Article elaborat pel Comitè de Redacció de Sin Permiso i que forma part del dossier conjunt “Octubre sobiranista: 5 anys després”, elaborat entre les publicacions Catarsi, Debats pel Demà, Realitat, Sin Permiso, Sobiranies i Viento Sur. Descarrega’t el dossier en format PDF clicant aquí.
Imaginem una persona poc informada sobre la conjuntura política del Regne d’Espanya el 2017. Des del 2010 fins al 2017, aquesta persona llegia periòdicament que, a Catalunya, un país petit amb uns 7,5 milions d’habitants, té lloc una de les mobilitzacions democràtiques més massives del món en aquell període. Aquesta persona podria pensar que això era fruit del creixement del sentiment identitari, al virus nacionalista, a les conseqüències de la crisi del 2008, a la intoxicació d’una majoria de la població per part de la burgesia catalana, o simplement, i el què semblaria més probable, podria pensar que: “no tinc ni dea de les seves causes”. A aquesta persona caldria explicar-li una mica d’història. Fem-ho. Les mobilitzacions de Catalunya a partir de 2010 fins al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i la vaga del 3 d’octubre van ser d’una magnitud difícil d’igualar. Ja el 15 de setembre de 2013, l’editorial de Sin Permiso apuntava:
[…] s’ha de veure l’accelerat i inopinat sorgiment a Catalunya, ja no d’un creixent estat d’opinió secessionista respecte del Regne d’Espanya, sinó del més potent, persistent, esperançat i ben organitzat moviment polític-social popular de masses registrat a l’Eurozona en els dos últims anys: d’aquí l’extraordinari impacte internacional de la multitudinària cadena humana per la independència (Via catalana) a la premsa internacional: The New York Times, Le Monde, Financial Times, La Reppublica, Der Spiegel, The Guardian, etc. Això és un fet. Qui ho negui, necessita urgentment un oculista, o un otorrino, potser un psiquiatra; el què no necessita és seguir llegint aquest article.
L’ascens i l’acumulació de mobilitzacions des de llavors fins a l’1 i el 3 d’octubre del 2017 va polvoritzar el rècord del període anterior deixant atònit a qualsevol. Però, com va començar tot plegat? Quines van ser les causes immediates d’aquella mobilització sostinguda durant tant temps? Recordem-ho. El 10 de juliol del 2010, té lloc una massiva manifestació a Barcelona. El lema era Sóm una nació, nosaltres decidim i va ser convocada per Òmnium Cultural (avui amb prop de 200.000 persones associades, un creixement espectacular en l’última dècada ja que, el 2010, la xifra era de sol 23.000). La manifestació va ser recolzada per tots els partits (menys el PP i Ciutadans, és clar), sindicats i al voltant de 1.600 entitats. La Guàrdia Urbana va xifrar els assistents en 1,1 milions; l’organització en 1,5. A més, es van organitzar concentracions i manifestacions en una dotzena de ciutats d’arreu del món amb el mateix objectiu. La de Barcelona va ser la més massiva i anunciava un nou cicle polític. Però, com s’havia arribat fins allà?
Ni cas de les decisions del Parlament i del poble
Remuntem-nos a un 2003 de fortes agressions centralistes per part del govern del PP de José María Aznar. El Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Els Verds-EUiA es comprometen llavors a conformar un govern d’esquerres i catalanista per, entre altres coses, reformar l’Estatut per aprofundir a l’autogovern de Catalunya. Dos anys després, sent president de la Generalitat el socialista Pasqual Maragall, es fa un primer esborrany d’aquesta reforma. Havia canviat el govern espanyol i el nou president, José Luis Rodríguez Zapatero, es comprometia a “recolzar l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya”, sempre que fos amb una “àmplia majoria”. Pocs mesos després, el 30 de setembre del 2005, l’Estatut va ser aprovat al Parlament català per una amplíssima majoria (el 89% amb només l’11% del PP en contra). El 5 d’octubre, l’Estatut va entrar al Congrés espanyol qui el retalla i “cepilla” –en paraules d’Alfonso Guerra– fins a deixar-lo irreconeixible. El 30 de març del 2006 l’Estatut mutilat s’aprova a les Corts espanyoles. Seguint el tràmit legal, el 18 de juny es convoca un referèndum sobre el text final. El que es votava no era el que s’havia aprovat a Catalunya, però tot i la desil·lusió, la majoria de la població catalana va ratificar el nou text. La nostra hipotètica persona té aquí una data clau per entendre part del que va venir després: el 31 de juliol del 2006. El PP presenta un recurs d’inconstitucionalitat contra 114 articles i 12 disposicions de l’Estatut prèviament mutilat per les Corts! A Sin Permiso vam dir llavors:
Tot i que el text havia estat aprovat per dos parlaments, el català i l’espanyol, i per un referèndum popular, només un magistrat dels dotze que integren el TC, Eugeni Gay Montalvo, es va pronunciar contra l’admissió a tràmit del recurs. Un cop admès, el PP va recusar de manera jurídicament discutible un dels magistrats del TC, cosa que va propiciar un escenari de bloqueig i d’instrumentalització partidista del text. Amb diversos magistrats amb els seus mandats ja caducats i sense que es produís cap renovació, es van començar a filtrar a la premsa diferents projectes de sentència en què l’Estatut resultava retallat en aspectes substancials vinculats a l’autogovern i al reconeixement nacional de Catalunya.
Es va haver d’esperar fins al 28 de juny del 2010 perquè el Tribunal Constitucional (TC) emetés sentència: declarava inconstitucionals 14 articles del text. Diguem-ho en termes esportius: Catalunya, mitjançant els seus representants, va acceptar les regles del joc molt desfavorables i quan aconsegueix uns modestos canvis, es modifiquen les regles abans de finalitzar el partit perquè guanyés qui les havia modificat. És llavors quan una gran part de Catalunya va sentir que no hi havia res a esperar del règim del 78: l’estat borbònic era incompatible amb les aspiracions democràtiques catalanes. Un règim amb un aparell judicial, militar (que encara homenatja militars feixistes sense conseqüències) i policial sense depuracions franquistes), uns partits polítics majoritaris completament centralistes, enemics de qualsevol cosa semblant al dret d’autodeterminació. Ho va deixar escrit un veterà catedràtic de dret constitucional, Javier Pérez Royo, un any abans de l’1-O:
La STC 31/2010 va ser una mena de bomba de neutrons jurídica, que va deixar intactes les parets de l’edifici, però que va aniquilar la vida que hi havia a l’interior. La Constitució i l’Estatut continuen en vigor. Però no serveixen per a res, perquè els ciutadans de Catalunya no els reconeixen com a propis. I les normes constitucionals sense l’adhesió ciutadana són completament estèrils.
Al nostre hipotètic personatge li podríem dir: és així com es pot entendre la manifestació del 10 de juliol del 2010 poc després de la sentència carpetovetònica del TC. I com es pot entendre que el suport ciutadà a l’independentisme passés de simbòlic a majoria parlamentària en poc temps. És així, igualment, com es pot entendre que desaparegués Unió Democràtica, l’opció cristiana reaccionària coalicionada sempre amb Convergència. I així també, en definitiva, es pot entendre que Convergència –fins aleshores un partit monàrquic, autonomista, i per això mateix, contrari a l’autodeterminació– comencés a contemplar l’opció independentista i es transformés en un espai polític irreconeixible en comparació al passat recent.
L’1 i el 3 d’octubre
Del 2010 al 2017 la mobilització creix i passen moltes coses. El 15 de maig del 2011, amb una altra gran mobilització, va néixer un gran moviment: el dels indignats o del 15-M. Va durar menys, fins al 2015, però mentre ho va fer va ser d’una intensitat que indubtablement va tenir i segueix tenint conseqüències en la política espanyola. Alguna enquesta mostrava que prop del 80% de la població del Regne estava d’acord amb el que exigia el 15-M. Els anys en què va coincidir amb la revolta catalana, el règim del 78 estava contra les cordes: potser menys del que desitjaven els seus contraris, però més del que els seus defensors polítics, militars, judicials i mediàtics s’atrevien a admetre.
Tot i l’oposició de la legalitat vigent i de l’establishment polític, militar i jurídic del Regne, l’1 d’octubre del 2017 la meitat de la població de Catalunya va exercir el seu dret de vot. La pregunta era “Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. Es van obtenir 2.044.038 vots afirmatius, 177.547 negatius, 44.913 en blanc i 19.719 nuls. El fet d’aconseguir votar davant d’una repressió brutal (recorden el “a por ellos!” en els comiats de les forces policials desplegades) va suposar una victòria popular i una alegria que només les grans mobilitzacions poden explicar. El sentiment de participar en un acte històric, amb les conseqüències encara molt imprevisibles, era generalitzat. Aquesta mobilització encara va escalar més dos dies després amb una vaga que va ser seguida per la immensa majoria de la població. El 3 d’octubre el carrer era efectivament de la ciutadania i la simbologia del 15M va reaparèixer oportunament en algunes marxes.
Aquest va ser el cim de la rebel·lió. A partir de llavors, la baixada: declaració de pocs segons de la república; exili d’uns quants polítics catalans entre ells el president de la Generalitat; aplicació de l’article 155 de la Constitució, judicis i presó per a algunes de les persones que van tenir un paper significatiu en la mobilització ; més de 4.000 persones pendents de judici; etc. I, és clar, l’incendiari discurs del monarca Felipe VI del 3 d’octubre que per la seva duresa fins i tot va sorprendre alguns polítics espanyolistes i fins i tot borbònics i convençuts constitucionalistes i amants de l’ordre, però amb algun sentiment democràtic. Per dir-ho amb les paraules mesurades d’un veterà militant antifranquista, Jordi Borja: “El Rei va fer per primera vegada una declaració política, partidista i molt amenaçadora, amb aire militar, contra l’independentisme”. No cal recordar que l’acceptació de la monarquia a Catalunya és des de llavors (i des de força abans) poc més que simbòlica, reducte de la dreta extrema i l’extrema dreta, a més del PSC. Això de que “Catalunya no té rei” és una evidència en el sentiment majoritari de la població catalana. És comprensible que aquesta monarquia no vulgui ni sentir a parlar de qualsevol votació en què això pogués expressar-se clarament. La monarquia s’oposa al referèndum a Catalunya per la unitat de la pàtria, però també perquè la capacitat de decidir sobre límits territorials podria anar de la mà de l’anhel i la decisió –del conjunt dels ciutadans del Regne– sobre la forma d’estat, és a dir, sobre la pròpia monarquia.
Federalisme sense dret a decidir?
Durant els mesos previs i posteriors a l’1-O hi va haver intents de ressuscitar alguns debats relacionats amb la qüestió nacional més o menys oblidats. Un de particularment important va ser el federalista a la versió del PSOE. El nivell polític i intel·lectual d’aquest debat va ser baix, amb escasses excepcions. Creiem que allò que defensaven els “federalistes” queda molt ben reflectit amb aquest intercanvi epistolar que va afectar a Sin Permiso. El conegut unionista Giménez Villarejo va enviar entre altres, a l’editor general de Sin Permiso, Antoni Domènech, un “manifest federalista” perquè aquest el firmés. Era finals del 2012. La resposta del Toni resumeix molt bé l’estat de la qüestió “federalista”:
Gràcies, amic C. Ja l’havia rebut per altres bandes. Però jo no puc subscriure un manifest pretesament federal que no reconeix clarament d’entrada, sense reserves, el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya, inclòs el referèndum. No és ni políticament ni intel·lectual creïble un “federalisme” així, i estic convençut que no farà sinó carregar de raó democràtica els independentistes.
Un dels grans estudiosos del federalisme i federalista convençut, Miquel Caminal, va deixar escrit en un dels seus darrers textos del 2013, en ple auge de la mobilització catalana:
Només una rectificació radical i profunda als plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això hagi de passar. En aquest cas la ruptura es converteix en inevitable, i a la nació catalana, sempre oberta a l’acord i la convivència amb els altres pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte, i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força.
Per al PSOE i gent més o menys afí, aquest federalisme no era més que descentralització administrativa. Aquest federalisme ha abandonat avui qualsevol intent de discutir amb un mínim de serietat la qüestió, ja que, fora de Catalunya i d’Euskal Herria, l’espanyolisme dóna vots. I ara hem entrat en període electoral, i el federalisme avui (a diferència d’altres moments de la nostra història) no ven vots al Regne. Com deia llavors el gran economista mexicà Alejandro Nadal “Les paraules república federal que utilitzen als seus encapçalats els diaris de Barcelona, m’arruïno de comprar diaris madrilenys per trobar-les”. No es vol discutir ni tan sols una caricatura de federalisme tamisat pel nacionalisme espanyol més evident.
Han passat 5 anys i el cicle obert el 2012 s’ha tancat. Podem dir-ho d’una manera diferent, encara que el més característic de la situació actual és que la gran mobilització catalana s’ha desactivat. Afirmació que no equival a dir que l’independentisme i la lluita per l’autodeterminació nacional estiguin superats. Però la mobilització, l’esperança, la convicció de moltes persones que la victòria no és lluny… han quedat substituïdes pel desànim i la desorientació.
Un moviment republicà
Quan un moviment és tan massiu, ningú pot posar en dubte la seva immensa pluralitat política. La revolta catalana incloïa partits, entitats, ciutadans i ciutadanes de variades dretes, de centre i de variades esquerres, i als seus punts àlgids de protesta contra la repressió, reunia a independentistes i a no independentistes. Ningú no pot afirmar que es van fer les coses bé. Cada cop és més evident per a uns i per als altres. Què hauria passat si…? Aquest contra fàctic permet molta especulació. Si la independència s’hagués proclamat i no s’hagués suspès segons després, què hagués passat? Si s’haguessin convocat eleccions després de les mobilitzacions de l’1 i el 3 d’octubre, què hauria passat? És lícit i fins i tot saludable fer exercicis mentals de contra fàctics, encara que sempre siguin especulatius. I en política, a més, els contra fàctics solen caure en desitjos autocomplaents. Actualment hi ha dues posicions contraposades, encara que no les úniques, entre els partidaris del dret a l’autodeterminació i la independència: la taula de diàleg amb el govern espanyol o la declaració unilateral d’independència. Això del referèndum pactat es pot incloure a la primera. La segona, plantejada per a un horitzó immediat, és pura màgia davant d’un estat que té tot el poder repressiu.
Que en un procés de ruptura amb una legalitat que impedeix exercir certs drets democràtics impliqui algun tipus de desobediència política és obvi. Els grans drets com el del sufragi masculí i femení, el dret a la vaga, a la sindicació o a l’avortament, no van ser lluites per uns drets no reconeguts que trencaven amb la legalitat? La taula de diàleg sense una mobilització popular com la del 2010-17 és un fracàs assegurat quan la part forta, la que té l’aparell judicial i repressiu, s’oposa de ple l’autodeterminació. Si alguna cosa es pot constatar és que la Constitució avui impedeix el dret a l’autodeterminació i la república mentre que justifica i empara l’unionisme i la monarquia més rància. Potser com a tàctica de denúncia de l’encaparrament espanyol l’anomenada taula de diàleg pot ser una eina de propaganda internacional. Bé emprada, podria ser útil fins i tot. Això del referèndum pactat sona avui a broma de mal gust, per bé que no es pot oblidar que l’octubre del 2017 un 60% de la població espanyola es mostrava favorable al referèndum pactat. En tot cas, sembla clar que només noves i grans mobilitzacions poden intentar fer trontollar la situació.
En aquests cinc anys posteriors a l’1-O s’han succeït també el que podríem anomenar greuges, encara que directament siguin atacs. En recordem alguns: el Catalangate sense conclusió satisfactòria per a ningú encara; el dictamen d’aquest agost del Comitè de Drets Humans de l’ONU defensant que el Regne d’Espanya “va violar els drets polítics d’exmembres del Govern i el Parlament de Catalunya” per haver suspès les funcions públiques Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull; la infiltració d’agents policíacs en diferents organitzacions socials catalanes (una cosa reconeguda amb aires xulescos per part del mateix ministre d’Interior); el lawfare constant contra la llengua catalana (que malgrat les barbaritats de la premsa espanyola, està retrocedint en el seu ús diari, als mitjans o a les plataformes audiovisuals); les balances fiscals (tema que ve de lluny). Amb motiu de la darrera Diada apuntàvem:
Segons el govern català, el 2019, el dèficit de la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic de l’Estat es va situar en 20.196 milions d’euros, cosa que equival al 8,5% del PIB català. (…) La polèmica sobre la quantitat correcta de les balances fiscals fa molts anys que dura, però no és un bon sistema suprimir la publicació oficial d’aquestes balances fiscals des de fa 17 anys. Va ser el 2005 quan es va publicar l’única. Els governs espanyols des de llavors no les publiquen, i des de fa uns anys ni tan sols aporten les dades necessàries a la Generalitat perquè es pugui calcular la despesa estatal territorialitzada.
Interessa a Catalunya i a Espanya
El futur que pugui tenir el reconeixement del dret a l’autodeterminació va lligat a la lluita per les llibertats democràtiques i, sens dubte, per la república tant espanyola com catalana. Els atacs a les llibertats a Catalunya per part dels aparells de l’Estat –notablement el judicial– han estat denunciats per activistes, acadèmics i polítics espanyols i, amb més profusió, per activistes, polítics i acadèmics de fora del Regne d’Espanya. Una de les tasques imprescindibles és l’aliança entre les esquerres del Regne per la república i el dret d’autodeterminació de les nacions de dins de l’estat. I de manera més immediata: per reformes socials profundes que garanteixin el dret a l’existència, així com per l’amnistia dels exiliats, els represaliats polítics i els milers de persones encausades pel dret a l’autodeterminació. Si les esquerres espanyoles transformadores dubten o s’oposen a reconèixer que el suport a la lluita per l’autodeterminació nacional juga a favor seu i que és un element essencial per combatre el creixent autoritarisme de les dretes, serà el règim del 78 i els partits de les dretes extremes qui sortiran reforçats.
Amb menys paraules: parar la repressió, programa de reformes socials en benefici de les classes més castigades per la crisi del 2008 i les polítiques d’austeritat anunciades de nou pels organismes internacionals, amnistia i antifeixisme actiu. En realitat, aquests quatre objectius van lligats. La sort de la democràcia i les llibertats nacionals estan unides. I seria bo no despistar-se en això. A Catalunya, la recent sortida de la part més dretana del govern independentista (Junts) és una bona ocasió per avançar més decididament en polítiques que beneficiïn la majoria social no rica. Al capdavall, la seva sortida del govern s’explica fonamentalment per no poder suportar una direcció del moviment nacional i de la Generalitat des de posicions més a la seva esquerra. Una política decidida d’esquerres i la ferma defensa del dret a l’autodeterminació de la nació catalana. Ho han dit de manera semblant diferents dirigents de partits i organitzacions independentistes: el que s’ha fet des de l’1-O s’ha de canviar. S’han d’incorporar noves sensibilitats i moviments i, en definitiva, intentar aliances amb i per a una nova i major ciutadania.
Foto: Teresa Grau Ros (CC BY-SA 2.0).
