Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

La guerra no és entre Ucraïna i Rússia

  • Historiador. Doctor en Història especialitzat en la Revolució francesa. President de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya. Membre de l'Arxiu Josep Serradell-Roman.

Del mateix autor

Notes sobre una guerra per procuració

“L’horror! L’horror!”

Darreres paraules de Kurtz [1]

No és per ganes de provocar que afirmo que la guerra actual no és solament entre Ucraïna i Rússia. Tampoc són ganes de provocar si afirmo que Ucraïna és, en realitat, l’escenari local de la quarta guerra mundial. 

És ben cert que les víctimes les posa la població civil ucraïnesa que mor en els bombardejos perpetrats per ambdós contendents, o que és massacrada pels batallons nazis Azov, o a mans dels mercenaris de la divisió Wagner o txetxens; les víctimes les posa la població que és agafada presonera per les diverses tropes en presència, atrapada entre el foc de les batalles i/o usada com a ostatge o com escut humà. Les víctimes també les posa a població civil que es veu obligada marxar de casa i a refugiar-se en territoris suposadament amics o bé la que, per manca de mitjans econòmics, de transports o per la seva voluntat de romandre a casa seva no pot fugir de l’horror.

Les víctimes també les posen els joves soldats russos i ucraïnesos que moren, que són ferits o que són torturats quan són agafats presoners. O que, obeint cegament les ordres dels seus comandaments cometen crims de guerra que, si els queda al cor un gram d’humanitat, els torturaran tota la vida. 

La víctima és el conjunt de la societat i de l’economia ucraïnesa. També ho és l’economia i de la societat russa i de la resta d’Europa. 

Però encara i sota l’estat de shock que ens produeixen els horrors de la guerra, no tenim l’obligació de no oblidar allò essencial: Ucraïna no és altra cosa que l’actual escenari local d’una guerra global de l’OTAN contra Rússia i, més enllà contra la Xina i el conjunt dels països BRICS:

Quan analitzem una guerra, és natural que posem en primer pla el rebuig ètic a totes les guerres i a tots aquells que les produeixen o se’n beneficien. És lògic i natural que posem en primer pla la denúncia de les morts, dels assassinats, de les violacions de les dones i en general, del conjunt dels drets humans, ja siguin de la tropa com de la població civil. 

No altra pot ser la primera prioritat per a qualsevol persona amant de la pau i del gènere humà: el posicionament moral en favor de la vida, de la pau, de la fraternitat entre els pobles. La moral i l’ètica, per davant de tot. Volem un gènere humà que visqui en pau i fraternitat. Volem que la internacional sigui el gènere humà i és per això que rebutgem la guerra amb totes les nostres forces! 

Però rebutjar les guerres no és prou

Els comunistes a més del rebuig moral, a més d’indignació i la mobilització permanent contra la barbàrie, estem obligats a donar anar més enllà. Estem obligats a fer una anàlisi materialista de les causes profundes i reals de la guerra i, a partir d’aquesta anàlisi, contribuir a articular un moviment real i massiu de rebuig i d’alternativa real i concreta a la guerra i a la política guerra desplegada pels seus partidaris, beneficiaris o còmplices. 

És a dir, tenim l’obligació de desplegar una anàlisi concreta en termes no només morals sinó en termes de projecte estratègic. Tenim l’obligació d’esbrinar quina és la fase del desenvolupament capitalista i de la lluita de classes internacional en la que ens trobem. Tenim el deure de, com deia Ernest Bloch, donar fonament científic a l’esperança. Sense establir hipòtesis de treball i sense verificar-les o refutar-les en la pràctica concreta de la construcció d’un moviment masses contra la guerra no podrem ser, a més de moralment correctes, eficaços en la lluita.

El present article pretén repassar alguns dels debats geo-polítics i de les cruïlles estratègiques que el desenvolupament de la guerra posa sobre la taula. Sense intentar posar bé les preguntes, sense intentar formular bé els termes del problema, és impossible tractar de donar-los-hi una resposta adequada. 

Anem cap a la tercera, o bé ja estem en plena quarta guerra mundial?

Sovint s’afirma que el perill de la guerra d’Ucraïna és que escali tant que acabi desembocant en la tercera guerra mundial. És un perill força real. No ho veu així Fosco Gianini: “La Tercera Guerra Mundial no neix ara: va néixer l’any 1949 amb la constitució de l’OTAN. Va créixer amb la guerra nord-americana a Corea de 1950-53; amb el guerra contra Guatemala de 1954; amb la guerra contra Vietnam el 1955-58; amb la guerra contra Haití del mateix 1958; amb la represa de l’atac militar al Vietnam que a partir dels anys 60 arribarà fins al 1975, fins a la derrota nord-americana. La Tercera Guerra Mundial creix amb la llarga i duríssima Guerra Freda desitjada conscientment pels EUA per a dividir el món entre els seus serfs i els seus enemics, per a sagnar la Unió Soviètica fins a la mort; amb les guerres, entre finals dels 70 i els 80, contra l’Afganistan, Nicaragua, el Líban; amb la invasió de Granada el 1983; amb la invasió de Panamà a finals de la dècada de 1980; amb la guerra de 1989 a les Filipines…” [2]. 

La perllongada guerra imperialista contra el socialisme entre 1949 i l’actualitat fou una guerra ben calenta i no pas una Guerra Freda com se la sol batejar. A diferència de Gianini, considero que la tercera guerra mundial va concloure l’any 1991 amb l’ensulsiada del camp socialista europeu [3]. La quarta guerra mundial va començar tant bon punt el mon va quedar en mans d’una sola potència imperialista: els USA. Uns Estats Units que malgrat la seva victòria estaven entrant en una època de declivi econòmic que els empenyia permanentment a una política de guerra. 

A partir dels primers anys del segle XXI els USA lluiten aferrissadament per mantenir la seva hegemonia mundial, davant l’aparició d’un enorme competidor per l’hegemonia mundial: Xina. I davant l’aparició de noves grans potències econòmiques regionals que competeixen en el mercat mundial: Índia, Sud-àfrica, Brasil. El món unipolar sota l’hegemonia dels USA començava a ensorrar-se des del mateix moment en què el seu somni de domini absolut del planeta semblava haver estat aconseguit [4]. És per això que els USA des del mateix any 1991 seguiren obrint els fronts locals de la quarta guerra mundial en curs. Fosco Gianini fa un bon resum d’aquests fronts: “… amb la Primera Guerra del Golf de 1991, amb la invasió d’Haití de 1994; amb el bombardeig nord-americà i l’OTAN de Bòsnia i Hercegovina el 1995; amb els atemptats de 1998 contra el Sudan; amb la guerra del 2002 contra el Iemen; contra Pakistan i Somàlia el 2007; amb les guerres de destrucció i genocidi contra Iugoslàvia, l’Iraq, Líbia, Síria i de nou contra l’Afganistan” [5].

I és per això que considero que Ucraïna, per molt greu que ens sembli allò que s’hi esdevé, per molt que ens horroritzi, és tan sols un dels escenaris de la quarta guerra mundial. Allò que s’esdevé des del 24 de febrer a Ucraïna és terrible, monstruós, és la barbàrie, però no ho és més de tot allò que han patit milions de persones en tots els països esmentats en els darrers 30 anys. L’única diferència és que nosaltres, europeus de pell blanca ho vèiem a les pantalles de les televisions, com un espectacle llunyà, des del sofà de casa. Com si fora quelcom que no ens concernís, perquè no ho patíem en les nostres pròpies blanquetes carns euro-cèntriques i nòrdiques. Ara la guerra s’ha acostat perillosament a les nostres llars i ens amenaça de ben a prop.

Una guerra per procuració

Fem un pas més enllà: la guerra actual no és tant entre Ucraïna i Rússia sinó d’una guerra entre els USA i els seus sicaris de l’OTAN contra Rússia.

Com diu Mirki Molteni, estem davant d’una guerra per “procuració” [6]. Què és una guerra per procuració? La majoria dels autors que coincideixen en aquesta anàlisi afirmen que una guerra per procuració és la guerra que una gran potencia imperialista lliura amb una altra potencia fora del seu territori i, a ser possible,  sense emprar tropes regulars pròpies. L’objectiu és crear el màxim de dificultats a la potència contrària, intentar fer-la col·lapsar o bé fer retrocedir la seva àrea d’influència.

Segons aquest autor, la guerra d’Ucraïna ha estat una veritable benedicció del cel per als USA. D’una banda, i sense posar un sol soldat regular sobre el terreny, ha col·locat Rússia davant d’un veritable problema estratègic i geo-polític. El complex militar industrial dels USA hauria maniobrat geo-estratègicament des de fa dècades per a forçar Rússia a prendre la mesura desesperada que ha pres: envair Ucraïna. Haurien posat a Rússia en un atzucac del qual no podia sortir sense cometre un error de caràcter estratègic.

Mercès a aquest acorralament de Rússia haurien aconseguit el ressorgiment de l’OTAN de les seves cendres, tot re-trobant els vells objectius de guerra després de l’estancament en què estava a l’època de Trump. La propera cimera de Madrid marcarà perillosament aquests nous objectius d’agressió i de guerra. D’altra banda, el Complex militar-industrial USA està rellançant la seva indústria armamentista tot fornint tota classe d’armaments a Ucraïna. És la seva manera particular de rellançar el creixement econòmic dels USA en declivi. Espanya, per no ser menys també està aprofitant l’avinentesa per a renovar el seu arsenal i per a rellançar la criminal indústria de guerra.

L’armament enviat a Ucraïna fa gairebé impossible a una clàssica batalla de tancs en la que Rússia hauria tingut totes les de guanyar. De la mateixa manera que els stinger que els USA varen posar en mans del talibans a Afganistan varen empantanar l’exèrcit soviètic en una guerra llarga de posicions, de desgastament econòmic i militar i, en definitiva el varen derrotar; ara els novedosos míssils Javelin estarien produint nombroses baixes entre els carros de combat russos obligant l’exèrcit rus a reduir els seus objectius estratègics a la zona sud-est d’Ucraïna, i a passar a una guerra de posicions, que perllongarà la guerra fins a crear dificultats internes a Rússia. Això sempre que al govern de Kíev, a la seva Guàrdia Nacional i als batallons nazis els hi segueixi arribant l’armament i les municions, els assessors i l’assistència en intel·ligència per part dels USA i dels seus sicaris de l’OTAN. Entre d’altres l’exèrcit espanyol sota el comandament d’una ministra “socialista”.

D’altra banda, els objectius d’aquesta guerra per procuració dels USA i dels seus sicaris de l’OTAN i de la UE contra Rússia té encara més objectius: el primer és aconseguir ampliar l’OTAN a països fins ara “neutrals” [7]. El segon objectiu és trencar la relació bilateral privilegiada entre Rússia i Alemanya i França establerta costosament mitjançant negociacions i projectes conjunts durant més de quinze anys [8]. Aquesta relació era un element essencial en la competència entre els pols imperialistes dels USA i de la UE alemanya. Reforçava l’autonomia del pol imperialista europeu enfront del pol imperialista USA. Després del 24 de febrer aquests acords comercials es van trencant progressivament. Precisament quan governen a Alemanya els socialdemòcrates i els verds! Res de nou sota el sol en el rol de la socialdemocràcia enfront de la guerra i l’imperialisme. Un altre exemple més proper la posició del govern espanyol i del govern de la Generalitat al respecte. En un proper article desenvoluparé el tema de com els USA han finalment doblegat la UE.

Però cal fer una mirada més estratègica, més de fons. La guerra d’Ucraïna és una expressió de la contradicció en primer pla, la de la guerra OTAN-Rússia. Però contradicció en primer pla no sempre és la contradicció principal d’una determinada època històrica. L’enemic principal dels USA és la Xina. La contradicció principal és entre la unipolaritat imperialista del USA i la multipolaritat que representen els BRICS amb Xina al capdavant. Mentre esclaten els míssils i la gent mor a l’escenari local ucraïnès diversos moviments clau d’aquesta quarta guerra mundial s’estan ja donant al mar de la Xina, a l’estret de Malaca, al mar del Japó, a la península de Corea o en les tenses relacions entre Xina i Taiwan [9]. 

Estem davant d’una guerra inter-imperialista o d’una guerra defensiva per part de Rússia?

Com he dit, qualsevol fenomen social requereix una anàlisi materialista. Encara més si es tracta de la guerra. Sempre cal esbrinar el caràcter de classe dels països contendents i el mateix caràcter de classe de la guerra. Des de la conferència de Zimmerwald sabem que l’actitud dels treballadors no pot ser la mateixa davant d’una guerra inter-imperialista que d’una guerra de defensa de la sobirania nacional [10]. 

Davant una guerra inter-imperialista l’estratègia ha de ser inequívoca: l’internacionalisme proletari entès com a lluita pel cessament incondicional de les hostilitats, per la pau, la denúncia d’ambdós contendents imperialistes i lluita contra l’imperialisme del mateix país, per la seva derrota. En cas d’una guerra d’alliberament nacional o de defensa d’un país no imperialista agredit, els comunistes considerem justa una guerra de defensa, àdhuc si és preventiva i cridem als proletaris del país agressor a mostrar la seva solidaritat internacionalista amb el país agredit o que lluita pel seu alliberament nacional. Una solidaritat com la que mostraren amplíssimes capes de la població dels USA contra la guerra del Vietnam, per exemple.

De cap manera és un exercici d’erudició tractar de delimitar davant de quina guerra estem en el cas que ens pertoca. Ben al contrari! Es tracta d’una tasca ben concreta i pràctica. D’aquesta anàlisi en dependrà l’actitud que hem d’adoptar.

Les esquerres mundials estan adoptant posicions diverses, expressades de maneres diverses. Deixarem de banda les clàssiques posicions socialdemòcrates tipus les del PSOE i de la vice-presidenta Díaz, resumida amb la frase: “”els pobles tenen dret a la legítima defensa” [11]. Són quelcom més que un error. Són l’enèsim exemple de les clàssiques posicions de l’aristocràcia obrera subalterna als interessos dels imperis. Des de 1914, res nou sota el sol.

Ens interessarem aquí per les diverses posicions expressades entre comunistes i marxistes. Començaré mencionant la crítica del PC de Grècia al PC de la Federació Russa [12]. Els comunistes grecs acusen els seus companys russos de no haver comprès el caràcter imperialista de la Rússia actual i d’haver recobert el seu recolzament de la invasió russa sota la retòrica de la desnazificació d’Ucraïna i de la Gran Guerra Pàtria de 1941-1945. Els arguments dels grecs són forts i pesants. No hi ha espai per a resumir aquí aquest comunicat ni la resposta donada del PCFR justificant la seva actitud [13]. Si de cas cal recordar que no tota l’esquerra russa, incloent un parell de diputats del PCFR han mostrat la seva oposició a la invasió criticant el seu caràcter imperialista. La mateixa esquerra mundial ha mostrat opinions ben diverses, palesant l’absència d’una coordinació d’esforços [14]. 

Altres autors marxistes i comunistes no coincideixen amb les posicions del comunistes grecs sense caure però en posicions seguidistes de Rússia. Es pot llegir al respecte amb molt de profit l’article de Mauro Casadio que vàrem publicar a Realitat el passat 29 d’abril: S’escriu Rússia, però no es llegeix Unió Soviètica [15], també l’article Luciano Vasapollo que publiquem en aquest propi número de la revista: No a la guerra intercapitalista. En substància, ambdós autors reconeixen el caràcter capitalista del règim rus, però neguen que Rússia sigui encara avui una potència imperialista. De manera no diferent es pronuncia Claudio Katz en el seu article de 18 de maig ¿Es Rusia una potencia imperialista?. Continuidades, reconstituciones y rupturas, on arriba a la següent conclusió: “Les mirades que donen per consumada la reconstitució d’un imperi rus presten poca atenció als fràgils pilars d’aquesta estructura de dominació. Perden de vista que Putin no hereta sis segles de feudalisme, sinó tres dècades de convulsiu capitalisme. L’acotada escala d’un curs potencial dominant de Rússia és registrada amb més encert, pels autors que exploren diferents denominacions (imperialisme en desenvolupament, imperialisme perifèric), per al·ludir a un estatus embrionari. La recerca d’un concepte singular diferenciat de l’imperialisme dominant és el propòsit de la nostra indagació. La categoria d’imperi no hegemònic en formació proposa una aproximació a aquesta definició. Però la clarificació del tema exigeix continuar amb la revisió d’altres enfocaments, que avaluarem al nostre proper text” [16]. 

En substància i amb matisos, tots tres autors coincideixen en el fet que, en puritat no es pot donar a la Rússia actual el caràcter de país imperialista, malgrat l’evident caràcter de capitalisme depredador d’aquella formació social. Tots tres tracten de defensar la perspectiva d’una aliança mundial de caràcter anti-imperialista front l’OTAN i el complex militar-industrial dels USA:

Per la meva part, considero que allò que vaig expressar en la meva sèrie de tres articles De-construint el nacionalisme gran-rus (I, II i III) publicats recentment en aquesta revista segueix essent essencialment correcta [17]. Segueixo però aquest debat amb molt d’interès perquè em sembla que és clau a l’hora de donar resposta puntual i concreta a l’evolució dels fets tant en la línia de contacte de l’escenari ucraïnès de la guerra mundial, com por a una presa de posició comunista i internacionalista davant la guerra imperialista en curs.  

En el proper article tractaré de fer un resum sintètic dels arguments desenvolupats pels diversos autors mencionats. Mentre això arriba com sempre vull recordar la posició que vaig exposar a l’inici de la guerra: 

Més que mai, no a la guerra. No a la invasió d’Ucraïna per Rússia. No al govern ucraïnès d’ultradreta, imposat per l’OTAN, i la Unió Europea i amb el suport de nazis. No a l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. Que Ucraïna sigui un estat neutral. Pau entre els pobles, guerra als capitalismes imperialistes que desencadenen les guerres per a negociar el repartiment del món. 

Els morts els posen els pobles, els beneficis se’ls embutxaquen els capitalistes d’ambdues bandes. Autodeterminació dels pobles. Autodeterminació per a les repúbliques del Donbass, però també per a la resta d’Ucraïna. Recordem les lliçons de Jean Jaurès, de Rosa Luxemburg, de Karl Liebknecht, de Vladimir Lenin. Recordem les lliçons de Zimmerwald i de Kienthal!

Notes

[1] Joseph Conrad, El corazón de las tinieblas, Madrid, Clásicos del siglo XX/ El País, 2002

[2] Fosco Gianni: La vecchia terza mondiale e il vero coure di tenebra

https://www.lantidiplomatico.it/dettnews-la_vecchia_terza_guerra_mondiale_e_il_vero_cuore_di_tenebra_oggi/39602_45784/

[3] Naturalment, no de tot el camp socialista es va ensorrar, però si ho va fer el seu nucli central i hegemònic. Des de 1991 i abans he parlat i he escrit abastament sobre les causes d’aquesta ensulsiada. En aquest article no és recomanable desviar l’atenció del lector al respecte, per això no en poso les cites.

[4] Veure en aquest mateix nº de Realitat l’article de Luciano Vasapollo i Rita Martufi: No a la guerra intercapitalista.

[5]  Loc.cit.

[6] Mirki Molteni, Verso una “guerra per procura” in Ucraina?, https://www.analisidifesa.it/2022/05/verso-una-guerra-per-procura-in-ucraina/, consultat 17 de maig 2022.

[7] En cal una anàlisi pormenoritzada de les “neutralitats” sueca, finlandesa i austríaca. Tot i això el possible i probable ingrés de tots tres països a l’OTAN crearà una situació nova i encara més perillosa. Rebutjo tots els comentari primaris llegits aquest dies segons els quals, la situació no canviarà gens. Em semblen comentaris maximalistes que no aporten res a una discussió seriosa de caire geo-estratègic front la guerra.

[8] Un exemple molt significatiu és l’estratègic gasoducte Nord Stream II, essencial per a l’economia alemanya tal con reconeixen tant la patronal com els sindicats d’aquells país.

[9] Sobre totes aquestes qüestions recomano veure dos intervencions produïdes ben recentment. Tenen una orientació de classe diametralment oposada, però donen dades molts interessants sobre tota la situació. D’una banda la conferència de Josep Piqué com a cloenda de l’assemblea de Foment del Treball celebrada a Barcelona el passat 16 de maig de 2022, on ha analitzat l’actual situació geo-política mundial: https://youtu.be/0UxTKfrZlnY.  Piqué se’n va a la guerra i adverteix els empresaris catalans de les conseqüències per a la seva economia de la nova etapa oberta després del 24 de febrer de 2022. Sempre és recomanable escoltar o llegir l’enemic de classe. D’altra banda recomano també escoltar la segona ponència del Curso Internacional 2022 “Las interrogantes del siglo XXI”, a càrrec de Pepe Escobar: “¿Hegemonía estadounidense o nuevo orden mundial?” del passat 3 de maig de 2022: https://www.youtube.com/watch?v=T0XAOxL8OyU

[10] He escrit sobre això, veure Joan Tafalla, Necesitamos un nuevo Zimmerwald, a AAVV: La Gran Guerra y la Revolución, Orígenes de la Internacional Comunista, Jpsé Luis Martin Ramos (coord.), Vilassar de Mar, El viejo topo, 2019, pp.181-213.

[11]  Díaz apoya el envío de más armas a Ucrania, declaracions pronunciades en una visita a la fábrica de trens d’Alstom en Santa Perpètua de Mogoda, el passat 22 d’abril. https://www.efe.com/efe/espana/politica/diaz-apoya-el-envio-de-mas-armas-a-ucrania-tienen-derecho-legitima-defensa/10002-4789452. Plana consultada el 19 de maig de 2022. 

[12] https://canarias-semanal.org/art/32676/devastadora-critica-de-los-comunistas-griegos-al-pc-ruso-por-su-posicion-en-la-guerra-de-ucrania Consulta 19 de maig de 2022.

[13] https://mpr21.info/el-partido-comunista-de-la-federcion-rusa-apoya-la-operacion-militar-en-ucrania/ 

[14] https://www.tercerainformacion.es/articulo/internacional/02/03/2022/partidos-comunistas-y-socialdemocratas-opinan-sobre-la-confrontacion-moscu-kiev/. Veure també: https://www.pcte.es/internacional/no-a-la-guerra-imperialista-en-ucrania-declaracion-conjunta-de-los-partidos-comunistas-y-obreros/ 

[15] https://www.realitat.cat/author/mauro-casadio/

[16] https://katz.lahaine.org/es-rusia-una-potencia-imperialista-iii/ 

[17]  https://www.realitat.cat/2022/03/de-construint-el-nacionalisme-gran-rus-i/ 

Autoria

Articles relacionats

Darrers articles