La candidatura de Xavier Trias: explicant Barcelona en clau de classe

  • Antropòleg urbà. Membre de l'Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU), del Grup de Treball – Etnografia dels Espais Públics (GTE-EP) i del Grup Cultura Popular i Conflicte, ambdós de l'Institut Català d’Antropologia (ICA), i del Grup de Recerca sobre Exclusió i Controls Socials (GRECS) de la Universitat de Barcelona.

Del mateix autor

Sens dubte, és possible afirmar que la candidatura recent de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona, almenys pel que fa a l’esfera de la política municipal, és una de les notícies més destacables dels últims temps. L’entrada de Trias a la carrera electoral podria suposar, entre altres coses, una reconfiguració de l’estratègia política de la resta de contendents, ja que s’intueix un cert intent per situar l’eix del debat al voltant de l’elecció entre dues maneres diferents d’entendre la ciutat: l’actual, de Barcelona en comú, amb una trajectòria de dues legislatures centrades, a nivell urbà, en la pacificació de part de l’entramat urbà, l’intent de control, amb resultats desiguals, de les dinàmiques de turistificació o el volum de les inversions en carrils bici i tramvia, davant de l’aposta de Trias, un alcalde recordat -va governar Barcelona entre els anys 2011 i 2015- pel seu caràcter business friendly, la seva aposta per la Smart City i la conversió definitiva de Barcelona en una destinació turística internacional. Aquesta contraposició entre dues maneres diferents d’entendre la ciutat, per altra banda, podria ser interessant a l’hora d’explicar les transformacions ocorregudes a Barcelona en clau de classe.

Hi ha un cert consens entre els estudiosos de l’urbanisme local de les darreres dècades a l’hora d’establir una certa classificació per fases per les quals aquest hauria passat. La teoria més reeixida és la denominada de les Etapes, impulsada principalment per gent com J. Maria Montaner. Segons aquesta proposta, la transformació de Barcelona des del 79 obeiria a quatre moments diferents: Un primer moment, des de les primeres eleccions municipals fins a l’elecció de la capital catalana com a seu olímpica el 86, caracteritzat per l’empenta i el poder de les associacions de veïns, la creació d’espais públics, les intervencions de mida petita però alta significada (places, jardins, parcs, etc.) i la posada en marxa d’equipaments socials i culturals dels quals la ciutat en tenia una gran necessitat; una segona etapa, la qual arribaria fins al 93, on es construeixen tots els dispositius, infraestructures i dotacions necessàries per a la celebració dels Jocs Olímpics (JJOO) (obertura al mar de la ciutat, Rondes, Vila Olímpica, etc.); una tercera fase, viscuda en moments de crisi internacional, on l’afany urbanístic s’atura, els deutes impedeixen anar més enllà i s’opta per tancar projectes ja iniciats i, finalment, una quarta etapa, de pur urbanisme neoliberal, posada en marxa durant els anys de Joan Clos i Jordi Hereu a l’alcaldia de la ciutat, on es trenca amb la inèrcia anterior, es deixa de projectar una idea única i un projecte de ciutat, i on s’opta per intervencions desconnectades entre elles, la ruptura de la seva densa trama característica (Pla 22@, Fòrum de les Cultures, Diagonal Mar) o la projecció de Barcelona com a marca, cosa que podria anomenar-se cert urbanisme postmodern, i que duraria pràcticament fins a l’any 2015. Les dues primeres fases serien les que, gent com Jordi Borja, però també Oriol Bohigas i altres responsables de la política municipal, han vingut a anomenar el Model Barcelona, una forma de fer ciutat, exportable i reproduïble, entre les principals característiques del qual estaria una aposta per l’espai públic, la participació ciutadana, la projecció de la ciutat a l’exterior, la conjugació de petites intervencions amb altres de més importància, la coherència en les propostes i projectes, etc. Alguns autors han anomenat aquest conjunt de propostes, més que model, una experiència, cosa que ve, en certa manera, a subratllar el seu caràcter clarament moral.

Al costat d’alguns companys, els antropòlegs Giuseppe Aricó i Marco Luca Stanchieri, hem intentat desmuntar aquesta classificació basada, principalment, en criteris d’intensitat de la transformació o en la capacitat de la institució municipal de representar una idea de ciutat, substituint-la per una que posa l’accent en el caràcter de classe. Segons aquesta proposta, el desenvolupament últim de l’urbanisme barceloní no és res més que el resultat de la lluita de classes inherent a qualsevol ciutat sota el capitalisme, és a dir, la clara victòria, en aquest cas,  dels representants de les elits locals, esfera de què el Xavier Trias és un clar valedor.

Plantejat així, els dos únics moments en què més a prop s’ha estat d’instituir un cert urbanisme proper a les classes populars o s’ha contestat el model classista anterior, períodes 1979-1986 i 2015-2023, aquest darrer sent generosos, s’han degut, precisament, a què el conflicte entre classes ha fet oscil·lar la balança cap a altres maneres d’entendre la ciutat. El primer període, a causa de la força i l’organització de les associacions de veïns i veïnes, però també de sindicats i partits polítics d’esquerra, articulats i configurats durant la darrera etapa de la Dictadura, mentre que el segon dels períodes apareixeria com a resultat de la contestació i mobilització arrelada al moviment 15M, qüestió que explica part de les seves peculiars característiques. Si els diferents governs municipals socialistes des del 79, en diferents coalicions, van donar pas a l’absorció i cert desmantellament del contrapoder veïnal, imposant un model de clars tints neoliberals, el pas d’aquests a l’Ajuntament de Trias, cal recordar que amb el suport del Partit Popular (PP), va ser l’última demostració que era possible continuar fent les mateixes polítiques encara que sota sigles diferents, cosa a què l’arribada de Barcelona en comú al govern va posar fi, donant pas a una administració progressista de la ciutat, pujada sobre els moviments socials, encara que amb clares limitacions (entre les més destacables, el pacte amb el PSC) i projectes més que discutibles.

En definitiva, la vertebració del debat polític al voltant de les opcions Barcelona en comú i Xavier Trias s’apareixeria com una opció que podria polaritzar l’electorat entre dues opcions clares i dues maneres diferents d’entendre la ciutat. O, el que és el mateix, entre els representants de dues classes socials diferents.

Referències bibliogràfiques

Arico, G., Mansilla, J. i Stanchieri, M. L. (2016). La salvaguarda interrumpida del poder de clase. Una visión alternativa a la teoría de las etapas en el urbanismo barcelonés. En Arico, G., Mansilla, J. i Stanchieri, M. L. (eds.), Barrios corsarios. Memoria histórica, luchas urbanas y cambio social en los márgenes de la ciudad neoliberal. Barcelona: Pol·len Editorial.

Montaner, J. M. (2004). La evolución del modelo Barcelona, 1977-2004, en Borja, J.  i Muxí, Z. (eds.), Urbanismo en el siglo XXI. Una visión crítica. Barcelona: UPC.

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles