Ricard Vilaregut és membre de l’Institut Sobiranies. Aquest article forma part del dossier conjunt “Octubre sobiranista: 5 anys després”, elaborat entre les publicacions Catarsi, Debats pel Demà, Realitat, Sin Permiso, Sobiranies i Viento Sur. Descarrega’t el dossier en format PDF clicant aquí.
Què hauria passat si la manifestació del dia 3 d’octubre hagués continuat amb una gran acampada al centre de Barcelona? Hagués estat un element de pressió determinant per engegar algun tipus de negociació? Aquesta mobilització hauria interpel·lat a majories àmplies o bé s’hauria limitat a l’àmbit estricte de l’independentisme? Què hauria passat si la proclamació d’independència exprés del dia 10 d’octubre al Parlament, tenint en compte l’atenció mediàtica global, s’hagués mantingut? En quin escenari estaríem si en lloc de fer efectiva, retòricament, la declaració d’Independència Unilateral el 27 d’octubre al Parlament, s’haguessin convocat eleccions? L’Estat hauria deixat d’operar, de pagar nòmines, de fer efectives les transferències? S’hauria mogut algun mecanisme de mediació internacional? Haguessin intervingut la policia i l’exèrcit? S’hauria aconseguit la independència o bé una negociació que redefiniria una nova relació amb l’Estat a través d’un canvi constitucional?
En aquests cinc anys hem sentit centenars d’interpretacions sobre el que va succeir, el que no i els seus perquès. Algunes explicacions han estat endògenes; d’altres, exògenes. Unes afirmen que “el resultat es veia a venir”, d’altres, que avui ja seríem independents en funció d’un o altre element. I, no obstant això, el cert que és que totes aquestes interpretacions tenen el mateix problema: que no sabem ni sabrem què hauria passat. Això és així perquè les hipòtesis contrafactuals són una contradicció en si mateixa, un mecanisme nostàlgic que pot ser útil com a divertimento, però no per a l’anàlisi. En aquest sentit, val més centrar-nos en allò que si ens pot servir d’aquest cicle de 10-12 anys de mobilització intensiva que ha significat el procés independentista i que té el seu punt culminant en l’1 d’octubre: l’aprenentatge. Un aprenentatge que s’ha de basar en allò que sabem i allò que podem saber en contraposició amb allò que no sabem i no podem saber. Aquesta és la primera premissa sobre la qual ha de partir qualsevol anàlisi concreta de la realitat.
En aquest sentit: quines són les lliçons que podem extreure? La primera és, sens dubte, en relació a la gestió de les expectatives, sempre imprescindibles per mobilitzar -ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible- però que poden acabar sent contraproduents quan se’n fa un ús maximalista. Sobretot, quan les previsions es desborden, s’incorporen sectors socials no polititzats i quan, en definitiva, es mor d’èxit. Cal saber socialitzar els límits de la reivindicació, mesurar el missatge, el relat, l’estratègia i i la tàctica. També situar les expectatives en la seva justa mesura, especialment quan una reivindicació abasta molt més enllà dels límits del moviment que l’impulsa. Això no va ser així ni el procés, ni, de fet, en el 15-M, els ajuntaments del canvi, o en tantes lluites socials que, repeteixo, han anat més enllà de les estructures organitzatives del moviment. La llei de ferro sobre els impactes dels moviments socials -molt menys del que volien, molt més del que es pensaven- sempre es compleix i mai es reconeix. Durant la transició, l’esquerra més rupturista no va saber capitalitzar, ni interna, ni externament, les indubtables conquestes que es van donar, en part gràcies al seu impuls. I anant més enrere, la tremenda revolució cultural del Maig del 68 no va ser percebuda com a tal pels seus protagonistes, que de fet ho van viure com una derrota. I ja en l’actualitat, si ens fixem en el darrer cicle del 15-M, s’han aconseguit fites que anys enrere semblarien inabastables, fins i tot pels i les activistes més ambicioses.
No es pot negar la centralitat actual de l’agenda social, ambiental i feminista, de la recuperació del prestigi i necessitat dels serveis públics, del paper de l’estat com a element de protecció de drets fonamentals en un context de crisi absoluta del pensament neoliberal. En canvi, no es percep que el 15-M i les candidatures sorgides d’aquest moment de protesta hagin estat un èxit, sinó que la sensació és clarament de decepció. Perquè es volia molt, es volia tot, de fet, però avui és innegable, i això hauria de ser el segon aprenentatge, que més enllà de la voluntat cal atendre també a la correlació de forces i a la reacció de l’adversari. El mateix passa amb la reivindicació independentista: el no assoliment del TOT – la independència- ha generat una tremenda frustració, malgrat l’avenç de la reivindicació en si mateixa en termes de coneixement i reconeixement nacional, estatal i internacional, impensable a l’inici del mateix procés.
A cinc anys dels fets de l’octubre de 2017, i amb la constatació de la fi del cicle protagonitzat pel moviment sorgit del 15-M i el moviment independentista, podríem concloure que una mala gestió de les expectatives no permet fer una diagnosi acurada i rigorosa del que ha significat un determinat cicle, fet que condiciona en bona part el cicle següent. Els èxits sempre es troben en racons que costa de veure, però sovint són més rellevants dels que es buscava a priori. I en aquest cas, és evident que els èxits del moviment independentista potser no han estat els que es pretenien, però han anat molt més enllà del que el discurs més derrotista assumeix. Avui no estem pitjor ni en l’eix nacional ni en el social. Ans al contrari, comptem amb agenda progressista hegemònica que és clarament hereva d’aquest cicle i s’hauria de saber reivindicar com a pròpia.
Aquesta visió més optimista no ens ha d’impedir assumir que venen temps complicats i que res serà fàcil. Com diu la dita, els problemes van en avió, les solucions, en bicicleta. I és que si bé podríem convenir que estem assistint a una creixent deslegitimació dels postulats neoliberals, el cert és que això s’està limitant, ara mateix, a l’àmbit teòric. A la pràctica, les dinàmiques socioeconòmiques més depredadores d’aquest model continuen en plena acció. A la vegada, no es percep una alternativa a l’agenda actual, vinculada a la sortida progressista dels reptes ambientals, socials, econòmics, i democràtics, que també és forta en el pla abstracte, però encara dèbil en la pràctica. No, no serà fàcil avançar en l’agenda progressista, i menys amb l’amenaça d’una extrema dreta que avança inexorablement.
Finalment, cal seguir emfatitzant l’aprenentatge gramscià segons el qual les idees no sobreviuen sense organització i la necessitat també d’un subjecte que ho lideri. Un subjecte plural, divers, format per diferents partits polítics que ben segur hauran de competir en el terreny electoral però no en el programàtic – o no hi hauria- amb connivència i complementarietat amb moviments socials, tercer sector, plataformes, etc. El moviment cooperatiu català ens assenyala el camí: debat, aprenentatge, producció d’alternatives, aïllament de debats tòxics, reconducció metodològica de la participació sostenible, i sobretot, proposta, protesta i altre cop proposta. Ho repetia el sociòleg Erik Olin Wright quan repassava la història de l’esquerra social i política: mentre els diferents espais i tendències de l’esquerra transformadora no s’adonin que fa anys que competeixen entre elles sobre la veritat de la seva proposta, i que aquesta competència els fa objectivament més febles, no podrem avançar en les agendes socials, econòmiques, ambientals i democràtiques.
Cinc anys després, que es pot fer per avançar en la resolució política del conflicte català? La resposta és més aviat sobre el com, més que sobre què ja que, avui per avui, no existeix una sortida a curt termini que pugui satisfer a independentistes, sobiranistes i confederalistes. Calen més dinàmiques complementàries que de competència, calen marcs estratègics comuns, cal coincidència programàtica més enllà de les legítimes aspiracions electorals, cal una mirada intergeneracional, formant i traspassant la memòria als i les joves activistes que hauran de continuar generant eines, continguts i mirades diferents, relligant passat, present i futur, relligant avenços socials i nacionals com un tot, potenciant les lògiques equivalents de les diferents reivindicacions i lluites, i evitant les jerarquitzacions. I, sobretot, cal una àmplia consciència de ser subjecte transformador, d’un cos social i polític que pugui liderar-ho.
