori sota la seva sobirania. En el cas d’Espanya, podem afirmar que el projecte de l’estat-nació s’articula gràcies a l’aliança entre terratinents aristòcrates, burgesia financera i industrial, Església catòlica i exèrcit, amb els borbons com a amfitrions i màxim estendard de les seves aspiracions imperials i espirituals.
Evidentment, la construcció d’aquest Estat-nació no va ser un procés pacífic i ha comptat amb diversos intents d’aniquilació dels corrents polítics contraris. Intents d’aniquilació que podríem dir que han estat exitosos, i que van des de la brutal repressió contra els afrancesats i posteriorment dels contraris a l’absolutisme i als seguidors de Riego, fins a l’extermini de la base social del republicanisme durant el franquisme. I, no només, s’han viscut episodis concrets, sinó que ha estat un llarg procés de repressió política i disciplina social per assolir l’èxit en el desenvolupament del seu projecte per tal de conservar i incrementar els privilegis de les classes dominants.
Com no podia ser d’una altra manera, un artefacte com l’Estat liberal-burgès posa les bases perquè regni la llei de la selva, i s’estableixi la corrupció com a forma de funcionar. Estat i negocis no tenen una barrera clara, i se sistematitza un sistema confiscatori pel qual, dels tributs i impostos pagats per les classes subalternes, s’incrementen fins a l’extrem les fortunes i els patrimonis dels membres més proactius de les classes dominants. La corrupció i l’especulació, per exemple, en la construcció del ferrocarril, no fou més que un episodi d’aquesta forma tan natural de funcionar de l’Estat-nació. I és, precisament, aquesta forma tan desvergonyida d’operar, sumada a les desigualtats i la misèria que produeix el liberalisme, el que produeix la ira del poble, i es transforma en una de les baules més dèbils d’aquest projecte de dominació elitista.
La I República vindria, per tant, com a resultat del col·lapse d’aquest règim i de la inviabilitat de mantenir la monarquia sense la família Borbó. Després de l’abdicació d’Amadeu Saboia, la resta d’actors monàrquics estaven fora de joc com a conseqüència de l’esfondrament i la manca de legitimitat dels borbons. Engels ho resumia perfectament l’any 1874, a Els Bakuninistes en Acció:
L’abdicació d’Amadeu havia desplaçat del Poder i de la possibilitat immediata de recobrar-lo als monàrquics radicals; els alfonsins estaven, de moment, més impossibilitats encara; els carlins preferien, com gairebé sempre, la guerra civil a la lluita electoral. Tots aquests partits s’abstingueren a la manera espanyola; en les eleccions només van prendre part els republicans federals, dividits en dos bàndols, i la massa obrera.
L’única forma de govern viable, per tant, era la República. Una República que, per altra banda, no tenia uns fonaments prou sòlids. En primer lloc, per la disputa entre aquells que pensaven la República des de l’òptica de l’Estat-nació, això vol dir des dels mateixos ressorts del sistema representatiu burgès, i que per tant no tenien un projecte que se sustentés sobre el suport obrer i popular, i aquells que consideraven que la República havia d’articular un projecte d’emancipació per a les classes populars. En segon terme, perquè aquesta base obrera i popular no estava articulada de forma prou madura, o si més no, dominaven aquells sectors que renegaven de la implicació de la classe obrera en la política. Engels ho va definir amb precisió en el llibre citat anteriorment:
Pi era, de tots els republicans oficials, l’únic socialista, l’únic que entenia la necessitat que la República es recolzés en els obrers. Així va presentar de seguida un programa de mesures socials d’immediata execució, que no només eren directament avantatjoses per als obrers sinó que, a més, pels seus efectes, havien necessàriament d’empènyer a majors avenços i, d’aquesta manera, com a mínim posar en marxa la revolució social.
Cal ressaltar que en el mateix llibre, abans de declarar les virtuts de Pi i Margall i la necessitat que la República es recolzés en els obrers, Engels assenyalava les oportunitats que havia obert aquesta nova conjuntura per a la intervenció política i les possibilitats que s’havien donat perquè s’avancés en l’emancipació de la classe obrera. En tres paràgrafs resumeix l’escenari que s’havia obert amb la I República:
En proclamar-se la República, el febrer de 1873, els aliancistes espanyols es van veure en un tràngol molt difícil. Espanya és un país molt endarrerit industrialment i, per tant, no es pot parlar encara d’una emancipació immediata i completa de la classe obrera. Abans d’això, Espanya ha de passar per diverses etapes prèvies de desenvolupament i treure del mig tota una sèrie d’obstacles.
La República brindava l’ocasió per escurçar dins del possible aquestes etapes i per escombrar ràpidament aquests obstacles. Però aquesta ocasió només es podia aprofitar mitjançant la intervenció política activa de la classe obrera Espanyola.
La massa obrera ho sentia així; a totes bandes pressionava per tal que s’intervingués als esdeveniments, per tal que s’aprofités l’ocasió d’actuar, en lloc de deixar a les classes posseïdores el camp lliure per a l’acció i les intrigues, com s’havia fet fins llavors.
Com dèiem abans, en l’organització de la classe obrera dominaven les opcions que predicaven l’abstencionisme i la no implicació de les organitzacions obreres en la política. El resultat va ser, en un primer moment, el suport cap a la fracció de la petita burgesia republicana més radical, i la inexistència d’una representació obrera en un moment en el qual sí que existia una organització amb força, com la secció espanyola de l’AIT, per aconseguir representants en els nuclis amb un desenvolupament fabril més elevat. És aquesta, precisament, una de les lliçons històriques, no només pel que fa a la incapacitat directa que van tenir en el procés constituent, sinó també pel que passaria després amb els aixecaments cantolistes i, com a conseqüència, l’esfondrament d’aquesta experiència republicana. L’apoliticisme, per tant, limità l’organització popular i la va fer estèril en la seva autonomia política, donat que el resultat fou la dependència dels partits que representaven altres classes socials.
Fruit del paper dominants d’aquests corrents, i de l’existència d’un corrent federalista “intransigent”, sorgí el cantonalisme, amb episodis d’aixecaments populars a diverses ciutats, essent Cartagena la més coneguda pel temps que va aguantar com a cantó independent. El cantonalisme presentava elements interessants, en tant que plantejava una alternativa al model centralista de l’Estat-nació burgès, posant en el municipi (la comuna o el cantó) la base d’un nou model de govern del poble. Tot i això, acabà sent més un moviment en ciutats aïllades, que no pas un moviment coordinat amb un projecte global. Així ho explicà Engels:
El federalisme dels intransigents i del seu apèndix bakuninista consistia, precisament, a deixar que cada ciutat actués pel seu compte i declarava essencial, no la seva cooperació amb les altres ciutats, sinó la seva separació d’elles, amb el que barrava el pas a tota possibilitat d’una ofensiva general.
Com en altres episodis històrics revolucionaris, l’aïllament en clau territorial i de classe sempre és un dels elements clau que expliquen la derrota. Aquest aïllament es dona, en moltes ocasions, fruit del treball de les classes dominants per anular tot moviment que promulgui un nou ordre, però també, es dona per l’aposta per estratègies que no tenen presents els límits d’una acció contrària a una direcció centralitzada o coordinada. Unes estratègies que perduren, a dia d’avui, i que s’han demostrat impotents, en el millor dels casos, davant dels grans poders econòmics i mediàtics, que sí operen de forma centralitzada, o que directament han engreixat les files del transformisme.
En qualsevol cas, aquest episodi de la història republicana expressa un incipient projecte de superació de l’Estat-nació burgès. En primer lloc, perquè va plantejar una alternativa al model centralista i uniformitzador, el federalisme com a pacte entre iguals. El model centralista i uniformitzador, més enllà de les acrobàcies teòriques d’alguns grupuscles, només ha servit per mantenir un projecte de país oligàrquic, i s’ha demostrat disfuncional per articular la convivència entre les diferents nacions. En segon lloc, perquè en el desenvolupament dels fets i les propostes teòriques que marcaren aquest moment, es va plantejar també una alternativa al model liberal-burgès d’articular el poder polític, a partir d’un règim de representació, mediatitzat pels recursos dels quals disposen les classes dominants per condicionar els poders de l’Estat.
Durant la I República es va albirar la possibilitat de construir una república democràtica que avancés cap a una república comunal. Per aprofundir sobre la República Comunal val la pena llegir l’article de Joan Tafalla, “Quin republicanisme per a l’emancipació? Engels entre la república comunal i la república democràtica”. En aquest sentit, la proposta federal de Pi i Margall també és una referència per pensar i definir qualsevol projecte republicà en el present, i és la base sobre la qual pensar un projecte confederal. Un projecte que no només ha de plantejar la convivència de les diferents nacions en un pacte entre iguals, sinó perquè també ha de plantejar una alternativa on el municipi és el pilar de càrrega d’un projecte d’emancipació de les classes subalternes.
