Martí Caussa és membre del Consell Editorial de Viento Sur. Aquest article forma part del dossier conjunt “Octubre sobiranista: 5 anys després”, elaborat entre les publicacions Catarsi, Debats pel Demà, Realitat, Sin Permiso, Sobiranies i Viento Sur. Descarrega’t el dossier en format PDF clicant aquí.
La mobilització del referèndum de l’1 d’octubre i la vaga general del dia 3 són les referències per superar la situació actual. Dels seus encerts i les seves mancances n’hem de treure les lliçons que ens permetin avançar cap a una segona onada de mobilitzacions més àmplia i més intensa del poble de Catalunya, cap a un nou Octubre que, aquest cop sí, assoleixi els seus objectius.
Hi ha molts encerts a reivindicar: les grans manifestacions unitàries, l’ocupació i defensa dels col·legis electorals l’1-O, la vaga general del 3-O, la capacitat d’una part dels primers Comitès de Defensa de la República (CDR) per incorporar nova gent, l’inici del control de les vies de comunicació del 8-N,…Ens cal imaginar com es podrien reproduir, ampliar i combinar aquests encerts en unes noves circumstàncies per donar lloc una mobilització que permetés controlar el territori i mantenir-se en el temps.
Cal reconèixer que el mèrit principal d’aquests encerts correspon al moviment independentista i, en particular, a les seves organitzacions populars més importants l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. No es pot pensar en un segon Octubre sense comptar amb elles.
Però també cal reconèixer que en les orientacions polítiques que eren majoritàries fins a l’1 i el 3 d’octubre ja estaven presents les mancances que després van influir en la falta d’iniciativa del govern i del moviment fins arribar al 27 d’octubre. Aquell dia la proclamació simbòlica de la independència va anar seguida de l’abandonament del govern i de les institucions, l’acceptació de fet de l’aplicació de l’article 155 i de les eleccions del 21 de desembre convocades per Rajoy. En aquest sentit, el 27-O no va ser una victòria sinó una derrota del moviment, no definitiva però sí important. Després en seguirien d’altres i la divisió entre les forces independentistes majoritàries s’agreujaria molt més.
Hi havia afirmacions i convenciments arrelats que no van resistir la prova dels fets:
- Es pot assolir la independència passant de la llei a la llei tal com explicava el Llibre Blanc de la Transició Nacional.
- L’Estat no s’atrevirà a reprimir una gran mobilització de persones que vulguin votar. I si guanya el Sí permetrà el desplegament de les lleis de desconnexió, o bé s’avindrà a negociar.
- Si s’aconsegueix una gran mobilització i es guanya el referèndum Europa ens donarà suport.
- La mobilització dels independentistes és suficient, no cal fer esforços especials per guanyar altres sectors socials, com el que va començar a expressar-se amb força a partir del 20-S durant les protestes contra l’actuació de la Guardia Civil a les delegacions del govern i al local de la CUP. Roger Palà els va batejar com un “nou nosaltres”. Laia Facet i Oscar Blanco també han subratllat l’entrada en escena d’aquests nous actors i la potencialitat dels CDR per acollir-los.
- La solidaritat dels pobles de l’Estat no és un element fonamental a treballar activament: l’única acció de masses important convocada per aquest objectiu va ser la manifestació del 16 de març de 2019 per la llibertat dels presos i els exiliats.
Després del 27-S la relació de forces amb l’Estat s’ha anat deteriorant contínuament. Molts sectors independentistes han trigat molt a reconèixer-ho o no ho han fet encara, potser enlluernats pels resultats electorals del 21 de desembre de 2017 o el 14 de febrer de 2021, sense prestar prou atenció al descens del nivell de mobilització popular que és el factor fonamental. La dèbil mobilització i la gran divisió expressada durant l’11-S d’aquest any semblava que podria ser un bany de realitat per amplis sectors de l’independentisme, però només ho ha estat parcialment.
Actualment, les principals estratègies en presencia son les següents:
- Una part important de l’independentisme, representat per l’ANC, un sector de JuntsxCat i l’entorn de Puigdemont, creu que el referèndum de l’1-O ja dóna suficient legitimitat tant interna com externa, i que només cal complir el seu mandat i fer efectiva la independència. A partir d’aquí hi ha força discrepàncies, començant per qui pot ser el protagonista de la iniciativa: el propi Junts malgrat les divisions internes, una llista cívica independent dels partits com planteja l’ANC,… Però ningú no ha sabut explicar com es faria efectiva la independència, com es defensaria i perquè no es va fer quan Puigdemont era president i les condicions eren molt més favorables.
- ERC fa molt de temps que té una opinió contrària a fer efectiu ara el resultat de l’1-O. Ha defensat que per això hem de ser i més forts i que ara toca eixamplar la base, sumar més gent favorable a la independència, combinant dos elements. D’una banda una bona acció de govern, començant a demostrar a la pràctica que amb un govern independentista tothom hi sortiria guanyant. D’altra banda, utilitzant la força de l’independentisme per tal que la Taula de Diàleg comenci a donar resultats en els terrenys de l’amnistia i el reconeixement del dret d’autodeterminació. Però és molt difícil fer una bona acció de govern si no es dóna prioritat a les necessitats dels sectors més colpejats per la crisi i si el recursos i les competències són controlades amb ma de ferro pel govern central. I la Taula de Diàleg sense mobilització popular no pot donar resultats en l’amnistia i l’autodeterminació, i fins ara tampoc n’ha donat en altres molt més modestos com la fi de la repressió, la desjudicialització de la política, la reforma del delicte de sedició o el respecte a la llengua catalana.
- El passat 11-S, abans de la ruptura del govern de coalició, Xavier Antich en nom d’Òmnium Cultural va fer una crida clara a abandonar les polítiques anteriors i a treballar per un nou marc estratègic del moviment d’alliberament nacional. Això és important perquè ho va dir en nom de l’entitat més nombrosa del país i per les idees que va avançar. En primer lloc va aclarir que aquest nou marc no té res a veure amb recuperar fórmules que no han funcionat, com les que s’han utilitzat els darrers cinc anys, i que cal construir-lo amb la complicitat de nous agents. També va avançar algunes idees generals que em semblen bàsiques. No hi haurà via a la independència que no sigui democràtica i aquesta via no interpel·la només a l’independentisme, sinó al sobiranisme i als demòcrates. Per guanyar hem de ser més i per ser més hem de participar en tota la diversitat de lluites que es donen arreu de Catalunya.
Aquesta posició d’Òmnium em sembla un bon punt de partida i el començament d’intercanvis entre revistes d’esquerres que estem fent segur que pot ajudar a començar a obrir el debat sobre un nou marc estratègic per al moviment d’alliberament nacional i social, dos components que la millor tradició d’esquerres ha considerat sempre lligats. Avanço algunes consideracions.
El referèndum de l’1-O no dóna legitimitat suficient per proclamar la independència ni prou força per defensar-la després. És necessari un altre referèndum i guanyar-lo clarament amb una participació superior al 50 % del cens (abans de l’1-O Jordi Muñoz ja havia raonat la conveniència de fixar un llindar de participació del 50%). Està bé reclamar-lo a l’Estat, però sabem que és molt difícil que s’hi avingui, fins i tot amb grans mobilitzacions al carrer. Per això no s’ha de descartar fer-lo sense acord, fer un nou 1-O més massiu i radical. Però cal fer una aproximació a les dificultats.
Amb un cens electoral de 5.624 067 persones (2021) per arribar a una participació del 55% es necessiten 3.093.237 votants, 807.020 més que l’1-O. Si el vots favorables a la independència fossin el mateixos que llavors (2.044.038) representarien el 66,08 % i el resultat seria d’una legitimitat indubtable. Però els números no són el més importants (se’n poden fer uns altres), l’essencial és que no es pot guanyar un referèndum que legitimi interna i externament la independència sense una forta participació de les persones no independentistes. Perquè la hipòtesi més raonable és que la majoria d’aquestes 800.000 que falten no son independentistes ni se’n faran, sinó que formen part d’aquells nous sectors socials que es va començar a expressar el 20-S de 2017, que l’1-O van formar part dels 242.000 vots diferents del Sí, i que van donar suport a la vaga general del 3-O.
Per quines raons podrien participar en un referèndum d’autodeterminació aquestes persones? Crec que ho podrien fer per defensar la democràcia front a un Estat quer la retalla contínuament en molts àmbits i per l’expectativa d’aconseguir un país socialment molt mes just i sostenible. Però crec que no ho faran per una independència que no sigui decidida democràticament, que no se sàpiga a quines reivindicacions populars donarà resposta i si no ha comprovat que són defensades des de molt temps abans en lluites compartides per sectors importants del partits i entitats del moviment independentista. Es a dir, no es guanyarà un referèndum si dins del moviment independentista no guanyen un pes important les posicions radicalment democràtiques i favorables a les reivindicacions populars.
Finalment un nou octubre molt més potent no evitarà la repressió de l’Estat i no la podrà resistir si abans no ha estat disminuïda de forma seriosa (per exemple, per una crisis profunda del Règim de la Transició) i no s’han aconseguit solidaritats actives i importants a la resta de pobles de l’Estat.
Durant l’1-O l’Estat va fer servir només una petita part de la força repressiva que podia mobilitzar sense exposar-se a una crisi política important o a una reacció contrària generalitzada de la ciutadania de fora de Catalunya. I sense aquestes dues coses Europa tampoc es mourà per defensar activament Catalunya. L’èxit d’un nou octubre no depèn només del treball que es faci dins de Catalunya sinó també del que es faci dins de la resta de l’Estat espanyol.
Catalunya hauria de ser part activa i solidària en el debilitament i en el procés destituent del Règim de la Transició del qual la monarquia que n’és la clau de volta. Els moviments socials catalans, també l’independentista, haurien de coordinar-se efectivament amb els dels altres pobles de l’Estat en la lluita contra la repressió, per la democràcia, pel dret a decidir dels pobles i en defensa de les condicions de vida de les classes populars. Calen lluites compartides no sols dins de Catalunya, sinó a nivell de tot l’Estat. Hem de tornar a esser vistos com una part imprescindible d’una lluita comuna, tal com passava en els temps de la lluita contra la dictadura franquista.
Finalment, hauríem de voler formar part d’una sortida positiva del Règim de la Transició, no solament formar part del procés destituent, sinó també proposar que la fi de la monarquia s’acompanyi de processos constituents als diversos pobles de l’Estat i d’una discussió de les relacions que volen mantenir. No oblidem que el centralisme està qüestionat en molts llocs i que les reivindicacions d’independència estan arrelades en més pobles. La ciutadania de Catalunya hauria de decidir democràticament, en el seu propi procés constituent, com vol que sigui la República catalana i, en particular, si la vol independent, federada o confederada amb els altres pobles de l’Estat. Però, precisament perquè la decisió ha de ser democràtica, totes les opcions estan obertes i així cal dir-ho des de l’independentisme: el fonamental és el dret a decidir no el resultat de la decisió en un moment donat.
És impossible de predir com s’obrirà pas el nou octubre que desitgem. Per això les consideracions anteriors només són això, no són ni pronòstics, ni propostes rígides. Només són una reflexió de com podem intentar reforçar el que ens han semblat encerts i superar el que veiem com a mancances. I estar atents a la realitat, perquè segur que la segona onada de lluites populars ens sorprendrà igual que ho van fer el 15-M de 2011 o l’1 d’Octubre de 2017. Desitjo que ens hi puguem tornar a trobar.
Foto: Felato (CC BY-SA 2.0).
