Editorial de juliol: orgull!

Dimarts va ser el dia de l’orgull LGTBI+, una jornada de lluita i reivindicació molt necessària en un moment on l’avenç en els drets...

Irene Ortiz: “El conflicte de les cambreres de pisos serveix de guia per a la lluita sindical”

La teva trajectòria organitzativa dins de Comissions Obreres és molt llarga i reconeguda, tot i ser una persona molt jove. Com descriuries el teu...

La política de l’amor i del soc perquè som

La política de l'amor és una de les idees-força de Gustavo Petro. El soc perquè som és el contingut i el nom del moviment...

El Tribunal Suprem acaba amb el dret a l’avortament i situa una diana sobre la igualtat matrimonial i l’anticoncepció

Com era d'esperar, la Cort Suprema dels Estats Units ha votat a favor de l’anul·lació de la  “Roe contra Wade”, la sentència històrica que...

La maledicció de la resiliència

Aquest mes de juny, el Govern central ha aprovat un paquet de 110 milions d'euros destinat a la resiliència turística de les regions extrapeninsulars,...

Dretans i nazis… units!

U. A Brussel·les, un tribunal va dictar el veredicte final sobre Antony Givoine, el qual va tractar de calar foc a la porta de...

No a la guerra intercapitalista. Per una transició cap a un model de desenvolupament de beneficis complementaris

Del mateix autor

És evident que hi ha diferents maneres d’interpretar la situació política, econòmica, financera i comercial actual. Hi ha molts països implicats en l’escenari internacional, cadascun té els seus propis interessos que sovint coincideixen amb interessos comercials divergents.

En aquest panorama geoeconòmic i geopolític es destaquen punts d’interès que estan en contínua relació entre l’evolució de la guerra econòmica, comercial i militar.

En particular, qui du a terme la guerra, sobretot en el pla militar, són els EUA, amb les seves polítiques governamentals: només cal pensar en la ingerència dels EUA en països en guerra, com Síria, el Iemen, o l’objectiu d’excloure Rússia de l’Orient Mitjà. , a les amenaces i la implementació expansionista de l’OTAN liderada pels Estats Units i la UE, forçant Rússia a la guerra.

Sovint parlem de guerres ètniques, guerres de religió, guerres frontereres… L’únic motiu de les guerres és la set de beneficis, l’apoderament de recursos naturals per les forces neocolonials i imperialistes (com va passar als segles XV i XVI), modalitats que avui es perpetuen d’una altra manera.

Què es pot llegir darrere del conflicte rus-ucraïnès? Repassem els temes principals del llibre Nel vento, come zingari felici. Riprendiamoci la vita, la terra, la luna e l’abbondanza* . En aquest sentit, torna sovint el discurs del “vent”, així com la qüestió dels gitanos. No tinguem por de dir-ho, precisament perquè tots som indígenes, en el sentit real que tots estem vinculats a la mateixa terra.

Podríem posar molts altres exemples del Sud, com el model de comerç alternatiu i ecològic, que té caracteritzacions socialistes, de Cuba, Veneçuela o la Gran Xina, amb mil milions i mig de persones i un PIB enorme, que va ser el primer a vèncer la COVID-19 mitjançant la planificació. Però què s’entén per planificació? Per exemple, decidir treure treballadors de la branca industrial i ocupar-los en la construcció d’hospitals de 2000 places en només set dies, imposant el benestar públic sobre el privat.

Si abans la dicotomia era entre Est-Oest, amb el col·lapse de l’URSS el món ha passat del bipolarisme a la unipolaritat. En una primera fase hi va haver un lideratge unipolar nord-americà amb l’aparell militar de l’OTAN; els EUA no han abandonat mai l’aparell industrial militar, la primera inversió dels EUA és en armes; per exemple, la mateixa internet que fem servir ens va arribar quan el Pentàgon ja no la feia servir, de fet aquestes són les primeres tecnologies militars que més tard ens arriben.

En un moment determinat, el lideratge unipolar, va començar a trontollar i Alemanya va voler competir amb els EUA; però mentre que els Estats Units tenen un gran pes comercial i militar i són un país importador, Alemanya és un país exportador. Per competir a nivell monetari i comercial, Alemanya esdevé així el “cap d’ariet” en la construcció de la Unió Europea. No em de cometre l’error de parlar d'”Europa”. Som molt crítics amb la Unió Europea, que és una cosa ben diferent. En realitat, la UE és una construcció monetària i econòmica que no té res a veure amb les cultures i tradicions de la Gran Europa.

Per tant, quan aquest sistema comença a trontollar a mesura que entra en competència amb el dòlar-euro, s’estableix una mena d’acord entre dos imperialismes divergents -i sovint conflictius- però que després conflueixen en un interès comú: la dominació del