La victòria de Lula representa un passatge històric significatiu ple de tensions dialèctiques perquè es produeix al final d’un procés de viratges i giragonses. Digne d’una novel·la plena de girs. Entre la destitució de Dilma, la detenció de Lula i la consegüent manca de fonaments legals dels judicis contra els líders del PT, una figura menor de la història política brasilera s’ha imposat de fet revelant-se inesperadament capaç de robar l’escena i fagocitar tot el vell món conservador nacional. Havent construït el seu front polític al voltant dels valors tradicionals i a un programa amb un clar contingut reaccionari, malgrat un balanç polític desastrós i una infinitat d’escàndols, Bolsonaro ha demostrat ser capaç de disputar qualsevol vot al seu oponent. En el recompte electoral Bolsonaro anava al capdavant fins a arribar al 66% dels vots escrutats. La victòria de Lula tan sols es va produir quan van arribar els resultats de les regions pobres del nord-est, tradicionalment hegemonitzades pel PT. Però amb una distància realment mínima.
Al final d’una campanya electoral duríssima, en què hi va haver moments de violència i fins i tot morts, el país surt escindit com una poma amb un ambient quasi com una guerra civil. Allò que divideix les dues faccions enfrontades no és una simple demarcació del camp polític, sinó una autèntica confrontació entre dues visions del món radicalment alternatives i oposades en tots els temes. Per primera vegada un president electe no aconsegueix el segon mandat, però la victòria de Lula es produeix amb el marge més estret de mai entre dos candidats.
Lula trobarà un parlament en el qual Bolsonaro ha obtingut un resultat important, sobretot al Senat. Ha col·locat una bona part dels seus coronels i havent elegit molts governadors en estats clau que es consideren en la balança (com Sao Paulo), a més de confirmar el resultat en els que ja governava. Lula necessàriament haurà d’assumir un perfil menys radical, predisposant-se al compromís amb forces moderades (en el parlament i a la societat). En realitat és un escenari esperat, com ho demostra la decisió de confiar immediatament la vicepresidència a Geraldo Alckmin, líder històric del partit tradicional de la burgesia brasilera (el PSDB), que va ser fortament derrotat a les eleccions anteriors quan es va disputar la presidència entre el PT i Bolsonaro.
Com en tot thriller que es preï, fins i tot amb les urnes ja tancades, la situació és completament incerta, en primer lloc per la postura subversiva de Bolsonaro, poc disposat a acceptar el veredicte de les urnes i temorós d’una llarga sèrie de processos judicials que el poden crebantar a ell, a la seva família i al bloc d’interessos del qual és expressió. Per fer-se una idea, a la gran manifestació dels bolsonaristes celebrada a Rio di Janeiro, entre moltes altres declaracions esgarrifoses, un diputat vinculat al president sortint va arengar la multitud concloent així el seu discurs incendiari a Copacabana tot dient: «No podem permetre que Bolsonaro perdi aquestes eleccions. Si no guanyem amb les urnes ho farem amb les bales».
En els mesos que ens separen del traspàs de poders pot passar de tot. Però una cosa és certa: Bolsonaro no ha sortit debilitat de les eleccions i el seu moviment no està disposat a desmobilitzar-se. Ben al contrari: lluitarà amb Lula per l’hegemonia del país tant a les seus institucionals, com a les places i al debat cultural. De fet, el bolsonarisme no és només una tendència política de dreta, sinó un autèntic moviment de masses, capaç, però, de coordinació “moral” i de mobilització política sense tenir un partit al darrere. El teixit conjuntiu entre les diferents àrees que el constitueixen, és sobretot el fonamentalisme religiós de les esglésies evangèliques, que en la societat brasilera assumeixen una funció ideològica i també un rol organitzatiu més efectiu que els partits i sindicats tradicionals, perquè són xarxes de relacions socials que s’hi impliquen permanentment una activitat hegemònica molecular, capaç d’ocupar constantment el camp de batalla de la societat civil.
Malgrat una plataforma programàtica liberal i antipopular, Bolsonaro aconsegueix fer prosèlits no només a les classes mitjanes radicalitzades per la crisi i entre les classes emprenedores interessades en noves perspectives benefici, vinculat a la liberalització del mercat de treball i l’explotació intensiva de recursos naturals nacionals. També obté un considerable consens entre les grans masses populars dels barris urbans i rurals, presidits per una xarxa capil·lar de sectes religioses dotades d’enormes recursos econòmics. Tot això apunta a un panorama polític preocupant no només per al Brasil, perquè, en una fase històrica marcada per la crisi orgànica internacional de l’economia, que és alhora una crisi d’hegemonia de les classes dominants i les ideologies tradicionals, el laboratori polític de Bolsonaro podria ser no només un fenomen exòtic i estrany, sinó l’anticipació d’un nou tipus de radicalisme reaccionari potencialment capaç d’arrelar a altres bandes.
Traducció de Joan Tafalla. Article publicat originalment a “Il manifesto”.
