En la definició i explicació del feixisme hi ha dues grans tendències encara vigents. La primera circumscriu aquest terme als fenòmens amb formes i discursos equiparables als apareguts ara fa cent anys. Això és: para-militarisme, lideratges híper-personalistes, culte a la violència (i a la virilitat), nacionalisme extrem, racisme explícit, populisme… Des d’aquest punt de vista, qualsevol fenomen polític posterior que no reuneixi totes aquestes característiques i que no reivindiqui les formes, idees i líders del passat pot qualificar-se de populisme de dretes, de dreta conservadora o d’ultranacionalisme, però no de feixisme ni tampoc d’ultradreta o extrema-dreta. Aquesta visió més específica del concepte aniria aparellada a la idea, de base positivista, que el feixisme hauria estat una mena de malaltia excepcional, un obstacle sortosament superat en el camí cap al progrés i la democràcia.
L’altra visió, la que miro de defensar, és que el feixisme diguem-ne clàssic o segle XX és tan sols una expressió concreta i acotada en el temps i l’espai d’una ideologia de fons, el feixisme en sentit ampli, que ve de lluny i que pot expressar-se de formes molt diverses segons el moment, el lloc i les circumstàncies. De fet, una de les característiques del feixisme i sobretot del nazisme seria precisament l’eclecticisme, la mal·leabilitat ideològica. Malgrat la posada en escena contundent i monolítica, el feixisme que van patir les nostres àvies i besàvies podia ser alhora rabiosament modern i profundament conservador, pagà i confessional, científic i esotèric, nacionalista i globalista, revolucionari (en l’actitud) i reaccionari (en els objectius), pragmàtic i idealista, electoralista i antidemocràtic, elitista i populista, individualista i gregari… I de la mateixa manera que aquell feixisme va adoptar formes i referents diversos i contradictoris per superar (aparentment) la dualitat esquerra-dreta fins, les formes que adoptarà el feixisme al segle XXI seran també les que necessiti per connectar amb la gent i assolir poder. Fins i tot pot utilitzar i reivindicar (per reinterpretar-los) conceptes tradicionalment d’esquerres com la llibertat, la justícia social, l’ecologisme o el feminisme… En aquest sentit, el feixisme pot ser el “braç armat del capitalisme”, l’opció a la qual recorre el capital quan amb la democràcia liberal no en té prou per retenir el poder, però no és només això. L’actual auge de l’extrema dreta, per exemple, no és -com sí que ho era als anys 30 a Europa o als 70 a Amèrica llatina- una resposta al creixement de l’esquerra revolucionària sinó tot el contrari, és el descrèdit dels valors d’esquerres (comunitat, solidaritat, cooperació…) i l’hegemonia dels seus antònims neoliberals (individualisme, egoisme, competitivitat…) el què ha adobat el terreny per a la revitalització dels plantejaments feixistes o para-feixistes.
Aleshores, però, si el feixisme és tan eclèctic, versàtil i atemporal, en què queda? Si tot s’hi val, si pot prendre qualsevol forma i qualsevol pretext, com podem identificar-lo? Quin és el mínim comú denominador? En aquest procés de destil·lació del feixisme arribem sempre a dos conceptes bàsics i gens nous: jerarquia i violència. La idea que la humanitat (i els països, les societats, els grups, les famílies..) ha d’estar necessàriament organitzada de forma jeràrquica, amb unes nacions, gèneres, sexes, races, orígens, classes o religions per sobre de les altres. Hi hauria un lloc per a cadascú, amb uns a dalt i uns altres a baix, i és precisament quan s’intenta capgirar aquesta composició quan –diuen- anem malament. El feixisme, per tant, tindria per missió mantenir l’”ordre natural de les coses”, és a dir, consolidar i legitimar els privilegis i la desigualtat. Alhora, el ciment, la força que hauria de preservar aquesta estructura no seria altre que la violència (efectiva o coactiva). I aquest plantejament, que explicat així ens pot semblar demencial, en el fons no és ni estrany ni contraintuïtiu, sinó tot al contrari. Expressions com la llei del més fort (o de la selva), el gran es menja al petit, o xafes o et xafen, val més boig conegut que savi per conèixer, tots són iguals… connecten amb els plantejaments del feixisme des d’un cert “sentit comú” fatalista àmpliament estès.
Seguint aquest esquema –jerarquia i violència- una de les expressions més perfectes, concretes i terribles del feixisme del segle XX no el trobem a l’Europa estricte sinó a la Sud-àfrica de l’Apartheid, un sistema legal i regulat que pretenia “endreçar” jurídicament i a la pràctica la desigualtat. En complexitat i precisió (no en els seus efectes finals, evidentment) l’Apartheid sud-africà supera amb escreix les lleis antisemites de Nuremberg (1933) i s’ha convertit en el paradigma de la normalització del feixisme, a la segona meitat del segle XX i en un país que adoptava formes de les democràcies liberals.
L’Apartheid, doncs, com a concepte que va més enllà del cas concret, s’ha convertit en la millor expressió per retratar allò que promou el feixisme. Societats on els drets no són universals sinó repartits de forma desigual en funció de determinades característiques (l’origen, el gènere, l’opció sexual, la nacionalitat administrativa, la salut, la classe social…). En aquest sentit, és interessant fer un repàs a l’evolució del racisme al llarg de la història per il·lustrar aquesta adaptabilitat ideològica pròpia també del feixisme.
El racisme és una carcassa ideològica canviant que ens permet negar drets a unes persones en funció de circumstàncies aleatòries. L’argumentari utilitzat, l’excusa, evoluciona al llarg dels anys d’acord amb la perspectiva dominant en cada moment. El què no canvia és l’objectiu darrer: negar la igualtat de tots els éssers humans per treure’n profit, per poder robar, explotar, expulsar o directament eliminar a unes determinades persones, en funció d’allò que són o, millor dit, d’allò que decidim que són.
Abans de la il·lustració i la secularització, en una societat que girava entorn de l’església i la religió, el tall entre aquells que tenien més drets i aquells que en tenien menys era la fe. Qui no professaven la religió majoritària, els infidels, podien ser desposseïts de les terres, se’ls negava l’accés a determinades feines i activitats, se’ls recloïa en determinats barris o zones, se’ls feia fora de les seves terres o del país o, directament, se’ls perseguia i matava.
Amb l’ascens de les idees liberals i la irrupció del pensament racional i la ciència moderna, la discriminació de base religiosa no va desaparèixer, però va perdre pes en favor d’un altra mena de racisme. Apareix el concepte raça i s’intenta dotar-lo d’una pretesa base científica que justificaria una suposada jerarquia natural en la qual la “raça blanca” se situaria a dalt de tot. Aquesta construcció ideològica es va dur al límit de l’absurd (i de l’horror) quan es va voler justificar racionalment que els jueus no eren un col·lectiu que compartia unes determinades creences i tradicions sinó una raça sub-humana amb característiques biològiques marcades i distintives.
La inconsistència del racisme pretesament científic i les seves brutals conseqüències van tenir només un resultat positiu: derrotat el nazisme, la idea fins aleshores tan estesa de dividir la humanitat en races va patir un descrèdit profund, fins a l’extrem que inclús l’extrema dreta europea o nord-americana sent la necessitat d’incorporar de forma visible a persones amb trets fenotípics allunyats de la blanquitud arquetípica.
Així, a partir de la segona meitat del segle XX, el racisme i el feixisme canvien el discurs i opten per manllevar els plantejaments progressistes que donen més importància a l’entorn social, a les condicions objectives i subjectives, que a la genètica en la formació de la personalitat. A partir d’aquí es difon la idea que determinades “cultures” (societats) i, per tant, les persones que en formen part o que hi han crescut, són portadores de valors negatius, reaccionaris o violents incompatibles amb els d’altres cultures (societats) i especialment amb l’occidental. Aquest determinisme cultural, i no explicacions de tipus econòmic i polític, explicaria la pobresa o la manca de democràcia, farien impossible o problemàtica la convivència multicultural o intercultural i justificaria, en conseqüència, el rebuig a la barreja i les restriccions de la mobilitat geogràfica.
Els fets, però, contradiuen aquest plantejament. La capacitat de les persones i de les societats per transformar els seus valors i la seva manera d’afrontar l’esdevenidor demostren que la influència i la inèrcia cultural no són determinants i que, per tant, la barreja i l’evolució no són només possibles sinó també desitjables. En realitat, les mateixes persones d’origen familiar o personal vinculat a la immigració que les forces d’extrema dreta utilitzen per dissimular el racisme “biològic” són una prova contra aquest racisme cultural.
Totes aquestes formes de racisme, amb l’excusa de la religió, el color de la pell o la cultura, perviuen a Europa i al món del segle XXI i les seves conseqüències les segueixen patint milions de persones cada dia. Però ja no formen part del discurs oficial o hegemònic i de fet ja només les defensa, i encara no sempre directament, el neofeixisme més explícit.
El nou racisme, de quarta generació, té els mateixos objectius (excloure, expulsar, explotar) però es basa en un pretext aparentment més racional, liberal i objectiu: la ciutadania (que es deriva de la nacionalitat). Avui, unes circumstàncies absolutament aleatòries i fortuïtes com el lloc de naixement i la nacionalitat dels progenitors, determina les oportunitats i drets de les persones de forma molt més contundent que la religió, els trets fenotípics o la cultura apresa. El passaport (i encara més la manca de passaport) condiciona no només el dret a viatjar i a migrar, sinó també a treballar, a la salut, a l’educació o a participar de les decisions col·lectives. Rere un fet administratiu i burocràtic aparentment objectiu i neutre, s’amaga una restricció de drets fonamentals incompatible amb l’article primer de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ho sabem perfectament. Veïns i veïnes nostres que viuen aquí des de fa la tira d’anys, o que fins i tot han nascut aquí, tenen els mateixos deures i obligacions, però no poden votar a les eleccions, no poden accedir a la funció pública i a determinades ajudes, beques o subvencions, corren el risc de no poder tornar a casa si marxen de vacances i poden ser castigats amb l’expulsió per accions que per a la resta ni tan sols constitueixen delicte.
Qüestionar la nacionalitat com a font de drets, que és tant com qüestionar l’estat nació com a base de la democràcia i la ciutadania, pot semblar contrafactual o simplement utòpic. Però també ho semblava, no fa tant, equiparar els drets dels creients i dels infidels, dels blancs i els negres o dels occidentals i els indígenes “per civilitzar”.
Combatre el feixisme, en definitiva, no és només -que també per descomptat- denunciar i contrarestar aquells partits, persones i organitzacions que disculpen o glorifiquen el feixisme del passat o que defensen sense complexos la desigualtat de drets i la violència. Combatre el feixisme implica assenyalar aquelles estructures socials i jurídiques normalitzades que funcionen a manera d’apartheid, atorgant i llevant drets en funció de criteris arbitraris. Sigui quina sigui la carcassa ideològica amb què es presentin i justifiquin.
