Aquest article, aportat per Memòria del Futur, forma part del monogràfic “La Primera República, la utopia de 1873”, elaborat conjuntament per les revistes Realitat, Debats pel Demà, Sobiranies, Revista la U, Viento Sur, CTXT, Nortes, El Salto, Memoria del futuro i Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC).
És coneguda l’afirmació de Marc Bloch referida al fet que la història és la ciència que estudia l’ésser humà a través del temps. El temps i els usos que els subjectes fan d’ell és, per tant, un assumpte cabdal per a qui li interessa el que va ser i, també, el que podria haver sigut. Aquest podria haver sigut és del tot rellevant quan parlem de la proclamació de la Primera República, potser l’experiència democràtica més important del segle XIX pel que a la transformació integral de la societat es refereix. Com es va dir de la Comuna de París, la gran mesura social de la República va ser la seua pròpia existència, la demostració palpable que es podia construir un present de sobirania popular. La República va accelerar el temps de la revolució que s’havia iniciat amb el Sexenni Democràtic: la fam de terres dels treballadors del camp es va transformar ocupacions, l’associacionisme obrer va emergir a l’espai públic, l’abolició de les tan odiades quintes i els impostos de consums semblava imminent, i la federació, com a organització territorial de la llibertat que era, quasi es tocava amb els dits. República va ser, en definitiva, una utopia real.
Això només va ser possible perquè la cultura democràtica i republicana va arrelar entre els sectors populars i una part dels mesocràtics al llarg de les dècades anteriors. En massa ocasions les ulleres de “fracàs” i “feble” referit a la modernització, el liberalisme, la indústria o la nació, han servit per a mirar el segle XIX a Espanya com si d’un espill deformat es tractara. Les mancances democràtiques i els problemes socials de hui en dia eren fruit del que van fer i van deixar de fer unes elits sempre massa incompetents en un país sempre massa allunyat dels del seu entorn. Aquest endarreriment vindria a explicar que una experiència com la Primera República, un parèntesi convuls i caòtic, caiguera pel seu propi pes. Era un projecte massa avançat per al substrat social i cultural de l’època i, com tothom sap, no va passar de ser una República sense republicans[1]. Aquesta perspectiva, inexplicable sense la llarga nit franquista, s’ha anat deixant de costat. Hui coneixem cada vegada més qui eren, com vivien i què anhelaven aquells demòcrates i republicans.
Hereus de la Revolució Nord-americana, de la Revolució Francesa i del primer liberalisme gadità, els grups demòcrates es van enfrontar a un Estat liberal centralitzat, de sufragi censatari i drets polítics limitats, de llibertat civil estreta i de sobirania compartida entre monarca i corts. Un Estat, dit siga de pas, molt similar als seus germans liberals de Portugal, França, Bèlgica o el Regne Unit. Enfront d’això, la democràcia va sostindre de manera molt primerenca la defensa de la República, la federació o la descentralització, el sufragi universal masculí, la llibertat de premsa, el dret d’associació, el cooperativisme, el crèdit barat o el repartiment de la propietat de la terra entre xicotets propietaris. En definitiva, “incorporar al festí de la vida a aquelles classes jornaleres”[2] excloses socialment i política.
La presència i el protagonisme femení en els espais radicals, republicans i obrers en les dècades centrals del segle ha sigut una de les aportacions més rellevants de la historiografia recent. I és que les dones no van tindre una trajectòria particular diferenciada, però sí han sigut constantment invisibilitzades de la narració històrica. Abans que Concepción Arenal, la fourierista Rosa Marina va publicar en 1857 La mujer y la sociedad, el primer llibre feminista de la nostra història. En ell es denunciava l’explotació de la dona i es reivindicava el seu dret a protestar, parlar públicament, escriure i eixir de l’espai domèstic[3]. Pel que sembla, no va ser en va aquest reclam: Modesta Periu, saragossana, va participar en la insurrecció republicana de 1869 a la seua ciutat i, segons Benito Pérez Galdós, va ser qui va escriure la provocadora fulla volant El rey se va. La seua militància li portaria a conéixer les presons de dones madrilenyes. Admiradora de Periu va ser Magdalena Bonet y Fábregas, mallorquina i filla del republicà Ignacio Bonet Rubí, qui a partir de 1870 comença a pronunciar discursos en el Casino Republicà Federal de Palma i, posteriorment, a publicar-los en l’Iris del Pueblo[4]. Guillermina Rojas, mestra, costurera i escriptora, va ser també una militant i dirigent que va transitar del radicalisme republicà a l’anarquisme internacionalista. Galdós es refereix a la seua implicació en les mobilitzacions madrilenyes de 1872 afirmant que “es va barallar a tirs amb les tropes de Pavía a la plaça d’Antón Martín”[5]. Un altre nom destacat és el de Concha Boracino, màxima dirigent republicana federal a Torrevella des de poc abans de 1870. Líder de la revolució cantonal, va passar a ser una figura àmpliament popular a la ciutat, reivindicant fins i tot annexionar-se al Cantó de Cartagena. El seu rastre es perd per complet a partir de la repressió al moviment cantonalista [6].
La Primera República es va veure travessada per tres grans tensions: un conflicte colonial (la guerra de Cuba), una guerra civil (la tercera –o segona– guerra carlista) i un federal (la revolució cantonal). Amb tot, el que va posar punt final a aquesta experiència democràtica no van ser els conflictes, sinó un colp d’estat. Els projectes d’abolició de l’esclavitud que es debatien des de 1868 es veurien en part materialitzats en 1873 en aprovar-se l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico, la qual cosa no va agradar als antiabolicionistes que formaven la Lliga Nacional –en les files de la qual destacaven els exministres Cánovas del Castillo, Adelardo López d’Ayala i Víctor Balaguer–. Tampoc agradava als propietaris que, amb la reobertura de les Corts al gener de 1874, s’anara a conformar una majoria republicana al voltant d’Eduardo Palanca i a implementar la llei d’abolició senyorial que pretenia sumar-se a les tres anteriors (les de 1811, 1823 i 1837) [7]. El conflicte entre propietaris i usufructuaris de la terra podia decantar-se en favor dels segons. De l’aliança entre esclavistes i grans propietaris van eixir els diners que van finançar el colp de Pavía, clausurant així una República federal a la qual no van deixar ser.
Notes
[1] Una crítica a aquest enfocament en Jaume Montés, “Remediando el olvido historiográfico de la Primera República”, Historia Constitucional, 23, 2022, pp. 637-642.
[2] Francisco Pi y Margall, “La Revolución actual y la Revolución Democrática”, La Discusión, 1-4-1864.
[3] Juan Pro, “Mujeres en un estado ideal: la utopía romántica del fourierismo y la historia de las emociones”, Rubrica Contemporánea, 4(7), 2015, pp. 27-46 i “Romanticismo e identidad en el socialismo utópico español: buscando a Rosa Marina”, en I. Burdiel y R. Foster (eds.) La historia biográfica en Europa. Nuevas perspectivas, Zaragoza, Institución Fernando el Católico, 2015.
[4] Gloria Espigado, “Las primeras republicanas en España: prácticas y discursos identitarios”, Historia Social, 67, 2010, pp. (75-91) 81-82.
[5] Gloria Espigado “Experiencia e identidad de una internacionalista: trazos biográficos de Guillermina Rojas Orgis”, Arenal, 12(2), 2005, pp. 255-280.
[6] Juan B. Vilar, “El cantón de Torrevieja (Alicante) (1873): una primera aproximación”, Anales de Historia Contemporánea, 14, 1998, pp. 335-356.
[7] José A. Piqueras, La revolución democrática (1868-1874). Cuestión social, colonialismo y grupos de presión, Madrid, Centro de Publicaciones Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, 1992 i Antonio Jesús Pinto Tortosa, “Libertad frente a esclavismo: la Revolución Gloriosa y la cuestión abolicionista (1868-1873)”, Ayer, 112, 2018, pp. 129-154.
