Aquest article, aportat per El Salto, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Pots descarregar el dossier en PDF en aquest enllaç.
Confluïren en la lluita contra la Monarquia, però acabaren enfrontats pel fracàs d’una Primera República en la qual esclataren les seves grans diferències polítiques i socials.
Es compleixen 150 anys de la proclamació de l’oblidada Primera República espanyola. Una experiència democràtica tant breu com intensa, que despertà l’interès i l’admiració de Walt Whitman, Marx o Engels, i de la qual el fracàs sense pal·liatius arrossegaria durant més de mig segle al republicanisme espanyol a les catacumbes, mentre a dos països veïns, França i Portugal, les respectives repúbliques aconseguien consolidar-se.
Tot i que en els seus escassos 11 mesos de vida la Primera República va tenir quatre presidents, dos noms propis emergeixen d’ella amb especial força: Emilio Castelar i Francesc Pi i Margall. Ambdós coincidiren en l’aposta per la República com a palanca per a la democratització d’Espanya, contribuïren a funda la primera república de la nostra història, però discreparen sobre tàctiques, estratègies, objectius i aliances, fins a convertir-se en enemics íntims i irreconciliables en un moviment trencat i atomitzat després de la fallida experiència de 1873. Les seves idees i trajectòries polítiques exemplifiquen grosso modo les dues vies del republicanisme en l’Espanya del segle XIX.
Dos intel·lectuals revolucionaris
El 29 d’abril de 1824, a Barcelona, a la rodalia de la basílica de Santa Maria del Mar i del Fossar de les Moreres, naixia Francesc Pi ii Margall. Fill d’una família obrera, Francesc arribava al món en una ciutat que començava a industrialitzar-se amb els primers compassos del segle XIX. Inquiet i despert, amb una curiositat intel·lectual precoç, però nascut en un ambient que oferia poques possibilitats per al seu desenvolupament, el seminari seria l’únic lloc accessible a les ànsies d’estudi i coneixement del fill de Francesc Pi i Veler i de Teresa Margall. Ingressaria amb set anys, l’abandonaria amb 17 per a estudiar lleis a la Universitat de Barcelona, convertint-se en un dels primers fills de la classe obrera en accedir als estudis superiors.
Després de treballar per un temps com a professor particular de la burgesia barcelonina, ofici en què viu un amor impossible amb una jove de bona família, el 1847 marxa a Madrid, la ciutat en la qual viurà la resta de la seva vida. A la vila i cort el jove Pi i Margall canvia l’advocacia pel periodisme polític i cultural. També viatja per tot el país per a escriure diversos volums de Recuerdos y bellezas de España, obra il·lustrada d’autoria col·lectiva, quelcom així com una guia de viatges de l’època destinada a donar a conèixer els paisatges i monuments i tresors artístics espanyols. En opinió de Gerardo Pisarello, diputat d’En Comú Podem i autor de l’assaig Dejar de ser súbditos (Akal, 2021), l’escriptura de diversos volums d’aquesta obra seria una experiència clau en la seva comprensió d’Espanya com a un país marcat per la diversitat econòmica, social i cultural. Quelcom a què també hi contribuiria el seu matrimoni amb la basca Petra Arsuaga, amb la que viuria durant algun temps a Bergara, descobrint allà el foralisme basc que l’interessaria com a precedent de la seva idea del pacte federal.
El 1849 el jove periodista ingressa al Partit Democràtic, escissió del Partit Progressista, i alguna cosa així com la força política ubicada més a l’esquerra durant el regnat d’Isabel II. Serà en aquest partit en el qual Pi i Margall coincideixi alguns anys més tard amb qui serà primer el seu company i més tard el seu enemic i adversari: Emilio Castelar.
Castelar havia nascut a Cadis el 1832, nou anys després del català, en una família de classe mitja, culta, liberal i molt polititzada. Els seus pares Manuel Castelar i Maria Antonia Ripoll, amics de Rafael Riego, havien sofert la repressió del darrer monarca absolutista, Fernando VII. La prematura mort del progenitor deixa a la família en una situació econòmica molt precària. A desgrat d’això Emilio cursarà estudis superiors, i després de passar per l’institut a Alacant i la universitat a Madrid, obté la plaça de catedràtic en aquesta amb només 26 anys.
No serà una rata de biblioteca ni un savi allunyat de l’enrenou. Castelar ensenya història d’Espanya, però a més a més vol contribuir a canviar-la, i a fer progressar un país marcat per la corrupció del sistema polític isabelí. El jove Castelar combinarà des de molt aviat la docència universitària amb el periodisme polític i amb una estesa tasca com a conferenciant. La seva capacitat retòrica i oratòria li obre les portes dels auditoris cada cop més amplis fins a consagrar-lo com un dels intel·lectuals més prestigiosos i influents del país. A partir de 1854 la seva entrada a la vida política és total.
La lluita contra la Monarquia
Els dos futurs presidents de la I República participen en la revolució de 1854, que acaba amb l’exili de Maria de Cristina de Borbó, mare d’Isabel II, i ingerència permanent en la vida política espanyola. La revolució, iniciada amb un pronunciament militar, però secundada per un aixecament popular que forma juntes revolucionàries a Barcelona, Madrid, València, Valladolid i d’altres ciutats, obligant a la reina a entregar el govern al general progressista Espartero, així com a convocar unes Corts Constituents que redacten la Constitució de 1856.
Ja durant aquesta revolució, encara respectuosa amb la idea d’una Monarquia constitucional, Pi i Margall, que es troba en l’ala esquerra del Partit Democràtic, defensa anar un pas més enllà i proclamar la República. Es quedarà en franca minoria. Els republicans encara són molt pocs a Espanya. En el seu llibre La reacción y la revolución el català avisa vers la ingenuïtat de qui creu que Isabel II es comportarà com una monarca constitucional molt diferent del seu pare i de la seva mare. El temps no trigarà a donar-li la raó.
Passat el fugaç bienni progressista la filla de Fernando VII tornarà als vells costums. L’oposició política i intel·lectual a la corrupció i el despotisme del seu regnat seguirà creixent, i la premsa jugarà un paper bàsic en aquesta. Tant Castelar com Pi s’incorporaran al diari La Discusión fundat el 1856 a Madrid per a servir de portaveu a les idees democràtiques. Encara que ambdós són republicans en un partit que no ho és, no comparteixen el mateix projecte de República.
A la premsa madrilenya de la dècada de 1860 Castelar i Pi i Margall van protagonitzar una important polèmica sobre el contingut polític i social que havia de tenir el republicanisme. En aquell moment són dos dels intel·lectuals polítics més influents del país. Castelar dirigeix el diari La Democracia i Pi i Margall La Discusión. Mentre el primer pregona una República liberal, respectuosa amb la propietat privada i l’ordre social capitalista, el segon considera inseparable el projecte republicà de la persecució de la igualtat social i el repartiment de la riquesa.
A l’alçada de 1860 Pi és ja un socialista declarat. A Espanya amb prou feines existeixen. La seva obra tanmateix està en contacte i discussió amb el socialisme europeu de l’època, que té en el francès Pierre-Joseph Proudhon la seva figura més internacional. En un dels seus escrits sobre Espanya Friedrich Engels qualificarà a Pi i Margall com a qui “de tots els republicans oficials, l’únic socialista, l’únic que comprenia la necessitat de que la República es recolzés en els obrers”.
A desgrat de les seves diferències doctrinàries, Castelar i Pi i Margall estan junts en la lluita contra Isabel II. Pateixen per això les conseqüències del seu compromís polític. El juny de 1866 participen en la insurrecció del quarter de Sant Gil, un moviment de civils i militars demòcrates que es conjura a Madrid per a derrocar a la reina. El moviment fracassa i ambdós es veuen obligats a exiliar-se fugint de la repressió isabelina. El 1868, amb el triomf de la revolució democràtic i la fugida d’Isabel II, tornen a Espanya. Prim, el general i arquitecte polític de la revolució Gloriosa, els ofereix integrar-se en un govern d’unitat conformat per demòcrates, progressistes i liberals: els tres corrents que s’havien conjurat contra la reina. Ambdós, tanmateix, rebutgen l’oferta de participar en un govern que segueix sense apostar per la República i prepara, en canvi, la instauració d’una monarquia democràtica amb una nova dinastia al tron.
Convençuts que no és el moment de buscar nous reis, Castelar, Pi i Margall i Estanislau Figueras s’escindeixen del Partit Democràtic, partidari de encara de donar una nova oportunitat a la Monarquia constitucional, i funden el Partit Republicà Democràtic Federal. Des de les files del nou partit s’oposaran a la coronació del príncep italià Amadeu de Savoia com a Rei d’Espanya, l’opció defensada pel general Prim. La seva posició és no obstant minoritària dins de les forces de la revolució democràtica espanyola, on encara es tem la paraula República, i encara més si duu per cognom federal.
La República que va poder ser
El 16 de novembre de 1870 Amadeu de Savoia és escollit Rei per 191 vots front als 60 favorables a la República federal. Castelar i Pi representen els extrems d’un partit molt plural, en el que el rebuig a la Monarquia és el comú denominador. Grosso modo, un és la dreta i l’altre l’esquerra del republicanisme federal. No només els separa la qüestió social, sinó també la manera d’entendre el federalisme. Per a Pisarello, mentre Pi entén el federalisme com la construcció de la nació espanyola “de baix a dalt”, partint de l’autonomia dels municipis i dels antics regnes, que decideixen lliurement pactar, cedint a l’Estat central part de la seva sobirania inalienable, “Castelar considera que la nació espanyola ja existeix, i que si de cas es tracta de descentralitzar una mica l’Estat”.
A desgrat de les seves diferències polítiques, la convivència entre ambdós durarà fins a 1873. I és que els esdeveniments polítics estan a punt de precipitar-se. A principis d’aquest any Amadeu I, fastiguejat dels polítics espanyols, mancat de base social i supervivent d’un atemptat que quasi acaba amb la seva vida, presenta la seva renúncia al tron. Després del fracàs de qui millor podia encarnar una monarquia democràtica, ningú postula tornar a buscar un altre rei. L’11 de febrer les Corts voten altra vegada: 258 vots per la República vers 32 en contra. “Ningú duu la República, la duen les circumstàncies; la duu una conspiració de la societat, de la natura, de la història” reconeixeria Emilio Castelar sobre la fragilitat del nou règim.
El republicà federal Estanislau Figueras serà el primer president del govern. Dura 5 mesos i deixa una frase per a la posteritat: “Senyors, els serè franc, estic fins als collons de tots nosaltres”.
Els debats sobre la forma unitària o federal de la República, els conflictes dins del mateix republicanisme federal, la nova revolta carlista, els intents de cop d’Estat i la guerra colonial a Cuba marquen una tempestuosa experiència que es converteix en una màquina de triturar presidents de Govern.
A Figueras el succeirà Pi i Margall. Durarà poc més d’un mes en el càrrec. El president és desbordat pels sectors més intransigents del republicanisme federal, que sense esperar a la nova Constitució republicana federal inicien l’anomenada revolució cantonal. Cartagena, Alcoi, Màlaga, Cadis i d’altres localitats es declaren sobiranes per a constituir la República federal de baix a dalt. Una part del moviment obrer, de tendència bakuninista, s’uneix a la revolució, i els intents de negociació per part de Pi fracassen. Poc temps abans, com a ministre de Governació havia contingut la proclamació de l’Estat català de la República federal espanyola, però el nou moviment és molt més inflexible i precipita la seva caiguda. Engels escriuria que amb això els republicans federals intransigents i els seus aliats bakuninistes ferien de mort a la República. El 18 de juliol de 1873 Pi i Margall dimiteix. El seu successor Nicolás Salmerón haurà d’encarregar-se de la repressió al cantonalisme, però després de dos mesos al poder dimitirà per la seva negativa a firmar execucions de rebels.
Serà el quart i darrer president republicà, Emilio Castelar, qui, en paraules de Pisarello “entregui la República als seus repressors”. El polític republicà pren poders excepcionals, suprimeix llibertats, pacta amb els sectors conservadors i empra tota la força de l’Estat per a reprimir el moviment cantonalista.
Si el model era la repressió republicana a la Comuna de París, origen de la Tercera República Francesa, en aquest cas la violència estatal no servirà per a salvar la República de la seva autodestrucció. El 3 de gener de 1874 el cop d’Estat del general Pavia posa a la pràctica fi a l’experiència republicana. Tot i que aquesta sobreviu encara uns quants mesos més de manera nominal, en realitat ha mort. La dictadura del general Serrano serà el preàmbul a la Restauració borbònica encarnada en Alfonso XII, fill d’Isabel II. Cap polític de 1873 viuria prou com per a aconseguir veure la Segona Republicà del 14 d’abril de 1931.
Diferents tàctiques en la llarga travessa pel desert
El fracàs de la Primera República endinsarà al republicanisme espanyol en una profunda divisió molt difícil de resoldre. Durant la Restauració el moviment seguirà existint, però fracturat en quatre partits, un per cada president, quelcom que segons la historiadora Florencia Peyrou “està molt relacionat amb el personalisme típic de la política del segle XIX”. Castelar i Pi representen les posicions més antagòniques. Mentre el primer mira a la burgesia, les classes mitges i la Tercera República francesa, que es consolida en aquests anys com a República d’ordre, centralista i imperialista, el Partit Republicà Federal mira a les classes populars, al moviment obrer i al federalisme nord-americà i suís.
Vers la deriva conservadora i centralista de Castelar, Pi profunditzarà durant la Restauració en les seves idees federalistes. Pisarello destaca “la modernitat” dels escrits posteriors a la Primera República. Al 1877 es publica Las Nacionalidades, la seva obra més coneguda, un al·legat a favor d’una Espanya federal partint de les regions històriques i els antics regnes peninsulars. Per a Pi democràcia i federalisme són inseparables, i recela d’un règim republicà però centralista, quelcom que considera poca cosa més que una Monarquia amb una barretina frígia.
Tot i que dins del seu projecte federal s’incloïen les colònies d’espanyols d’ultramar, per a les que defensava una consideració d’estats federals, l’auge de l’independentisme a Cuba, Puerto Rico i Filipines el durà a anar modificant la seva posició i a donar per impossible la seva permanència a Espanya. Durant la Guerra de Cuba Pi serà l’únic líder republicà que no recolzi l’enfrontament bèl·lic, aposant en canvi per donar la independència a la illa per a conformar amb ella una relació confederal en una mena de comunitat hispànica, quelcom similar a la futura Commonwealth britànica.
Castelar, defensor de l’imperialisme espanyol, adoptarà en canvi una progressiva integració en el sistema polític de la Restauració. Funda el Partit Demòcrata Possibilista que al 1890 s’integra al Partit Liberal de Sagasta després d’aconseguir la seva principal reivindicació: el sufragi universal masculí.
Peyrou, autora del llibre “La Primera República” (Akal, 2023), assenyala la “mala relació personal” entr els dos expresidents. Mentre el líder dels republicans federals, finat al 1901, serà fins a la seva mort un outsider, el darrer president republicà, mort al 1899, arribarà a ser fins i tot rehabilitat com a figura publica. Una divisió que segons Pisarello s’ha mantingut també en la posterior memòria pública a ambdós, i que per a l’autor de Dejar de ser súbditos, ha tractat millor a Castelar deixant a Pi, pare de les múltiples tradicions de les esquerres espanyoles, arraconat en un cantó del que considera necessari treure’l. Tal vegada aquest 150 aniversari de la República per la que tant va lluitar i que només va presidir un mes pugui servir a aquesta fita.
