Avui tenim el plaer de compartir amb les lectores i lectors de la Realitat aquesta entrevista a l’activista guatemalteca, Ana Laura Rojas, membre de la Red de Integración Orgánica RIO de Guatemala, realitzada poer Jessica Pernía. Es mereix dedicar-li una estona per conèixer com els grans projectes elèctrics privats, que se sumen a l’explotació aqüífera, minera i petroliera, estan destruint el territori de l’Amèrica Central i com les comunitats s’organitzen per fer-hi front.
L’extractivisme i les relacions desiguals d’explotació centre – perifèria semblen seguir hegemonizant un model energètic subordinat als interessos d’acumulació del capital privat trasnacional, com moltes vegades ha denunciat la Red RIO des de Guatemala. Aquesta imposició de models de desenvolupament “ha ampliat i aprofundit la despulla sistemàtica a les comunitats dels seus territoris i han minvat les seves capacitats i drets a poder determinar les seves maneres de viure”. Per a començar contextualitzant, qui sosté i promou aquests plans de desenvolupament extractivista? Quins són els seus interessos principals?
La històrica intervenció dels nostres territoris s’alinea amb la lògica neoliberal i diversifica l’extracció de matèries primeres, reconfigurant les dinàmiques internes d’administració dels béns i serveis públics estratègics per al desenvolupament econòmic dels nostres països. Aquests plans s’agilitzen subordinant a la regió als Plans d’Ajust Estructural (PAE), que són promoguts des de la banca internacional. És des del Banc Mundial i el Banc Interamericà de Desenvolupament que es promouen les inversions per a les respectives modificacions jurídiques que estableixes les bases del procés privatitzador, la inversió trasnacional i el control dels nostres recursos estratègics, on es perfila l’energia elèctrica sempre com un recurs clau.
El disseny de la infraestructura del saqueig en els nostres territoris es finança des de la USAID (l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament), els qui paguen als enginyers que desenvoluparan els plans i projeccions d’integració del circuit elèctric centreamericà, consolidant el Sistema d’Interconnexió per a Amèrica Central (SIEPAC). És aquí on aconsegueixen establir al sector elèctric com un nínxol més d’acumulació de capital, per a alimentar tot l’aparell d’extractivisme massiu a la nostra regió, així com la vinculació amb ports marítims, corredors de transport ferroviari, carreteres, gasoductes, fibra òptica, entre altres.
En el cas específic de Guatemala és el Banc Mundial i l’Agència de Cooperació Internacional Alemanya-GIZ, els qui van invertir en les modificacions del marc jurídic nacional i aprofiten el moment de la signatura de la pau del conflicte armat intern, per a promulgar la llei general d’energia elèctrica i amb això, la privatització del sector energètic. El resultat actual és que el control d’aquest bé es troba en un 96% en mans privades, en totes les seves etapes, des de la producció fins a la venda. Es mercantilitza el que va ser un bé col·lectiu i s’expropia aquest recurs d’utilitat pública imprescindible per a impulsar una lògica de desenvolupament des de la visió dels pobles.
És així com han proliferat les inversions també en la matriu energètica (generació d’energia) per a la lògica extractivista, pul·lulen els crèdits i facilitats d’inversió per a empreses privades i transnacionals que han començat a invertir a Centreamèrica. També el Banc Interamericà de Desenvolupament ha invertit en el mega projecte d’interconnexió elèctrica Guatemala – Mèxic, aconseguint de Centreamèrica aquest pont o com ells l’anomenen, el corredor logístic, on flueixin les mercaderies entre dos oceans i s’interconnectin les dues grans masses continentals. Per això és tan estratègic el control d’aquesta àrea del planeta, i per això els Estats Units s’ha imposat brutalment a la regió per a mantenir el control d’un territori tan estratègic, ho han fet ben bé com si fos el pati de darrere de casa seva.
En aquest context s’han promogut els plans: Pla Puebla Panamà, Pla Mesoamèrica, Pla d’Integració per al Triangle Nord, entre altres, on els respectius tractats de lliure comerç ens lliguen a comprar gas natural des dels Estats Units. I és justament ara que s’està interconnectant un gasoducte des de Mèxic, que va des del Golf de Tehuantepec cap al Golf de Fonseca, buscant tancar un sol circuit elèctric que vinculi les Zones Econòmiques Especials (ZEE) o nodes logístics, per a continuar ampliant la seva voracitat. Aquesta dinàmica continua desplaçant comunitats i aprofundint en desigualtats que no semblen tocar fons.
Els bancs que podem esmentar que participen d’aquests plans de la despulla són: el Banc Mundial amb el projecte de distribució d’energia elèctrica, el Banc Centreamericà el d’Integració Econòmica amb el Programa d’Electrificació Rural, el Banc Europeu d’Inversions, l’Agència de Cooperació Internacional del Japó, el Banc Holandès, l’Agència de Cooperació Internacional Alemanya i diversos més. Hi ha diversos bancs involucrats que han hagut d’invertir també en tota aquesta bastimentada legal en tots els països centreamericans, així com a Mèxic, amb les reformes a les lleis energètiques.
És així com a Centreamèrica continuem sent els proveïdors de matèria primera, com molts llocs de Llatinoamèrica, d’Àfrica i de llocs tan rics en béns naturals. Però Centreamèrica a més té tants ports pels dos oceans que la voregen, també els corredors secs en cada país centreamericà, a més del conegut Canal de Panamà, que juguen un paper determinant a mobilitzar tota aquesta extracció directament cap al seu destí final. Així entenem com és que el control de l’energia elèctrica és tan determinant per a l’acumulació de capital. Ja havia esmentat i reitero, com tot aquest procés de privatització coincideix amb les reformes en les lleis generals d’energia elèctrica, reformes o creacions noves en les Lleis de mineria, en les concessions fusteres, en l’explotació petroliera, agroindústria i vam retrocedir en els petits avanços aconseguits per les revolucions i diferents reformes agràries que van costar tanta sang a Centreamèrica.
La regió centreamericana llavors és el focus d’interès d’aquests plans de desenvolupament, despulla i explotació corporativa i exògena. L’explotació aqüífera, minera, petroliera i, ara, hidroelèctrica, sembla ser la principal amenaça per als pobles del territori, com has esmentat. En aquest sentit, vostès han caracteritzat els diferents sectors de la regió com a “Nodes logístics per a connectar el món” que bàsicament funcionen com a centres d’extracció d’energia per a sostenir els models de consum dels països desenvolupats. Inclouen aquí com a Nodes a Guatemala, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà. Quin és l’escenari geopolític que ha fet proliferar el muntatge d’aquesta infraestructura que sosté aquest model energètic extractiu?
Lamentablement sí, la ingerència dels interessos corporatius tan ben relacionats amb grups polítics dels Estats Units i la Unió Europea dins dels nostres territoris. Estan invertint en projectes extractius que van desplegant-se a gran escala, generant rebuig, conflictivitat social, greus afectacions ambientals, culturals i econòmiques, reducció de l’accés a terra i mitjans de vida, desplaçaments, migracions i, per tant, aprofundint la pobresa. I veiem sostinguda la influència en els grups de poder nacionals que s’han plegat històricament als interessos dels Estats Units, Europa i fins i tot a Israel, posicionant-se més i més des de la signatura dels acords de pau en 1996, les elits militars que han format els seus partits polítics i que a més estan vinculats des de sempre amb el narcotràfic i el crim organitzat.
Els resultats han estat nefastos per a la independència dels poders de l’Estat, la lluita contra la corrupció i les modificacions de lleis i reglaments que descentralitzaven l’administració del poder i la participació ciutadana. Lògicament, en aquest context es generen condicions per a justificar polítiques més repressives i autoritàries, configurant tota una classe econòmica més diversa que s’articula per a mantenir-se en el poder i els nivells de corrupció escalen portant al país al país al punt de col·lapse; així, bàsicament, operativizen la dinàmica dels governs en funció dels interessos corporatius.
Bé, en el cas de Guatemala, per exemple, tenim com a ministre d’Energia i Mines a un accionista d’una empresa de transport d’energia elèctrica. Justament és l’empresa contra la qual nosaltres estem lluitant, registrada a Guatemala sota el nom de TRECSA- Transportadora d’Energia per a Centreamèrica S.A., és una empresa de capital colombià, que està posant els seus tentacles aquí i pertany al Grup d’Energia de Bogotà. També tenim cada vegada més present a Empreses Públiques de Medellín-EPM, que és subcontractada per als plans d’interconnexió elèctrica d’alta tensió que executa TRECSA en el territori guatemalenc i altres trams del circuit del SIEPAC.
Llavors veiem aquest capital colombià, fortes aliances amb els Estats Units, tambe amb Israel, com aquest braç d’assessoria de seguretat de les empreses privades, que han estat implementant pràctiques d’espionatge, persecució, judicialització, entre altres, però també d’inversió en aquest sector energètic, en el control d’alguns ports importants per a aquest moviment de productes. I sí, bàsicament, això és el que tenim aquí, existeix la inversió de grups nacionals, altres espanyols, així com de Suïssa, del Japó, Bèlgica, Finlàndia i com he esmentat abans, d’Israel, que ha començat a guanyar-se espais amb els actuals governs de caire militar, aliats dels Estats Units i Colòmbia.
A Nicaragua i aquí, en temps d’eleccions, va haver-hi intenció d’acostament per part de la Xina amb alguns partits polítics i, de fet, a Nicaragua va ser precisament per a la inversió en la construcció d’un corredor sec entre tots dos oceans. I això és el que va generant aquestes reaccions de control sobre els partits polítics que arribaran al poder, les seves relacions, i les corporacions amb les quals es construeixen aliances, per a finalment prendre espai en aquests projectes, el comerç i aquest moviment de béns que es dona en els nostres territoris.
L’explotació intensiva de recursos naturals i energètics a la regió centreamericana lluny de ser un procés de desenvolupament sostenible, inclusió social i enfortiment institucional, està depauperant més la vida de les comunitats. Però quin és l’impacte real d’aquesta situació en els territoris respecte a l’acaparament de terra, els monocultius, la qualitat de vida, la migració forçada, etc.?
Bé, els impactes que sofrim són devastadors. Justament perquè tot atén als interessos de les corporacions, no s’estan revisant els impactes ambientals que això està generant, ni els impactes socials. No es té en compte la veu dels pobles, no es demana. Però, a més, quan existeix per a qualsevol projecte una sèrie de normes, de regulacions, que han de complir amb les seves respectives llicències, estudis d’impacte ambiental, i que, han de donar-se per part de la institucionalitat nacional, encarregada de regular que aquests projectes cumpleixin tots els requisits perquè siguin ambientalment viables, que no s’apliquen, omet els criteris científics que determinen la factibilitat per a executar els projectes en qüestió i acaben sent únicament un mer requisit, un tràmit pagable.
I sí, això és devastador a diferents nivells, perquè s’atorguen llicències d’extracció de minerals en llocs on hi ha escassetat d’aigua, o on la poca aigua que queda per a la població, per als cultius, per a la vida, acaba contaminant-se. Llavors, per a estalviar-se tràmits i per a estalviar-se diners, no compleixen les normes de filtració, de neteja o d’ús dels béns o matèries. Demanen llicència per a explotació d’una mena de metall, però resulta que estan explotant deu o onze tipus de metalls diferents, depèn de la zona on estiguin i les regalies que ens deixen no arriben ni al 4%. Així que els que s’estableix és un sistema de saqueig que trenca totes les regulacions i promou el tràfic d’influències, la cooptació de l’Estat i instaura la llei de la corrupció.
Nosaltres com a resistència estem organizades contra el projecte d’interconnexió elèctrica d’alta tensió. En el cas de Guatemala, defensem els nostres territoris contra el Pla de Transport d’Energia Elèctrica del PET 01-2009, però per a la Centreamèrica és el Sistema d’Interconnexió per a Amèrica Central-SIEPAC. Llavors, Guatemala sí que juga un paper ben determinant en tot aquest projecte, ja que és la porta de Centreamèrica cap a Mèxic i el nord. També perquè aquí es genera una gran quantitat d’energia destinada als plans regionals extractius i aquesta energia també es transporta i es ven a la resta de Centreamèrica, per això aquest projecte és tan estratègic per al capital privat, i per això des de les comunitats i territoris denunciem a aquest projecte com la “pedra angular” del model extractiu a la nostra regió.
El cas, del transport d’energia elèctrica d’alta tensió intervé justament zones de recàrrega hídrica importantíssimes. No entenem encara quina és la coincidència que existeix, però és clar en els mapes hídrics dels estudis d’impacte ambiental, que les línies de transmissió d’energia travessen llocs on està la quantitat més gran de venes d’aigua, boscos alts, vessants de conques i micro conques importants. Alguns enginyers elèctrics han fet esment que és per la conductivitat que facilita la transmissió d’electricitat i que presta l’existència d’aigua en aquesta zona. Sigui com sigui, es van quedant els llocs per on passa l’estesa elèctrica, on estan justament els naixements d’aigua més importants, o les zones de recàrrega hídrica, les fonts d’aigua subterrànies, les esquerdes on es filtra l’aigua, així com boscos comunals també. Llavors això ha anat assecant diverses bosses d’aigua, el 2016 vam presentar aquest cas en el Tribunal Llatinoamericà de l’Aigua i el vam guanyar, però aquest és només un dels tants casos que es van multiplicant amb l’avanç de la construcció d’aquest mega projecte, el qual travessa més de 850 quilòmetres en la major part del territori nacional.
Després d’això hem de veure que aquesta energia va pels molts monocultius de palma per fer oli que tenim a Guatemala. Som el quart país a escala mundial exportador de canya de sucre i el tercer país exportador de cardamom. Aquí els monocultius són extensions absurdes per al territori que tenim i, així i tot, continuen expandint-se sense control. De la mateixa manera que passa en moltes altres parts de la nostra regió. Això senzillament desencadenarà una expropiació territorial que provoca desplaçaments comunitaris, genera migracions internes i les condicions per a un esclat social.
Els pagaments a la mà d’obra local que ofereixen aquestes empreses també s’han regulat per a mantenir els nivells de pobresa i dependència de les dinàmiques corporatives, mantenen a les i els treballadors en la pobresa, però a més els van deixant sense les millors terres, les seves terres. Llavors no queda una altra opció per a la gent que emigrar, perquè es van quedant sense mitjans de vida, o corren el risc de deixar-se explotar per aquests projectes i, en cas d’oposar-se a la instal·lació dels projectes en els seus territoris, queden exposats a la criminalització, la persecució o l’assassinat.
L’anomenat triangle Nord el conformen Guatemala, Hondures i El Salvador, que és aquest territori en forma de triangle que es troba abans d’ampliar-se i arribar a Mèxic. En aquesta zona es pretenia desenvolupar un pla d’integració econòmica (publicat per la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib) que busca suposadament solucionar el problema migratori cap al nord, i que els centreamericans puguin treballar com a mà d’obra barata en projectes extractius que s’estan planificant o executant en territori mexicà. Així és com els Estats Units compromet a Mèxic a donar-li treball als centreamericans en projectes que són justament els mateixos que han generat aquests desplaçaments en els nostres territoris. Semblés gairebé una broma, oi? Doncs és la situació actual de Guatemala i Centreamèrica.
A més, Guatemala està molt colpejada econòmicament després de la pandèmia i els huracans Eta i Iota de 2020 -perquè a més som una de les zones més impactades pel canvi climàtic-, això ha fet créixer la taxa de mortalitat per desnutrició infantil que continua augmentant els seus números, que crec que ja no podem ni comptabilitzar perquè no s’han fet els censos i les recerques necessàries per a atendre aquesta crisi humanitària. El govern actual no s’ha preocupat per atendre la difícil situació del poble més vulnerable, però coneixem que aproximadament el 50% de la infantesa aquí a Guatemala sofreix de desnutrició crònica i els números segueixen en augment. La pobresa segueix en augment, l’increment del cost de la vida segueix en augment, tot això ve conjuntament. Però som un país que genera energia elèctrica per a la resta de Centreamèrica i, no obstant això, tenim un dels costos de servei d’energia més cars de la regió. El que provoca una alça en els costos de vida, llavors és aquest el cercle viciós del qual no sortim, per això es donen aquestes caravanes de milers de persones migrant, buscant alguna alternativa. És difícil, és realment difícil, perquè tot això fa que augmenti també la inseguretat, la violència, el crim organitzat, conseqüències del control dels nostres territoris per part del capital.
La companyia TRECSA, que té al seu càrrec la construcció d’una Xarxa Nacional de línies de transmissió elèctrica a la regió, porta endavant a Guatemala el projecte denominat “Pla d’Expansió de Transmissió (PET 1-2009)”, que, en teoria, portaria energia elèctrica a 15 dels 22 departaments del país, i arribaria a 75 dels seus 334 municipis. No obstant això, aquesta companyia i aquest projecte han trobat una forta resistència de part de les comunitats guatemalenques, per què? Què hi ha darrere d’aquest mega projecte realment?
El que tenim realment darrere d’aquest projecte que ens venen amb l’oferta de portar l’energia a les comunitats, alimentar de llum a les llars, cobrir les necessitats energètiques dels hospitals, l’educació, etc., és la consolidació dels plans d’ordenament territorial que asseguri la inversió trasnacional, això s’estableix mitjançant una corrupció tremenda que ens remunten als temps de la repressió més crua en aquest país. En aquest pacte de corruptes dels nous grups de poder emergents amb els grups econòmics tradicionals de l’oligarquia guatemalenca, de les famílies més poderoses, els posicionaments polítics de militars, ja està això tot amalgamat. S’han descobert tants casos de corrupció que entre ells mateixos han de secundar-se per a tenir el control en el Congrés de la república i continuar adaptant lleis i aprovar-les al seu antull. Ja no estan com abans competint entre ells, sinó que s’han unificat i finalment sabem que aquest projecte no ve a beneficiar als pobles.
Hi ha hagut un rebuig generalitzat perquè la població, malgrat tota l’omissió d’informació per part del govern central i diversos governs locals, sap el que està passant, està acostumada a aquestes dinàmiques històriques. Ara sabem més perquè hem anat buscant la informació, ens hem organitzat, ens trobem i intercanviem informació, investiguem, vaja, tenim assessoria també, sabem que és un projecte per a transportar l’energia que es genera en els nostres rius, amb els nostres béns, un projecte per a transportar cap a altres països a través de grans empreses, perquè gairebé tot el sector està privatitzat. Aquí el 94% dels projectes de generació, de transport, distribució i venda d’energia elèctrica està en mans de corporacions privades. No queda cap benefici per a la població guatemalenca, tot el contrari, se’ns imposen projectes que els patirem durant desenes d’anys i que ens obliguen, per mitjà dels contractes assumits per l’estat amb les empreses, a pagar dels nostres impostos malgastament que aquestes empreses ja estan fent per a imposar-se en els nostres territoris. Tot apunta a aguditzar la situació d’ingovernabilitat i conflicte social.
Quan no es demana el consentiment al poble, se li imposa i pateix l’impacte, el poble es fa cada vegada més conscient dels seus drets. A partir de la signatura de la pau en 1996, ha portat a terme els seus propis processos d’organització, de reconeixement de les seves pròpies formes d’organització. És per això que la gent s’oposa, la gent es planta, la gent es queixa, la gent denuncia, malgrat tota la persecució, la pobresa i la situació tan difícil per a portar un procés de resistència i de defensa del territori, existeix un rebuig generalitzat a aquest projecte de transport d’energia que construeix TRECSA. Ja se sap que no és un model energètic dissenyat per a atendre les necessitats del poble, en harmonia amb el territori, i el que el poble demana en lloc d’aquesta privatització imposada, és que es nacionalitzi l’energia elèctrica, perquè és un dret i hauria de ser un bé públic i hauria utilitzar-se per al desenvolupament des de les nostres cosmovisions i necessitats.
Com has assenyalat, la resistència de les organitzacions socials, comunitats i moviments en tota Centre Amèrica i Llatinoamèrica contra l’explotació desigual i l’extractivisme han estat exemple d’una profunda convicció en la defensa de la mare terra, dels recursos endògens i de la sobirania territorial. Però, com mitjançar entre les necessitats econòmiques productives del desenvolupament de les nacions i les alternatives i propostes en defensa del territori?
És difícil que deixi d’existir conflicte si no es té en compte l’impacte que aquests grans projectes puguin tenir en la vida dels éssers humans, en la vida en general. Si els projectes no estan plantejats des de la visió, la veu i el vot popular. Si es fan sense unes eines i instruments perquè la població pugui ser part de la planificació en els seus propis territoris, sota les seves pròpies creences i entendre els diferents impactes que puguin ocasionar en determinat territori, tant com atendre les diferents necessitats de la mà d’experts, científics, tècnics i població local. Perquè, a més, hi ha una interdependència territorial. No podem aïllar i planificar un sol territori, un municipi, per exemple, perquè segurament, l’aigua que es generi en el municipi limítrof és la que proveirà a diverses comunitats, ja sigui que hagin de compartir una carretera, o un corredor biològic. Tot el que tingui a veure amb la vida i amb les possibilitats de generar una economia sostenible local.
A més de tot això, ha d’estar en harmonia amb la planificació de la resta del país. Estarem apuntant així a principis del bon viure, d’un desenvolupament sostenible en el temps amb els recursos limitats que tenim. Llavors ha d’haver-hi una coherència, ha d’haver-hi una harmonia entre tots els sectors, interessos, necessitats, recursos, on les comunitats principalment i no les corporacions, puguin empoderar-se dels seus propis processos.
Llavors, si creiem que pot haver-hi un desenvolupament sostenible en el temps. El que passa és que continuem sent els proveïdors de la matèria primera per al desenvolupament dels països rics, no de nosaltres mateixos i així l’explotació és brutal, perquè el nivell de consum en aquests països és insaciable i, bàsicament, estan preservant el seu territori i interessos explotant el nostre territori en detriment de les nostres necessitats. Llavors ells tenen regulacions fabuloses de conservació ambiental als seus països, com és el cas del Canadà, però estan fent destrosses amb l’extracció minera en altres països. O en el cas d’Alemanya, o en el cas del Japó, en el cas de tants països desenvolupats que estan esbocinant altres territoris. No estem pensant en el temps. Les necessitats tecnològiques i de consum que existeixen podrien planificar-se, però la voracitat per generar i acumular capital, impossibilita que realment existeixi harmonia o pugui haver-hi un acord, un consens de com volem mantenir un intercanvi sa de comerç. Que es distribueixin, que s’administrin, que es preservin aquests recursos, territoris i béns.
Mentrestant, anem veient que en alguns països hi ha unes certes transicions, on han de nacionalitzar-se els béns naturals que administraran governs locals, i que ha d’haver-hi per a això una participació ciutadana, així també una formació política i restaurativa cultural, per a saber com s’administren, com es cuiden, com es preserven aquests béns naturals, i sobretot com s’organitza una població i es genera una cultura ecològica en un territori específic. Perquè si no existeix un acompanyament o una assessoria, un coneixement ancestral que cal respectar, però que també pot anar agafats de la mà amb altres visions, una mica més “modernes”, per dir-ho així, més tecnificades. Tenim moltes experiències en diversos països de Llatinoamèrica i en altres llocs, per a poder veure quin pot ser el punt on nosaltres harmonitzem les diferents lluites en defensa de la vida i generem els canvis estructurals per a parar aquesta dinàmica de despulla i saqueig, on puguem crear condicions per a tirar endavant i que puguem construir un creixement o un desenvolupament econòmic sense comprometre la vida i el futur de les següents generacions.
