Del feixisme al post-feixisme

Autor

  • Enzo Traverso

    Professor a la Universitat de Cornell a Ítaca. Entre altres coses, és autor de I nuovi volti del fascismo (Ombre Corte, 2017); Rivoluzione. 1789-1989: un’altra storia (Feltrinelli, 2021) i La tirannide dell’io. Scrivere il passato in prima persona (Laterza, 2022).

Del mateix autor

A la dècada de 1930, les elits van acceptar el feixisme com una barrera al bolxevisme. Avui els “post-feixistes” acaben acceptant tots els supòsits del neoliberalisme: però també queda una perillosa continuïtat històrica.

Un segle després, la Marxa sobre Roma planteja preguntes que van molt més enllà d’una commemoració ritual. No es tracta només de tornar a un fet que ha marcat la història del nostre país i que, com tants llocs de memòria, constitueix el rastre d’un passat a anys llum lluny del present, a mig camí entre l’evocació folklòrica i un vague advertiment en temps de crisi de la democràcia representativa. Això hauria passat potser fa vint anys. Avui, aquesta efemèride sembla caure com a senyal d’alarma, com a emblema d’un passat que continua habitant el nostre present, plantejant interrogants i tornant a plantejar antics dilemes. Estem segurs que el feixisme és un passat arxivat, tancat, digne d’atenció només per als museus i la recerca històrica? És una pregunta retòrica a la qual s’hauria de ser estúpid o de total mala fe per respondre afirmativament. És impossible amagar la realitat. Hem de reconèixer que el feixisme mai ens ha abandonat del tot; sempre ha quedat entre nosaltres com una possibilitat del present. No només a Itàlia, sinó al món, on també passa en països que, fa un segle, n’hi eren immunes.

Durant l’última dècada, hem vist una nova onada de moviments d’extrema dreta. Sembla que els fantasmes dels anys trenta s’han despertat i una cosa així com un neo o un post-feixisme està estenent la seva ombra sobre diversos continents. Aquesta onada va assolir el seu punt àlgid entre el 2016 i el 2018, amb les eleccions de Donald Trump i Jair Bolsonaro als Estats Units i Brasil i, entremig, l’enfrontament entre Marine Le Pen i Emmanuel Macron a França, repetit el 2022, prova del fet que la seva força no s’ha esgotat. Molts partits d’extrema dreta s’han incorporat als governs de la UE i algunes “excepcions” com Alemanya i Espanya han acabat. El 2017 i el 2018, Alternative für Deutschland i Vox es van incorporar al Bundestag i a les Corts, fent així una entrada sorollosa a dos països que abans consideràvem “immunitzats” contra el feixisme, mentre que a Itàlia la decadència de la Lliga del Nord per Matteo Salvini va deixar espai per al moviment de Giorgia Meloni, una extrema dreta que no amaga el seu codi genètic feixista.

Els governs autoritaris, nacionalistes i xenòfobs han sorgit o consolidat arreu, des de la Rússia de Vladimir Putin fins a l’Índia de Narendra Modi i la Turquia de Recep Tayyip Erdogan. El món sembla que s’està tornant negre: neofeixisme, post-feixisme, populisme de dreta? El debat sobre com definir aquestes tendències encara està obert, però tothom ha entès que el feixisme no és només un objecte d’erudició històrica; continua sent un tema a l’agenda de l’escena política contemporània.

Neoliberalisme autoritari

La majoria dels observadors, inclòs jo mateix, pensaven que una nova crisi econòmica acceleraria dràsticament aquesta tendència general i que ens hauríem de preparar per a un nou escenari horrible. La crisi ha arribat: a principis del 2020, la pandèmia de la Covid-19 ha llançat el planeta a una recessió global. Afortunadament, aquesta desastrosa predicció no es va imposar. Per descomptat, continuem enmig d’una crisi global, els moviments d’extrema dreta no han desaparegut certament i continuen representant una amenaça, però aquesta dinàmica aparentment inexorable del feixisme ha patit un revés important. El signe més evident d’aquest canvi ha estat la derrota de Trump el novembre de 2020.

Si observem aquest paisatge contrastat, heterogeni i contradictori, des d’una perspectiva general, no limitada a un sol país, la pandèmia apareix com la matriu de dues tendències globals: d’una banda, un viratge bio-polític i, de l’altra, un potencial viratge autoritari. Parlar de “matriu” és probablement inadequat, ja que aquestes tendències preexistien, però no hi ha dubte que la pandèmia les ha consolidat i accelerat amb força. El punt d’inflexió bio-polític és força evident per a tothom: els governs han estès enormement el seu control sobre les poblacions, tenint cura de les nostres vides – literalment els nostres cossos físics- com a entitats biològiques que cal gestionar i protegir. El futur de l’economia global va lligat a l’eficàcia d’aquestes polítiques de salut, en primer lloc la campanya de vacunació.

No obstant això, hi ha una segona dimensió del problema, una que ens ocupa ja no com a objectes bio-polítics sinó com a subjectes jurídics i polítics, com a ciutadans. Aquesta segona dimensió conté un gir potencialment autoritari que resideix en la transformació dels nostres governs en estats d’excepció, en poders capaços de suspendre o limitar radicalment les nostres llibertats públiques i individuals, autònomitzant l’executiu i allunyant-lo cada cop més dels procediments normals de la deliberació democràtica. A la Xina, la pandèmia es va neutralitzar mitjançant mesures despòtiques dignes de les fantasies orwellianes més inquietants, en què els controls biomètrics i la video-vigilància es combinaven amb els mètodes coercitius d’un estat policial: la gestió bio-política i el domini autoritari es complementaven harmònicament. S’han introduït bloquejos i restriccions a diversos països europeus mitjançant l’aplicació de les lleis antiterroristes, i això ha anat acompanyat d’un augment significatiu de la violència policial. Alguns analistes han donat un nom a aquestes tendències: neoliberalisme autoritari.

Com lluitar contra la pandèmia? La resposta ha estat unànime: amb el mercat. Els governs han destinat sumes colossals a finançar la investigació, a càrrec d’empreses privades que han desenvolupat, produït i distribuït vacunes en funció dels seus beneficis, mentre que els governs han adoptat mesures legislatives i dispositius de seguretat per acompanyar aquestes eleccions, fent-les executives: autoritzacions, exposició al risc de contaminació, etc. han estat sotmeses a una regulació rigorosa.

En aquest context, els moviments d’extrema dreta poden haver aparegut com a excel·lents candidats per liderar el gir autoritari cap a l’estat d’excepció, però no han ofert credencials serioses per gestionar el gir bio-polític. Com a “bons pastors”, Trump, Bolsonaro, Modi, Le Pen i Salvini no són gens creïbles. Manllevant el lèxic del filòsof francès Michel Foucault, es podria dir que ningú els veu com l’encarnació d’un “poder pastoral” eficient. Aquesta és una diferència significativa entre els moviments d’extrema dreta actuals i el feixisme clàssic, i va molt més enllà de moltes altres fractures relacionades amb els seus diferents contextos històrics. A la dècada de 1930 Benito Mussolini, Adolf Hitler i Francisco Franco van prometre un futur brillant i van aparèixer com una resposta efectiva a la depressió econòmica contra les democràcies liberals esgotades que encarnaven, a ulls de milions, els vestigis d’un ordre polític obsolet i ara en declivi.

Per descomptat, aquesta era una il·lusió perillosa – l’esforç per acabar amb l’atur rearmant-se i fent la guerra va provocar una catàstrofe-, però fins a la Segona Guerra Mundial la seva propaganda va funcionar força bé. No és el cas dels seus hereus. Les respostes de Trump, Bolsonaro, Modi, Le Pen i Salvini a la pandèmia van consistir simplement en la negació o van ser fetes per d’ ignorància, incompetència e ineficàcia. El primer any de la pandèmia ha augmentat la consciència que estem davant d’una emergència global que requereix respostes globals. Les receptes tradicionals d’extrema dreta – nacionalisme, retorn als valors conservadors, restauració de la sobirania nacional i recerca de bocs expiatoris- ja no  funcionen. A Itàlia Salvini es va acostumar a organitzar concentracions multitudinàries en què denunciava els terribles flagells que pateixen el nostre país: els immigrants, els refugiats i, per descomptat, l’islam. La predica de l’odi i la recerca d’un boc expiatori s’havia convertit en un exercici força popular i el seu suport havia crescut a les enquestes. Uns mesos després de l’inici de la pandèmia, però, quan el país s’havia convertit en el seu epicentre a Europa i els hospitals es van veure desbordats per l’emergència, la gent va aplaudir els metges i infermeres albanesos, tunisians, cubans i xinesos que van venir a ajudar els seus companys italians. 

Aquest és el signe d’un retrocés, però estem enmig d’un procés de transició els resultats del qual encara es desconeixen i romanen oberts: o bé un New Deal del segle XXI capaç d’abordar el canvi climàtic i revertir les transformacions produïdes per quaranta anys de neoliberalisme, o bé un gir de l’extrema dreta que llençarà el nostre planeta a una catàstrofe inevitable. En el context actual, tots dos resultats són perfectament possibles.

Feixisme i post- feixisme

Al segle XX, el feixisme era un projecte de “regeneració” de la nació, a la que definia com una comunitat ètnica i racial homogènia. Com que aquest era el focus del feixisme, no seria equivocat definir els moviments d’extrema dreta actuals com els hereus del feixisme clàssic. Per descomptat, el lèxic feixista ha canviat i la seva “comunitat imaginada” té noves característiques, o millor dit nous mites. Estableix una “puresa” ètnica i cultural per defensar-se o recuperar-se dels enemics: la immigració, les invasions racials antiblanques, la corrupció feminista i LGBTQi dels valors tradicionals, l’islam i els seus agents (terrorisme i “esquerra islàmica”), etc. Les premisses del neofeixisme es troben en la crisi hegemònica de les elits globals, els instruments de govern de les quals, heretats dels antics estats-nació, semblen obsolets i cada cop més ineficaços. Tal com va explicar Antonio Gramsci tot re-visitant Maquiavel, la dominació és una combinació d’aparells repressius i hegemonia cultural que permet que un règim polític sembli legítim i beneficiós en lloc de tirànic i opressiu. Després de diverses dècades de polítiques neoliberals, les classes dirigents han desenvolupat enormement la seva riquesa i poder, però avui la seva legitimitat comença a trontollar i la seva hegemonia cultural comença a despertar un malestar generalitzat, de vegades una protesta oberta. Aquestes són les premisses de l’auge del neo o postfeixisme: d’una banda, una barbàrie creixent de les classes dominants i, de l’altra, les tendències autoritàries que genera el seu poder.

La definició del feixisme com a projecte de “regeneració” nacional recull un element fonamental de continuïtat històrica, però probablement és insuficient. El feixisme era més que una forma de nacionalisme radical i una idea racista de la nació. També va ser una pràctica de violència política, d’anticomunisme militant i de destrucció total de la democràcia. La violència, sobretot contra l’esquerra i el comunisme, va ser la forma privilegiada de la seva acció política; allà on va arribar al poder – tant legalment, com a Itàlia i Alemanya, com a través d’un putsch militar, com a Espanya- va destruir la democràcia.

Des d’aquest punt de vista, els nous moviments de dreta radical tenen una relació diferent tant amb la violència com amb les institucions de la democràcia liberal. Si bé pretenen defensar el “poble” de les elits i restablir l’ordre, no volen crear un nou règim polític. A Europa, els interessa més implementar tendències autoritàries i nacionalistes dins de la UE que no pas destruir les seves institucions. Aquesta és la posició de Viktor Orbán a Hongria i Mateusz Morawiecki a Polònia, així com de Le Pen i Meloni a França i Itàlia, líders que finalment han acceptat l’euro. La Lliga Italiana estava en un govern de coalició liderat per l’antic director del Banc Central Europeu Mario Draghi, una figura destacada del neoliberalisme i de les elits financeres. A l’Índia, el Brasil i els Estats Units, els líders d’extrema dreta van arribar al poder i van desenvolupar tendències autoritàries i xenòfobes sense qüestionar el marc institucional dels seus estats. El feixisme clàssic va néixer d’una guerra total que havia “barbaritzat” la vida política, el seu llenguatge i les seves pràctiques, mentre que la nova dreta radical ha aparegut després de moltes dècades de pau i relativa prosperitat al món occidental. El seu problema és com semblar respectable i competent, no com atraure masses de des-classats disposades a fer de la política una pràctica subversiva.

El cas Trump és especialment instructiu. La trajectòria feixista de la qual és la plasmació va aparèixer clarament al final de la seva presidència, quan es va negar a admetre la derrota i va intentar invalidar el resultat electoral. Però la “insurrecció” folklòrica dels seus partidaris que van envair el Capitoli el 6 de gener de 2021 no va ser un cop d’estat feixista fallit: va ser un intent desesperat d’invalidar unes eleccions per part d’un candidat derrotat que, sens dubte, havia trencat les regles més elementals. fa possible pintar-lo com a feixista, però no podia indicar una alternativa política. Sens dubte, Franco i Pinochet haurien considerat l'”aixecament” del 6 de gener com l’empresa sense gloria d’un moviment d’aficionats. Tal com va afirmar John Bolton, l’antic assessor de Seguretat Nacional de Trump, durant les audiències de la Comissió d’Investigació del Senat, els Estats Units tenen certa experiència en l’àmbit dels cops d’estat (extradomèstics) i el del 6 de gener certament no va estar gens alçada d’aquesta fama indiscutible. El cert és que els fets del Capitoli van revelar l’existència d’un moviment feixista de masses als Estats Units: un moviment feixista organitzat a través d’una xarxa d’autèntiques milícies, un moviment no només violent sinó dotat d’un armament gens menyspreable. Tanmateix, aquest moviment està molt lluny de la conquesta del poder i la seva conseqüència immediata ha estat una crisi dins del Partit Republicà. Trump va guanyar les eleccions del 2016 com a candidat d’un partit que encarnava un dels pilars de l’establishment nord-americà: una coalició d’elits econòmiques, classes mitjanes altes interessades en les retallades d’impostos, defensors dels valors conservadors, fonamentalistes cristians i classes populars blanques empobrides, mitjançant un vot de protesta. Sens dubte, aquesta coalició es pot recrear. Com a líder feixista d’un moviment de supremacistes blancs i nacionalistes reaccionaris disposats a assaltar les institucions, però, Trump té poques possibilitats de ser reelegit.

De nou, una perspectiva històrica permet copsar les diferències, situant el moviment feixista encarnat per Trump en el seu propi context. A diferència de les “camises negres” de 1920-25 o les SA nazis de 1930-33, sorgides de l’enfonsament del monopoli estatal de la violència a la Itàlia i Alemanya de la postguerra, les milícies de Trump són un llegat enverinat de la història nord-americana d’un país on la possessió d’armes individuals es considera un fonament de la llibertat política.

Als anys 30, les elits industrials, financeres i militars europees van acceptar el feixisme com a solució a les crisis polítiques endèmiques, la paràlisi institucional i, sobretot, com a defensa contra el bolxevisme. Avui donen suport al neoliberalisme. Als Estats Units, l’establishment pot donar suport al Partit Republicà com a alternativa habitual al Partit Demòcrata, però el Pentàgon no estaria disposat a donar suport a un cop de supremacisme blanc per evitar l’elecció de Joe Biden. No tant per la seva vinculació a la democràcia i les llibertats constitucionals, sinó perquè no es correspon amb els interessos dels Estats Units com a gran potència. I això no només s’aplica als Estats Units. A Europa, l’establishment està encarnat per la UE i s’oposa fermament a tots aquells moviments populistes, nacionalistes i postfeixistes que demanen el retorn a la “sobirania nacional” en forma de mesures proteccionistes o antiliberals que puguin posar en dubte un sistema basat en EUR. Com ha passat a molts països, entre ells Itàlia, quan aquests moviments arriben al poder la seva “sobirania” esdevé sobretot propaganda i acaben acceptant totes les prescripcions prescrites per la Comissió Europea.

El feixisme clàssic va néixer en un continent devastat per la guerra total i va créixer en un clima de guerres civils, dins d’estats profundament desestabilitzats i institucionalment paralitzats per amargs conflictes socials i polítics. El seu radicalisme va sorgir d’un enfrontament amb el bolxevisme, que li va donar un caràcter “revolucionari”. El feixisme es basava en una ideologia nacionalista i un imaginari utòpic, que va crear els mites de l'”home nou” i la grandesa nacional. Els nous moviments d’extrema dreta no tenen totes aquestes premisses: sorgeixen d’una crisi d’hegemonia que no es pot comparar amb l’enfonsament europeu dels anys 30 -la d’un continent incapaç de trobar un nou ordre després de l’enfonsament de la “europea” del segle XIX. concert” del 1914, posat de genolls per una recessió econòmica internacional el 1930 -i el seu radicalisme no conté res de “revolucionari”. D’altra banda, el seu conservadorisme omnipresent: la defensa dels valors i cultures tradicionals, el mite de les “identitats nacionals” amenaçades, el malson de la respectabilitat burgesa soscavada per les “desviacions de gènere”, el terror de les noves costums encarnats per hordes d’immigrants. , etc. – expressa por i una retirada cap al passat; no posseeix la idea del futur que tan profundament havia modelat les ideologies i les utopies feixistes. La ideologia de la dreta radical és el pessimisme cultural, no el feixisme clàssic; el feixisme era modernista, són essencialment antimoderns. Per això em sembla més adequat retratar-los com a postfeixistes que no pas com a neofeixistes. Quan estan a l’oposició, expressen una revolta regressiva contra el neoliberalisme imperant; quan arriben al poder, defensen les tendències neoconservadores i autoritàries sense poder canviar substancialment la política econòmica dels governs.

Un dels trets comuns de la nova dreta rau en la seva islamofòbia: la visió de l’islam com una amenaça cultural, antropològica i política, que veu cada immigrant com un potencial narcotraficant, violador o terrorista islàmic. El mite del “gran reemplaçament; gran substitució” -la “islamització” de la vella Europa, la “invasió” dels migrants als Estats Units, on la població blanca s’està convertint en una “minoria”- no és nou, ha estat constantment. reformulat durant més d’un segle, des de finals de la dècada de 1870, quan Heinrich von Treitschke va denunciar la immigració de jueus polonesos i ucraïnesos a l’Imperi prussià com una “judaització” (Verjudung), en la qual va veure la font de la “infelicitat” alemanya (die Juden sind unser Unglück). El nazisme va radicalitzar l’antisemitisme i va fer de l’extermini dels jueus una missió “redemptora”. La islamofòbia de la nova dreta no és tan radical. La seva matriu és colonial, però un cop més el seu to és conservador. El racisme feixista va acompanyar les polítiques expansionistes i imperialistes; calia separar-se per colonitzar i dominar. La islamofòbia postcolonial de la nova dreta és essencialment defensiva i conservadora: no predica la conquesta sinó la defensa contra una amenaça; veu la globalització com el final de les fronteres que sempre han separat els ciutadans europeus (blancs) dels súbdits colonials (negres) i els seus descendents.

El postfeixisme de Vladímir Putin

La transició de l’antisemitisme a la islamofòbia és només una de les moltes expressions de la diversitat i els canvis del postfeixisme. Aquesta diversitat és el context en què s’han d’inserir els debats més recents sobre la nova dreta, la sorgida de la invasió russa d’Ucraïna, que ha fet que molts analistes vegin en el règim de Vladímir Putin la forma completa del feixisme contemporani. Aquest diagnòstic es basa en nombrosos elements indiscutibles als ulls dels observadors més superficials: una societat civil asfixiada, tota forma de dissidència reprimida i perseguida, un sistema polític autoritari, uns mitjans de comunicació transformats en òrgans de propaganda, un nacionalisme imposat com a ideologia oficial, un líder carismàtic, una economia controlada pel poder (basada en l’exportació de gas i petroli, encarnada per una oligarquia que manté relacions simbiòtiques amb l’elit dirigent), finalment una política expansionista que té profundes arrels en la història de l’imperialisme rus. Tot això és innegable i, en definitiva, justifica la definició de Putin com a feixista, malgrat el seu llenguatge (una propaganda destinada a presentar l’agressió d’Ucraïna com una purga “antinazi”). Però com passa amb els postfeixismes considerats fins ara, fins i tot el rus és essencialment defensiu i conservador, molt diferent del feixisme clàssic. Hitler volia conquerir Europa i fer de la Unió Soviètica l’equivalent de l’Índia britànica; Mussolini volia fer del Mediterrani i gran part de l’Àfrica oriental l'”espai vital” italià. L’imperialisme feixista va ser expansiu i es va inscriure en la llarga tradició del colonialisme europeu.

L’expansionisme rus de Putin és defensiu, perquè sorgeix de l’intent desesperat de Rússia de preservar un estatus de gran potència que va ser desafiat de manera irreversible al final de la guerra freda. N’hi ha prou amb donar una ullada a les fronteres geopolítiques canviants d’Europa per visualitzar el dramàtic declivi de l’esfera d’influència russa. Com passa sovint amb els dictadors feixistes, els càlculs de Putin són equivocats i és molt probable que, al final d’aquesta nova guerra, els míssils de l’OTAN es desplegaran no només a Ucraïna sinó també a Suècia i Finlàndia, a pocs quilòmetres de Sant Petersburg. El nou feixisme encarnat per Putin no amenaça d’estendre’s a Europa; més aviat, s’esforça per sobreviure al món global. És tant agressiu com conservador, i en aquest sentit participa plenament de la tendència general que he anomenat postfeixisme.

Continuïtat i novetat

El postfeixisme és un fenomen nou: cronològicament, ve després del feixisme històric; a nivell ideològic, cultural, social i sobretot polític, encarna quelcom diferent del feixisme. Però manté un vincle amb el feixisme; tot i la seva innegable diversitat, representa una continuïtat històrica amb una matriu encara reconeixible. El postfeixisme és una constel·lació de cultures, partits i moviments que encarnen una amenaça per a la democràcia.

Això vol dir que el perill continua. Mirant el present amb una lent històrica, no es pot excloure la possibilitat d’un “retorn” del feixisme, encara que el perill més gran no és tant el d’un “retorn” sinó el d’un nou gir neoconservador i autoritari. L’espectacular ascens de l’extrema dreta mostra clarament que la seva ambició és convertir-se en una alternativa. La possibilitat d’una nova era postfeixista, sens dubte, existeix i avui agafa força després del retrocés de la crisi sanitària. En definitiva, el futur dels moviments de dretes radicals no dependrà exclusivament de la seva pròpia evolució interna, de la seva orientació ideològica i de les seves opcions estratègiques; tampoc dependrà del suport que puguin obtenir de les elits globals. En definitiva, dependrà de la capacitat de l’esquerra per encarnar una alternativa genuïna.

Article publicat originalment en italià a Jacobin Italia. Traducció de Joan Tafalla.

Articles relacionats

Darrers articles