A Colòmbia sempre s’ha parlat dels cent dies d’espera o de confiança per a fer les primeres avaluacions dels nous governs, donant-los aquest temps perquè s’acoblin, facin els nomenaments respectius en tota la bastimentada governamental i estatal i comencin a executar el programa amb què es van presentar a les urnes o les seves promeses electorals. Sol parlar-se més del segon aspecte que del primer. Va haver-hi algun temps on se’n deia a aquest temps “els cent dies de lluna de mel”. Els desenvolupaments de les polaritzacions polítiques han anat eliminant temps d’espera, de confiança o de la tal “lluna de mel”. Pel que fa al nou govern colombià les dretes opositores i els seus emporis mediàtics no van esperar ni un sol dia per a atacar-lo despietadament i fins i tot abans de possessionar-se ja li estaven reclamant per tot, assenyalant incompliments i responsabilitat en el desastre nacional que es viu. No deixa de ser anecdòtic que els que van governar durant uns dos-cents anys i van construir un país profundament inequitatiu, endarrerit, violent i corrupte, li reclamin al nou govern que no hagi resolt les coses que ells mateixos van generar. També hi ha cert sector, especialment de l’activisme tuitaire, que havent votat pel Pacte Històric reclamen que tot es reformi a profunditat i immediatament. Però en amplis sectors de la societat se sent i es diu que en molt poques setmanes aquest nou govern i el nou congrés han fet més pel país que el que van fer o no van fer en tota la seva vida els partits tradicionals, amb l’excepció d’algun ja llunyà període d’intents reformistes.
Per a avaluar l’acompliment del govern de Gustavo Petro cal tenir en compte elements com la profunditat de la crisi social, el dèficit pressupostari, l’endeutament, la desindustrialització i els nivells de violències existents, i no oblidar que si bé el Pacte Històric té les bancades parlamentàries més grans, no posseeix les majories absolutes, la qual cosa l’obliga a la realització d’acords i negociacions que poden implicar baixar-li el ritme i la profunditat a les reformes, o a algunes d’elles.
Malgrat l’anterior, el torrent transformador és intens i de profunditats històriques en temes de l’ús i tinença de la terra, la modernització i democratització de la política, el combat al clientelisme i la corrupció, una nova concepció de la doctrina militar basada en el respecte a la vida i els drets humans i no en la “seguretat nacional”, l’enfocament no militar en la lluita contra els cultius il·lícits i el narcotràfic, la defensa de l’Amazònia i la diversitat, unes noves relacions internacionals basades en l’amistat i la cooperació que tenen la seva màxima expressió en el reinici de les relacions a tot nivell amb Veneçuela i tot el procés que s’avança amb una reforma tributària que no afecti les grans majories socials i productives.
I dins de tot el conjunt de canvis que s’estan produint o estan en procés de construcció cal ressaltar als anomenats “Diàlegs regionals vinculants”, grans fòrums comunitaris i populars per a construir col·lectivament el Pla Nacional de Desenvolupament i l’orientació de les grans inversions en funció de les necessitats prioritàries de les regions i els sectors, procés que té elements de les experiències dels pressupostos participatius, de la idea de manar obeint i de construcció de poder popular des de les comunitats i territoris.
El govern de Petro i l’acció del nou congrés no poden entendre’s només com el sumatori d’una sèrie de bones intencions i d’audaces reformes de contingut democràtic i popular, sinó que són abans de res la concepció d’un nou país basat en un nou model de desenvolupament clarament ambientalista, respectuós d’allò territorial i ancestral, feminista, plural i divers; un desenvolupament del concepte indígena del “bon viure” i sustentat en la pau total i l’imperi del coneixement i els sabers. No és un camí de roses ni està exempt de contradiccions, tant en el mateix govern, en la bancada parlamentària del Pacte Històric, i per descomptat enfrontat a una forta oposició de les dretes que té la seva màxima capacitat d’expressió en les campanyes mediàtiques i les seves tones de mentides, enganys i desinformacions.
En síntesi, el govern del Pacte Històric encapçalat per Gustavo Petro i Francia Márquez i en estreta aliança amb diversos sectors polítics, i abans de res en estreta aliança amb el moviment social indígena, pagès, intel·lectual, acadèmic i popular, està avançant una ruptura democràtica de profund contingut que pot portar a Colòmbia a una modèlica democràcia avançada, que no podrà ser possible sense una nova fase d’integració i cooperació llatinoamericana i del Carib que surt àmpliament enfortida amb la victòria de Lula da Silva.
